slogan tipografia la moderna
La memoria
Dones i música: a propòsit d’un retrat de Juan Cantó
Un reflexió/investigació a propòsit d'un retrat de Juan Cantó recentment digitalitzat pel Fondo Fotográfico de la Universidad de Navarra.
Jaume Jordi Ferrando Morales - 16/07/2014
Dones i música: a propòsit d’un retrat de Juan Cantó

Una sensació d’eufòria em va envair quan, al navegar per Internet, vaig trobar una foto de Juan Cantó al Fondo Fotográfico de la Universidad de Navarra, recentment digitalitzat i posat a l’abast de qualsevol navegant. La imatge del músic, catalogada com a «retrat d’un home, J. Cantó», mostra un Cantó amb cabells i barba encara sense blancors… però el més cridaner i allò que em va permetre identificar al músic que dóna nom al conservatori alcoià, és la dedicatòria manuscrita que apareix a la foto: «A la buenísima y aplicada Amalia, en prueba del afecto que le profesa su amigo y maestro. J. Cantó».

Després de comparar-les amb manuscrits de l’autor homònim conservats a l’arxiu de la Corporació Musical Primitiva; totes dos, la rúbrica i la cal·ligrafia, presentaven pocs dubtes de què es tractava de Juan Cantó Francés (Alcoi, 1856 – Madrid, 1903). D’altra banda, la manca de data i la sentida dedicatòria oferien interessants perspectives per continuar creuant la xarxa i aprofitar el que semblaven vents favorables.

Sense títolEn els vint anys que Cantó va estar professor al conservatori madrileny –des del 1883 fins la seua mort a l’any 1903–, per les seues mans van passar molts dels que després esdevindrien importants músics espanyols, tots homes això sí. Les dones també estudiaven música però ho feien amb poques perspectives professionals, bàsicament donar classes particulars; a més, no podien accedir a l’ensenyament de instruments excepte el piano i, de vegades, l’arpa. Moltes de les dones que van arribar a la Escuela Nacional de Música y Declamación –nom oficial del Reial Conservatori de Madrid, desprès de la revolució de setembre del 1868 i fins al 1900– ho feien com alumnes lliures i, d’entre elles potser la majoria, només volgueren adquirir un nivell acceptable de piano. Entès açò de tocar el piano, fonamentalment com habilitat social; destresa imprescindible a l’època en moltes senyoretes de respectables famílies.

Quan Cantó, cap al 1888, va publicar l’àlbum per a piano Soirée de Confiance va dedicar un exemplar –conservat a la Biblioteca Musical Victor Espinós de Madrid– «A la Srta. Dª Amalia Bernabeu. Recuerdo de su maestro». Tanmateix, a la biblioteca madrilenya que duu el nom del il·lustre musicòleg alcoià, s’hi conserva altre exemplar d’altra obra per a piano de Cantó, publicada per les mateixes dates, es tracta del Scherzo Vals amb dedicatòria també manuscrita «A la Sta Dª Amalia Bernabeu en premio a su aplicación».

¿Qui era Amalia Bernabeu? ¿Podria ser la mateixa Amalia de la foto? Poc a poc, d’entre les brumes del mar de la premsa digitalitzada, va sorgir una candidata a convertir-se en la receptora de la dedicatòria: Amalia Bernabeu Navarro. Tot i no tenir cap seguretat respecte al segon cognom i aparèixer de vegades com «Amelia», semblava ser la mateixa persona i estava clar, que es tractava d’una dona què presentava un difícil enquadre dins el model descrit de senyoreta pianista.

Amalia Bernabeu, notable alumna de Cantó i sens dubte mereixedora del qualificatiu de «aplicada», es va aixecar al conservatori amb els primers premis de piano al 1887 i d’harmonia al 1889. Cap a 1900 estava domiciliada al carrer de la Montera nº10 de Madrid, a dos passes de la Porta del Sol –on també hi havia una casa d’hostes a nom de Francisco Bernabeu–; lloc on donava classes de piano, i des d’on preparava per als exàmens lliures del conservatori a les seues deixebles. Poc després, al 1909, Amalia va guanyar les oposicions de professora de música a la Escuela Normal Central de Maestras, lloc de treball que va ocupar fins retirar-se al 1934. Com l’edat de jubilació oficial era als 65 anys, Amalia degué néixer cap al 1869, i per tant devia tenir prop de vint anys quan va estar alumna de Cantó, dates que quadren amb les dedicatòries de les partitures. Per extensió, aquesta informació ens permet aproximar-nos a la data de la foto, què devia ser al voltant del 1888, quan Cantó tenia poc més de trenta anys.

D’aquesta travessia han sorgit altres preguntes: ¿Va mantenir Amalia Bernabeu l’estat de «senyoreta» tota la vida? ¿Era aquest estat l’únic possible per a una dona que volgués ser músic a les darreries dels huit-cents? On estan les cançons què, de ben segur, proposava a les futures mestres a l’escola normal? Quantes altres «amalies» romanen a l’oblit? És possible que Cantó poguera haver-se sentit reflectit en Amalia; la hipotètica xicona criada a la vora d’un piano d’una casa d’hostes que volia sortir-s’en i viure de la música. Tot i tenir aquesta intima certesa –que justificaria de sobres l’afecte del mestre cap a la seua deixeble i l’ànim que sembla infondre a les dedicatòries–, de moment el vent que bufa per la xarxa, no m’ajuda a mamprendre en solitari una nova singladura amb aquest rumb, i carregat de preguntes i hipòtesis, pose proa cap al port. Content de la navegació, això sí.


Referències del quadern de bitàcola
Arxiu de la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi
Fondo Fotográfico de la Universidad de Navarra
Hemeroteca digital – Biblioteca Nacional d’Espanya
Biblioteca Virtual de Prensa Histórica – Ministeri de Cultura
Biblioteca Musical Victor Espinós – Madrid
Sopeña Ibáñez, Federico (1967): Historia Crítica del Conservatorio de Madrid

 

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario