«La vida és un blues»
Francesc Mompó

Potser me n’he entretingut un pel massa, però vaig d’hora. Tot i això, no ho faré llarg. Tres mesos sense apropar-me’n és molt temps. Sortosament, tinc les claus a la butxaca.  Amb el pas que he engegat de tornada, no trigaré gens en arribar-hi. En un tres i no res m’he plantat a la Zona Nord. Deixant Caramanxel enrere, m’enfile pel llindar superior de la City Centre de Sant Maure. L’antiga foneria de Vilaplana, convertida en una discreta estació d’autobusos és el darrer indret a superar abans que un túnel de vianants se m’empasse i em faça accedir al carrer del silenci. El carrer de les façanes blasonades per tot de balcons, la barana dels quals remata amb un quadrat de ferro farcit de ciment de color blanc semblant a un llençol estés al sol. A un sol que li dona l’esquena al conjunt de les cases, una vegada que la tarda comença a discórrer i s’acomiada fins al matí següent. Deixa darrere un rastre d’ombres silencioses amb un regust llastimós d’un temps de bullici i d’alegria el qual ja és història.

La clau s’encasqueta en el pany i haig de fer un esforç addicional per fer-hi la volta sencera i obrir la porta de la finca. L’entrada és un nou silenci sobrevingut. Les parets, cobertes per taulells marrons voldrien donar una empenta d’aire renovat si no fos perquè la feble llum no convida a sentir la il·lusió d’un temps canviant. Una música de blues sona a les meues oïdes, provinent del rebost musical del meu cervell. En arribar al darrer pis, alene amb la mascareta a la mà alhora que faig rodar la clau al pany de la casa de la meua infantesa, adolescència i milers de somnis covats en setanta metres escadussers de vivenda.

En prémer la clau general del corrent elèctric, em saluda un fred íntim de silenci. Recorde el poema de Montserrat Abelló mentre que vaig encenent els llums que encara funcionen. Hi hagué un temps que aquestes parets desprenien la calor de tota l’estima que s’hi coïa amb el foc lent dels anys. Aquells diumenges de matí que assaboríem el timonet preparat pel meu pare i, calent com ens el bevíem, ens acotxava el cor amb la flassada de tots els sentits. Al vell aparell de ràdio, Roberta Flack arrengava amb una veu envellutada: Telling my whole life with his words / Killing me softly with his song.  Un diumenge, quan el meu pare no havia de treballar, era motiu per a gaudir de la família, del pis petit, del dia de festa i del dinar de tots plegats.

Una vegada que he repassat les claus de l’aigua i els sostres, a la recerca no desitjada d’infiltracions procedents del terrat de la finca, torne al menjador. La persiana de la finestra, encara que rogallosa, és capaç d’aixecar-se. Des de la posició de guaita d’un cinquè pis observe el silenci al carrer. Uns balcons que han constituït la fisonomia i la identitat del conjunt, ara romanen buits, temorosament inexpressius. No vull descendir l’esguard fins al capdavall, on tan sols uns vehicles apartats, que sortegen un munt de guals permanents, constitueixen l’única vida que resta al carrer a hores d’aquests moments. I de molts altres també.

He decidit esgotar els darrers minuts d’aquesta visita assegut a l’única butaca que encara té el valor de desafiar el pas del temps. I ho fa amb un mínim de comoditat que regala al meu cos, el qual n’accepta generós. Quantes vegades, d’estar-ne assegut i cloure les parpelles, per llençar-me a un món de somnis irreals, tremendament arrelats a la meua psique d’infant!

