Molts de nosaltres algunes vegades hem practicat açò de les històries de vida, sinó qui no ha fet mai un repàs sobre la vida d’un avantpassat o d’un familiar molt proper? Molts estaran afirmant que així és, però a la volta també ens hem parat a pensar si aquestes reflexions o recapitulacions d’una persona són realment útils per a incloure dintre de la historia en sí.
Per a poder entendre tot açò, primer que res tenim que tindre clar que allò que denominem històries de vida son senzillament aquelles histories que posem per escrit d’una persona, de la que sabem la seua història de vida per les narracions orals que ens ha anat contant amb acompanyament, si es cau, d’altres tipologies documentals.
Feta aquesta introducció, està car el que es pretén, i és mostrar la utilitat per a la construcció històrica d’aquest tipus de treballs. Un exemple recent de recerca en la Universitat ha sigut apropar-se a aquest format i adonar-se que l’oralitat d’una persona en forma de memòria, o d’altres en post memòria, pot ser realment útil per a apropar-nos a algun fet concret d’estudi que ens done el testimoni de primera mà que en molts casos desitgem sobre un fet històric.
En aquest cas particular i personal, podem apropar una exemplificació en l’estudi de la figura de Camilo Jordà Moncho (1910-1984), en els testimonis vius que el van conèixer i que ens van anar narrant la seua vida i fets. El personatge que ens ocupa va ser un sacerdot que va destacar per la seua llavor en la diòcesis de Valencia, concretament a la companyia dels franciscans, però més enllà de dades que ens podem trobar a qualsevol lloc, ens interessa més anar a la informació que es refereix a la quotidianitat d’aquesta persona, és a dir, per a veure els comportaments del clero valencià dintre del règim franquista. Aquesta visió ens interessa més si cap veient que va ser una persona molt influent en aquest territori durant els anys del franquisme, ja que podem saber que hi tenia contacte tant en el àmbit polític, militar i inclús segons hi podem saber en alguna ocasió va tindre contacte directe amb la família de Franco, ja que en alguna ocasió puntual va confessar a Carmen Polo.
Dit açò, ens resulta significatiu que va ser una persona molt preocupada per l’ajuda social i per fer el possible per a aconseguir ja no sols avantatges per als més necessitats, sinó també en matèria educativa, que venia arrelada per la seua tradició familiar. A més també podem veure un reflexe de la seua preocupació per a resoldre problemes que pertanyien a ajudar a la vídues de guerra i per qüestions de pensions. Però si alguna cosa hem de destacar de forma peculiar per a veure els diferentes pensaments dintre del clero, son les seues reflexions entorn a la condemna de les atrocitats dels nazis durant la segona guerra mundial amb el seu llibre “Un Santo presidiario”, en el que fa menció a les pràctiques, tortures i repugnància de la repressió d’aquests.
Com podem veure tota aquesta suma de testimonis en forma de post memòria d’aquesta persona, a més de complementada en material de fonoteca, fototeca, arxius i biblioteca, ens duen a una interessant visió sobre la diversitat existent dintre de la societat del franquisme i concretament en el clero. Per açò podem veure que les aportacions d’històries de vida son determinants en aquest tipus de visions i que encara que ens resulten menys monumentals que les tradicionals histories de les gran personalitats de la historia, ens demostrem un punt concret dintre de la societat que pot dur-nos a elaborar tota una sèrie d’estudis i visions múltiples que demostren tota una evolució i democratització en la mentalitat d’entendre la forma de fer història.
