Destacados
La memoria
A. Rolcest: l’Asimov alcoià
Darrere aquest pseudònim s’amagava Arsenio Olcina Esteve, un alcoià anarquista, escriptor des d’abans de la guerra civil
El prolífic escriptor nord-americà Isaac Asimov, gran mestre de la ciència-ficció clàssica, va deixar una obra magna de més de 500 llibres de tota mena… Tothom ho sap, encara que la seua figura s’ha eclipsat, com tantes altres coses, d’un temps a aquesta part. Res a veure amb l’oblidada personalitat d’A. Rolcest, que va publicar […]
La memoria
Trenta anys del Campus d’Alcoi
En aquells temps es va concebre la necessitat de renovar i ampliar el recinte universitari, llavors limitat a l’històric edifici del Viaducte
Encara que no ho semble, el Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València (UPV) està de commemoració: en aquests temps hauria de bufar els trenta ciris al pastís d’aniversari, encara que la data precisa de concepció siga ignota.
La memoria
Les runes de la memòria (II) : El col•legi que no va arribar a ser
Edifici inacabat on hi havia el projecte de construcció del CPEE Tomàs Llàcer. Partida de Gormaget. Zona Nord. Alcoi
Recorde les vesprades de joc quan anàvem al barri de la Font Dolça a casa d’un amic. En vindre el bon temps aprofitàvem per jugar pels carrers d’aquella petita barriada de pisos modestos dintre un conjunt arquitectònic dissenyat amb originalitat i amplitud d’espais.
La memoria
Les runes de la memòria
Francesc Pou, 7/06/2020
Ruïnes de l’ermita de l’Olivar de la Bassa. Zona Nord. Alcoi

Eren finals dels anys seixanta o començament dels anys setanta del segle passat. Feia uns quants anys que vivíem en aquella zona, hui el nord dinàmic d’una ciutat, aleshores uns barris apartats del centre neuràlgic de la vida urbana on tot s’hi decidia. A les barriades de Sant Maure, Joan XXIII, Font Dolça o Caramanxel tan sols menjàvem, dormíem i la resta del temps fèiem vida de carrer o de camp. Aquesta darrera era la més deliciosa. Tan bon punt creuaves la via del tren, els dies que no jugàvem al futbol als descampats de les tres figueres, tot un món nou se’ns apareixia als ulls. Fer un tomb pels caminois que menaven més amunt de l’estació constituïa en si un alè vivificador i una aposta per compartir l’alegria del sol que ens descobria tots els matisos dels colors del camp, les herbes i les flors que ens saludaven en una primavera que es volia eterna.

El brogit de la nostra alegria infantil es deixava amerar pel silenci que imposa la natura, aleshores podíem escoltar la remor de l’aigua davallant per les sèquies que flanquejaven el nostre camí ascendent pel bell mig de dos masos i dels bancals que els envoltaven. Arribats a l’ermita era preceptiu aturar-se. Si no hi havia la intenció de continuar camí fins el Xorrador (la qual cosa suposava el repte gaire recomanable de desobeir les ordres familiars), l’enigmàtica ermita esdevenia punt d’arribada de la petita excursió. Era una ruta que ens havia ensenyat els nostres pares de petits, en passejades moltes de les quals incloïen un petit àpat o berenar. Seiem als graons que pujaven al porxo que hi havia davant de la porta d’entrada a l’ermita, la qual romania sempre tancada. La nostra curiositat infantil ens empenyia a mirar pel forat del pany, la foscor només permetia una petita escletxa de llum que il·luminava una creu penjada a la paret del fons que hom suposava en seria l’altar. Eixe petit instant de sadollar aquell instint de recerca natural constituïa un parèntesi obert al misteri que copsava aquell silenci sagrat resclosit amb pany i clau. Després, l’aldarull inherent a la joia i el gaudi de la llibertat a l’aire lliure feien oblidar els instants de silenci i fins i tot de por, quan deixaven la nostra imaginació esllavissar-se per l’esquifit espai que cobreix el forat que tapa una clau.

Després de berenar i jugar a l’amagatall o  llençar pedres a la bassa (la proximitat de la qual treia de polleguera els nostres progenitors) era hora de plegar i marxar, tot fent costat l’astre rei que ja s’havia acomiadat de nosaltres i iniciava el seu rutinari pelegrinatge, cims i serres enllà. D’altres vegades que hi anàvem, les escales i el porxo de l’ermita eren confidents de les nostres converses, compartint il·lusions perquè, malgrat tot, érem joves i el futur se’ns apareixia al magí com si fóra un pastís de milfulles, tothora abellidor i delerós.

Les lleis del creixement físic van anar allunyant-nos poc a poc d’aquest espai. Vam conquerir el centre de la ciutat, la Plaça d’Espanya, els cines ubicats als teatres, el quiosc de Gadea, els billars de Gironés… Ens havíem convertit en urbanites i nous paratges silvestres eren al nostre abast: el Preventori, la Font de la Salut, el Barranc del Cint, la mítica Font Roja….

…El llarg confinament per la pandèmia ens ha abocat al carrer amb uns límits estrictes d’horari i recorregut. Tornar a sentir l’hàlit d’aquell paisatge, canviat en la forma però impertèrrit en la seua essència, m’ha fet rodolar per l’espiral dels meus records tot cercant aquells anys de joiosa harmonia entre l’ésser humà i la natura que l’acull. Les generoses pluges han reviscolat uns camps feréstecs atapeïts de vegetació. Herbes i flors saluden el vianant amb l’alegria continguda de tots aquells anys.  Podem escoltar de bell nou l’alegre soroll de l’agua esgolant-se per les sèquies. La bucòlica estampa es trenca tan bon punt l’esguard divisa una urbanització petita, però suficientment gran com per desdibuixar l’encant del paisatge evocat.

Cal trencar a la dreta pel mas de l’Olivar i saludar la vella senda, ampla, que s’escurça entre dos paretons imponents, el del marge de l’abancalament i aquell altre que delimita la propietat de l’habitatge. Aquest camí també forma part dels viaranys per on s’esmerçaven les nostres correries d’infant. I tot just al fons, en la cruïlla amb el camí de pujada de la via, esguita a la vista la desoladora imatge de la runa de la memòria: l’enigmàtica ermita, totalment devastada, amb només dues parets enlairades que amenacen d’enfonsar-se a la propera pluja copiosa. Res no queda de la porta de ferro el pany de la qual era el calidoscopi perfecte dels nostres somnis. Del sostre només resten les bigues de fusta en un intent desesperat de salvar aquell porxo que fou el nostre pati d’esbarjo. L’interior de l’ermita ha vist com el temps n’ha arravatat el misteri i l’encant del silenci i la foscor. Tan sols la fornícula que acolliria alguna estàtua sagrada resta impassible, a l’espera del definitiu enderroc d’allò que queda dempeus i ser el darrer testimoni del petit oratori. Davant d’aquesta fornícula, s’enlairava la creu visible als nostres ulls avesats que ens exigia el silenci embolcallat d’un cert temor davant la contemplació curiosa d’aquell món esverat per aquell petit forat. L’abundant vegetació ha cobert les escales per on saltàvem de petits i seiem abans de tornar aixecar-nos per pujar-los i descendir-los en un joc de follia que tan sols el cansament hi posava fi.

Un neguit profund s’apodera de l’ànima. La nostra història s’ha confegit no sols de les nostres experiències, també del contacte amb la gent que s’ha creuat a les nostres vides i dels indrets on hem viscut i hem crescut. Tot això és un patrimoni que ha esdevingut ruïna, talment com l’edifici de la petita ermita, aixopluc d’un temps que començàvem a viure amb l’alegria innata dels infants i que ara jeu malmès per la derrota del anys i la venjança humana, cruel i indeturable. Els bancals per on corríem lliurement ara resten empresonats per tanques velles de somiers i fil d’aram enrogallat. La bassa ha estat coberta qui sap si per covar l’amargor arrossegada d’un passat perdut.

Quan el paisatge dels més bells records és destruït, el patrimoni de la memòria queda ferit de mort i el futur ja no es dibuixa com un somni esperançador, més aviat es converteix en un cant de sirena que anuncia l’arribada de qualsevol dia on s’esborrarà definitivament la petja que hem anat deixant en tots els indrets de la nostra vida.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario