Destacados
La memoria
Aquel terrible verano del 94
El gran incendio de Mariola, del que se cumplen 25 años, fue una patética demostración de incompetencia y de falta de previsión en la que nada funcionó cómo debía de funcionar
Una monumental fotografía de Juani Ruz, tomada en Alfafara, resume perfectamente aquellos días de fuego
En este mundo hay pocos espectáculos más tristes y siniestros que el de mirar al horizonte y ver una inmensa columna de humo negro saliendo de una sierra. Aquel terrible verano de 1994 los habitantes de estas comarcas vivimos durante días acogotados por este paisaje de fuego y de destrucción.
La memoria
Un tren anomenat Xitxarra
Amb motiu del 50 aniversari de la desaparició del tren Alcoi - Gandia, Tipografia La Moderna us ofereix aquest article publicat per primera vegada l'any 2015
Aigua, vapor i carbó Fins el segle XIX l’aigua havia sigut l’únic mitjà d’energia eficaç per a l’activitat industrial. L’aigua era un actiu motor d’industrialització però tenia un inconvenient. En algunes zones, com Alcoi, era un bé escàs i en determinades èpoques de l’any els rius no disposaven del suficient cabal per moure les màquines.
La memoria
Kansas, Alcoi o quan a Santa Rosa hi havia ianquis
Una aproximació a l’estada del primers habitants de la Colònia d’Aviació a Alcoi
Fins a meitat dels any seixanta del segle passat, els alcoians podien gaudir d’un espectacle únic a la ciutat: veure ianquis passejant pel barri de Santa Rosa. Al costat dels aborígens, baixets i ennegrits, aquells tipus, alts i rossos, oferien una particular nota d’exotisme que subratllava la diferència entre els amos de món i els […]
La memoria
La candidatura de Mestre
Els comunistes no tenien cap dubte que el cap de llista havia de ser el professor Josep Albert Mestre i Moltó
Foto: Paco Grau

El Partit Comunista d’Espanya havia arrelat a Alcoi en el franquisme d’una manera molt ràpida i quasi sense competència en l’oposició política al franquisme. Arribats a l’hora de presentar-se a les eleccions municipals de 1979 van treure tota la seua força al carrer. Era el partit més unit i cohesionat. L’intel·lectual Josep Albert Mestre, qui també era el president del Club d’Amics de la UNESCO, assumiria el lideratge de la candidatura.

Els comunistes travessaven un moment difícil en el conjunt de l’Estat. A les eleccions generals de 1977 van quedar tercers i amb una diferència de 20 punts sobre PSOE, fet que va suposar un revés per a les seues expectatives. Poc després de la nit electoral del 15 de juny Santiago Carrillo admetria que els resultats s’esperaven molt millors. Els socialistes estaven eclipsant al PCE malgrat la seua gran tasca antifranquista. No obstant això, encara tenien un front de batalla: els comicis municipals.

Si parlem del col·lectiu polític més arrelat de la clandestinitat a Alcoi, quins eren els seus orígens? El creixement polític del PCE es deu a diversos factors: entre ells el que més importància té és el sindicalisme vinculat a les Comissions Obreres, seguit del sector majoritari dels que van perdre en la Guerra Civil sense importar el seu col·lectiu d’origen. A la Segona República,  malgrat estar present,  no va destacar el comunisme en la política local i pel que fa al sindicalisme va estar més vinculat a l’anarquista CNT que no pas a la socialista UGT. Una vegada finalitzada la Guerra, les estructures dels partits i sindicats o s’havien extingit, com Esquerra Radical Socialista, el partit de l’alcalde Evarist Botella Asensi que es va dissoldre al 1936, o estaven molt debilitades, com el cas del PSOE. A la postguerra, l’històric dirigent comunista Àlvar Seguí va intentar refer l’estructura orgànica del PCE, decisió que li va suposar la persecució franquista i l’empresonament.

Després d’aquest primer intent de reconstrucció orgànica en la clandestinitat, els comunistes es van anar refent clandestinament. L’any 1958 el PCE-Alcoi ja disposava d’una certa base. Al més de maig els alcoians Luís Corts, José Linares, Jose Torró, Luís Torro i Santiago Picazo varen ser detinguts per formar part i per potenciar el Partit Comunista. Prompte serien posats en llibertat. Durant el franquisme, l’organització dels comunistes va anar caient i tornant-se a reconstruir diverses vegades. No serà fins a les acaballes dels anys 60 quan es consolidarà. Tindrà una divisió en cèl·lules en les que un grup (de 4 ó 5 persones màxim) estava organitzat sota la base d’un nucli que tenia enllaços amb la direcció. Tot d’una manera molt secreta per fugir de l’opressió i la persecució del règim de Franco. Alhora, les Joventuts Comunistes s’organitzen, capten membres i l’any 1971 ja comptem amb 16 militants.

Als 70 pren força el sindicat CC.OO. que serà un eix de captació de militants del PCE. Al principi de 1971, els alcoians Josep Linares, Francisco Castañer i Antoni Marques eren acusats d’intentar promoure el Partit Comunista al món obrer per mitjà de les Comissions Obreres. Els treballadors es van solidaritzar amb els detinguts organitzant una manifestació, malgrat l’oposició del règim. El 20 de març de 1971, unes 400 persones es concentraven en la plaça d’Espanya per demanar l’alliberament dels sindicalistes, que es faria esperar.

L’activitat més importat va ser el repartiment de premsa clandestina, fet que els va permetre arribar a molta gent. Als carrers de l’Alcoi dels últims anys del franquisme corrien de manera secreta les lletres de Viento del Pueblo i Venceremos del PCE, el primer provincial i el segon local. A més, les CC.OO. editaren el Democracia obrera.  Per a obtindre més militants van prendre la decisió de participar en diverses associacions, com les de veïns, recreatives o juvenils. Per altra banda, el Club d’Amics de la UNESCO estava constituït per vells militants del comunisme i actuaven com associació cultural de manera legal. Va funcionar molt bé la tàctica de captar gent als diversos grups de la societat, sobretot en el món obrer, que va coincidir en un moment de tensió per la crisi que apropà els obrers a l’oposició al règim. L’any 1975 ja tenien 80 militants.

A l’hora d’eixir a la palestra amb la mort de Franco van haver d’abandonar el vell sistema de cèl·lules per un sistema de partit tradicional i assembleari. Malgrat la posició d’il·legals, els comunistes alcoians van fer una Conferència Local el 19 de març del 1977 i una roda de premsa el dia després de la detenció de Carrillo a Madrid, el 22 de març. En eixa reunió van presentar la seua executiva que estava liderada per Rafael Torregrosa i en la que figuraven Josep Albert Mestre, Antoni Miró, Josep Torro, Lluís Torro,  Francisco Gimeno, Celia Sellés i Concepción Camps, entre d’altres. A més, també presentaren la nova marca del Partit Comunista del País Valencià (PCPV). Ja sumaven 240 militants i no deixarien de augmentar.

El 9 d’abril de 1977, en plena Setmana Santa, el govern de Suárez va donar llum verda a la legalització del PCE. Els comunistes alcoians eixirien al carrer per a celebrar-ho de manera pacifica i sense disturbis, malgrat l’oposició de gran part de l’exèrcit i dels sectors d’extrema dreta. A finals d’abril farien un gran acte de presentació pública en el que reunirien a més de 400 persones en la Casa de la Cultura. Arribats a aquest moment calia preparar-se per a les eleccions constituents del 15 de juny. Al maig van organitzar un míting al vell Camp de Bellavista on reuniren a vora 2.000 persones. Les llistes del PCE per Alacant van incloure l’històric líder comunista i sindicalista Pep Linares, que no obtingué l’escó. El 18’5% dels votants alcoians recolzaria la candidatura comunista.

Al 1978 les comarques alacantines es veurien de nou involucrades en una campanya per un escó al Senat en substitució del socialista Julián Andújar, que havia mort. A l’igual que Suárez, Santiago Carrillo també visitaria Alcoi en aquest context. De nou al Camp de Bellavista els comunistes varen fer un míting multitudinari amb més de 2.000 assistents. Els debats al sí del comunisme també afectaren les agrupacions d’Alcoi creant alguns episodis de tensió. Els dos debats centrals van ser: si el PCE havia de recolzar l’objectiu de la ‘dictadura del proletariat’ o seguir per la línia de ‘l’eurocomunisme’ dins del marxisme, però democràtic, postura que s’acabà imposant. L’altre gran eix de discussió va ser sobre la independència o no de Comissions Obreres. Al final s’imposà la postura de mantindre a CC.OO. dintre de l’òrbita del PCE i un jove Francesc Valor seria triat secretari general del sindicat amb l’oposició dels veterans Pep Linares i Ricardo Llopis, entre altres.

Malgrat les discussions internes i arribats al moment de planificar les eleccions municipals del 3 d’abril de 1979, els comunistes no tenien cap dubte que el cap de llista havia de ser el professor Josep Albert Mestre i Moltó. Intel·lectual, culte, preparat, jove, popular i amb una esplèndida oratòria, es configurava com la persona idònia per liderar la candidatura del PCPV-Alcoi. En plena preparació per a les municipals es van celebrar les eleccions generals de l’1 de març de 1979, on els comunistes obtindrien 5.272 dels sufragis. En les edicions especials del Ciudad de cara a les eleccions municipals es presentarien els següents 10 primers candidats a regidors pel PCE:

1.Josep Albert Mestre i Moltó. 32 anys, llicenciat en Filosofia i Lletres, mestre d’Història. President del Club d’Amics de la UNESCO i membre tant de la Junta com de la Assemblea Democràtica. En 1979 era membre dels comitès local i provincial del PCE.

2.Francesc Valor Sanjuan. 22 anys, esdevindria el regidor més jove de l’Ajuntament d’Alcoi. En eixos moments era Secretari Local de CC.OO. i membre del comitè local del PCE. Estava vinculat al sector del tèxtil.

3.Vladimiro Vitoria Pla. 44 anys, provinent del món del tèxtil.

4.Luís Torró Santonja. 47 anys, pintor.

5.Lucia Acero Pérez. 49 anys, llevadora.

6.Fausto Botí Valls. 41 anys, regentava una papereria.

7.José Escrivá Peidro. 30 anys, zelador.

8.Remigio Berenguer Miralles. 34 anys, comptable.

9.Álvaro Romero Madrid. 33 anys, vinculat al sector del metall.

10.José Torró Santonja. 52, perruquer.

Els 4 primers de la llista serien elegits regidors. Van basar la campanya en el convenciment de població de forma minimalista, és a dir, trobant de convèncer persona a persona. El seu pressupost de campanya va ser de 150.000 pessetes. El propòsit del PCE era fer d’Alcoi una ciutat més accessible i digna, volien que el poble poguera construir la democràcia des de l’Ajuntament. Proposaven canviar els tipus de govern per instruments de representació de les lluites justes dels veïns. El comunistes plantejaven la figura del alcalde com la d’un primus inter pares, eliminant tot tipus de jerarquització de la direcció i donant-li molta importància a l’equip de govern. A l’igual que els socialistes, apostarien fort per la participació ciutadana a través de les associacions de veïns. Amb aquests propòsits es presentarien sota el lema: “Entra a l’Ajuntament d’Alcoi. VOTA PCE. JOSÉ ALBERTO MESTRE MOLTÓ. Nuestro alcaldable”.

Els comunistes alcoians obtindrien 5.326 sufragis, el que representa el 16’5% dels vots, que es va traduir amb 4 regidors. Amb els 11 regidors del PSOE i els 10 d’UCD, el PCE esdevindria el partit clau per a la formació de govern. La nit electoral, Mestre declararia al Ciudad: ‘el Partido Comunista va a ser árbitro importante dentro del municipio y además va a consolidar la tendencia progresista que ha salido de las urnas’

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario