No sabria ben bé definir l’abast del ferrocarril d’Alcoi a València en la meua vida. La fascinació que sempre m’ha produït el seu lent discórrer per la via, tant d’eixida com d’entrada de l’estació, ha acompanyat la meua infantesa. I al seu ritme bategant amb perfecta harmonia de lentitud va compassar-se el meu cor quan el veia de lluny des del terrat de l’edifici on vivia, el balcó de la meua casa o des del descampat de les tres figueres on m’hi apropava tant i com podia. En aquest darrer cas sentia el retruny del motor barrejat amb el frec de les rodes de ferro sobre la via i tot aquest soroll emmudia la meua respiració. Tancava els ulls i em sentia com si me n’endinsara a l’interior per ser transportat a València o allà on volgués dur el maquinista aquell vehicle gegantí de vagons encadenats.

Els meus primers records estan lligats al ferro-bus. Jo era molt petit i els atacs d’asma eren freqüents, gairebé diaris, amb molts problemes per respirar. La mare no es va refiar del quadre mèdic alcoià a hores d’aquella època i exprimint al màxim els estalvis, em va dur a un catedràtic de la capital valenciana. Burxar en els records d’aquelles dates suposen un exercici de tendresa perquè formen part de la història de la meua vida, però la tristesa per la seua absència tot ho enterboleix. Als seus braços em despertava i mentre em deixondia podia observar com despuntava un nou dia enmig d’un sotragueig que percudia les nostres oïdes amb una monotonia rítmica.

M’aferrava al seu cos en albirar pel mig del vidre d’aquelles finestres rectangulars on la meitat de dalt podia abaixar-se’n, tot permetent que una quantitat de vent huracanat envaïra el vagó, malgrat la curta velocitat que assolia el comboi. La visió imponent del Barranc dels Tarongers, abans d’arribar a Ontinyent així com els túnels llargs per on el tren penetrava en les entranyes de la muntanya em provocava un temor que pretenia foragitar acotxant-me als braços de la meua progenitora.  Els meus records s’esllavissen recorrent els carrers de la capital del nostre país a l’interior d’un tramvia, camí de la consulta del metge.

A mesura que la meua salut s’enfortia, els viatges amb el tren acabaren per ser esporàdics. Alguna excursió familiar al poble d’Agres, que incloïa l’enorme distància que separa la seua estació del paratge del convent i que, tots plegats, la recorríem a peu. No obstant això, el tren era un company de jocs, una banda sonora de fons a la qual no féiem cas, avesats com estàvem a veure’l passar mentre que jugàvem partits de futbol al descampat de les tres figueres, quan hi havia pilota. Si ningú no duia l’esfèric, jugar a l’amagatall en la seua variant de fer el comptatge colpejant un pot de llanda contra el terra esdevenia l’ocupació principal. Quan aquell que “pagava” s’allunyava una mica del pot, tot buscant els qui havien desaparegut, la rapidesa d’eixir d’on ningú no et podia veure i fer-li un puntelló a la llauna significava l’alliberament de tots els atrinxerats i tornar a pagar el mateix que ho feia, per no arribar-hi a temps. Quan l’estiu s’apropava i la fi de curs ens regalava un temps creixent de jocs, pujar a la figuera per agafar les figues i prémer-les perquè n’esclatara la gota de llet era l’afició favorita de tothom.

A l’estiu el dia allargava i era el temps propici per moure’s pels voltants. La pujada a l’ermita de l’Olivar de la Bassa no era recomanable, doncs la prohibició familiar planava per sobre de les nostres consciències. Tampoc no era convenient aparéixer pel moll de càrrega de l’estació si el tren de mercaderies havia fet camí de retorn des de València. La nostra presència pels voltants esvalotava d’allò més el personal de RENFE que es dedicava a les tasques de càrrega i descàrrega dels vagons.

Aleshores l’única opció possible era mamprendre el camí de la via cap a València, tot i que la nostra destinació era la Font Dolça. Anar més enllà del pont que salvava la via per unir la darrera barriada de la Zona Nord amb la vessant septentrional de la partida de Cotes Altes suposava arriscar-nos al càstig pel perill que amagava un traçat que s’elevava per barrancs de rierols que en època d’abundància de pluges lliuraven les seues aigües al recent nascut Serpis o riu d’Alcoi.

El trajecte cap a la Font Dolça era molt més curt i menys perillós per la senda que discorria paral·lela a la via del tren que no per la vora de la N-340. Potser aquest fet explicaria la permisivitat paterna de la petita excursió. Una de les nostres aficions favorites per combatre l’avorriment consistia en tombar el nostre cos al capdamunt d’unes repisses que formaven part de la contenció de terres del camí lleugerament costerut que s’iniciava en el carrer València, tot just entre la borrera i les cases del carrer Fontilles. Gitats panxa en amunt la nostra vista s’elevava per tota la façana dels esmentats edificis i constituïa una sensació estranya de vertígen. Com que aquesta era una de les meues febleses, no romania massa temps en aquella posició abans que una tremolor m’inundara  dels peus al cap. Amb el cos amerat per aquell bany d’altura invertida, pujàvem pel camí pedregós que ens duia en curt trajecte a la senda del costat de la via del tren.

