Destacados
La memoria
25 anys de l’actual Ban Reial
Un acte consolidat com a una escenificació de proximitat entre lo popular i allò màgic que tots esperem
Foto: Paco Grau
Aquest 4 de gener, es commemora el 25é aniversari de l’acte del Ban Reial que avui en dia coneixem. És clar, que aquest acte aprofundeix les seues arrels molt abans, però fou a finals del segle XX quan va prendre el sentit que actualment té, passant d’un format més fred a un altre totalment càlid.
La memoria
El torró de Xixona: la indumentària tradicional com a símbol torroner
Van ser els nostres avantpassats els que van ennoblir el torró i el van donar a conèixer. Però, sabies que la indumentària tradicional era una marca de garantia del torró de Xixona?
Tots coneixem el torró com al dolç nadalenc que endolça els paladars en aquesta època de l’any. No sol faltar en cap casa arreu del món. Però, ¿què coneixem sobre l’origen del torró de Xixona?
La memoria
La recuperació de la memòria democràtica a Alcoi
Després de més de quaranta anys del final de la Dictadura franquista i huitanta anys de la Guerra Civil, la publicació d’una imponent obra d’investigació com Tiempo de sombras: la represión en Alcoi desde la Guerra Civil a los años 70 suposa que encara hi ha molt camí per recuperar la memòria dels alcoians que van perdre la vida o van patir per defensar la democràcia
Àngel Beneito Lloris, Francisco Moreno Sáez i qui açò subscriu hem treballat en els últims anys sobre la documentació que el pas del temps anava deixant al descobert i desvetllant els patiments que va provocar la Guerra Civil i la repressió posterior.
La memoria
La via verda
Quatre dades sobre el traçat d’un ferrocarril per on mai va circular cap tren però per on diàriament transiten centenars de persones
Publicat per Pep Jordà, el 7/7/2018

Totes les ciutats importants tenen una via verda. New York la High Line, una passarel·la elevada sobre els rails d’una antiga via ferroviària de vora 4,7 quilòmetres de longitud;  Paris la promenade plantée, un recorregut de llargària similar que arrenca en l’Òpera de la Bastilla i conclou a la porta de Montempoivre i Almenara un passeig marítim de 5 quilòmetres que transcorre paral·lel a la costa i que pega un esclafit.

Alcoi no podia ser menys i des dels anys noranta del segle passat disposa d’una flamant (d’alguna manera) infraestructura de vora 10 quilòmetres de llargària atapeïda d’obres d’enginyeria (ponts i túnels) i rodejada de pins i barrancs. Però com i per què va sorgir aquesta ruta? Espontàniament? Va estar finançada per un club ciclista o alguna agrupació de muntanya? Va ser, de cas, iniciativa d’un govern municipal progre preocupat per la salut dels seus ciutadans? No. Res més lluny de la realitat.

La historia d’aquesta via va començar un 10 de maig de 1873 quan el govern de la Primera República va atorgar a Eleuterio Maisonnave (que, a banda de donar nom a una avinguda d’Alacant, va ser un notable alacantí i ministre republicà d’Estat i de la Governació amb Pi i Margall i Emilio Castellar, successivament) una concessió per construir un ferrocarril des d’Alacant a Xàtiva, passant per Alcoi.

La concessió del ferrocarril que Maisonnave guardava en, ves a saber quin calaix de l’escriptori, a la seua mort va anar passant de mans en mans fins que l’any 1908 l’alcalde d’Alcoi, el lliberal Santiago Reig Aguilar-Tablada, la va reclamar en favor de l’Ajuntament aconseguint que la Direcció General d’Obres Públiques autoritzara el traspàs i es pogueren realitzar-se les primeres gestions per fer realitat el projecte.

Tres anys més tard el Ministeri de Foment, veloç com el raig, va celebrar la primera subhasta pública per adjudicar la concessió del ferrocarril. Subhasta que va quedar anul·lada per ordre ministerial. Com la següent que es va celebrar i a la qual no van acudir postors i com un parell en anys posteriors que també es van declarar desertes. La qual cosa va fer que durant un grapat d’anys el projecte quedarà emmagatzemat al mateix calaix del ministeri on actualment descansa el projecte de corredor mediterrani.

Arribat l’any 1924, ves a saber per què, es va revifar l’interès pel projecte amb la intenció de dotar de millors comunicacions Alcoi, que cada vegada les necessitava més. Una comissió es va desplaçar a Madrid amb un projecte de l’enginyer Próspero Lafarga per sol·licitar la convocatòria d’una nova subhasta.

Una vegada més amb la proverbial velocitat del Ministeri de Foment es va convocar la subhasta, dos anys més tard , resultant guanyadora l’única participant, la vídua de l’enginyer Lafarga, que s’havia mort probablement de desesperació.

Finalment el 1926, mig segle després de que s’atorgara la primera concessió, van començar les obres. Es van construir ponts, túnels, i un traçat que obria un nou camí entre Alcoi i Alacant. L’any 1932 es van completar les obres, tot i que encara faltava electrificar la via i construir la resta d’estacions a excepció de les d’Alcoi i Agost.

Però els anys següents es van encarregar de deixar el projecte en via morta quan  gairebé ja semblava una realitat. La companyia constructora es va veure immersa en greus problemes financers, que en repetides ocasions van provocar la paralització de les obres, i després  va esclatar la Guerra Civil espanyola.

Finalitzat el conflicte es va convocar una darrera subhasta – també declarada deserta – per a la construcció de les estacions. Després el govern franquista va apostar per la reconstrucció de línies principals i el projecte va quedar de nou en el oblit als anys 60 i 80  que es revifar una  mica però sense cap resultat. Finalment l’any 1984, el govern socialista de Felipe Gonzalez va arxivar definitivament el projecte.

Durant més d’una dècada el itinerari es va convertir en una senda més o menys intransitable (sobretot quan s’havien de travessar els túnels sense llum o zones on les pluges i les nevades freqüents produïen ensorraments i esllavissades. A finals de la dècada dels 90, però, diferents governs municipals, descartat definitivament el projecte de ferrocarril van construir una camí mixt d’asfalt i terra compactada, van il·luminar els túnels i van crear àrees d’oci i descans fins convertir el traçat en una bonica via verda.

Un sender situat en l’estret congost que separa la Font Roja de la Mariola on conviuen famílies que van de berenar amb esportistes d’elit que recorren 40 kilòmetres amb un dàtil i 250 mil·lilitres d’aigua. Iaies que baixen a tirar la brossa i aprofiten per pegar una volteta amb nens en tricicles. Ciclistes afeccionats amb desertors del Tourmalet que desafien les ordenances municipals circulant a més de 20 km per hora. Gossos solts que t’oloren l’engonal mentre el seu amo/a et diu: ‘no et preocupes que no fa res’ amb  persones amb les transaminases altes, l’àcid úric en vermell i la tensió arterial pels núvols. Una lloc anomenat Via Verda però conegut per tots com ‘La ruta del Colesterol’ per on transiten diàriament centenars de persones. Moltes més de les que mai haguera somiat transportar aquell ferrocarril que mai no va arribar a existir.

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios