Quan pensem en el segle XIX, el recordem con un segle on els militars tenen un fort protagonisme, fent tot el possible per tal de controlar la situació política. Van ser nombrosos els pronunciaments militars o els colps d’Estat que va viure el país. Com a conseqüència d’un d’aquest, Alcoi es valdria del nom de Ciutat.
Una vegada acabat el breu període de la Regència del progressista Espartero (1840-1843) i després d’eixir triomfant un pronunciament encapçalat pel líder moderat Narváez, Isabel II, amb tan sols 13 anys, seria nomenada Reina, acabant així amb el període de les regències. Malgrat tot, l’objectiu era mantindre el poder en mans de Narváez i els moderats.
Un dels punts de discòrdia més gran entre els progressistes i els moderats era la composició dels Ajuntaments. Els progressistes defensaven que l’alcalde havia de ser escollit pels veïns, mentre que els moderats defensaven que l’alcaldia devia d’estar en mans d’algú triat pel Govern. Els grups socials -sense oblidar que el sufragi era censatari- que solien recolzar als progressistes eren gent d’un escaló social més baix -i, per tant, més ampli- que els que partidaris dels moderats, el que provocava que els líders progressistes solgueren tindre una major quantitat de persones que els recolzaven. Aquest fet els generava el control de gran part dels ajuntaments.
Al obtindre de nou el poder els moderats a finals de 1843, van intentar novament imposar una llei per la qual els alcaldes eren triats pel Govern. Aquesta decisió va desagradar als líders progressistes, els quals van organitzar un altre pronunciament amb el que s’alçarien les províncies d’Alacant, Albacete, Almeria, Màlaga i Múrcia. Respecte a Alacant, el general Pantaleón Boné, qui donaria nom a la Rebel·lió Boné, es fa el 28 de gener de 1844 amb el poder del castell de Santa Bàrbara. Dies després, arriba a Alcoi una ordre de Boné en la que convoca a totes les autoritats a una reunió per a rebre algunes directrius a seguir. L’Alcalde d’Alcoi i fabricant de draps, José Espinós, es nega a acceptar l’ordre i anuncia públicament la decisió de l’Ajuntament alcoià de no recolzar el pronunciament.
El no recolzament d’Alcoi en el conflicte cal buscar-lo en uns dels altres principals punts de discòrdia entre els moderats i els progressistes. Els progressistes, eren partidaris del lliurecanvisme, mentre que els moderats promocionaven una política econòmica proteccionista, que interessava a les industries assentades a Alcoi.
Les tropes de Boné, que acampen a Sant Antoni, arriben l’1 de febrer al terme municipal. Per aquells moments, l’alcalde sabia que a Oriola hi havia unes tropes lleials a la Reina -és a dir, al govern moderat- enviades pel comandant general de Múrcia, qui va assumir el control legal de la província, i coneixia que des d’Oliva s’oferien als seus membres de la Milícia Nacional per a la defensa d’Alcoi. La ciutat, amenaçada per l’atac de les tropes de Boné, es va fortificar per tal de frenar el seu avanç. El mateix 1 de gener, el capità general de València i Múrcia, Federico Roncali, avisa a l’alcalde Espinós que les seues tropes prompte partiran a l’ajuda d’Alcoi. Encara l’1 de febrer, els partidaris de Boné ataquen la localitat mitjançant un bombardeig d’artilleria. Un nen de nou anys mor per culpa d’aquest.
El dia 2, el propi Boné es desplaça per a liderar els atacs. Així, es farà amb el domini de Cocentaina, Benilloba i el Port d’Albaida. El mateix dia es constitueix a Alcoi la Diputació Provincial. Un dia després, Boné amenaça en incendiar i assaltar la localitat, sabedor de que anava a disposar de més material bèl·lic. El mateix dia (3 de febrer), Roncali allibera Cocentaina, i tot seguit, a les 4 de la vesprada, entra victoriós i aclamat a la ciutat d’Alcoi, on no tots els ciutadans seguien les directrius de l’alcalde, com seria el cas d’Agustín Albors -futur alcalde, el popular pelletes-, qui desprès de la victòria de Roncali fugiria a França.
El dia 6, Roncali parteix cap a Xixona, fent fugir els insurrectes. Mentre tant, Alcoi ja s’havia convertit en la seu de la Diputació d’Alacant i des de la localitat s’imprimia el Butlletí Oficial de la Província. No seria fins al 5 de març quan la rebel·lió de Boné seria sufocada al complet amb la rendició del Castell de Santa Bàrbara.
Alhora, el 20 de febrer l’alcalde va sol·licitar a la Reina que, després de l’actitud demostrada pels alcoians, la encara Villa fora proclamada com a Capital de la província d’Alacant. Isabel II no canviaria la capitalitat de la província, però sí que “deseando recompensar” donaria a Alcoi uns honors mitjançant el canvi de titulació del municipi, deixant de ser una Villa per a ser un Ciutat Lleial. A més, a l’escut del municipi se li afegirien dues banderes que duen escrit el mot llatí FIDES (fent referència a la fidelitat demostrada). Per altra banda, l’alcalde Espinós va ser reconegut amb la Comandaria (“encomienda” en castellà) de l’Ordre d’Isabel la Catòlica i, a més, obtindria altres càrrecs importants. Per últim al 1846, l’alliberador Federico Roncali obtindria el títol nobiliari de Comte d’Alcoi¸ títol ja desaparegut.
