Destacados
La memoria
Francisco Mora Carbonell (1898-1977)
Fotógrafo
Su vida transcurrió entre el origen y el desarrollo técnico de su gran pasión y su legado más conocido: la fotografía. Mora Carbonell se aprovecha de la comodidad burguesa alcoyana para acceder al todavía incipiente mundo de la fotografía. Su enorme sensibilidad con la cámara le convierte en uno de los especialistas más reconocidos en […]
La memoria
María del Milagro Jordá y Puigmoltó (1823-1887)
Poetisa y benefactora
Retrato de la poetisa por el pintor Ramón Castañer
Hija de José Jordá y Jordá y de María del Milagro Puigmoltó y Ortiz. Nació en Alcoy el día 2 de abril de 1823. Realizó sus estudios en el Colegio de las Salesas de Orihuela. Siendo muy joven, en realidad una adolescente, contrajo matrimonio en 1837 con José Luís Samper de las Casas maestrante de […]
La memoria
Premsa escrita i peladilles: una història embafadora
Un article molt ensucrat sobre la llepolia més típica de la ciutat
A principis de setembre vaig rebre la visita d’un bon amic de Jaén. Després de gaudir del modernisme arquitectònic de la ciutat, del sempre imprescindible refugi antiaeri, o d’una Font Roja eventualment invisible per la pluja i la boira, Javi em preguntà sobre els dolços típics d’Alcoi.
La memoria
Pissotières
Fa ben pocs anys van desaparèixer els pixadors soterranis de la plaça d’Espanya d’Alcoi. Amb ells se’n va anar una obra progressista i avançada, i un fum d'anècdotes humanes.

Hi ha coses que un bon dia desapareixen sense manifestar pena ni glòria després d’haver-nos acompanyat molt de temps. Que hagen passat tant de temps amb nosaltres amb certa normalitat fa que s’oblide com van nàixer però també les raons i les sensacions que al voltant d’elles han anat configurant històries. La pena sorgeix quan la desaparició no comporta ni tan sols un petit reconeixement a través d’unes paraules, d’un poema o com caldria, d’un acte documental en el que es registraren els valors d’aquella cosa que llancem a l’oblit, quasi sempre amb arguments més que discutibles.

Fa ben pocs anys van desaparèixer els pixadors soterranis de la plaça d’Espanya d’Alcoi. Amb ells se’n va anar una obra progressista i avançada i amb ella es van dissoldre en el passat històries amb projecció literària, xafarderies d’una època obscura i un fum d’anècdotes mundanes.

Des del fort creixement de les ciutats que és dóna al llarg del segle XIX les preocupacions higienistes de la societat van anar deixant pel paisatge urbà una gran col·lecció d’elements pels carrers i per els espais urbans. Aquestes preocupacions sorgien tant des de les demandes saludables de les noves classes treballadores com des dels poderosos que sofrien les molèsties d’una vida urbana atapeïda i densificada. Molts negocis urbans nous van aflorar de seguida amb el progrés, per exemple aquell que suposava l’enllumenament de les cases i per extensió del carrers, primer amb gas i poc després amb l’electricitat; també aquell que significava les operacions de l’abastiment d’aigua potable a les cases. Però si tots aquests sistemes eren fruït del progrés tecnològic, potser siga el més complex i més desconegut aquell sistema d’evacuació d’aigües residuals dels habitatges dels ciutadans. Aquest sistema d’evacuació d’aigües negres suposava una complicada xarxa de conductes soterranis que es construïa a mà, a gran profunditat i amb tecnologia minera. Baix terra treballaven homes atrevits, especialitzats i normalment d’estatura menuda; eren molt eficients construint unes galeries des del centre dels carrers, on anaven arreplegant les escomeses de cada edifici particular, fins als abocadors dels barrancs o dels rius. Calia organitzar-se bé per a traure les terres i introduir els rajols, pedres i tots el materials que es necessitaven. Finalment a sobre de la superfície dels carrers sols es veien algunes tapes dels pous de registres, els embornals i l’encastament de les baixants dels canalons de les teulades.

Simultàniament van començar a aparèixer per alguns indrets especials uns curiosos elements lligats a aquesta xarxa: els urinaris públics. Al nou París que anaven conformant amb les actuacions dirigides pel baró George Eugène Haussmann entre 1853 i 1869, els pissotières havien sigut dissenyats pels arquitectes “premis de Roma” del seu departament i des d’aleshores van començar a ser quotidians. Aquests elements es van incorporar ràpidament als catàlegs industrials dels fabricants de mobiliari urbà.

A Alcoi, des del darrer quart del segle XIX s’instal·laren alguns models per la ciutat demostrant així un tarannà progressista en la defensa de la higiene urbana. Hi havia models exempts preparats per a disposar-se en places públiques, jardins o espais amples i així podien acollir a prous usuaris. Al passeig de Cervantes hi havia un d’ells fins fa poc temps. També, existien models per a col·locar-los sobre algun mur o alguna façana de qualsevol edifici d’un carrer ample. Aleshores aquest model era per a una o dos usuaris a la manera d’un burlador com aquells de les places de bous. Però sempre acuradament dissenyats i fets amb materials nous dignes de l’estètica de qualsevol objecte maquinista i industrial.

L’existència d’aquests elements previstos per a la nova ciutat, que acompanyaven a bancs, fanals, papereres, etc., ens dóna una idea de la importància del seu servei. Així doncs podem pensar com rebia l’espai públic de les ciutats els efectes de la funció fisiològica dels usuaris quan no existien aquests elements. A més a més, la freqüència de la necessitat de l’evacuació fluida sabem que és prou contínua en una petita mostra de població. La invenció d’aquests urinaris públics, amb una intensa aplicació al treball dels dissenyadors que els van crear, reflecteix la gravetat de l’assumpte. Un assumpte que mereixia fins i tot una solució industrialitzada amb una bona producció doncs significava un problema en el panorama de les costums de l’ús de l’espai públic. La costum d’alleujar-se d’una urgència de fluïdesa es feia normalment al primer lloc disponible amb una certa intimitat d’acord amb el nivell de vergonya de cadascú y en totes les ciutats des dels temps immemorials. El desorbitat creixement de la població dels nuclis urbans de la era industrial feia que el caudal dels fluïts fisiològics augmentara considerablement i com a conseqüència també s’intensificava el perfum de l’aire. I no parlem d’altres evacuacions humanes ni d’altres efluvis animals ni d’aquells repugnants escopidors que hi havia als edificis públics.

És clar que aquesta activitat fisiològica afecta a tots els humans sense distinció de gènere. Però també és cert que segons el sexe, es realitza d’una manera distinta i cal afegir aleshores a aquesta manera de fer els imperatius de la moda que ens han posat més o menys dificultats a homes i dones en cada moment històric. El disseny dels urinaris públics va arreplegar inicialment la discriminació sexual enviant a les dones a resoldre les urgències de la bufeta urinària a qui sap on.

El projecte dels Evacuatorios Subterráneos situats a l’encreuament del carrer Sant Tomàs amb la Plaça d’Espanya, on estava l’antiga plaça del Carme, fou redactat a les oficines municipals al mes de gener de 1932 i anava signat per l’arquitecte Vicent Pascual. Els urinaris s’obriren al públic a l’estiu de 1933. Mirant la trajectòria professional de Vicent Pascual, aquesta obra ens resulta estranyament radical tant pels seus valors estètics Art Déco com per la decisió de soterrar els espais, per la composició de les seues formes i sobre tot per l’aportació de materials rabiosament moderns, com ara els rajols de vidre de tipus “pavés” que feien furor a tantes ciutats europees. Potser Vicent Pascual solament va assumir el treball d’anònims col·laboradors intrèpids que ens deixaren el gust i l’enyorança pels dissenys dels sofisticats aparell sanitaris de l’època, per unes baranes i fanals envejables i per uns efectes lumínics nocturns plens d’aires cosmopolites.

Aquestes sensacions es mesclaven amb altres que anaven des de les immediates reaccions provocades per l’atreviment d’haver col·locat uns pixadors, ara sí per als dos sexes, a la porta principal de l’església de Sant Agustí -que fins i tot resultaren l’argument visual de la falla de l’any 1934- fins a les malicioses xafarderies de rondinaires a costa de pobres homosexuals.

Al 1983 aquests urinaris van ser restaurats amb fons del Ministeri de Cultura, però el manteniment i fins i tot el seu ús, ja es qüestionava per la societat tot i que molts altres països es fan servir encara perfectament amb una consciència d’allò que és públic ben diferent.

Juan Francisco Picó Silvestre, és arquitecte i Professor associat de la Universitat Politècnica de València

Publicat 09/06/2014

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario