Destacados
La memoria
Sor María Elisa Verdú (1942)
Hija de la Caridad
Su padre fue el Dr. D. Ernesto Verdú, gran profesional médico y prestigioso especialista de pulmón y corazón como se denominaba entonces dicha especialidad. Su madre fue Dña. Carmen Jordá, gran mujer, excelente esposa y madre de 5 hijos. Estudio el bachiller con la Hijas de la Caridad de San Vicente de Paúl de Alcoy, […]
La memoria
Enrique Llácer Soler ‘Regolí’ (1934)
Percusionista
Empezó con la batería y la percusión a los diez años como autodidacta, para más adelante estudiar en los conservatorios de Valencia y Madrid. Años más tarde amplió conocimientos asistiendo a clases con Kenny Clarke en París y Joe Jones en Nueva York.
La memoria
El fotógrafo alcoyano «transgresor»
José Miguel Oriola soler / Miguel Oriola (Alcoy, 1943-2020)
Cursó estudios de arte y música, trabajando durante tres años con el fotógrafo alcoyano José Vicens, el cual tuvo su máximo apogeo en la época del Modernismo. Vicens era un hombre culto, que le hizo ver que la fotografía era una cosa seria, hablándole también de música y de arte, enseñándole que la fotografía no […]
La memoria
La bassa i la fonteta del barranc dels Salesians
Les runes de la memòria (V)
Francesc Pou, 6/12/2020

A l’edat de huit anys vaig canviar-me de col·legi, tot passant a l’extrem septentrional del conjunt de barris de la Zona Nord d’Alcoi, la consciència unitària global de la qual era encara en bolquers, tot i que ja s’hi produïen moltes assemblees ciutadanes dintre d’un procés que culminaria uns anys després amb el naixement d’una de les primeres associacions del veïnat del País Valencià. A hores d’aquells moments érem una sèrie de barriades disseminades perfectament delimitades per barrancs d’enderrocs en uns casos i d’altres per solars erms o dedicats al monocultiu de deixalles.

El tancament i posterior desmantellament de la línia fèrria entre Alcoi i Gandia havia delimitat una mena de frontera entre els cinc-cents habitatges del barri de Joan XXIII i els del barri de Sant Maure, els quals arribaven fins a la carretera de València.  A l’altre costat d’aquesta, el grup de vivendes dels Llençolets constituïa una mena de frontissa urbana, apegada a la línia del ferrocarril de València, que actuava de cremallera tot tancant l’entramat urbà abans d’arribar als darrers reductes de l’Alcoi rural, que posteriorment seria empassat per un nombre creixents de construccions de xalets i edificacions industrials.

L’itinerari cap al nou col·legi ens permeté el descobriment de nous carrers que s’estenien més avall de la línia de la N-340 que seccionava daltabaix el cos de la ciutat. Travessàvem perpendicularment les quatre vies paral·leles del barri que duia el nom del patró dels terratrèmols a la nostra ciutat i una vegada deixàvem enrere una fàbrica de materials de construcció se’ns apareixia una cruïlla de camins per arribar al centre educatiu. La més plana i més accessible s’obria camí per l’explanació de l’antiga via del Xitxarra i després de girar cap a la dreta el veral s’escurçava entre el marge d’un monticle i un petit barranc a l’esquerra. L’altre camí pujava pel bell mig del mateix monticle i permetia conéixer de prop una de les escasses estampes de vida de camp que restaven al barri: una petita sèquia, amb aigua molt neta i clara seguia el seu curs fins que n’abocava el cabal en una bassa gran protegida per una tanca de tres fileres de filferro, al costat d’un mas que es feia envoltar per uns horts petits. Tan bon punt deixaves el mas enrere, un camí obert pel bell mig del marge confegia una costera per on féiem la cursa final, la meta de la qual era l’entrada del porxo de l’imponent edifici bastit per la comunitat eclesiàstica salesiana en el seu segon col·legi a la nostra ciutat. Allí érem dipositats pels nostres pares per omplir sis hores en dos jorns de matí i vesprada on hi havia de tot: sermó d’entrada, les classes d’educació general bàsica, la taules de gimnàstica amb format paramilitar, l’ofrena i veneració a Sant Joan Bosco i Santo Domingo Savio, sense oblidar Maria Auxilio Cristianorum ora pronobis, les misses a dojo i les ofrenes de maig pel mes de la Mare de Déu. El festival de fi de curs era la cloenda de tot allò, on ens féiem exhibir-nos davant les nostres famílies, abillats amb pantaló curt d’esport, samarreta d’obrer blanca i sabatilles blaves, en perfecta harmonia i sincronització aconseguida a base d’interminables assajos sota el sol justicier dels mesos de maig i juny. El resultat de tot plegat era una sèrie d’exercicis, a mitjan camí entre robòtics i de tropa de caserna, que feien el deler dels pares i dels capellans que volien tenir contentes a les famílies i assegurar-se’n la continuïtat de la parròquia, formada per gent treballadora de classe mitjana, doncs aquella escola, allunyada del centre, no acollia la presència del més adinerats, així com tampoc la de les famílies més humils que poblaven els col·legis públics, localitzats als baixos de les cases o barracons insalubres, convenientment segregats i apartats de “la doctrina social de l’església”.

Aquell show circense suposava la finalització del curs escolar i el començament de les vacances. La por pel perill d’haver de travessar carreteres i carrers estava totalment superada i tornàvem lliurement al col·legi, però sense entrar-hi a dintre. Si trobàvem algun altre grup de gent amb un baló (tot un luxe), el partit estava servit. Malgrat que el pati del col·legi era un gran camp de futbol limitat per un barranc enorme amb un dels seus costat, generalment jugàvem a l’era del mas que era tot just a l’altre lateral de l’escola.

Quan l’esport rei no era possible ens agradava perdre’ns per un camí que s’iniciava en el límit del camp de futbol que constituïa el pati escolar i que s’havia pogut salvar de l’enorme quantitat de terra vessada entre el barranc que separava el Col·legi d’una empresa tèxtil que més tard esdevindria la porta d’entrada del futur polígon industrial de Cotes Baixes.

Aquell lloc era el nostre petit retir, un amagatall protegit per l’ombra d’esplendorosos pins nascuts a la vora del barranc, un cove per guarir-nos de la impetuosa canícula estiuenca mentre que les nostres converses s’ameraven amb el petit doll d’aigua de la fonteta que la recollia en una minúscula pica comunicada amb una bassa per una canonada subterrània de poc recorregut. Quan la xerrameca infantil s’apaivagava, la contemplació de les granotes, libèl·lules, mosques, abellots i d’altres espècies d’aquell ecosistema esdevenia un entreteniment que feia discórrer les vaporoses vesprades dels estius més assolellats, mentre que el barri sencer feia una becaina, talment com fos un llangardaix que resisteix impàvid els envits del sol amb la llengua fora.

Els dies que la set d’aventures ens picotejava al bell mig de la consciència, continuàvem la senda per dalt de la font i la bassa,  que descendia acuradament entre els pins que deturaven la caiguda del barranc, fins que arribar a la riba del riu Serpis, en el seu curs alt, les aigües del qual corretejaven rebels, joioses i ferides per tots els colors dels tints de les fàbriques situades a la vora que sagnaven el seu pas. Dues fileres de pollancs als dos costats dels rius delimitaven el curs del riu i l’acompanyaven nord enllà, a la recerca dels pobles de la comarca. Nosaltres, palplantats al costat del riu, ens miràvem l’altre costat com la fita inassolible, aquest desig que vagareja per les nostres ments i que ens empenyia a creuar-ne allà on hi hagués algun petit pont de fusta que en permetera el pas. L’altra vora esdevenia la porta a un món nou, un altre paisatge que tan sols havien pogut albirar de ben lluny i els noms dels quals feien ressò als nostres cors: La Serreta, l’Ull del Moro i, més prop encara, la Rambla i la Font de la Salut.

Un colossal moviment de terres va anar omplint el barranc, sepultant verals i camins, pujades i baixades, bassa i font. El Col·legi acabà per bastir una enorme tanca de ferro, per tal d’impedir l’accés a la propietat exclusiva de l’educació privada finançada amb fons públics. Únicament l’enyor sembla esmicolar-se pels ferros de la tanca i fer el camí imaginari més enllà del camp de futbol per reviure oníricament aquell petit paisatge que fou confident dels nostres somnis d’infants jolius en aquells vespres de xafogor que ara naveguen esmaperduts en el mar de la memòria.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario