1.El que és inevitable

Marita López Sirvent té la malaltia de l’oblit; té alzheimer. És una situació duríssima però inevitable. Jo no he tingut el valor d’anar a veure-la a la clínica on resideix des que va empitjorar la malaltia, fa ja uns anys. Ella ja no se’n recorda que va materialitzar els somnis de moltíssimes persones que, amb risc, esforç, il·lusió i molts diners, van voler deixar la seua empremta en la història de les festes de Moros i Cristians del nostre poble Alcoi. Les millors festes del món.

I són (o eren) les millors per l’aportació –entre altres coses– del treball callat i «anònim» de professionals com Marita López. El treball que ella feia representa el costat ingrat de la Festa: fer brillar a tercers però que el teu nom s’enfonse en els plecs de la desmemòria.

Això representa un sacrifici, no ens enganyem. Un sacrifici voluntari, però sacrifici igualment. Eixe sacrifici per la Festa es tradueix en la capacitat de fer real un dibuix de Luís Solbes, Rafael Guarinos o Paco Aznar, per exemple. El fet de transformar una il·lustració en alguna cosa tangible però màgica alhora no és qualsevol cosa. I van ser estos artistes —junt l’impuls renovador d’Alejandro Soler Pérez i la seua família— els responsables de l’estètica de la Festa a Alcoi i de la major part dels pobles on se celebren Moros i Cristians. Això ha sigut així i és totalment inevitable.

Tornant a la feina de Marita. No recorde ara des de quin any començà ella a treballar en este món oblidadís, però des que es guanyà el carnet d’artesana, va fer quasi de tot. Ella feia màgia en forma d’indumentàries de capità, alferes, favorites, emirs… personatges llegendaris que formen part del nostre imaginari col·lectiu com a poble. Un poble que té en els Moros i Cristians un dels referents identitaris del seu tarannà. Ens pot agradar més o menys, però és inevitable que així siga. Vestits fets amb la saviesa que dóna l’experiència i una visió que va més enllà de modes passatgeres: ella ho cosia tot amb la pulsió d’aquella qui sap quin és el seu paper en la vida. Una vida que l’està tractant sense massa pal·liatius ni condescendència. És de ser ignorants o ingenus esperar que la vida siga un nuvolet de color de rosa. Però Marita sap que la vida és plor. Unes vegades es plora d’alegria i d’altres, de dolor o pena. I és inevitable que així siga.

El meu germà José Domingo i jo mateix vam tenir el privilegi de treballar amb ella durant 15 anys. Des de l’any 1994, amb el nostre primer disseny de capità cristià per a la filà Alcodians, passant pel capità moro dels Cordoners de l’any 2006 fins a l’últim treball nostre a Alcoi, que va ser l’alferes de la filà Marrakesch de l’any 2009. Impossible ignorar la seua personalitat enèrgica i sense pèls a la llengua. Marita és l’exemple de la veritable alcoiania: senzillesa, temperament, constància, humor autocrític i art.

No puc explicar ací tot el que vaig aprendre d’ella i amb ella, xerrant al seu menjador o a la saleta de cosir, mentre tocàvem teles, retallava patrons o maleïa la lleugeresa del meu pinzell: «Recollons Jordiet! Dibuixar és molt sufrit… Jo plife! Açò tan complicat que has fet ho he de cosir jo después, saps?».

2.El que pot ser evitable

Marita López Sirvent és una Artista; una Artesana del vestit. Ho pose en majúscules perquè la vertadera artesania és disseny. I el disseny és, simplement, l’acció o conjunt d’accions per solucionar un problema amb creativitat. La capacitat creativa és un atribut humà que ens diferència de la resta dels animals. A més creativitat, més art. I a més art, doncs, més consciència de la nostra humanitat. Una societat que respecta i promou l’art autèntic (no l’esnob ni l’impostat) serà una societat més humana, més respectable i amb garantia de futur. Marita és, per eixa regla de tres, un ésser amb una humanitat inabastable. Ella ha solucionat problemes d’indumentària quasi impossibles de solucionar.

L’artesania, l’art i el disseny són valors culturals de primer ordre. Per ser autèntics han de néixer de les necessitats de la gent. Han de ser disciplines que milloren les experiències quotidianes de les persones i no que les subestime. Esta afirmació ha caigut dins del pou de la desmemòria, ja que les societats actuals han promogut la falsa idea que l’artesania, l’art i el disseny són «valors afegits» i per tant, superflus. Que són «bovaes». Pensar així és evitable i ens denigra com a col·lectiu i ens posa en perill d’extinció.

Tendisc a comparar l’actual situació de l’art i l’estètica de la Nostra Festa amb la relació que tenim amb els metges. Un bon metge és aquell professional que ha estudiat per a ser-ho i que va acumulant experiència al llarg del seu exercici com a tal. Depenent de l’especialitat, ens pot prescriure un medicament per a la tos o treure’ns un tumor. Seria una temeritat per part nostra deixar-nos operar per un mecànic de cotxes —per excel·lent professional que ell siga— només per la peregrina similitud que pot tenir un motor de cotxe amb el cos humà. Hem d’evitar-ho a tota costa.

Doncs sembla que al món de la Festa hem anat substituint els serveis dels metges («total, si m’han de receptar una aspirina…») per prendre l’errònia decisió d’automedicar-nos. Aparentment ens ix més barat i és més còmode. Però oblidar qui són els professionals de veritat ens pot conduir a un nivell de qualitat decadent any rere any. És una opinió molt personal, però cerc fermament que a les Entrades hui en dia quasi tot s’assembla. Això és perquè la majoria de «dissenys» i de realitzacions són un refregit dels videojocs de moda, fent del «retalla i apega» virtual una mena de nova costura amb molt poca personalitat i consistència. Continuem afirmant que tenim les millors festes del món, però si no cuidem tots els aspectes de la Nostra Festa, caurem (si no ho hem fet ja) en una trista autocomplaença.

Ara per ara és molt difícil trobar persones que aporten la qualitat necessària a l’àmbit de la creació estètica festera alcoiana. Podríem trobar-nos, sense lloc a dubtes, a Marita. O a Paqui i Alejandro. O el senyor Paco de la «Caldera del Gas». També a Manuel Díaz Sánchez… però poca gent més. Hauríem de preguntar-nos perquè, fent el que han fet ells per la Nostra Festa, els hem oblidat. Potser per què «l’automedicació» reflecteix una incipient pobresa ètica i cultural? Pot ser. I damunt tenim la trista sensació que abans es feia tot millor.

Però no hem de mirar el passat com a una entelèquia nostàlgica d’un moment millor inservible hui en dia. La tradició no és quelcom que planeja sobre el nostre cap i és intocable. Les nostres tradicions, per mantindre-les vives han d’evolucionar amb la gent que les fan possible. Hem de recordar mentre puguem tot allò que un dia va ser nostre per poder renovar-ho i què, en un futur, es puga reconèixer com a un patrimoni de totes i tots els alcoians. L’immobilisme en nom d’una rígida —i per tant, falsa— tradició és la trampa que ens porta, irremissiblement, a l’oblit.

No hem de permetre que la desmemòria ens convertisca en elements passius, sense iniciativa. Evitem-ho. I per evitar-ho, recordem en definitiva l’exemple de vida, la dedicació, la capacitat de treball i la màgia d’una gran persona: Marita López Sirvent.