Va ser una cosa bastant insòlita: entrevistar, amb altres periodistes, a Mario Vargas Llosa en el Templete de la Glorieta d’Alcoi, enmig del Mig Any de 1995 i mentre el jurat tastava les olletes del concurs. Una mica surrealista, gairebé tant com l’aventura de Pantaleón, a qui l’escriptor peruà li va encarregar muntar un bordell per als soldats al mig de la selva. De vegades, a les classes, he explicat que la mitja hora cara a cara amb ell és una de les coses més positives que tinc guardades del llarg torn periodístic (i també els minuts amb l’actriu Rafaela Aparicio, però eixa és una altra història).
A la tardor del 77 vaig entrar a la Facultat de Filologia Hispànica a Alacant i era l’època del boom de García Márquez. De fet, el professor Manuel Moragón, en la Literatura Hispanoamericana de quart, ens va fer un bon àpat del colombià, però, encara que em vaig capficar com tothom, sempre li vaig guardar lleialtat a Mario Vargas Llosa. En la Glorieta, entre elogis de l’il·lustre convidat a la literatura d’Azorín, li vaig contar que aquell docent em va dir que Pantaleón y las visitadoras “era muy floja” -expressió textual-, la qual cosa li va treure un somriure. Tal vegada ho fora, no ho dubte, però també parlàrem de La ciudad y los perros i d’alguna cosa més. La veritat, fa trenta anys i la memòria incorpora detalls, però el conjunt és complicat.
Recorde que l’Ajuntament ens va informar la vespra de la visita i, en efecte, va vindre. És allò que vam comentar mesos enrere de la Mesa Festera, que el batlle Sanus tenia gran habilitat per a atraure gent destacada, i en promocionar les Festes de Moros i Cristians. En aquest cas, amb la intervenció directa de Juan Antonio Gisbert, que en aquell temps era director general de la tristament extinta CAM, i la Filà Marrakesch. Poc importa, perquè el peruà havia estat al cap de les notícies per la candidatura a la presidència del seu país, que, malauradament, va perdre. Ho vaig pensar el primer dia i vist com van anar les coses amb el senyor d’origen japonés que va guanyar, em vaig donar la raó a mi mateix. No té molt mèrit.
En aquell temps, Vargas Llosa era un dels grans de la literatura mundial, que més tard va rebre el Premi Nobel, que posteriorment va agafar protagonisme per la seva relació amb la senyora reina de les capçaleres del Lecturas i el Hola quan el que escriu era molt jove i encara més tard pel seu posicionament en el procés català. Siga com siga, va donar renom als Moros i Cristians d’Alcoi i ell mateix va viure l’experiència de l’olleta en la Glorieta i després amb la Filà Marrakesch i amb els alcoians en conjunt, perquè va desfilar en l’entraeta, al costat de Gisbert i del llavors primer tro, Alejandro Satorre*. Va ser convidat per a vestir-se en la capitania del 96, però no va ser possible**.
Siga com siga, Vargas Llosa va entrar poc després a la Real Academia Española de la Lengua amb un discurs sobre Azorín, que va ser l’assumpte cabdal de la meua entrevista, i en febrer de 2023 va guanyar la meua admiració eterna amb la incorporació a la Academia Francesa, la qual cosa el va convertir en el primer escriptor hispanista en adquirir aquest grau. I entre tota la immensa biografia, una tarda de dissabte va gaudir del Mig Any d’Alcoi!
* Aquesta història es va produir amb posterioritat a l’alferes dels Marrakesch, que aquest any el repeteixen…amb Ana Gisbert Mira-Perceval al capdavant. No cal deduir molt: és la filla de Juan Antonio Gisbert. Coincidències dona la vida.
** En realitat, Vargas Llosa hauria gaudit d’una capitania més que interessant. De fet, una setmana abans de les Entrades de Moros i Cristians, les carrosses es van cremar en l’incendi d’una nau industrial en Sant Vicent del Raspeig. Després, en la tarda del 22 d’abril, el capità Jaume Navarro i el seu boato van rebre una pluja de confeti i aigua, perquè van caure 16 litres per metre quadrat! Tot açò va reforçar el triomf de la Filà Marrakesch.
Crèdit: Les fotos formen part de l’arxiu de la Filà Marrakesch
