Destacados
La memoria
Josep Albert Mestre Moltó (Alcoy, 1946-2011)
Fue licenciado en Historia y doctor en Estética y Teoría de las Artes por la Universidad de Valencia. Profesionalmente, después de ser profesor de Historia y Ciencias Sociales en La Salle, sería profesor de Historia de la Escola d’Art i Superior de Disseny d´Alcoi, desarrollando el cargo de jefe de estudios de la Enseñanza Superior.
La memoria
Alcoi: estampes i opinions a l’inici del segle XX
Tots els detalls d'una crònica anomenada “Desde Alcoy”, publicada en la portada del desaparegut diari 'El día', de Madrid
Als alcoians ens agrada la crítica, xafardejar, opinar de qualsevol tema, ja siga local, nacional o internacional. Supose que serà una de les conseqüències de viure a un lloc que, ho vulguem o no, és híbrid de poble i ciutat.
La memoria
Aquel terrible verano del 94
El gran incendio de Mariola, del que se cumplen 25 años, fue una patética demostración de incompetencia y de falta de previsión en la que nada funcionó cómo debía de funcionar
Una monumental fotografía de Juani Ruz, tomada en Alfafara, resume perfectamente aquellos días de fuego
En este mundo hay pocos espectáculos más tristes y siniestros que el de mirar al horizonte y ver una inmensa columna de humo negro saliendo de una sierra. Aquel terrible verano de 1994 los habitantes de estas comarcas vivimos durante días acogotados por este paisaje de fuego y de destrucción.
La memoria
Premsa escrita i peladilles: una història embafadora
Un article molt ensucrat sobre la llepolia més típica de la ciutat
Guillermo Pérez, 29/10/2015

A principis de setembre vaig rebre la visita d’un bon amic de Jaén. Després de gaudir del modernisme arquitectònic de la ciutat, del sempre imprescindible refugi antiaeri, o d’una Font Roja eventualment invisible per la pluja i la boira, Javi em preguntà sobre els dolços típics d’Alcoi. Ja sabeu, de tots els souvenirs culinaris, els turistes sempre triem els dolços, però no perquè siguem més o menys llépols. Es tracta d’una qüestió pràctica: ocupen poc espai i no es fan malbé si es guarden en una motxilla.

La meua resposta fou ràpida, quasi instantània: peladilles. Dit açò, confessaré que m’agraden les ametlles i el sucre, però la veritat és que no li trobe la gràcia a este confit tan nostre. Com no podia ser d’altra forma, al meu amic li sonava el producte. Les peladilles formen part d’eixa galàxia de productes de la geografia espanyola relacionats amb els Nadals des de fa molt de temps:

peladilles 01

En esta tenda del Madrid de 1919, per exemple, oferien peladilles –i pinyons– d’Alcoi amb diverses delicatessen de la resta de l’Estat i l’estranger. Les famílies de la burgesia de la capital, com es pot observar, no es privaven de res. Tindre un variadet nadalenc el més exclusiu possible era quasi una obligació. Com a prova tenim este fragment d’una poesia dedicada a la nit de Nadal madrilenya, publicada el 1905.

peladilles 02

Tot un exercici de dolçor i patriotisme ensucrat a les primeres pàgines de Nuevo Mundo, una de les revistes il•lustrades amb més tirada de principis del segle passat. Esta relació tan estranya –o tan kitsch, si ens posem esplèndids– no era només monopoli de les grans publicacions. En la portada del Heraldo de Alcoy del dia de Reis de 1899 es va poder llegir un conte… peculiar, per dir alguna cosa. L’autor explicava un somni en el que pujava a les portes del cel, lloc on tingué un diàleg amb Sant Pere. Rescatem un petit fragment:

peladilles 03

Quan vos toque anar al cel (molts anys per davant, que es diu ací), ja sabeu que un variat de dolços alcoians podrà estalviar-vos temps amb el porter.

Després d’haver buscat per les hemeroteques, sembla que les peladilles eren més famoses en el passat. Ara es coneixen, però no sé jo si es tornaria a repetir una escena com la que descrita a l’Heraldo d’Alcoi:

peladilles 04

Fernando Díaz de Mendoza y María Guerrero eren, sense cap dubte, dos de les màximes figures del star system del teatre espanyol de principis del segle XX. La seua fugaç visita a Alcoi, calculada només per a proveir-se de dolços, imagine que causaria un cert rebombori. No tots els dies entren en la ciutat dos celebritats amb un “magnífico automóvil”.

El confit alcoià també va ser utilitzat com a munició política, i algunes vegades de forma quasi literal. Quan la insurrecció cubana estava a punt de caramel –perdoneu la metàfora, però hui sí toca–, des de El Correo Militar, un dels periòdics que donaven veu a l’exèrcit, es criticava d’esta forma algunes informacions procedents de la premsa civil que tenia els seus dubtes sobre la qüestió cubana:

peladilles 05

Però si parlem de política i peladilles, Canalejas fou l’objectiu principal. Com si fóra un acudit, la premsa conservadora associà el diputat d’Alcoi amb els dolços més representatius. Este exemple ajudarà a explicar millor esta relació:

peladilles 06

Per a tancar esta història de dolços –que ja estarem farcits–, citarem breument un dels establiments més reconeguts al món de les confiteries. No és cap product placement, és a dir, la inserció de una marca publicitària en un una pel•lícula, una sèrie o un text. Es tracta d’una part de la nostra història que, afortunadament, encara continua viva:

peladilles 07

Proveïdor de la Casa Real, compte corrent amb el banc d’Espanya –supose que facilitaria les gestions– i, a més a més, establiment premiat en una exposició regional. Ah, i amb un anunci a un anuari madrileny de 1904. Sí, estic parlant d’esta confiteria, l’autoproclamada casa de les peladilles en una publicitat de la dècada de 1933 en Las Provincias:

 

peladilles 08

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario