Destacados
La memoria
Matilde Ivorra Sempere y Cándido Lucas Lucas
Los últimos ermitaños de la ermita de San Cristóbal
Matilde Ivorra y su esposo Cándido Lucas se instalaron entre 1922 y 1923 en la Ermita de San Cristóbal y San Vicente Mártir. Tenían dos hijos en ese momento, y un precario estado económico, y creyeron que con ese trabajo mejoraría su situación.
La memoria
A mons pares
Un homenatge literari de l'autor als seus progenitors
Tenia ganes de titular aquest escrit amb un títol de marxa mora o cristiana dels clàssics, estil ‘Apóstol, poeta’, ‘Llanero i President’, ‘L’Entrà dels Moros’, ‘Un moble més’ o ‘Jamalajam’, o amb un títol de sainet dels clàssics també, com ‘Primer la festa que els mobles’, ‘Em veig negre ‘pa’ eixir de negre’, ‘Nou cadires […]
La memoria
Vicente Moya López (1934-2010)
Pintor romántico y social
Autorretrato. Vicente Moya
En mayo de 1958, la Casa Municipal de Cultura de Alcoy organizó una exposición de pintores noveles alcoyanos, siendo en total 34 obras las expuestas, creadas por nueve jóvenes artistas de los cuales cabe destacar a Ismael Belda Carbonell, Rafael Lloréns Ferri y sobre todo a Vicente Moya López, el pintor que nos ocupa y […]
La memoria
Qui vol un miraclet?
Un article d'agraiment de l'autor per a Pep Cortés
Juli Cantó, 20/04/2020
Foto: Paco Grau

Pep he estat pegant-li voltes, i al final del teu punt final, només vull donar-te les gràcies.
Gràcies per tantes coses que m’has donat. Potser tu fas i desfàs i no et dones compte o no recordes coses que has fet perquè tu eres així i no els has donat massa importància.
Quan he estat amb tu, m’ha passat moltes vegades, arriba una persona, et saluda molt efusivament, t’abraça, parleu amb molta alegria, us acomiadeu i després em mires com preguntant-me ¿tu saps qui és?

Alguna cosa els donaries Pep. Alguna cosa segurament bona, alguna cosa compartiries amb ells, perquè si no a quin sant tanta efusivitat?
Afortunadament jo també he compartit coses amb tu. Hem estat en molts teatres actuant junts I clar molts kilòmetres, hotels, amics, escenaris, festes i roncs.
Dic que sóc afortunat per haver compartit vida amb tu i això és difícil, perquè eres un cul de mal seient, sempre embolicat i embolicant, tirant avant, arrere, amunt, avall, per viure i per no avorrir-te.
Tires avant tot el que t’ix i les coses que ixen a la gent amb la qual t’has compromés d’alguna manera, normalment assumptes teatrals.
Alcoi, València, Castelló, Alacant, Barcelona, Castelló, Alcoi, Castelló, Alacant, València… I totes les combinacions i horaris possibles que puguem imaginar per poder arribar als teus compromisos que a poc a poc es fan un poc de tots, perquè vas compartint i mesclant la gent dels diferents llocs creant llaços i noves fusions i amistats. Això sense contar altres pobles o poblets, les illes i part de l’estranger.
Ja t’ho apanyes tu per estar en tots els llocs i normalment amb poc equipatge.
Segons com es mire tens el do de la ubiqüitat.

Recorde que quan vaig tornar a Alcoi després del treball amb Esteve Grasset. Al poc d’estar assajant “Ací no paga ni Déu” et vaig fer un passe del “Possiqueteveré” (un monòleg meu). Quan vaig acabar et vas plantar i vas dir: «AÇÒ S’HA DE VEURE!!!

I tant que es va veure, vam fer junts unes quantes funcions per instituts de la província d’Alacant, era una proposta d’actuacions que t’havien fet a tu, et proposaven que representares “El naixement del joglar” i que promocionares l’ús del Valencià i en comptes de fer el ”Miraclet» em vas passar a mi el gros del treball, me’l vas regalar.
I així va començar a rodar aquell ”monòleg“ que tantes satisfaccions em va donar.
Tu eixies primer fent un ritme amb una canya trencada i quan es feia el silenci parlaves amb els alumnes de la importància de mantenir viva la nostra llengua. Després em tocava a mi. Gràcies Pep!!
Encara hi ha gent que mel demana, no et rigues que ho dic seriosament!!

Vas dirigir “Ací no paga ni Déu” i entre els components vam adaptar el text a la nostra manera de parlar. Gràcies a tu vam començar a donar-se a conèixer perquè vam fer una gira prou apanyada per pobles de València. Neus Agulló, Rosanna Espinós, Miquel Martí, Joan Gadea i jo érem el repartiment. Vam fer moltes funcions comparades amb les que es feien normalment i ens van passar coses prou divertides. Merce, Boli, Paqui, Alejandro, Paris i Orfeu. Castillo i Javi (el meu germà) venien a voltes, i com no, Burgos. Gent que muntava llum, escenografia, so i que vetlava perquè la funció de Dario Fo isquera el millor possible. L’obra agradava molt. Era bonic, estàvem obrint camins. Gràcies Pep!! (Per les claus).
Per cert el text es va publicar amb la nostra versió i la dona que va firmar l’adaptació ni ens va nomenar al llibre, ni ens ho va agrair. Gràcies! De res!!
També vas fer coses amb gent jove que feia teatre o que volia fer-ne, Pepa Miralles, Rosanna Espinós, Pep Sellés, Jordi Morant, Xavi Castillo i Àngel Ferrando.
Alguns d’aquests joves al temps ho van deixar. Altres han continuat i ara es dediquen professionalment, uns en grups i altres individualment i amb diferents resultats i diferents llenguatges teatrals.
Pep per telèfon: “JULI NO PERDS RES PER VINDRE A VALÈNCIA A FER LA PROVA”

Jo: NO SE QUÈ FER PEP TINC UN POSSIBLE TREBALL PROU INTERESSANT ENTRE MANS.(Bambalina em va proposar treballar amb ells).
Pep:  NO PERDS RES PER VINDRE A FER-LA. NOMÉS FALTA UN PERSONATGE, VINE!!
Et vaig fer cas, vaig anar al càsting i Pere Planella em va agafar per fer el paper de perruquer en “Pels Pèls”.
Tu, Ana Benito, Carmen Alonso, Juanjo Prats,“Frasco” i jo. Eixe va ser el repartiment. A l’acabar les funcions al “València Cinema” sempre eixíem junts a sopar Ana, Juanjo, tu i jo.
Bon jornal, teatres plens, bons companys, bon treball, alegria, èxit, bona vida. Que bé ho vam passar.
Tu, Juanjo i Ana ja vau treballar junts en “El Saperlon” de G. Bourdet dirigits per André Guittier i vau fer bona amistat. André i Ana van fer alguna cosa més i fent “Pels Pèls” André a pesar de dirigir el “Centre Dramàtic de Lille, a França” es passava més temps ací que allà. Ana va aprendre francès en quatre dies, el que fa l’amor. André es va afegir als sopars després de les funcions. Van ser bons temps. Gràcies Pep!!
Temps després també vam fer molta carretera junts i recorde que abans d’anar a Barcelona pel camí passàvem el text de “La dona de negre”. Segons el lloc on anàrem a fer-la, en Valencià, Castellà o Català. Aquell dia a la part de darrere del cotxe venien dues dones, a una li deien Empar, era la nostra correctora, duia el monyo taronja i parlava de manera dolça (mai més he tornat a veure-la) Era amiga de Juanjo i anys després li vaig preguntar per ella i tampoc sabia res.

L’altra dona, era l’autentica “dona de negre”, una bona companya i gran actriu Victòria Salvador. Moltes funcions junts. Em ve al cap Saragossa, Baracaldo, Barcelona (mes i mig al Teatre Borràs), gira per Castella La Manxa prou completa.
A Barcelona va vindre Susan Hill l’autora te’n recordes?
Ara torne a pensar en els roncs de què parlava un poc més amunt. Em vaig comprar tapons de diferents tipus i models perquè quan et posaves a roncar no hi havia manera de dormir.
Vaig provar estratègies diferents. Em gitava abans que tu, si m’adormia més prompte després ja no em molestaries, però era començar a dormir i arribaves. Jo feia força per seguir dormint i tu ”TOCAVES» el llit i començava el “CONCERT»: “CORTÉS EN RONC MAJOR” o “RONC AND ROLL SIN CORTES” sí, sí tenies moltes “VARIACIONS”. Ara queda graciós però de ”contar-ho a passar-ho”.
A part he de dir, que eres molt bo i generós company i això em feia oblidar els concerts nocturns. Gràcies Pep!!
Quan es va obrir la Televisió Valenciana feien falta veus per al doblatge vas organitzar dos cotxes des d’Alcoi plens de gent per anar a un estudi a fer proves i per mi van ser prou satisfactòries. Gràcies Pep!!

També vam treballar junts en “Terentius”. En eixa funció érem molts amics teus, que ja érem amics d’abans gràcies a tu i que a la volta hem acabat fent coses junts i hem sumat amb la nostra amistat i en ofici. Per descomptat, gent de tots els llocs del País Valencià. Una gran barreja de companys de Pep.
Et van donar un premi a la millor direcció de la Generalitat Valenciana en 1999 per “Terentius” i amb els diners vas muntar una festa extraordinària en Tabarca. Rosanna i jo encara conservem els barquets de cera.
I el llibre “MENANDRI RELIQVIAE SELECTAE” escrit en grec, que tant et va costar aconseguir i que en un sorteig em va tocar a mi. Està signat per tots els navegants perquè vam anar des de el Campello amb dos velerets, després de les dedicatòries jo vaig proposar de llançar-lo al fons del mar. Però Pep es va negar en redó (és un llibre molt especial). Li va costar una pasta i va voler que mel quedara jo. En la seua dedicatòria va escriure: Que aquesta “joia” et done la bona ventura. Pep Cortés. Gràcies Pep!!
Encara que no hem tornat a treballar junts sempre hem estat en contacte i et preocupaves per veure com m’anava en la faena i la vida. Si jo feia un treball nou, si podies venies a vore’l i després parlàvem. Sempre que ens veiem era com si fóra ahir. Gràcies Pep!!
L’última volta que et vaig veure actuar va ser en “La Rambleta” de València, treballaves en el musical ”Sugar: con faldas y a lo loco».  Feies el teu treball dignament, com sempre. Ja feia anys que arrossegaves malalties, una darrere d’una altra. Rosanna i jo et vam esperar a l’eixida, vas comentar que volies que vinguera més gent a veure-vos perquè només estàveu un cap de setmana i una altra cosa que mai oblidaré: “QUAN ISC A ESCENA NO EM FA MAL RES”.
Estic segur que no estan tots els treballs però compte trenta direccions, trenta-set muntatges com a actor en teatre, vint-i-quatre pel·lícules, vint-i-cinc treballs en TV.
Tantes coses que has fet i jo he estat amb tu un poc, un poquet, però quan passa el temps te n’adones que és molt en aquesta vida tan curta. Gràcies  Pep!!
Ets un referent del nostre teatre i de la defensa de la nostra llengua. Has deixat un muntó de gent que et vol i et voldrà sempre.
Ahir em van dir que t’havien vist passar corrent i que te’n anaves a Castelló, però allí em diuen que anaves a Barcelona a veure a les teues xiques i després baixaves a Alcoi a veure el passe d’un assaig general d’una companyia nova i a la nit te’n pujaves a València aprofitant que un del grup se’n pujava, perquè demà de matí tenies una faena a primera hora…
Fa temps quan eres  jove… com sempre, anaves cridant pels carrers “QUI VOL UN MIRACLET?”
EL MIRACLE ES TOT EL QUE HAS FET!! Gràcies PEP CORTÉS ESCODA!!!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario