Poques coses em transformen més cada quatre anys de Doctor Jekyll a Mr Hyde que els Jocs Olímpics, i més si com, en aquesta ocasió, han hagut de passar cinc i celebrar-se amb l’espasa de Dàmocles d’una pandèmia mundial al damunt i d’un país, just l’amfitrió, que no volia que es celebraren. Més no he pogut patir ni cabrejar-me com una mona. Ara vos ho explique.

Amb tots aquests condicionants adversos, coronavirus, crisi sanitària, econòmica… totes les dificultats hagudes i per haver, l’espera s’havia fet encara major, més desesperadament llarga. Ja vaig comentar en textos anteriors en Tipografia, que vaig ser un dels molts espanyolets que es va alçar bon matí per a veure la final de Los Ángeles 84 front als USA de Jordan. Davant hi havien uns pobres Epi, Solozábal, Corbalán, Martín, Romay… que van fer el que van poder. Eixe és el meu primer rècord olímpic. Tindria uns 11 anys, prop dels 12. Després he estat esperant aquesta màxima cita esportiva a Seül, per suposat Barcelona, Atlanta, Sidney, Atenes, Pequín, Londres, Rio i ara Tokio. Vos recomane per cert anar a visitar el Museu Olímpic de Barcelona i les instal·lacions que van ser seu d’aquest esdeveniment. Tot i que l’estadi Lluís Companys està sense us des de fa temps, encara es respira un ambient especial, pots imaginar-lo ple, amb públic i atletes conscients de viure una cita única. Apropar-te al peveter, encara, té tota la màgia, tot i els més quasi 30 anys que han passat, i, encara, pots veure aquella fletxa del Rebollo volar per damunt d’ell, abans d’encendre’s la flama. Al museu, encara, vaig poder comprar dos o tres figueretes del Cobi, una d’elles jugant a bàsquet, que les guarde com a una de les peces més preuades del meu particular museu esportiu del que algun dia vos parlaré.

Si sempre vos he explicat la meua passió per l’esport, unes Olimpíades són el súmmum per a mi. M’agraden fins i tot perquè el futbol no té un paper preponderant, al ser l’únic al que no van els millors jugadors, i així no eclipsa de forma excessiva a les altres modalitats, com fa sempre.
Qui pot veure un duel d’esgrima al llarg de l’any? Qui veu un descens en piragua per rius embravits? Qui es posa a veure un combat de lluita grecoromana? En quin moment pots veure una eliminatòria de hoquei herba? O de waterpolo? O de voleibol? O natació sincronitzada? O salts de trampolí? O escalada? I així fins a un fum de modalitats esportives que sols apareixen del no res cada quatre anys. I ja si hi ha un espanyolet que participa en elles, per a mi, és el no va més. I ja si té alguna aspiració a medalla… és fatal!!! Fatal perquè em pose nerviós. Però nerviós a més no poder. Mr Hyde total. Les pulsacions em pugen com si la vida m’anara en què el pobre esportista de torn, o equip, munte o no al podi. No s’ho podeu imaginar.

Sempre al començ de cada Olimpíada els dic als meus amics que superarem les 22 medalles de Barcelona i sempre m’equivoque. Així porte 30 anys. Cada medalla de xocolata, cada diploma, cada quarts de final perduts, em senten com un tir, com un colp baix en l’estómac, i més quan era una de les principals opcions que tenia en la meua porra particular, que sols jo em prepare. I no sabeu l’alegria que sent quan arriba una medalla inesperada. La persona més feliç del món. Quan escolte l’himne i el veig ja amb l’anhelada medalla, a plorar com una magdalena.

Aquesta excessiva passió i pressió l’he viscut en aquesta ocasió més que mai. Durant 15 dies d’aquest estiu passat, no he dormit, no he menjat , no he viscut. He acabat en unes ganes tremendes que arribaren al seu fi els Jocs. Estava esgotat. I, de nou, no hem superat les 22 medalles. Ni s’hem arrimat. Primer ja vaig patir prou amb les lesions del Rafa Nadal i Carolina Marín, amb el positiu després de passar el coronavirus i de vacunar-se de Jon Rham o la baixa forma de Mireia Belmonte, que així i tot va obtindre una maleïda medalla de xocolata a dècimes del bronze, o Lidia Valentín, o de la incògnita dels triatletes…
Total que va començar la competició i com que la majoria de les proves eren de matinada, ja ho cantaven aquells de les xancles i del “mira que está lejos Japón”, ja em veies a mi gitat i dormint… amb un ull obert. El mòbil al costat, baix del coixí, i el Marca d’internet preparat, actualitzant cada dos minuts, o menys, a les dos, a les tres, a les quatre de la matinada, i esperant a que apareguera en aquella pantalleta, en mig de la foscor, un: Espanya obté una nova medalla. Així em vaig passar els quinze dies, millor dit les quinze nits. Amb mal de panxa primer per passar les eliminatòries i després per arribar a les finals i una vegada en elles que com a màxim sols dos països ens sobrepassaren, cosa que no solia passar. Així, la major part de les voltes tornava a tancar l’altre ull cabrejat. Imaginat que de més de 300 atletes espanyolets sols 17 ho van aconseguir. I damunt no van ser uns d’ells els meus equips de bàsquet, ni els xics ni les xiques. Per a veure als xics, igual que vaig ver fa 37 anys, vaig tornar a matinar per a presenciar en la tele aquell partit contra el USA. En lloc de 11, 48 anys, però allí estava. Vaig pensar just en aquells Epi, Fernando Martín i companyia, vaig pensar també en les dos finals perdudes a Pequín i Londres, els dos millors partits de bàsquet que he vist mai, vaig pensar en que era l’última presència del Pau Gasol en la Selecció… que el destí ens devia una… però res de res, una vegada més els fills de la gran… Norteamèrica ens van calçar, ens van deixar en el carrer, en una mà davant i altra darrere. Eixa nit ja no em vaig tornar a gitar, en un parell d’hores ja havia d’estar al treball i sabia que no anava a conciliar la son. Mr Hyde estava en plena activitat. Vaig viure amb ràbia, silenciosa això si, aquesta trista despedida per la porta del darrere de la millor generació de la història del bàsquet nacional i preguntant-me quan tornaríem a poder viure uns partits com aquells, ja que la pròxima generació, tot i que és bona, no arriba a l’excel·lència de l’anterior per a codejar-se amb els millors, i no veig que puga passar en molt de temps. Tant de bó m’equivoque i els Hernangómez, Garuba, Alocén o Aldama, em facen callar la boca.

I ja si mirava el medaller m’agarrava un mal. Els fills de la gran… Bretanya, els francesos, els alemanys, els italians… amb el doble o triple de medalles, als xinets i americans ni els mire, i ‘potències’ com la Cuba del bloqueig, Hongria, Polònia o Nova Zelanda per davant nostre amb més medalles d’or. Al final els, com cridaven la Purga i el Linterna, 22, 22, 22. I gràcies.

I m’he deixat per al final citar al més important. A la representació alcoiana en aquesta festa de l’esport mundial: Néstor Abad. Per segona volta acudia a uns Jocs Olímpics, fet que no li havia passat a aquesta ciutat en els 125 anys de moviment olímpic, des de la primera cita a 1896 a Atenes, el bressol de l’Olimpisme. Néstor ja va estar a Rio de Janeiro, va tornar a Tokio i ara farà tot el possible, ho sé, per a estar a París. Tres Jocs Olímpics en una modalitat tan dura i exigent com la gimnàstica artística, són ja de per si una medalla o dos. Gran mèrit el d’aquest esportista alcoià al que he vist créixer des de que va començar a entrenar primer a Alcoi, després a Alacant i amb poc més de 13 anys va marxar cap a Madrid, a la Joaquín Blume, nom d’un gimnasta com ell, per consolidar una carrera esportiva brillant, sent durant molts anys el millor i més complet gimnasta de tota Espanya. El seu company, Ray Zapata, va ser més espavilat i es va especialitzar en un element, el sòl, el que li va portar una esplèndida medalla de plata, però Néstor va voler fer el més complicat en una de les modalitats més complicades, és a dir, el All-Around, dominar els sis aparells, sòl, anelles, salt, cavall amb arcs, paral·leles i barra fixa, així ‘a lo bruto’, com som els alcoians. Tot el meu reconeixement cap al bo de Néstor i per a tota la seua família, en especial els seus pares, Juanjo i Ana, la seua dona, Sonia, i els seus fills xicotets.

PS: Igual que Néstor farà tot el possible per a estar a París, també ho faré jo. Si la salud, les pandèmies, les erupcions volcàniques, les tragèdies climàtiques… etc, em deixen, en 2024 estaré als Jocs Olímpics francesos. Amb el meu recolzament, allí segur que superem eixes famoses 22 medalles. A moral no ens guanya ningú.