Si històricament el pitjor malson d’un alcoià (o alcoiana) en Abril ha sigut la pluja, no per la pluja en sí a la qual li reconeixen el valor que té com a fertilitzadora de camps i reposadora d’aigües, sinó per la capacitat de provocar la suspensió d’algun acte de la Trilogia, imagineu-vos el que haurà suposat el COVID-19 que no només ha aconseguit suspendre tots els actes, des de la Glòria fins els Soparets, sinó que a més dibuixa un panorama tèrbol sobre com serà d’ací en endavant l’assumpte del ‘colze a colze companys’.

Per tot arreu se senten plors, cruixir de dents, laments i clams al cel repetint la coneguda afirmació que, ara sí té tot el sentit del món: ¡Açò no s’ha vist mai! O aquella altra amb la que cal anar amb peus de plom ¡Ara ja puc morir-me! Però… això és cert? Es veritat que açò no s’ha vist mai? Que les festes d’Alcoi s’han celebrat ininterrompudament des de 1276 sense conèixer cap situació com la que patim enguany a causa del coronavirus? Doncs… no exactament.

De fet entre els anys 1706 a 1741, durant trenta cinc anys (el temps que tarda un individu normal en fer esquadra) per culpa de la Guerra de Successió no es van celebrar festes; només actes litúrgics. Cosa lògica perquè no era qüestió d’anar desfilant pel carrer Sant Nicolau mentre el primer Borbó que va campar per l’Estat espanyol massacrava barcelonins, xativins i enviava a pastar fang, amb el decret de Nova Planta, els nostres Furs i costums tradicionals.

Si no hi havia hagut prou amb Felip V (perquè diguen que ‘no hay quinto malo’) catorze anys després (el temps que tarda un fester normal en fer arrancà de Diana) la Festa va tornar a suspendre’s a causa d’una plaga de llagosta. En realitat van ser tres anys el 1756 i 1757 els que va estar suspesa, i és que a més de la plaga de llagosta els alcoians van patir també una sèrie de catastróficas desdichas com: terratrèmols, fam i un ampli catàleg de penúries.

De fet es pot dir que en qüestions de Festa el segle divuit va estar cagat de la moscarda. Perquè quinze anys més tard (el temps que tarda un fester normal en fer la Diana del Carbonato) la Festa va conèixer una nova paralització degut a la Real Cèdula de Carlos III (sempre el Borbons) que no contemplava les despeses de pólvora per a celebrar les festivitats locals, la qual cosa portava aparellada la prohibició de disparar arcabussos dins dels pobles però no la prohibició de la Festa. Però es veu que els festers alcoians van dir: ‘no, sin mi trabuco’ i van estar des de 1772 a 1784 ¡dotze anys! sense celebrar Festes.

No es penseu que amb el canvi de segle les coses van anar a millor, perquè només començar, es va tornar a viure una nova suspensió de quatre anys, de 1809 a 1813. En part degut a la Guerra del francès però sobretot per epidèmies i infermetats que van tindre gran incidència en l’època com: el tifus, el còlera, el xarampió, la verola, la grip, l’escarlatina i la diftèria. Riu-te del COVID-19.

L’any 1847 Alcoi va viure una gran sequera que va agreujar l’escassesa energètica de moltes fabriques que funcionaven per la força de l’aigua. Això va provocar una important crisi industrial, moltes persones es van quedar sense treball i es va produir una situació general de penúria econòmica per la qual cosa les Festes van estar suspeses entre els anys 1848 i 1849. Només es va celebrar la processó a Sant Jordi que va costejar la corporació municipal.  

Tampoc no es van celebrar els anys següents a la Revolució del Petrolio, 1874 i 1875. Es lògic pensar que després dels incendis de fàbriques i vivendes burgeses, dels assassinats de manifestants, d’empresaris, de l’alcalde Agustín Albors i de la brutal repressió que va vindre després contra la classe obrera; els alcoians no tingueren molta gana de celebrar com reia en l’esfera la primavera.

Després de seixanta sense interrupcions, l’any 1935 les festes van estar a punt de ser suspeses per diferències  polítiques irreconciliables entre l’Ajuntament republicà i l’Associació de Sant Jordi a causa del paper del Patró en la Festa, tot i que finalment es van celebrar. Dos anys després amb l’esclat de la Guerra Civil van conèixer una nova suspensió que va durar el que la contesa bèl·lica fins l’any 1939. Any en que es va realitzar un simulacre de represa, amb entusiastes festers afins règim, que no va ser efectiva fins l’any següent.

Des d’aquell llunyà 1940 fins a 2020 les Festes de Moros i Cristians han conegut, de moment, el període més llarg de la seua història vuitanta anys sense interrupció llevat de l’ajornament d’algun acte (o d’algun dia sencer) a causa de la pluja com va ocórrer l’any 1971. O siga que veure’s, açò si que s’ha vist mai. Com gairebé tot. Ho diu l’Eclesiàstic: ‘El que fou això mateix serà; i el que es va fer, això mateix es farà; no hi ha res de nou sota el sol. Si hi ha una cosa de la qual diuen: ‘Mira, això és nou’ (o aixó no s’ha vist mai) sapigueu que aquesta cosa va existir ja en els segles que ens han precedit. No hi ha record de les coses passades; ni de les futures tampoc hi haurà record entre els que vindran després’. Doncs que això.