L’Ajuntament d’Alcoi, mitjançant una resolució de la comissió especial municipal, reunida en sessió extraordinària, va acordar el desallotjament dels xalets de la Font Roja el 24 de febrer de 1975 -això és, fa mig segle-, una mesura que s’havia de consumar abans del 31 de desembre i que així es va produir. Aquesta decisió, que tancava un cicle, es fonamentava en la incapacitat del consistori a l’hora d’afrontar les inversions necessàries per a la reparació i mantinença. El govern municipal d’aleshores era conscient de la importància de la decisió, i per això al costat del president de la comissió, Enrique Rico Ferrer, va estar-hi l’alcalde Jorge Silvestre.

En efecte, mig segle, però en realitat tota una era, perquè mai no s’ha pogut revertir aquesta situació. Amb el pas dels anys es van impulsar moltes iniciatives que passaven per albergues, residències diverses, però cap va prosperar, més enllà de l’adequació d’algun antic xalet per a serveis públics. A banda, amb posterioritat va tancar l’hotel, que més tard va patir un greu incendi una nit de Cap d’Any. Aquest edifici sí que va ser objecte d’un projecte de reconstrucció, el denominat Ecocentre, però que tampoc ha permés la recuperació de l’espai del Santuari com a àrea recreativa vacacional i d’esplai. Ah! I entre tot açò, es va enfonsar el xalet del bar-restaurant, que sí que va tancar completament una etapa, un cicle, una era, encara que el paratge ha registrat una revalorització ambiental.

La vida en l’àrea de l’ermita, que era objecte de peregrinació des de la descoberta dels lliris miraculosos en 1653, té un punt de partida concret: l’obertura de la carretera en 1891, la qual cosa va millorar notablement la comunicació des d’Alcoi i va permetre la construcció dels xalets i de l’hotel. En fet i com a dada molt curiosa, l’Arxiu Municipal disposa entre els seus fons de les factures de construcció dels xalets, signades normalment per l’arquitecte Vicent Pasqual. En 1922 estaven operatius els habitatges i també l’hotel, amb quaranta habitacions.

Transcorregudes dècades d’esplai i gaudiment del paratge, les construccions es van deteriorar, la qual cosa va concloure, pel que fa als xalets, amb el desallotjament en febrer de 1975. Ara bé, aquestes construccions no havien estat exemptes de controvèrsia en temps anteriors perquè havien esdevingut un centre vacacional per a uns pocs, en general funcionaris municipals, i s’havia demanat públicament que s’habilitara un sistema semblant al de les residències d’Educación y descanso, destinades al conjunt dels treballadors. A mitjans dels huitanta va tancar l’hotel, que portava anys sota mínims

Una nit de Cap d’Any va haver-hi un greu incendi que va destruir en gran part el recinte, la qual cosa va incentivar la promoció d’un projecte impulsat per l’alcalde Josep Sanus i el seu equip, que va materialitzar-se amb l’edifici de l’Ecocentre, obra de l’arquitecte Carlos Meri, que va mantindre la fesomia de l’anterior. A l’interior es va allotjar un espai de promoció ambiental, la Font Roja Natura, que va contribuir a la recuperació de visitants, però en cap cas com en els temps anteriors.

Ja als primers temps de l’Ecocentre es va parlar de la restauració d’alguns xalets com a centre d’allotjament, una línia que amb la reincorporació dels ajuntaments democràtics havia treballat la regidora María Julia Miró. Tot açò es registrava al voltant d’unes estructures decadents, i la culminació de tot va ser l’enfonsament del bar-restaurant, per sort quan estava tancat. A partir d’aquí, hi ha hagut intents de restablir l’establiment de servei gastronòmic, amb poc èxit.

De forma paral·lela, els governs de Miguel Peralta i Jordi Sedano van treballar per a la construcció d’un hotel, que va tindre el cim en el projecte de 2009, que impulsava la Diputació de Joaquín Ripoll, mitjançant Proaguas i amb un pressupost de 2,3 milions. Es va presentar oficialment i pública el projecte, es van fer activitats de protesta, però res no va quallar, i d’una manera o una altra l’àrea del Santuari ha continuat sota mínims. De fet, el recent intent de reobertura d’un bar tampoc no ha prosperat.

Així les coses, un parc natural de 2.450 hectàrees, oficial des del 13 d’abril de 1987 per resolució del govern valencià presidit per Joan Lerma, continua sense estructures, encara que el gran edifici permetria teòricament molt joc. En 2013, com denunciava recentment l’oposició local del PP, el govern d’Antonio Francés va anunciar la rehabilitació de 4 xalets amb un pressupost de 460.000 euros, que no s’ha consumat, a la vegada que qüestionava la política seguida amb el bar (per cert, de l’hotel de 2009 de la Diputació/Proaguas no comentava res).

Ara, a més a més, l’accés està molt limitat i fins i tot s’han instal·lat unes barreres amb enllumenat nocturn que dona molt joc, la qual cosa ajuda al turisme ambiental itinerant, però en cap cas a un eventual ús residencial o turístic més o menys estable.