“El salón de los grandes estrenos”. Amb aquesta frase es publicitava una de les sales de cinema més icòniques de la nostra ciutat, el Cinema Goya, edifici el qual continua en peu des d’aquell 1949 en espera d’alguna resolució privada o municipal després del seu tancament el juny de 1993. Evitant visions nostàlgiques, amb aquest dossier es pretén realitzar una retrospectiva de les modes i tendències cinematogràfiques amb el nexe comú d’aquesta sala emblemàtica alcoiana. Des dels grans títols de l’època dorada de Hollywood fins al cinema espanyol i algun acte terrorista que molts recordaran en els inicis de la democràcia es podran anar revisant al llarg d’aquest treball. En un curt capítol, també s’ha volgut incidir en la seva voluntat de recinte teatral, sobretot en la dècada dels 50, oferint una breu panoràmica de les representacions que allí es van fer. Lluny d’una visió parcial a l’haver arribat a conviure a Alcoi onze sales simultàniament, aquest fet no és obstacle per a oferir una panoràmica totalment completa del que va significar el cinema dins de l’oci dels alcoians, i per extensió, dels espanyols en la segona meitat del segle XX.

ORIGEN
El febrer de 1944, es presenta instància a l’Ajuntament per acondicionar el solar situat entre els carrers Venerable Ridaura i Jovellanos (actualment Diego Fernández Montañés i Rigoberto Albors). Subscrita per Manuel Hernández, es pretén instal·lar en aquest solar un cinema d’estiu amb el nom de Central Cinema. Els plànols són realitzats per l’arquitecte Roque Monllor Boronat, finalitzant les obres el 2 de maig del mateix any. Després de l’autorització oportuna per part de l’Ajuntament datada el 2 de juny, s’inaugura el recinte amb projeccions cinematogràfiques funcionant durant aquell estiu i el de 1945.

A principis de 1946, es dissol l’empresa del Central Cinema, encarregant-se la Compañía Alcoyana de Espectáculos de continuar explotant el complex. Després d’unes reformes amb les quals es pretén realitzar funcions teatrals juntament amb les exhibicions de cinema, la seva denominació canvia a la de Teatro Goya. El 9 d’agost, el consistori dóna l’autorització provisional per a funcions teatrals, no així per a cinema ja que encara gaudien del permís anterior de 1944. La pel·lícula inaugural és el clàssic Gunga Din (George Stevens, 1939) en sessions de 9 i 11 de la nit. A l’acabar la temporada d’estiu de 1947, s’acorda tancar per a construir un edifici de nova planta al solar destinat a teatre i cinema.[1]

Amb data, 1 de desembre de 1946, novament l’arquitecte Roque Monllor, redacta un projecte d’edifici per a teatre i cinematògraf. Al solar que mesura 671,79 m2 es vol construir un edifici per a teatre i sala de projeccions cinematogràfiques amb façana a dos carrers per a una millor optimització de ventilació i il·luminació. Primerament, un vestíbul de taquilles destinat a publicitat i entrada al pati de butaques i amfiteatre. El primer té una capacitat de 680 espectadors i l’amfiteatre de 494, la qual cosa ens porta a un total de 1.174 espectadors. El permís per a l’inici de les obres és sol·licitat pel, llavors, gerent del Teatro Goya, Rafael Coloma Payá, encarregant-se del progrés de les obres el mateix arquitecte i el perit aparellador Santiago Pérez Luna, donant llum verda el Govern Civil d’Alacant el 31 de març de 1947 i subscrit per l’Ajuntament d’Alcoi dos mesos després.[2] Finalitzades les obres ja en 1949, Rafael Coloma Payá, en representació de la societat, sol·licita autorització a l’Ajuntament per a l’obertura del nou local. Des d’Alacant, el consistori rep i trasllada telegrama de Govern Civil de la Província a Francisco Romeu[3], “queda autorizada provisionalmente, inauguración Cinema Goya de esta ciudad, mañana día 14 corrientes. Comunique interesados”. Se li suma també el vistiplau per part de l’Inspector Municipal de Sanitat, “el local de referencia reúne las condiciones prescritas en el vigente Reglamento de Espectáculos Públicos, estando dotado de todos los servicios sanitarios que requieren estos locales, por lo que no ve inconveniente alguno en que pueda procederse a la ocupación del mismo. Alcoy, 15/11/1949”.

Just el dia després s’inaugura amb la projecció de la pel·lícula espanyola La mies es mucha (José Luis Sáenz de Heredia, 1948). El nou edifici constitueix una mostra de ‘art deco’ tardà. Posterior al modernisme, aquest moviment de disseny popular està molt estès entre mitjans dels anys 20 fins a finals dels 30 allargant-se algunes mostres fins als 50, el qual influeix tant en les arts decoratives (arquitectura, dissenys industrials) com visuals (pintura, moda, fotografia, etc.). Altres mostres a Alcoi d’aquest estil són el Pont de Sant Jordi o el Centre Cultural Mario Silvestre (antigament Banc d’Espanya)[4].

La societat Compañía Alcoyana de Espectáculos, S.L. està composta inicialment dels tres socis fundadors, prohoms coneguts de la nostra ciutat: Francisco Romeu Vilaplana, Rigoberto Vicens Albors i Vicente Cantó Dauder.

Francisco Romeu Vilaplana (Alcoi, 1904-1966) és conegut per ser també fundador de la ‘Granja Cecilia’, famosa gelateria que obriria les portes el 1931 sent també el primer establiment que ven llet pasteuritzada per a l’erradicació de les febres malteses. De tarannà simpàtic i afable, se li coneix amb el sobrenom de ‘El Rata’, formant part també de l’executiu local en els anys 50 mentre és alcalde Enrique Oltra Moltó[5].

Rigoberto Albors Vicens (Alcoi, 1904-1963) és advocat i escriptor cultivant la poesia en publicacions locals i en el periòdic Ciudad en els anys 50 i primers dels 60. Nét de Rigoberto Albors Monllor, fundador del Monte de Piedad i la Caja de Ahorros de Alcoy (la desapareguda CAM) i de la companyia d’assegurances La Unión Alcoyana i fill d’Enrique Albors Raduán, industrial del paper i alcalde d’Alcoi el 1923. Marcadament catòlic, manté una polèmica dialèctica amb l’escriptor Adrián Miró a les pàgines de Ciudad per diferències teològic -literàries[6] . És tinent d’alcalde de l’Ajuntament i delegat de Propaganda del Moviment; secretari del jurat del Círculo Industrial i forma part activa en les tasques del Centenari i Coronació de la Mare de Déu dels Lliris el 1953.[7]

Finalment, Vicente Cantó Dauder (Alcoi, 1885-1960) és un industrial tèxtil que té la fàbrica al carrer Pintor Cabrera. Després de la seva mort, li succeeix en la gerència de la sala el seu fill Vicente Cantó Valor (Alcoi, 1929-2014), empresari i conegut en el món fester al estar vinculat tota la vida a la filà Miqueros, el qual pateix les contínues crisis que afecta el sector audiovisual fins al tancament de la sala.

Continuarà…

[1] La memòria, signada el 6 de desembre de 1946, es troba a l’Arxiu Municipal d’Alcoi (AMA) (006536/112)
[2] AMA (006430/043)
[3] Uno dels nous gerents, com després vorem.
[4] CABANES DURÁ, Ignacio: Estudi i proposta de reutilització d’edifici sense ús: Cinema Goya d’Alcoi, pàg. 51.
[5] CANALEJAS, Ricardo i SANTONJA, Josep Lluís: La Sultana y el Soldado, pàg. 56.
[6] Ciudad, 27/01/2003.
[7] Arran de la seua mort, el Ciudad del 2/07/1963 publica una curta biografia seua.

FOTOGRAFIES (per ordre d’aparició)
1. El Cinema Goya en l’actualitat (Foto: P. Martínez)
2. Fotograma de “La Loba”
3. Programa de mà de “La mies es mucha” amb el que s’inaugura el Goya (Foto: “Cent anys d’il·lusions” Josep Lluís Peiró)