A la dreta de la senda s’estenia la sèquia, el llit de la qual estava llaurat en la pedra, la qual cosa permetia que l’aigua hi davallara amb una alegria riallera i sorollosa que no ens deixava indiferent. Els dipòsits massissos que recollien aquesta aigua, o més aviat, l’alliveraven de l’excessiva abundància són també testimonis muts de l’època de la màquina de vapor i carbó que arrossegava la corrua de vagons. La progressiva introducció dels motors diesel deixà aquestes construccions sense sentit, encara que han sobreviscut la majoria al pas del temps i constitueixen un patrimoni material a tenir en compte per als temps futurs.

No cal dir que l’aigua de la sèquia estava d’allò més fresca i no era utlitzada tan sols per refredar-nos les mans i els braços. De vegades érem a l’aguait per si el petit torrent ens duia alguna granota que poguérem salvar o algun insecte que no picara. D’altres vegades eren els nostres instints d’infantesa cruel que ens feien abocar alguna panerola o qualsevol altre animaló per veure com suraven per damunt l’aigua.

Després travessàvem cap a l’altra banda de la via del tren per apropar-nos a una cova que hi havia excavada a la paret de terra que constituïa els màrgens dels bancals superiors. La llegenda urbana deia que era el lloc on un personatge marginal de la nostra ciutat, de malnom Gatito Limpio (per què en castellà?) venia a pernoctar moltes nits. La fondària de l’abric permetia que un cos gitat puguera cabre-hi perfectament. I la trobada de mantes vellles i alguna jaqueta alimentaven aquesta llegenda.

Recorde d’haver-me trobat una persona l’aspecte de la qual coincidia en certa mesura amb aquella que l’imaginari popular donava de Gatito Limpio. Un home de poca alçada que caminava mig encorvat i abillat de parracs amb una botella de licor pràcticament buida a la mà. L’afició desmesurada per l’alcohol els convertia en despulles socials sotmesos a la indiferència de la gent, quan no al menyspreu col·lectiu. L’altre personatge que em ve al cap és Parruro, un home que de jove treballava en Bernabeu i Cia, però ja despuntava per beure una mica més del compte. Potser perdera el treball o el tancament de l’emblemàtica fàbrica tèxtil l’abocara a ser una ànima errant que passejava pels carrers d’Alcoi llençant per la boca tota mena d’improperis. No obstant això el seu aspecte era normal, sempre anava vestit amb dignitat i només cridava l’atenció per la seua borratxera. Rara vegada el veia per la Zona Nord, freqüentava més L’Albereda o els carrers del centre d’Alcoi.

El règim polític d’una dictadura agonitzant que s’havia endurit en les formes arran de l’assassinat de l’amirall Carrero Blanco no estava per la mínima solidaritat amb aquesta gent, l’única culpa dels quals havia estat acumular desgràcies personals que van lleçar-los a la beguda com a únic refugi per poder amagar-ne les penes.

Cap a la fi dels anys 90 el paisatge descrit anà desapareixent. L’intent, encara no conclós, de crear una carretera de ronda per facilitar la connexió dels barris de la cornisa s’endugué el descampat de les tres figueres i uns records associats a la flaire de la figa acabada de collir. La urbanització salvatge, sense cap planificació del terreny prèvia, feu desaparéixer gran part dels terrenys per on discorria la sèquia i on la primavera ens regalava la visió d’una estesa de margarides, roses i roselles poblant el paisatge. En un dels barrancs que discorre al costat de l’antic barri de la Porquera, hi ha instal·lada una multinacional d’hamburgueses que tot i tenir una sentència en contra, encara no ha alliberat els terrenys per on els clients poden fer-ne la comanda sense baixar del cotxe.

Com ja hem dit en altres  ocasions, la via del tren a València es convertí en una cremallera que es tancà, preservant l’altra banda d’aquest urbanisme salvatge i depredador. Tot i això hi ha una urbanització de cases de luxe per certificar l’esquitx de la massacre a l’altra part per on discorre un tren sèriament amenaçat, que amb mig sigle de retard, comença a rebre les primeres i esquifides inversions en infrastructura viària. Tot plegat, palesa la incapacitat de gestió d’un mitjà de transport que ens obrí les portes de la modernitat al segle XIX i que vol dibuixar el seu futur dintre les coordenades del respecte al medi ambient i l’estalvi energètic.