…M’hauré quedat endormiscat. Vaig deixondint-me sense cap consciència del temps passat. Quina felicitat!. Torne a la realitat i veig diners damunt la taula. Què hi fan, ací damunt? Ostres! No me’n recordava: havia d’anar a comprar formatge. Mire l’hora del rellotge de paret, que m’assenyala les set i mitja. Tot seguit, guaite per la finestra i el meu esguard baixa a peu de carrer. Un bosc encés de llums als comerços omplen els baixos dels edificis. Tots són oberts: la polleria de la vídua de Fermin, la merceria de Conxita i el Senyor Eugeni, la Ferreteria d’Aracil, el supermercat de Victòria, el forn de pa i el bar de Bolero, traspassat posteriorment a Novella. Nosaltres, però, fem la compra al supermercat de Xelo, situat als baixos de la nostra finca, tan bon punt n’ixes per la porta, a la dreta. A l’esquerra, hi ha el taller mecànic de Polo i Vicent. Des de la finestra no arribe a veure si estarà obert l’establiment de la germana de Camilo Sesto. Encara recorde la darrera visita del cantant. Ma mare accedí a donar-me diners per comprar no res de trellat, amb l’excusa de veure’l de prop. Finalment ella m’acompanyà i ens hi vam colar entre un riu de gent que col·lapsava la porta de la botiga. La meua progenitora no s’estigué de dir-li que era més guapo al natural que no pas a la televisió o les revistes.

Ara sóc jo qui entre a l’establiment aprofitant que no hi ha ningú, ni cap veí ni Camil tampoc. Em rep el somriure amabilíssim de la propietària, el qual conserva mentre va apropant la bola de formatge amb coberta roja a un artefacte d’alumini de fulla circular, que en ser accionada per una manovella, reprodueix unes tallades rectangulars i molt fines. Miracles de la geometria mecànica. L’embalum de paper setinat que embolica el producte traspua la flaire mantegosa del derivat lacti. Escometre les escales de casa ensumant la compra feta paga l’esforç desplegat en baixar i pujar graons.

Content per haver superat la temptació d’invertir les tornes monetàries en cromos de futbol que ven la Merceria de Conxita, entre de nou a casa i abans de res deixe l’encàrrec al frigorífic. Pense que no tardaran a vindre els meus pares. Per fer-hi temps, eixiré al balcó i contemplaré com es pon el sol pel darrere de Sant Cristòfol amb la creu imponent que, vista des de lluny, sembla un petit esguit coronant la serralada.

La minva de la llum que du l’ocàs del dia m’apassiona d’allò més. Els ho he comentat als meus pares i m’han dit que això són coses de poetes i que a mi no me n’haurien d’interessar. Tanmateix, no em renyen per això. Poeta, jo? Em venen al cap Bécquer i Gloria Fuertes. No crec que el meu destí apunte per eixe lloc.

Un calfred provocat per la nit que s’anuncia m’obliga a entrar de nou a casa. Així que tanque la portella del balcó que puc sentir el xerric de la porta de casa que  s’obre i de gent que n’entra. ”T’has recordat de comprar el formatge?” Un nus a la gola m’impedeix de respondre-hi. Vaig corrent a l’encontre dels dos. Puc sentir molt dins de mi la necessitat imperiosa d’abraçar-los, de besar-los, de fondre’m en l’escalfor dels seus braços que m’impregnaren d’estima d’ençà el moment que vaig obrir els ulls i vaig abocar al món el meu primer plany, tot encetant la respiració i la vida…. Sé que si no els abrace ara amb tota la passió del món, ho trobaré a faltar en un futur vinent i amb caràcter d’eternitat…

Mai no m’han agradat les despertades violentes. La decepció per la pèrdua del somni s’ha convertit en fred, un fred que és íntim i un silenci que escampa per tot l’immoble. M’aixeque lentament de la butaca i mire el retrat de la meua mare enmig la paret del menjador. Bellíssima, amb el vestit de núvia. Aquell dia de felicitat no sospitava que una terrible malaltia li impediria d’arribar als seixanta anys. Igualment recorde el dia que vaig venir amb el meu pare i no va reconéixer el lloc on tants anys havia viscut. Tot, abans de mudar-lo definitivament a un centre residencial on lluita, amb les poques armes que li dona la salut restant, contra un cuc maleït que rossega la memòria i l’estima. Sense haver-m’ho dit, ell m’ha empentat a rescabalar episodis d’un temps passat, d’uns llocs canviants que vàrem trepitjar i ara suren en l’atmosfera indefinida del record latent. Perquè cal posar a l’abast de tothom allò que, potser, un dia no serà ni tan sols de mi mateix.

Eixugar-me la llàgrima furtiva abans d’eixir de casa esdevé una exigència personal. Quan, finalment, tanque la porta em deixe seduir pel silenci estrafet de l’escala. I mentre baixe els graons, un blues de tristesa entona melodies arpegiades amb els batecs del meu cor, executades en tonalitats descendents. Érem quelcom més que un veïnat, una mena de família que ens visitàvem a les nostres llars i hi jugàvem, xarràvem, compartíem els problemes i en cercàvem solucions impossibles. El temps s’ha endut els problemes i també el veïnat. Poca gent i molt major ha sobreviscut a l’inefable pas dels dies…

En eixir al carrer contemple totes les persianes baixades de les antigues botigues que hui són locals d’aparcament de vehicles o algun de confecció, com ara el que ocupa l’antic supermercat de Xelo, del qual tan sol resta l’ampit exterior alçat a un metre del terra i que fou el lloc on assajàrem els nostres primers salts, enfilant enlaire els nostres petits cossos en l’interval d’un parell de segons, a tot estirar. Les persianes closes han deixat de ser utilitzades com a porteries de futbol, en partits improvisats que es feien al bell mig del carrer, amb les constants interrupcions motivades pels cotxes que feien aparició tan bon punt pujaven la costera i giraven al llarg del carrer a la recerca de les disputadíssimes places d’aparcament.  En una època on no existien pàrquings, tenir l’utilitari a colp d’ull esdevenia un símbol de qualitat de vida.

Ara, sense botigues, ni xiquets amb balons o bicicletes, els nombrosos guals han fet fora un gran nombre de vehicles. La drogueria del cantó de l’accés per la costera és el testimoni mut d’una època i d’un grup de gent que a penes necessitava eixir d’aquell grup de vivendes d’una via tancada, per poder abastir-se d’allò bàsic per a la vida. Tan sols els més joves, a mesura que vam anar creixent i guanyant la confiança dels nostres majors, exploràrem les barriades que hi havia pel camí a la nostra escola.  Les colles d’adolescents de Joan XXIII i Sant Maure mai no invadiren el nostre territori i els nostres líders de carrer no estaven per crear un clima de por entre el jovent que jugava pel carrer o als descampats de les tres figueres del Carrer Fontilles. En créixer més encara, vam anar abandonant aquell lloc d’encontre que fou el nostre carrer abans que ho feren els establiments comercials al llarg de la dècada dels vuitanta del segle passat.  El silenci, amb tints de soledat, es feu fort i prengué el lloc que tots li vam atorgar amb la nostra fuga. I aquest silenci hui m’ha tornat a saludar a ritme de blues enyoradís tocat amb lenta harmonia, on la trompeta esgrimeix els acords del dolor i el piano percudeix les tecles de la incertesa.

Abans d’abandonar el carrer fins al mes vinent o potser l’altre, deixe ensopegar el meu esguard amb el rètol del nom que hi ha a l’eixida o l’entrada d’aquest: Carrer Bernat Fenollar. Un efecte visual de la memòria n’ha esborrat el nom del mossèn lletraferit de Penàguila, tot dibuixant-hi, de forma tènue i bellugadissa, aquell altre amb el qual fou inaugurat: Calle Valencia Interior. Els darrers acords del blues s’han esllavissat, perdent-se enmig del fum de qualsevol café on haurà estat interpretat. Aquest blues reblert de malenconia ha esdevingut la banda sonora d’un temps esmunyedís, concebut per la tristesa com a bo i millor, però a totes llums irrecuperable.