Destacados
La memoria
Clásico, el torero alcoià: retrat d’una època
Un interessant recorregut per la vida i gestes d'aquest famós torero alcoià, nascut a Ibi, a qui cada any ret homenatge el Tirisiti
Estem en els primers anys de la dictadura de Primo de Rivera, una època gris i desconeguda que malauradament no ha captat l’atenció del gran públic. El colp d’Estat del general Miguel Primo de Rivera no va ser una sorpresa: per una banda, este fet revelà que el sistema de la Restauració era incapaç d’evolucionar […]
La memoria
Mendiko ahotsa o l’animat cim del Puig Campana
Una aproximació a la història d’un cim amb menys activitat que el campament base de l’Everest però amb prou més que casc històric d’Alcoi
Fotos del Puig Campana: Carles Vilaplana
Què succeeix al cim del Puig Campana? Hi ha tanta activitat com diuen? O com acostuma a passar a la majoria dels cims només està ple de pedres, sargantanes i matolls? És una muntanya màgica o és una muntanya maldita? És cert que hi va haver una base d’OVNIS? Què hi ha de veritat en […]
La memoria
Adéu, senyor Paco
Paraules d’acomiadament d’Àngel Beneito i Paco Blay al funeral d'un alcoià imprescindible
Francisco Aura ―Paco Aura, com tots el coneixíem― és tot un símbol, doncs en la seua vida podem veure reflectida gran part de la història d’Europa del segle XX. Malauradament, li va tocar viure els millors anys de la seua vida, la joventut, en un món difícil i convuls. Va néixer a Alcoi el 30 […]
La memoria
Jordi, Toni, Enric i també Pedro Miguel
Una explicació més o menys exhaustiva sobre els antecedents, els fets i les conseqüències de la manifestació menys multitudinària de la història d’Alcoi.
Pep Jordà, 29/09/2014
Jordi, Toni, Enric i Pedro Miguel, o casi, executant una acció de protesta, o no.

Els Joglars i La Torna
Llavors van tancar Els Joglars a la presó. Els Joglars eren – de fet encara son – un grup de teatre que cap a la tardor del 1977 havia estrenat una obra anomenada La Torna. Obra que tractava del procediment i execució, l’any 1974, de les dos últimes víctimes del ‘garrote vil’ de la dictadura franquista.

Una era Salvador Puig Antich activista català i militant del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament) acusat d’haver mort un subinspector de la policia. L’altra Heinz Chez un delinqüent comú, originari de la RDA, que es feia passar per polonès i que després d’assassinar un guàrdia civil va ser utilitzat com a torna pel règim, amb la intenció de llevar-li sentit polític a l’execució del primer.

L’obra sostenia que l’execució de Heinz Chez va ser un assassinat d’estat encobert per una justícia militar que no oferia les mínimes garanties processals, a més de centrar-se en les cagades que es van succeir durant el procés: els guitarrons de Rioja agafats per alguns oficials durant la deliberació del consell de guerra, el temps –excessiu- que va tardar en morir el reu degut al maldestre maneig del garrot per part d’un botxí sense experiència, etc.
teatro-1903La Torna es va estrenar a Barbastro el 7 de setembre de 1977 i un parell de setmanes més tard va arribar a Alcoi, al Teatre Circ. En aquella època gairebé tot arribava a Alcoi. Un incís. El Teatre Circ era un teatre que hi havia al carrer Gonçal Barrachina que ocupava la superfície de la plaça on ara es troba la Societat ‘El Trabajo’. Va ser derruït amb una promesa de reconstrucció que mai no es va dur a terme, perquè segons els tècnics el terreny no podia suportar tant de pes. Raó peregrina ja que més tard el terreny, com es pot comprovar, va ser capaç de suportar el pes d’un edifici de vivendes que pega un esclafit.

Tornant a La Torna. Als que la van vore els va impactar. No només perquè assistien a situacions que no s’havien vist mai en un escenari (guàrdies cretins, militars borratxos, etc.) sinó també perquè es respirava un cert aire de temor. Com si esperaren que en qualsevol moment entrara l’autoritat a colp de pistola i s’enduguera al ‘cuartellillo’ tot el pati de butaques i part del galliner.

Aquella nit al Teatre Circ no va entrar la guàrdia civil, ni els grisos ni cap altra força d’orde públic però tampoc van trigar molt a fer-ho. De fet, a finals de novembre, després de quaranta representacions, Albert Boadella, director de Els Joglars, va ser detingut per l’autoritat militar acusat d’injúries a la Guardia Civil i empresonat durant dos mesos. Just fins el dia abans que es celebrara el Consell de Guerra. Eixe dia Boadella va escapar del Clínic de Barcelona (on havia aconseguit que el traslladaren a causa d’una suposada malaltia).

OLYMPUS DIGITAL CAMERAPer si la policia s’adonava de l’estrafolària fuga (que tant rebombori mediàtic va provocar després) esperant al carrer – dins d’un cotxe amb el motor en marxa disposada a fer una fugida a lo Steve McQueen – hi havia la Montserrat Blanes, aleshores, companya sentimental d’Ovidi Montllor.

Després d’açò Albert Boadella va ser declarat en rebel•lia pel tribunal i es va exiliar a França, a l’igual que Ferran Rañé. Cadascú pel seu costat. No hi havia massa bon rotllo a la companyia per aquella època. La resta d’actors es van presentar voluntàriament al judici i van ser condemnats a dos anys de presó.

Jordi, Toni, Enric i Pedro Miguel
Llavors ells, ells eren dos joves militants de la CNT, van pensar que s’havia de fer alguna cosa. No es podien quedar de braços creuats davant d’eixe greu atemptat a la llibertat d’expressió. A més Alcoi, una ciutat que aleshores tenia un grup de teatre que feia goig i més actors per metre quadrat que qualsevol altra ciutat del món alguna cosa tindria a dir. Per força.

Jordi i Toni ho van vore així de clar –cristal•lí- i, de seguida, van posar-se mans a l’obra. Van barallar distintes opcions de protesta i finalment van decidir-se per la manifestació, tal i com estaven fent a tot arreu. Van informar a les entitats culturals de la ciutat, a La Cassola, als partits polítics, als sindicats i sense demanar cap permís governatiu ni de cap altra mena –que es el cal fer en una manifestació– es van asseure a esperar que arribara el dia assenyalat.

QueloEl dia va ser un dissabte de finals de primavera o de començament d’estiu ningú dels quatre protagonistes pot precisar-ho. Jordi i Toni perquè no ho recorden i Enric i Pedro Miguel per raons obvies com es vorà més endavant. La qüestió es que eixe dia abans de dirigir-se cap a la Plaça d’Espanya, el lloc de concentració, van passar pel Dharma. El Dharma era la pica en Flandes de la hostaleria local. Un disco-bar a la manera dels del Barri del Carme a València o els del Barri d’Alacant on recalava una ampli ventall de joventut alcoiana.

Al Dharma a més d’arreplegar material necessari per a la manifestació van coincidir amb Enric i Pedro Miguel, que tot i que eren les quatre de la vesprada, ja portaven una bona estona posant en pràctica els consells de Pau Riba sobre prendre xocolata i deixar el licor. Jordi i Toni els van proposar que els acompanyaren a la manifestació. Enric i Pedro Miguel no van dir ni que sí ni que no. Però poc abans de les cinc – l’hora assenyalada – tots quatre estaven a la Plaça. Jordi i Toni carregats de pancartes i consignes. Enric i Pedro Miguel amb la mirada esmaperduda i un somriure d’orella a orella.

Somriure que se’ls va glaçar en comprovar que el dia D a l’hora H a la Plaça no hi havia ningú. Ni molts, ni pocs. Ningú. Ni un artista, ni un polític, ni un sindicalista, ni un actor, ni un mal alcoià. Cap ni un. Ningú! Només ells quatre perduts en l’immensa i erma superfície de la Bandeja. Bé, de fet sí que hi havia algú més. Dos polis de la ‘secreta’ (que era com llavors es coneixia a la policia que vestia de paisà). Un tenia el malnom del Guapo i l’altre de l’Orellut.

Els agents van creuar la plaça amb parsimònia van acostar-se als manifestants i, amb l’amabilitat que caracteritza els funcionaris en general i els que van armats en particular, van demanar-los la documentació. Jordi i Toni anaven preparats, al cap i a la fi ells eren els organitzadors de l’esdeveniment. Però Enric i Pedro Miguel, arrencats sobtadament de la barra del bar, no. Així és que els Starsky i Hutch, de la transició alcoiana se’ls van endur cap a comissaria. Mentre tornaven a creuar la plaça buida, l’agent que caminava davant d’Enric, es va girar i li va dir amb marcat accent castellà: ¿Y tu qué coño miras?

Enric no va respondre, va somriure en silenci mentre seguia gaudint, dins el seu mon interior i gràcies al cec, de la visió d’aquells espectaculars pàmpols que li havien fet guanyar al seu propietari l’afectuós apel•latiu d’Orellut.

plaza espanya

Mentre els nous màrtirs de la llibertat d’expressió, rebien a la comissaria un comprensiu sermó a càrrec de l’oficial de guàrdia sobre el caràcter inquiet, rebel i turbulent dels artistes (l’oficial els havia confós amb intel•lectuals a ells honrats treballadors del tèxtil i la lampisteria) Jordi i Toni van seguir sols a la plaça manifestant-se per la llibertat d’expressió. Cremats pel sol d’aquell calorós dissabte mentre esperaven la tornada dels dos amics, i es preguntaven on collons devien ser els militants d’esquerres, els simpatitzants de La Cassola, els progressistes i els membres més reeixits de la cultureta alcoiana.

Potser es van quedar a casa mirant cap a un altre lloc ja que -com l’Albert Boadella escriuria anys més tard a les seues memòries- ‘los partidos de izquierda no querían mojarse con el tema ya que se había legalizado a los comunistas con la condición de que aceptaran el orden establecido

Al final, però, sí que va anar gent. Al voltant de les sis de la vesprada es va reunir a la Plaça l’impressionant xifra de trenta persones (pam dalt pam baix), contant a Jordi, a Toni, a Enric i també a Pedro Miguel que tot just acabaven de ser alliberats, desprès de rebre una important multa, i com que ja se’ls estava passant el cec amb tant interrogatori, tant de sermó i tanta punyeta, de seguida van abandonar la concentració i se’n van tornar al Dharma a recuperar forces.

Epíleg
L’any 1979 els quatre actors de Els Joglars empresonats van ser indultats pel rei Joan Carles I. Al més de juliol a Boadella, que havia tornat clandestinament a Espanya i havia estat empresonat, se li va concedir la llibertat provisional.

L’any 1985 Albert Boadella va ser exculpat totalment del delicte d’injúries.

L’any 1986 Jordi i Toni van acabar de pagar-li a l’impremta el deute per la impressió d’uns milers d’adhesius que van vendre per pagar la multa que el Guapo i l’Orellut els van posar a Enric i Pedro Miguel per haver-se manifestat sense anar degudament identificats. Els adhesius eren uns rectangles negres amb el fons d’una A majúscula roja tancada dins d’un cercle i damunt un text escrit amb unes boniques lletres blanques i també majúscules on es podia llegir: ‘La pau es massa important per deixar-la amb mans dels exercits’.

Els Joglars. 1977. La Torna. Foto Cuadernos El Publico n.29 (1)

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario