Destacados
La memoria
Jorge Silvestre Andrés (1921-2008)
Empresario y fester
Vino al mundo en Alcoy un 10 de enero de 1921, siendo sus padres Rafael Silvestre Abad (-el del Bambú-1885-1963) y Marcela Andrés Gisbert (1888-1923). Sus primeras  enseñanzas las realizaría en la Academia Tecnos, y ya con 14 años comenzaría sus estudios de francés y alemán en Suiza. En 1943 se licenció en Derecho por […]
La memoria
Rafael Casasempere Juan (Alcoy, 1909 – Alicante, 1995)
Concertista de piano
El 4 de febrero de 1909 nace en Alcoy este concertista de piano y director que fue de la Orquesta Sinfónica Alcoyana, fundada por él en 1953. A Rafael Casasempere, como a su hermano Gregorio, la música les vino de herencia. Su padre, el notable pianista don Rafael Casasempere Moltó, es quien le inicia en […]
La memoria
El meu carrer
Carrer Carrascal fa una pila d'anys
Davant de casa un Barranquet, una perruqueria de senyores, una carnisseria, a mà dreta una caseta de la Hidroelèctrica i al costat un descampat. Més avall com un horitzó «la Via”, la van fer perquè passaren trens, que mai van passar. I de ma casa a la via “el món”. La meua ubicació en la […]
La memoria
La primera gran mortaldat
La pesta negra de 1348 va provocar el pànic de la població d’Alcoi

Les urbs del passat es caracteritzaven per la manca quasi bé absoluta d’higiene, especialment per l’absència dels serveis sanitaris mínims, la presència d’innombrables factors de contagi de tot tipus de malalties i per les deficients condicions de la majoria de les vivendes. Molts tractadistes les titllaven de “cementeris humans”.

La pesta de 1348 va arribar precedida d’una sèrie de collites desastroses que van desembocar en la fam de 1347. Segons el cronista Escolano l’epidèmia va venir “importada de los países de Oriente y estendida por las costas de Italia y Francia, Sicilia y Cerdeña” d’on va passar a Mallorca, Catalunya i finalment, al maig del mateix any, va aparèixer en terres valencianes.

La pesta negra era una malaltia desconeguda per la medicina europea i no es coneixien ni les causes ni els tractaments per curar-la. A poc a poc, la visió apocalíptica de la fi del món es va apoderar de la societat en comprovar la ràpida progressió de la malaltia i la gran mortaldat que provocava sense distincions ni d’edat, ni de gènere, ni de classe social. Esta situació va fer pensar a l’home medieval que la causa de la malaltia era un càstig diví pels pecats comesos. Les postures radicals es van veure afavorides por uns sentiments d’angoixa, pànic i desesperació que la població va canalitzar amb una gran religiositat, penitències excessives o pràctiques heterodoxes com per exemple les flagel·lacions multitudinàries, el carpe diem, la màxima constricció o la persecució de minories religioses, com els jueus.

Al Cap i Casal va condir vertader pànic, com demostra la quantitat de testaments atorgats entre juny i agost, mes en què la malaltia va començar a remetre. Un indiscutible temor a la mort invisible que va aparèixer així mateix a Sagunt, Morella i Alzira. La pesta es va manifestar amb un quadre clínic típic: febre brusca i elevada, acompanyada de calfreds, vòmits, dolors abdominals i aparició de pústules. Els metges poc en sabien, quasi res podien fer i en general van ser les seues principals víctimes, per la qual cosa molts d’ells van ser dels primers en fugir. Només era possible controlar l’epidèmia implantant una quarantena, potestat que corresponia al justícia local quan advertia el perill. Llavors publicava una crida en què prohibia l’entrada de persones i mercaderies, expulsava els grups de risc (com rodamons i prostitutes), posava vigilància a les portes de la vila i prohibia la venda de draps vells pel perill que foren de persones infectades. No obstant això, la implantació de la quarantena comportava altres amenaces: cessava l’avituallament de la població i, en conseqüència la malnutrició facilitava la propagació del contagi. A més, la interrupció del flux comercial provocava l’enfonsament econòmic pel cessament de la producció, un endeutament del municipi per a socórrer els necessitats i una pujada galopant de preus i salaris (açò últim per la brusca caiguda de la mà d’obra). En molts casos, les autoritats fugien i deixaven desmantellat el govern local.

La pesta de 1347-1348 va coincidir a més a València amb la Guerra de la Unió entre els defensors dels drets forals i el rei Pere IV. El senyor feudal d’Alcoi, Nicolau de Janvila, es va mantenir fidel al monarca i va convertir la vila en un bastió reialista coalitzat amb Xàtiva. Pel contrari, Cocentaina es va sumar a la revolta unionista i va haver de ser rendida pel seu senyor, Alfons Roger de Lloria.

Malauradament, no disposem de documentació “oficial” sobre la pesta de 1348 a Alcoi. La nostra única font d’informació són els testaments redactats aqueix any davant el notari Bernat Carreres. El que mostren aquests testaments és un estat de pànic generalitzat, però veraç, perquè la majoria dels testadors dictaven les seues últimes voluntats prostrats en el llit, afectats per una malaltia de la qual temien morir de seguida. Si en anys anteriors la mitjana era d’un o dos testaments anuals, en 1348 es van dictar ni més ni menys que setanta, i la majoria d’ells concentrats en les setmanes de major virulència de l’epidèmia, durant el mes de juliol, per a caure en picat en agost i setembre, quan sembla que va desaparèixer el perill. Aquest interval coincideix amb la cronologia suggerida en altres casos valencians. Les persones que van dictar les seues últimes voluntats es repartien a mitges entre homes (33) i dones (37); la majoria eren casats, encara que un alt percentatge de dones eren ja vídues. A més, s’observa que, per primera vegada, nombrosos moribunds van demanar ser soterrats en el convent de Sant Agustí quan abans allò usual era inhumar-los en el fossar. Entre ells trobem el jove Pericó Centonja, de només 16 anys d’edat. Una altra particularitat és que, també per primera vegada, els testadors demanaren que els frares agustinians els acompanyaren en els funerals i que els seus cossos foren vestits amb hàbits religiosos en substitució del sudari de costum. Es tractava de canvis molt singulars en els funerals i són també una mostra del pànic davant la mort que es va desfermar.

La mortalitat a més es va estendre a tots els nivells socials. Va morir gent de la classe popular però també membres de l’oligarquia de terratinents i rendistes que controlaven l’administració municipal, com van ser els casos del notari Domènec Picó i de l’antic justícia Berenguer de Berenguer. Un altre cas paradigmàtic va ser el del rector Guerau de la Borderia, qui acabava d’arribar a Alcoi. En juliol el retor Guerau va caure malalt i va morir, la qual cosa va suposar que la retoria quedara vacant durant un any perquè el seu substitut no va prendre possessió de la parròquia pel temor del contagi.

El desastre demogràfic que va suposar la pesta de 1348 va començar a contemplar-se en els registres del justícia, qui, des del mes d’octubre i durant tot l’any següent es va dedicar a l’administració judicial d’herències, abintestats i orfes.

Els veïns d’Alcoi, davant la reiterada amenaça de pesta i altres epidèmies, a més dels continus desastres naturals (pedra, sequera i plagues de llagosta) que destruïen les collites, van decidir el 10 de novembre de 1466 votar com a sants patrons protectors sant Sebastià, sant Antoni Abat, sant Cristófol i els sants Abdó i Senén. Tots ells van jurar que “en les dites festes negun vehí ni habitador de la dita vila ho palesament ni amagada no gos ni presumexsca fer fahena alguna sots pena de una liura de cera, donadora e pagadora per aquell o aquells contrafahent o contrafahents per a il·luminar la invocació de aquell sanct e sancts dels dessús dits en lo dia del qual e dels quals hauran trencat la sua festa” (Arxiu Municipal d’Alcoi, Protocol notarial de Pere Martí).

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario