El problema de donar ‘la volta als ponts’ és que a vegades te’n recordes del paisatge urbanístic que ara queda i del que hi havia fa uns anys. I en ple estiu és inevitable que no vinga a la memòria un edifici emblemàtic desaparegut en combat en plena ebullició de la quadrícula constructiva: ‘el cine d’estiu Monterrey’.

Per sort no tots els edificis interessants d’Alcoi han sigut devorats per un immoble quadriculat amb un ampla planta baixa. Hem recuperat antigues fàbriques que han lluït en el campus universitari, un escorxador com a lloc esportiu, però la seu de l’antic Monte de Piedad està tancada ‘provisionalment’ com un edifici perdut, sense utilitat.

El CADA sembla que està afectat per una malaltia veïnal que podríem anomenar la síndrome del Parterre. El Palau d’Albors, el cinema Goya, abandonat des de fa molts anys, i encara sense enderrocar.

Els locals cinematogràfics sempre han sigut els candidats ideals per a ser substituïts per pisos i cases, cases i pisos respectant sempre eixa forma quadrículada que pareix una horrorosa pantalla que tapa el paisatge.

No es podem queixar perquè s’han salvat el Calderón, amb una reforma que li ha llevat la bona acústica que tenia i una decoració que sembla dissenyada de pressa en un viatge a Ikea, i el Principal, un ‘bombonet’sempre en l’aigua al coll que torna a viure una merescuda etapa de prosperitat.

Condemnat quasi des de l’inici

De totes les altres víctimes, el cine Colón, el ja nomenat Goya, el Avenida,el Capitol, hi ha dos especials que lamentar. El Teatre Circ, una joieta morta a l’espera d’una rehabilitació que mai va arribar, i el cine d’estiu Monterrey, condemnat a mort quasi des del seu inici, l’any 1953, per construir-se en el xamfrà d’or, en el lloc envejat per a ser la reina de totes les quadrícules (ara curiosament ja no hi és, ha sigut rellevat per l’edifici de l’Estambrera, l’invasor del Pont de Sant Jordi).

Sense entrar en este article en la programació tan singular per a l’estiu, que es podia comparar gastronòmicament a menjar xurros amb anxoves, el disseny del cine, en realitat una sala multiusos, i la configuració del seu espai, el feia un lloc ideal per a disfrutar en el seu interior t’agradara o no la pel•lícula o l’acte que estava en marxa. La mobilitat era molt gran i un es podia un desplaçar per la part lateral escales amunt o avall sense molestar a cap dels espectadors que seguien la pel•lícula. Les excursions al bar per a demanar una Sumby de taronja, el refresquet alcoià per excel•lència, eren realment gratificants. La pantalla, molt gran, dominava tot el panorama, però estar a l’aire lliure permetia una circumstància única ,especial. Dirigint-se a la part més alta, des d’on es veia el parc de la Rosaleda, el film era una element secundari i es podia mantindre una amena conversa entre mos i mos a l’entrepà, amb la persona o persones que havien escollit acudir eixa nit al Monterrey.

Decoració i estil mexicà

La decoració, l’estil, era perfecte: les seues llumetes de color, les plantes , aconseguien traure’t de l’Alcoi més tradicional. El nom del cinema evocava a la ciutat mexicana de Monterrey,capital de l’estat de Nueva León.
Més d’un decorador de parc temàtic hauria d’haver visitat el Monterrey i haver copiat el seu estil per a evitar tan cartró pedra i elements kitsch que ‘canten’ en les seues instal•lacions.
Una llàstima que una sala de festes, cine d’estiu i espai per a vore bàsquet, catch o actuacions musicals caiguera per falta d’utilitat. Només uns quants mesos es poc temps per a justificar la seua presència com a element urbanístic.
Ara s’hagueren pogut buscar altres aplicacions, sempre i quan estiguera cobert, fins i tot podria haver sigut el lloc idoni per vore els partits del Patin Alcodiam o assajos multitudinaris organitzats per les filaes.

El Monterrey es un cas curiós perquè ,a més de la seua programació, ens queda en la retina l’edifici, un espai ample que et permitia passar tranquil•lament moltes vegades per davant de la pantalla mentre projectaven una pel•lícula de Manolo Escobar o de Tarzán, tot un luxe que no han tingut a l’abast ni Coppola ni Scorsese i que haguera inspirat a Woody Allen. També s’adequava a eixa perfecta combinació d’espectacle, cel obert, amb l’Alcoi més lleuger, més estival.
Amb escasses possibilitats d’haver-se salvat (les seues opcions no passarien del 3 per cent) quasi ha sigut millor mantindre intacte el seu record que vore la seua degradació ,com l’ha patida el Goya, o esperar la rehabilitació que mai arribava, cas del teatre Circ.

Un gran quadrícula el va llevar de la nostra vista, però, encara que han passat molts anys, el seu record forma part dels nostres bons somnis.