Recorde les vesprades de joc quan anàvem al barri de la Font Dolça a casa d’un amic. En vindre el bon temps aprofitàvem per jugar pels carrers d’aquella petita barriada de pisos modestos dintre un conjunt arquitectònic dissenyat amb originalitat i amplitud d’espais. A la seua vessant nord, el barri fitava amb el límit natural del terme municipal d’Alcoi, el Barranc del Pobre, al qual ens era prohibit d’apropar-nos pel temor dels pares de ser engolits per aquella vegetació silvestre que cobria tot el llit del barranc i que tapava fins i tot el petit regall d’aigua que s’enlairava en època generosa de pluja, tot cercant el curs del riu Serpis que l’encalçava abans de continuar el seu camí cap a Gandia.
El carrer més septentrional de la barriada venia a confluir amb el carrer de la vessant oest i configurava una mena de circumvalació que envoltava la totalitat dels blocs d’habitatges amb els característics maons de color roig, farcits de finestres i sense cap balcó prominent. Aquella cruïlla entre els dos carrers descrits constituïa el punt més allunyat on ens era permés d’arribar. El carrer del nord del barri s’escurçava per baix d’un pont petit per on discorria el ferrobús que unia la ciutat d’Alcoi amb la capital del País Valencià i continuava més enllà, una vegada superat aquest pas inferior.
Recorde l’esgarrifança que em produia llegir el cartell que assenyalava aquest camí que es perdia més enllà del pont. No sabia per què ni com, però em colpia llegir allò de CAMPAMENTO DE NIÑOS SUBNORMALES. El temps em regalà l’oportunitat de conèixer, treballar i estimar les personetes més meravelloses del món, un dels últims reductes d’humanitat que hom pot trobar en una societat cada vegada més individualista i insolidària.
Quan els anys disiparen els temors paterns, començàrem a conèixer el paisatge que s’estenia a l’altra banda de la via ferroviària i que formava part del nostre barri, amb l’encant de ser una zona de camp escassament urbanitzada. Travessàvem per baix el pont de la via i ens cridava l’atenció un enorme edifici en estat precari de construcció que hi havia junt al mas que dona nom a la partida rural. Els dies passaven, els mesos permetien l’arribada d’altres anys i aquell casalici romania immòbil, aturat, sense cap indici que les obres engegades un dia tingueren alguna mena de continuïtat.
– M’han dit que és un centre per a xiquets que no estan bé. Però no l’han acabat.
Ens feiem mil preguntes al voltant d’aquella fantasmagòrica edificació, d’espais molt amples, sense delimitació de parets mitgeres, amb els desnivells entre les plantes salvats per rampes de pendent molt lleugera. Al fons, mirant la barrancada, una torre amb el sostre triangular constituia la imponent cavitat on s’haurien d’haver instal·lat dos ascensors per tal d’assegurar la mobilitat per dintre de les cinc altures amb què compta el complex. El pis no és uniforme i tenia vàries escletxes amb formes geomètriques que permetien veure el pis inferior i alhora feia que la potent llum exterior que sadollava l’edifici pels amples finestrons arribés fins als punts més foscos d’aquest. Els pilars de sustentació amb què compta li han permés sobreviure al pas del temps, les inclemències metereològiques, el silenci administratiu i l’oblit de la gent. Tot un monument a l’estupidesa humana abillada amb les mil formes de la burocràcia mal entesa.
Les ironies del destí, traduïdes en l’esforç d’una associació de famílies volenteroses que treballaren colze a colze per lluitar pels drets dels seus fills i filles, aconseguiren bastir un taller ocupacional tot just darrere del mas de Gormaget. Aquesta voluntat, unida al treball dels professionals va fer possible un funcionament que res no té a envejar de qualsevol empresa i on, a més a més, hi ha la vessant educativa i assistencial per donar resposta a les necessitats de l’alumnat adult que en forma part.
El mateix destí que em va empènyer a prendre contacte amb el món d’aquella bona gent em retornava al magí els mateixos interrogants que els temps d’infantesa havien configurat dia rere dia en veure, de lluny o de prop, aquella mole de ciment i rajols inacabada… Corrien els anys 70 i l’administració educativa, amb la velocitat paquidèrmica que sempre l’ha caracteritzada, intentava crear infrastructures que donaren resposta a la llei d’educació del ministre Villar Palasí. Els xiquets i xiquetes les capacitats dels quals se situaven per sota la norma oficial (el mot subnormal no admetia cap mena de matissació) havien de tindre una edificació escolar allunyada de la població i en contacte amb la natura, on poder desenvolupar una educació que havia de ser diferent, compensatòria i especial.
Tot semblava acomplir-se amb la cessió de terrenys de l’Ajuntament al Ministeri per iniciar les obres d’un col·legi que acolliria l’alumnat amuntegat entre locals del barri de l’Uixola i la casa del carrer Las Navas (avui carrer Alfafara), la qual fou cedida pel filàntrop Tomàs Llàcer i Belda perquè serviren d’escola a aquest alumnat diferent.
El procés d’edificació del centre educatiu cridat a ser un referent a les comarques del sud, juntament amb una altre que s’estava bastint al poble d’Agost, va patir una aturada en espera d’un document tècnic de continuació per uns problemes sorgits amb una part de l’estructura. Aquest document, juntament amb la consignació pressupostària dirigida a la reaunudació de les obres mai no arribaren a cap destinació. S’encetava una etapa de languidesa per a una infrastructura que haguera esdevingut punta de llança de l’educació pública a la nostra ciutat, la major part de la qual estava localitzada als baixos dels blocs de vivendes o en edificacions prefabricades amb ínfimes condicions de salubritat. Per contra, l’educació privada d’orientació religiosa, aclaparadorament majoritària en el conjunt d’Alcoi, ja havia començat a abandonar el casc antic i es dotava d’espectaculars edificis als afores de la ciutat en els barris per on es pressumia la projecció de la futura expansió urbana.
El taller ocupacional de la gent major conegué en la dècada següent, la protecció pressupostària amb el següent control en l’adscripció de l’alumnat. Un Centre de Dia i una Residència vingueren a completar un espai d’inclusió i esperança per a molta gent que anys enrere romanien en casa sense possibilitat d’inserció en una societat que s’esforçava en obrir-se a la diversitat i que, no sense grans esforços, anava acceptant les diferències del gènere humà del qual es nodria.
El Col·legi Tomàs Llàcer va conèixer dues ubicacions més, quan l’administració educativa va considerar que un xalet de començament de segle no responia ni de lluny a les necessitats d’un sector d’alumnat amb problemes palesos de mobilitat i alguns, fins i tot, de salut. Després d’un intent frustrat per part de l’Ajuntament de recuperar la tramesa burocràtico-administrativa que permetés l’acabament de la construcció de l’edifici de la Font Dolça s’aconseguí, tanmateix, la titularitat municipal dels terrenys on s’assentava aquest. I per acabar d’adobar la trista història, la construcció inacabada fou oferida pel consistori a l’empresa que havia convertit un hospital de donació pública en un negoci privat. Potser la costosa rehabilitació de l’edifici del carrer d’Oliver feu desistir aquesta empresa d’intentar una nova aventura d’hospitalització elitista dels ancians.
I vet aquí que el magne edifici continua enlairat a la vora del barranc, molt prop del terme de Cocentaina, observant el pas ingrat del temps i rebent les visites dels qui no tenen per norma el respecte per tot allò que no els hi pertany. Malgrat tot, la consistència dels fonaments, dels pilars i les parets que s’arribaren a construir, resisteixen el tracte degradant i vexatori. Potser hauran de passar uns altres cinquanta anys a l’espera d’alguna solució d’ús que el faça abandonar definitivament el vergonyós catàleg de projectes inconclusos que han omplert la història recent de la nostra ciutat.