Fem un exercici ràpid de memòria: penseu en una desgràcia, o en un comportament que no ens agrade particularment. Quantes vegades culpem el nostre entorn sociocultural d’estes situacions? Amb uns exemples esclaridors s’entendrà millor el que vull dir: si un assassí juga habitualment a videojocs violents, sempre eixirà algú –normalment un d’eixos cunyats que saben de tot– demanant la seua prohibició.
Uns joves fan una partida de rol al carrer i, com a resultat d’això, maten un desconegut. El nostre cunyat afirmaria sense cap dubte que tots els que juguen a rol són uns psicòpates en potència. Si ja teniu una edat, estos casos vos seran familiars, però no són els únics. Només cal viatjar mentalment al París de fa tres setmanes. Si no coneixeu algú del vostre entorn que culpara a la religió musulmana dels atacs terroristes, és que sou afortunats.
La veritat és que no m’interessa aprofundir en este assumpte –ací hem vingut a publicar retalls de premsa històrica relacionats amb Alcoi. Només faré una reflexió: crec que moltes vegades busquem un culpable o una solució ràpida a un problema en compte de cercar múltiples factors o explicacions més denses.
Això és precisament el que va ocórrer a l’Alcoi de principis de 1930. El día 15 de gener, als principals diaris de tirada nacional, és va publicar una notícia d’eixes que podríem catalogar com sensacionalista.
Així és com va informar El Imparcial. Les cròniques aparegudes a ABC, La Libertad o El Sol són molt similars. Totes assenyalen com a causa principal l’afició dels cinc menors d’edat al cinema, que es trobava a la seua primera època daurada. La creació d’un star system sòlid, uns arguments propis de l’American Way of Life –amb certes dosis de violència i romanticisme– i, sobretot, l’aparició del so, van contribuir a la popularització d’este entreteniment.
Qui o què era el culpable d’esta situació? A la vista del que es va publicar als darrers dies –o fins i tot el mateix dia 15–, sembla que es va optar per tres interpretacions diferents i complementàries al mateix temps. En l’exemplar del dia 18 de gener, El Siglo Futuro, un periòdic de caire ultracatòlic –per dir-ho d’una forma suau– va aprofitar una notícia similar per acusar a la joventut en general de no tindre cap, una afirmació que està present a totes les èpoques:
Ai, quina joventut! Pareix que culpar als joves és el recurs fàcil, veritat? El Luchador d’Alacant va aportar un nou punt de vista, encara que no massa innovador. Es pot trobar al periòdic del dia 16:
Clar, en vista de que les pel·lícules podien destorbar les innocents ments infantil, l’autor del breu proposa que es limite l’entrada de xiquets a certes projeccions de contingut no apropiat. Sembla una proposta raonable i és el que hi ha ara. Dit açò, l’autor conclou la seua reflexió carregant durament contra els pares, als que acusa de ser els responsables últims de la moda d’imitar les bandes juvenils de les pel·lícules. Ai, els pares, que no saben educar els seus fills!
Només quedava acusar el cinema de ser la causa principal de la decadència moral dels adolescents. D’això es va encarregar un periòdic regional, El Nuevo Día de Càceres, que el mateix dia 15 va publicar un incendiari article a la portada en el s’insistia repetidament en que la banda alcoiana no era ni molt menys un fet aïllat, sinó una constant que posava en perill la “sanidad social” del país.
La notícia no tingué més recorregut i fou ràpidament oblidada. L’última referència important la he trobat al setmanari Mundo Nuevo, que va tractar la notícia el dia 12 de febrer a una secció anomenada “Un rato de broma”. El to és irònic i humorístic, com es pot comprovar en este fragment:
Reconec que he gaudit recollint la informació d’esta història. Ja avance que, en un futur –quan tinga temps. Ai, el temps!– m’agradaria consultar la hemeroteca municipal per comprovar com es va informar d’este assumpte als diaris de la ciutat i per saber dos coses: el títol de la pel·lícula i les circumstàncies familiars de la banda de delinqüents. Els noms ja els conec gràcies a El Diario de Alicante, però no els publicaré. Si em deixeu unes línies, explicaré per què: este diari alacantí va ser el primer a informar dels robatoris i, en un breu, va citar els cinc membres de la banda amb nom i cognoms. Si atenem a les seues edats, en l’actualitat podrien tindre entre 96 i 98 anys, unes edats molt respectables però possibles, no sé si m’explique. Sóc historiador i no vull fer sensacionalisme, però també entenc que l’accés a les fonts històriques ha de ser públic i per a tot el món. Si algú és curiós i vol comprovar si té avantpassats amb una adolescència interessant, que prove a buscar esta publicació a esta web posant com a data el 14 de gener de 1930.
