Destacados
La memoria
Remigio Albors Raduán (1879-1968) y Milagro Silvestre Abad (1878-1972)
Herederos de la fortuna de Mossèn Vicent Albors
Visita del príncipe Juan Carlos a Papeleras - 1965
Hijo de una de las personalidades más ilustres del Alcoy del siglo XIX como fue Rigoberto Albors Montllor, casado con Elena Raduán Casamitjana, los cuales fueron herederos de la fortuna de Mossèn Vicent Albors y su hermano Joaquín, Remigio Albors heredaría a su vez una gran fortuna. En 1917, 1919, 1921 y 1930, sería diputado […]
La memoria
Una aceituna como ninguna
Les runes de la memòria (VIII)
L’èxode progressiu de la vora dels rius per part de les fàbriques que solcaven la geografia alcoiana (aquelles que sobrevivien i no tancaven les portes) motivà la recerca d’un assentament més digne, d’acord amb les noves necessitats dels temps canviants, estretament lligades a les noves formes d’energia i la necessitat imperiosa d’estar ben comunicades.
La memoria
Pascual Pla y Beltrán (Ibi, 1908 – Caracas, 1961)
El poeta de los obreros que pasó su adolescencia en Alcoy
Hijo de un jornalero y una lavandera, su infancia fue muy traumática. A los seis años, siendo él el mayor, tenía que cuidar de sus tres hermanas pequeñas, en un hogar muy humilde donde faltaba el pan. Con siete años tuvo que ser pastor de ovejas y asumir la separación de sus padres. Abandonó el […]
La memoria
La Porquera, les cases de Quico l’Alt i el Dallas Club
Les runes de la memòria - VI
Francesc Pou, 14/02/2021

Tal i com ocorria amb la resta d’agrupaments urbans que conformen la Zona Nord de la nostra ciutat, el barri Sant Mauro no estava connectat amb la darrera barriada del terme municipal. Una successió de solars ocupats per fàbriques o alguna casa residencial flanquejaven el curs de la Nacional 340 que s’obria pas seccionant la trama urbana d’Alcoi, a desgrat de travessar barrancs de rius i rierols per sobre d’imponents ponts que aquest poble va haver de bastir, al llarg de la seua història, en una lluita agosarada contra el medi natural que l’acull.

Una vegada deixat enrere el carrer Fontilles, una imponent borrera saludava el pas del vianant pel veral de terra que discorria paral·lel a l’asfalt de la carretera. L’edifici fabril tenia la seua fita amb una finca envoltada d’arbres ombrívols de gran alçada. Aquest planter vegetal conferia a la propietat que allí s’ubicava un caràcter misteriós en anunciar el captard la posta de sol. Tanmateix, s’hi dibuixava la forma d’un paradís abellidor quan la xafogor del juliol deixava la seua empremta sobre la ciutat. La inquilina d’aquella finca, masovera o mitgera d’origen francés, coneixia la meua mare i no s’estava mai de convidar-me a passar uns dies en aquella mansió, sabedora com era dels problemes de salut que arrossegava de petit. Tot i que agraïa decorosament el gest, la meua progenitora sentia la mateixa desconfiança que jo envers aquell casalici de color roig, amb una vegetació d’arbres que gairebé la tapaven i que estava protegida a l’exterior per un mur, igualment vermell, rematat en la seua part superior per una successió d’arcs invertits, tot completant un conjunt d’innegable bellesa arquitectònica.

El límit nord d’aquella casa el constituïa el petit barranc on ara hi ha les instal·lacions d’una multinacional d’hamburgueses i una vegada passat aquest, s’arribava al barri de la Font Dolça o La Porquera, com era popularment conegut, mercè a un corral de porcs que hi havia al mas que dona nom a la barriada, imprès aquest en manises i traduït al  castellà. Curiosament i sortosa, la traducció a la llengua forana de la denominació original no va arrelar mai entre la població local ni tampoc en la nouvinguda.

La Font Dolça formava un petit món en si mateix. Una geografia tancada d’espais oberts, on la llum arribava a tots els petits habitatges que contemplaven un parc infantil situat al bell mig del cercle principal d’edificis. Els baixos d’aquells altres que coronaven el conjunt eren ocupats per algunes botigues de queviures i petits tallers, majoritàriament de confecció tèxtil.

A l’altra banda de la carretera, pràcticament al costat de la riba del Barranc del Pobre, uns blocs de vivendes construïdes per un industrial metal·lúrgic alcoià es convertia en el darrer espai mínimament urbanitzat abans de començar el terme municipal de Cocentaina. Eren pisos per a treballadors que els havien pogut adquirir i els suposava unes condicions de vida molt més dignes que no pas en aquells altres insalubres del Centre, producte de la Revolució Industrial. L’entorn d’aquesta edificació era, si més no, desolador, amb un abocador de brossa a escassos metres, la sentor del qual s’escampava per tota la Zona Nord en les vesprades caloroses de ponent, permetent el veïnat de totes les barriades ensumar amb fruïció la flaire del detritus urbà.

La colla de xiquets que pul·lulàvem per aquella contrada, ens agradava aprofitar el replà de terra que hi havia davant del primer bloc de les cases de Quico l’Alt (aquest era el nom) per jugar-hi a futbol. Només ens calia un baló o en el seu defecte, una pilota que fera uns quants bots en caure al terra. La porteria eren dues pedres que trobàvem per onsevol i, amb un barreig d’imaginació i il·lusió, hi escenificàvem els partits més eixerits de qualsevol competició europea.

Ens cridava poderosament l’atenció el baix del primer edifici situat front a la nostra posició. Estava ocupat per un club nocturn al qual s’accedia per l’única porta de fusta que començava a ser vella. Estava decorada per un relleu de quadrats en disposició geomètrica i romania sempre tancada. Damunt d’aquella porta, el rètol estarrufat es convertia en lluminós quan el capvespre iniciava la seua marxa. I amb lletres de l’estètica pop dels anys seixanta, s’hi anunciava el nom del local: Dallas Club. L’activitat d’aquella sala era coneguda per tothom: es dedicava a l’ofici més antic del món. Aquest nom cosmopolita no era utilitzat per ningú a l’hora de nomenar el local, més aviat hom feia servir el malnom de l’empresari que es dedicava al negoci de la prostitució i que arribà a ser alferes de la festa i president d’un club de futbol local, amb la qual cosa es guanyà amb escreix la benedicció del bo i millor de la societat alcoiana, incloent-hi l’església.

Tota la colla de futbolistes improvisats disputàvem els nostres partits amb un ull fixat en aquella porta tancada i segellada amb la clau del misteri. La forta moral repressora inculcada per la doctrina catòlica a la nostra escola ens feia imaginar les treballadores d’aquell club com una mena de monstres de la perversitat i això despertava una curiositat per veure-les, ni que fóra de lluny. Les llengües, bones o dolentes, explicaven l’anècdota d’una vegada que aquella porta estava excepcionalment oberta i una pilota s’hi va ficar dins. No trigà en aparéixer una de les esclaves del sexe per retornar-la al propietari. Les esquifides descripcions físiques de la prostituta, que anaven de boca a boca, no feien sinó augmentar el morbo. Una altra llegenda urbana deia que el capitost d’una de les bandes de Joan XXIII, designat amb un cognom castellà del més pur desarrelament, s’havia atrevit a trucar la porta i demanar un favor sexual a la inquilina que hi va aparéixer, tot provocant la rialla i l’escarni d’aquelles dones front al jovençol desvergonyit que els hi demanava allò mateix que només coneixeria d’oïdes.

Després d’aquells partits de futbol on la realitat ens negava el gol més anhelat, ens enfilàvem per la vora del barranc fins arribar als monticles de terra que ens permetien contemplar tot un mar de deixalles i de fem que s’estenia un bon grapat d’hectàrees més enllà de la vista. Hi resistíem la pudor tot posant la nostra pituïtària a prova de foc. Mentrestant, la vista es torbava veient alguns homes regirant entre el munt d’escombraries a la recerca d’algun objecte aprofitable per ser-ne reutilitzat o, fins i tot, venut o baratat. Aquests intrèpids cercadors d’objectes havien esdevingut personatges quotidians en la nostra vida, com ara aquell que recollia paper i cartró, o aquell altre que feia el mateix amb els envasos de vidre, en clara rivalitat amb qualsevol de nosaltres, que actuàvem com a competència deslleial amb l’esperança d’aconseguir algun duro retornant els envasos de begudes al supermercat o al bar.

Amb la mateixa lentitud que imposava el pas del temps, l’abocador de Cotes Baixes anà omplint-se de terra i sepultant poc a poc la misèria urbanita que s’escampava pertot. Encara haurien de passar un parell de dècades abans que aquest llac de brosses i ferralla fos clausurat, convivint amb les indústries del polígon que s’instal·là a la zona cap a mitjans dels anys setanta del segle passat.

El nostre creixement acompanyà al del barri i assistírem passius a una profunda transformació urbana de la zona on vivíem i jugàvem, la qual començà a guanyar població en detriment del casc històric de la ciutat. Les màquines excavadores anaren fent desaparéixer solars, camins de terra i barrancs per on s’esllavissaven les nostres il·lusions d’infant, els nostres somnis i les nostres temences. Les properes dècades dugueren més obres, més cases i més gent entre nosaltres. Els nostres peus s’avesaren a trepitjar l’asfalt de ciutat i oblidaren la pols, les pedres i els camps que ens envoltaven. Allò que havia estat cant de vida quotidiana passà a ser llegat de la memòria.  Una memòria que reclama la pervivència d’un temps que circulà per davant dels nostres ulls i del qual en vam ser, en major o menor mesura, àvids protagonistes.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario