Diu l’Eclesiàstic que no hi ha res nou baix del sol. Cert. I no només això. No es que no hi haja res nou baix del sol sinó que, moltes vegades, el que hi ha està repetit. Aquest és el cas del tren Xitxarra, la joia de la corona de la memòria ferroviària alcoiana. ¿Sabíeu que a no massa quilòmetres d’ací hi va haver un altre trenet amb una història similar a la del nostre i que, a més, també tenia nom d’insecte?

El trenet en qüestió, que de tan menut no s’anomenava ni tren, era el Tramvia de Vapor d’Onda al Grau de Castelló. Un ferrocarril de via estreta – com el Xitxarra – que va entrar en servei a finals del segle XIX, concretament un 31 d’octubre de 1889 – dos anys abans que el Xitxarra – i que també buscava per als seus productes una sortida al mar. El Grau de Castelló, el primer; el Port de Gandia el segon.

Tots dos van conèixer l’esclat del modernisme. Una corrent artística molt lligada al creixement econòmic de començaments del segle XX que va deixar una profunda empremta en dues de les ciutats que travessaven: Castelló i Alcoi que van veure com el carrers se’ls omplien d’edificis i instal·lacions modernistes gràcies a la puixant exportació de la taronja i al desenvolupament industrial, respectivament.

Tots dos, aproximadament, durant un lustre van viure i sobreviure combinant el transport de viatgers i mercaderies, fins que els automòbils van començar a plantejar-los la competència. Aleshores van patir problemes semblants: el pas per l’interior de les ciutats provocava atropellaments, les vies suposaven una barrera al creixement urbanístic, la manca de inversions feia que cada vegada foren més lents i insegurs. I cada eren més els que demanaven la seua desaparició.

Tots dos, però, van aconseguir allargar un poc l’agonia convertint-se durant uns anys en trens de platja. De fet els mesos d’estiu de finals dels cinquanta / començaments dels seixanta el tramvia d’Onda al Grau de Castelló assolia una de les densitats de trànsit ferroviari més altes d’Espanya transportant banyistes al Grau de Castelló.

El mateix passava amb l’Alcoi-Gandia. La possibilitat d’anar a la platja era tota una novetat per als habitants de l’interior. Una novetat que aviat es va convertir en un costum. Era típic era alçar-se un diumenge molt de matí agafar el primer comboi cap a Gandia pasar el diumenge a la platja i tornar a Alcoi amb l’últim tren de la nit.

Va ser per aquesta època quan tots dos van forjar-se una llegenda (meitat realitat meitat ficció) que els va convertir en una espècie de trens de joguina. Si el tramvia anava tan lent que no era infreqüent que els viatgers pujaren o baixaren en marxa… si era tan familiar que sovint s’aturava a la ruta a conveniència d’algun passatger…

Si els passatgers de l’Alcoi-Gandia abans d’arribar a l’Orxa havien d’esperar a que arribara una màquina de reforç des de Villalonga… si en ocasions havien de baixar dels vagons per alleugerir el pes… O si inclús – meravella de meravelles – havien de posar-se darrere l’últim vagó i empentar perquè el tren poguera superar la pendent.

Tots dos van desaparèixer durant la dècada dels seixanta amb poca diferencia de temps. El 10 de juliol de 1963 el tramvia d’Onda a Castelló degut als inconvenients que presentava per a la seguretat de vianants i del trànsit urbà. L’Alcoi-Gandia el 15 d’abril de 1969; just un any després d’haver-se integrat en la xarxa estatal de ferrocarrils de via estreta, que es l’organisme oficial on anaven a morir aquests tipus de trens.

Però no acaben ací les coincidències. Com sabeu dos tenien nom d’insecte. El d’Alcoi, Xitxarra, pel color negre i el soroll de les bieles que recordava el so que fan els mascles de les cigales per atreure les femelles. I el de Castelló, Panderola degut també  al color negre i al caminar amb freqüents arrencades i parades que recordava el pas del insecte també conegut com escarabat de cuina, corredor o tartana.

Si totes aquestes coincidències us semblen a poc encara tenim una altra. Tots dos van  tindre una espècie d’himne. La Panderola una cançó popular homònima, composada per José María Peris i que va arribar a popularitzar-se fins a les comarques de València, que parla del tramvia i de la importància que tenia per a la gent del Grau.

I el Xitxarra una altra cançó, també homònima i que ret homenatge a ‘La Panderola’, composada per Jordi Gil per al primer episodi de la sèrie ‘Trens Valencians per a la memòria’ produïda per Canal 9 i realitzada per Visual Producciones. Cançó de la qual existeix una curiosa versió en anglès interpretada pel grup britànic Jukebook en el sopar de l’Associació tren Alcoi-Gandia el 14 d’agost de 2015 a Almoines.

Us deixem aquests tres enllaços perquè gaudiu amb ells i una frase de l’Eclesiàstic perquè reflexioneu: ‘Ni es pot redreçar el tort, ni fer comptes amb el que ja no es té! El que està mal no pot corregir-se; el que s’ha perdut no pot recuperar-se’

La Panerola: https://www.youtube.com/watch?v=Wym-bmjJ0cQ
El Xitxarra: https://www.youtube.com/watch?v=vHEAeCDz6A0
El Xitxarra (english version): https://www.youtube.com/watch?v=rZnZTcJh_F8