Destacados
La memoria
Ana María Vicent Zarazoza (Alcoy, 1923 – Madrid, 2010)
La alcoyana que dejó uno de los más notables legados en Córdoba, histórica ciudad que le dedicó una calle
De joven, influenciada por su padre, ya mostraría interés por la arqueología, el arte y la historia. Se licenció en 1948 en Ciencias Históricas en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Valencia, pasando a continuación a ocupar una plaza de Profesora Ayudante de Arqueología en dicha Universidad. De 1949 a 1955 […]
La memoria
La Porquera, les cases de Quico l’Alt i el Dallas Club
Les runes de la memòria - VI
Tal i com ocorria amb la resta d’agrupaments urbans que conformen la Zona Nord de la nostra ciutat, el barri Sant Mauro no estava connectat amb la darrera barriada del terme municipal. Una successió de solars ocupats per fàbriques o alguna casa residencial flanquejaven el curs de la Nacional 340 que s’obria pas seccionant la […]
La memoria
José Olcina Játiva (1913-1997) – ‘Pepet el de la Venta’
Posiblemente, José Olcina Játiva (`Pepet el de la Venta’), ha sido el repostero alcoyano más famoso y laureado.
Se inició en la hostelería en el Bar Carlos, propiedad de sus padres. En 1946 se hizo cargo del Bar Lasca para trasladarse años más tarde a Barcelona y a Santa Cruz de Tenerife. Se embarcaría en distintos buques como camarero, con viajes por Asia y Australia, adquiriendo una sólida experiencia.
La memoria
L’estació del tren a València
Les runes de la memòria (IV)
Francesc Pou, 1/11/2020

El petit grup de vivendes del meu carrer dibuixaven un rectangle que conformava una mena de pati del veïnat amb accés per a vehicles que només podien pujar o fer-hi mitja volta, perquè l’eixida d’aquest carrer era mitjançant un túnel tan sols per a vianants que connectava amb la carretera de València i les seues edificacions disperses. Aquest grup d’habitatges donaven l’esquena de forma descarada a una sèrie de bancals abandonats al cultiu, amb tres esplendoroses figueres que permetien a uns xiquets urbanites com nosaltres contemplar el procés de cria i collita de la seua fruita, a banda del consum per compte nostre. Entre aquests bancals on s’enlairaven aquests arbres i la via del tren  discorria un petit veral paral·lel aquell altre de ferro i travesses de fusta que conduïa a l’estació terminal d’Alcoi del ferrocarril procedent del Cap-i-Casal de l’Antic Regne.

Un mastodont allargat de ferro assenyalava el canvi d’agulles o de via per als trens que arribaven a la fi d’un trajecte de més de dues hores. Aquesta estació haguera pogut ser catalogada com de trànsit,  en cas d’haver-se construït la via fins a Agost enllaçant així tota la façana del Mediterrani, segons preveia el govern de la Dictadura de Primo de Rivera en la dècada dels anys 20 del segle passat. Nombrosos interessos privats van fer desistir els responsables de la República de la prolongació de la línia fèrria, que quedà en suspensió amb les infraestructures més costoses ja acabades. El darrer intent de l’alcalde d’Alcoi, Josep Sanus, de recuperar-ne la construcció allà pels anys vuitanta del segle XX s’estavellà de ple amb el ministre espanyol de Transports, Enrique Barón, al capdavant d’un equip de dissenyadors que  planejaven el desmantellament progressiu de les infraestructures ferroviàries de la perifèria ibèrica en benefici exclusiu de les de la capital d’Espanya.

Aquella estació era, igualment, punt d’eixida i entrada de les mercaderies d’una indústria alcoiana no tan fruïda com en temps passats, però que encara feia servir el tren com a mitjà de transport de productes tèxtils conglomerats els quals eren disposats en grans bales amuntegades en el moll de càrrega de l’estació. Aquella andana era prou allunyada de l’edifici dels viatgers com per impedir-ne la vigilància de l’escàs personal que hi treballava, la qual cosa la convertia en punt de trobada ideal de les vesprades xafogoses d’uns estius que no convidaven a romandre a casa i encara menys vagarejar pels carrers. Tombar alguns d’aquells embalums descomunals de teles comprimides era un exercici arriscat i tot just per això, resultava apassionant per tal de poder enfilar els nostres cossos infantils al capdamunt d’aquell mar de teixits barats i, tot seguit, engegar una cursa boja de salts amb la seguretat assumida de caure en bla, si no n’érem capaços de mantenir l’equilibri.

Després, esgotats i amerats per la suor, ens deixàvem caure damunt d’aquells sacs enormes per intentar rebre una mínima glopada d’un aire inexistent que poguera circular per un recinte mancat de parets.  Tan sols uns pilars esquifits de ferro, alçats sobre l’andana de carreus de pedra i que subjectaven la teulada de fusta a dues aigües, ens podien impedir la possibilitat d’albirar a qualsevol dels dos costats laterals sense ser vistos, a poc que ens amagàrem pel bell mig de les bales gegantines.

Quan l’ocàs del sol s’insinuava rere les altives serres de Sant Cristòfol i L’Alberri, era hora de tornar a casa a la recerca de l’entrepà que sadollara la fam i la set acumulada en aquell espai de silenci amb flaire de borra i teixit vell. Setembre duia unes temperatures més amables i la xafogor d’agost es transformava en un sol alegre que acompanyava les nostres ganes de jugar, abans que el curs escolar s’encetés de nou.

La bonança climàtica ens acomiadava del moll i ens mudàvem de lloc, a l’altre costat de l’estació, sense perdre de vista aquell veral de ferro i fusta que estimulava la nostra imaginació. Les travesses del tren, per la seua part exterior, eren utilitzades com a caselles d’un imaginari joc de l’oca que fèiem servir, a imatge d’aquell altre que veiem a un dels dos únics canals de televisió que emetia aquella caixa quadrada i vidre verd que ocupava un lloc preeminent a les sales d’estar o menjadors de les nostres llars.  La nostra imaginació i creativitat ens feia improvisar preguntes de cultura general que el concursant havia de respondre encertadament si volia assolir la següent travessa del tren fins arribar a la darrera, la qual era assenyalada amb un conjunt de pedres petites. La sonora botzina del tren interrompia bruscament la nostra partida fins que aquella corrua de màquines i vagons feia l’entrada o l’eixida d’aquella andana, guarida a l’exterior per un pintoresc edifici de maons rojos, el qual arribà a albergar sales d’espera, oficina del revisor, del cap de l’estació, serveis i una petita cantina per als viatgers o qualsevol curiós que passara per allí i volguera fer-se’n una a la salut dels qui romanien a la sala d’espera.

Encara recorde  els fills dels treballadors de l’estació que hi vivien prop i formaven part del nostre grup de jocs, en un context integrador que superava els costums, edats i llengua parlada. Tots plegats, ens movia l’ànim comú d’entretenir-nos a les llargues vesprades d’esbarjo, amb escassos mitjans materials i amb la il·lusió que adobava la nostra imaginació.

El trànsit de mercaderies desaparegué i de poc no s’estigué de fer-ho, igualment, el tren de viatgers. Sengles mobilitzacions ciutadanes aconseguiren posar al seu lloc uns polítics que havien pensat en la “solució final” per a un ferrocarril que encara s’entesta a mantenir  el lligam de les nostres comarques amb les veïnes de la Vall d’Albaida i La Costera.

D’entre el conjunt del mobiliari vell i enrunat de l’estació, la desídia del temps aconseguí rescabalar la vella cotxera i un inexpressiu edifici de viatgers. Sobre el silenci d’aquestes vies circula el record d’un temps viscut que arrencava amb la velocitat dels automotors o els mercaderies,  a la recerca d’horitzons més generosos en les amples valls de l’horta valenciana o en la propera mar Mediterrània. Tot plegat, l’esperança renovada d’encetar un nou viatge que permetera el trànsit vers un futur més pròsper, possible i llargament desitjat.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Pedro Juan Parra Verdú says:

    M’ ha semblat una narració curta ben detallada. Es com una poesia narrada

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario