Joaquín Costa ha passat a la història com un dels principals representats del regeneracionisme, una corrent política, econòmica i social que lluità per la modernització d’Espanya a finals del segle XIX i principis del XX. Als seus escrits, Costa va defensar que l’únic camí cap a la modernitat passava per Europa, en concret per totes eixes innovacions que més enllà dels Pirineus havien deixat de ser extraordinàries. Això sí, deixava clar que esta europeïtzació s’havia d’assolir sense fer malbé ni renunciar a les tradicions espanyoles.

Modernitat i tradició són les cares d’una mateixa moneda, encara que moltes vegades sembla que són dos mots irreconciliables. Pensem per exemple en Alcoi, una ciutat on sempre han coexistit els punts de vista modern i tradicional. Això sí, no sempre ha sigut fàcil.

En este breu, publicat a La Defensa el 30 d’octubre de 1906, s’informava amb no massa entusiasme de la presència d’elements moderns a la ciutat. No cal dir que, amb tota probabilitat, els assistents serien seguidors de Costa i que no acabarien d’encaixar en la tancada societat burgesa de l’Alcoi de principis del segle XX.

La modernitat sempre s’ha entés com una moda, una novetat que, poc a poc, es va convertint en ordinària. Ara son ser les tendes gourmet i els gastrobars, establiments ja consolidats a la ciutat. Al 1907 eren els ultramarins i la gelea anglesa.

Com diria el meu pare, ací hi ha molt de sibarita (jo afegiria que també es pixa molt alt), i no tinc res en contra dels foodies que només mengen en locals on son atesos per hipsters barbuts. Com deia més amunt, tradició i modernitat conviuen habitualment en harmonia, i ni les tapes alcoianes ni el comerç tradicional han desaparegut… encara.

En molts sentits, Alcoi és una ciutat adormida, però pareix que en certa manera ha despertat des de que començà el tercer mil·lenni. De fet, estes modernitats gastronòmiques s’enquadren dins d’este context, però no son les úniques.

Era 2011. Per circumstàncies em trobava a Florència, però vaig seguir amb molt interès les notícies sobre la inauguració del tram del Barranc de la Batalla de l’autovia que ens connecta amb Alacant. Es posava la fi a un seguit d’incompliment de terminis que ja no feien ni gràcia. Fa més d’un segle, la paraula “autovia” ni tan sols existia, com tampoc es podia imaginar un trajecte ràpid i segur entre Alacant i Alcoi. Este retall parla d’autobusos (o cotxes de línia, com encara diem per ací), però també d’una idea de progrés que semblava no arribar: l’europeïtzació que defensava Joaquín Costa era incompatible amb un viatge d’Alacant a Alcoi que durara quatre hores… inclús al 1903.

Un segle després em trobava a la Universitat d’Alacant. Un dia d’octubre vaig arribar a Cervantes i vaig anar il·lusionat a la inauguració del primer centre comercial de la ciutat, que tenia, com un dels seus principals reclams, una cadena de menjar ràpid. Els centres comercials són, en les grans ciutats, una dels principals llocs d’encontre i de socialització. A Alcoi també, però siguem sincers: no és el mateix. Les franquícies, més que símbol de modernitat, són sinònim d’uniformització. En estos centres s’ha perdut la genuïnitat del comerç tradicional, o d’innovacions que s’ixen de la norma.

A l’Alcoi de primers de segle no existien hamburgueseries ni tendes de roba presents en mig món i part de l’altre. Però per exemple sí que es podia trobar la Kola-Coca, un refrigeri d’Aielo de Malferit que diuen que és l’origen de la fórmula secreta de la Coca-Cola.

Per últim, una de les últimes mostres de modernitat de l’Alcoi dels nostres dies ha sorgit de forma sobtada d’un dels àmbits més tradicionals i tancats: la Festa. La història de la incorporació de les dones a la celebració de Moros i Cristians mereixeria no un article, sinó un llibre (El més paregut que tenim a l’abast és esta magnífica tesi de fi de Màster realitzat per l’alcoiana Verónica Gisbert). Crec, sincerament, que el futur de les Festes passa inevitablement per les dones, i que el que està per vindre millorarà el que hem tingut anys enrere… Fins i tot quan es vestien, com estes dos festeres dels Marrakech a l’any 1911:

Per concloure este article, només voldria afegir que estos exemples ens mostren el dinamisme d’una ciutat com Alcoi. No es veritat que li falte vida, o que estiga morta. Ho reconec: jo mateix ho he pensat moltes vegades, però si es mira en perspectiva, és fàcil adonar-se que, amb tot, Alcoi es d’alguna manera un indret de modernitat barrejada amb el més insuportable dels immobilismes. Només a vegades, clar.