Destacados
La memoria
María del Milagro Jordá y Puigmoltó (1823-1887)
Poetisa y benefactora
Retrato de la poetisa por el pintor Ramón Castañer
Hija de José Jordá y Jordá y de María del Milagro Puigmoltó y Ortiz. Nació en Alcoy el día 2 de abril de 1823. Realizó sus estudios en el Colegio de las Salesas de Orihuela. Siendo muy joven, en realidad una adolescente, contrajo matrimonio en 1837 con José Luís Samper de las Casas maestrante de […]
La memoria
Premsa escrita i peladilles: una història embafadora
Un article molt ensucrat sobre la llepolia més típica de la ciutat
A principis de setembre vaig rebre la visita d’un bon amic de Jaén. Després de gaudir del modernisme arquitectònic de la ciutat, del sempre imprescindible refugi antiaeri, o d’una Font Roja eventualment invisible per la pluja i la boira, Javi em preguntà sobre els dolços típics d’Alcoi.
La memoria
José García Llopis (Alcoy, 1913 – El Verger, 1997)
Maestro, locutor de radio, diplomado en Turismo y escritor
No se podría entender la historia de Radio Alcoy sin este carismático y polifacético locutor alcoyano que entró en la emisora con 20 años y que llegó muy lejos dadas sus inquietudes.
La memoria
Teatre Circ, Alcoi 1903-1985
Al Teatre Circ vaig vore el millor teatre independent que es va fer i el vaig vore tot des d’un galliner
Juli Cantó, 10/07/2016
Foto: Paco Grau

(Juliol 2016)

Veig en Tipografia la Moderna, el text de Javier  LLopis i les fotos de – l’ull quasi de Deu- Paco Grau, sobre un treball del que va ser el  Teatre Circ. De seguida comente al Facebook que xulo i  també dic… quina llàstima. En això rep un missatge de Pep preguntant-me si jo havia actuat en eixe espai  i em proposa que podria escriure alguna cosa. De sobte m’encollisc i em tanque, però  a la volta el meu cap es posa a recordar i m’escabusse. 

Comence a baixar eixes escales solemnes que acabaven en un espai ample, on hi havien dos sofàs immensos, infinits, on podíem seure i botar si no ens veia l’aposentador. Eren com els sillons de les pel·lícules de Hollywood. Era el rebedor que donava pas a la fantasia a la il·lusió, al cinema.

Quan passava això jo ni m’imaginava que allí es feien concerts, representacions teatrals, revistes musicals. Per a mi allò, era el cine!

Tampoc podia saber  que mentre va estar obert va ser la porta que continuaria donant-me fantasia, il·lusió, amics, coneixements, vocació, amor.

Recorde quan venia Ovidi Montllor a cantar, allò es posava de gom a gom. Quasi sempre venia amb la mala bestia de Toti Soler. Eren concerts inoblidables, en serio, allí es produïa alguna cosa especial, inexplicable. Tots rèiem o aplaudíem a rabiar amb les seues observacions, comentaris, introduccions i amb  les cançons. La lletra era clara, el missatge net. A l’eixida  era com si tots fórem un!

Al Teatre Circ vaig vore el millor teatre independent que es va fer i el vaig vore tot des d’un galliner. ‘La Torna’ dels Joglars també començava en un galliner.  Les gallines eren ‘guàrdies civils’,  crec que eixa va ser  de les últimes  que van dur al Teatre Circ ‘els grans Joglars’ abans de que tancaren a la presó a l’admirat Albert Boadella. Llibertat d’expressió demanàrem després!!

Abans d’eixa funció al Circ vam vore als millors Joglars, ‘El diari’, ‘Mari d’ous’, ‘Alies Serrallonga’, imprescindible, que es diu ara. Una amiga i jo vam anar molt prompte per agafar el centre del galliner, érem els primers però  vam anar massa prompte. Em va entrar pixera i Araceli i jo vam  córrer  a l’Ideal i al tornar ja havíem perdut  la tanda.

  • “Araceli digues que estic coix i que per favor ens deixen passar davant” i així va ser. Vaig estar coix fins que van obrir la porta i Araceli i jo vam volar per recuperar el que era nostre.

En eixa funció dins del Teatre Circ van muntar tres escenaris, era impressionant. En eixa  actuació vaig ‘flipar’, passava de riurem a plorar i en un segon després  m’eriçava tot.

I ‘Laetius’ on Els Joglars, observant animals van crear uns éssers xulíssims.

I  a banda d’Els Joglars, tantes companyies…

Tábano, encara entre els amics fem de broma un trosset de l’obra amb veu trencada -Que viene la poli-que poli- Poli Pitchum! !La ópera del Bandido!

El T.E.I. (Terror i Misèria del Tercer Reich) En esta funció si no recorde mal, un home feia de dona, tots ho havíem notat per la veu però així i tot va ser molt gran quan en les salutacions es va llevar la perruca. Era un home. Mare meua que xulo, el teatre.

També hi havia dos actors sempre en escena, un feia d’una espècie d’animal domèstic i l’altre de planta! Expressió corporal, jajajajaja (això son risses) Flipava en el Teatre Circ.

Los Goliardos, Ditirambo, Teatro del Mediodía, El Teatro Libre de Madrid… ‘Libre, libre, quiero ser, quiero ser, ¡quiero ser LIBRE!!   ¡Como tú, teatro!

La Cazuela també feia coses xules com per exemple ‘El retaule del flautista’ quina quantitat  d’artistes , dones , homes , xiquets , majors, musics, escenògrafs, era gran ‘La Cazuela’

Normalment artistes locals feien programes aposta per a les noves representacions, eren xulíssims!

La Cuadra de Sevilla, ritmes, cante jondo, ball, perill,  ‘Quejio’,  ‘Los palos, ‘Nanas de espinas’, ‘Herramientas’…

El verí m’estava entrant .  Jo volia fer allò que veia, allò que feien eixos joves que volien canviar les coses, aquells joves que veia al Teatre Circ. Aquell teatre valent!

Mai van ser durs  aquells bancs de fusta. Quan veia aquelles meravelles era com si estiguera en un galliner encoixinat, no tenia temps ni de tancar els ulls, àvids de saber, de voler, de ser, d’entendre.

El teatre independent  va nàixer  de moviments juvenils  que practicaven  sistemes de treball  col·lectiu. Volien canviar el teatre  establert i acomodat en eixa època i lògicament rebel·lar-se contra el sistema polític. El teatre independent es va acabar amb la democràcia, més o menys com el TEATRE CIRC.

En el Circ vaig actuar per primera volta  amb La Cazuela en una obra que es deia MARIA SABINA de Camilo Jose Cela. Maria era Isabel Alberic (quina actriu més bona s’ha perdut el teatre ), també  eixia  Angeles Sanz, que si hi ha cel estarà volen muntar una companyia com Déu mana. Molt gran la xicoteta Angi.  Nosaltres estàvem dins d’uns sacs d’arpillera i fèiem unes petites coreografies amb accions físiques. Tot ho va coordinar i dirigir Pepe Casabuena!! Cela va vindre a veure la estrena. Va ser emocionant. Algú de tots els arpilleros tenia fotos però no les he vist mai, sol passar!

Després si no recorde mal (ja semble  un ‘aüelo’) vaig actuar al Circ fent  “La Madre” de M. Gorki. Ací  ja tenia un paper prou xulo.  Al personatge li deien alguna cosa així  com Wesofschikof, era un revolucionari  rus molt impulsiu. En un moment donat hi havia un registre i ens trobaven  propaganda il·legal, jo em revelava i un policia em pegava una bufetada. Jo li deia a Jordi Sempere, el que feia de policia, que no patira que m’arreara sense por.  Jo volia sentir… I un dia em va traure la mandíbula del lloc. Era amb La Cazuela, dirigit per Adolfo Mataix, era la primera volta que treballava amb Joan Gadea,  amb Enric Mataix, Juli Mira i amb un grapat de gent. Crec que era un dissabte i encara que sone estrany  vam fer dues funcions. En el descans,  el bo de Roberto Sansilvestre  va seure al meu costat i em va preguntar –què, com va?   – Estic cansat- li vaig dir,   i em va dir –no pateixques que tu faràs esta funció que ve i moltes més. Ho veig.  Estàvem darrere de la primera pota, a l’esquerra  de l’espectador,  allà al Teatre Circ.

L’última volta que vaig actuar la recorde molt bé, em feia molta il·lusió. Vaig vindre amb el primer grup en el que vaig treballar, el Brau Teatre. A les ordres d’ Esteve Grasset.  Fèiem coses un poc experimentals, tercer teatro que es deia.  La veu no havia de assemblar-se  a la realitat, els moviments tampoc. Vam vindre amb una obra de Rodolf Sirera que en un principi tenia text, però va anar perdent-se i omplint-se  amb accions físiques. Li vam pegar tantes voltes que crec que era la segona part, es deia Compte Arnau II.

Però el més bonic de la història és que eixe dia vaig conèixer un àngel. Vaig conèixer a la meua dona Rosanna. Quan va acabar la funció ens va presentar la meua estimada amiga Angeles Sanz,  ja no em vaig treure del cap aquella xiqueta, fins avui. Encara estem junts. Ella també feia teatre. Si, això va ser al Teatre Circ.

Parlant del Teatre Circ em venen al cap Alejandro i Paqui, la seua voluntat, les seues ensenyances, el seu amor  pel teatre, pel circ, pel cine… Un dia muntant una escenografia al Teatre Circ em van parlar del senyor Paco, l’antic tramoista del Teatre. Deien que feia una carassa  estranya , perquè sempre treballava amb el cigarret a la boca i quan se’l treia la cara li continuava igual , com si el fum li pujara per l’ull mig tancat. Alejandro un dia em va demanar que pujara  al galliner, i una volta dalt em va dir si entenia el que estaven dient ells a l’escenari, tot es sentia perfectament, el Circ tenia molt bona acústica. Paqui em va dir que quan hi havien funcions, en un palco que hi havia  prop de l’escenari es posava la dóna del seño Paco  i també duien al gosset. Ara al recordar i vore que ja no està  eixe espai a mi també se’m queda una carassa estranya!!  VIXCA EL TEATRE INDEPENDENT!!  VIXCA EL TEATRE CIRC!! GRÀCIES PER TOT EL QUE EM VAS DONAR!!!  VAS  SER BONIC FINS I TOT QUAN ESTAVEN TOMBANT-TE! !

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Isabel Balaguer says:

    Me encantaría haber vivido todo eso, Juli.
    Me encanta tu reflexión y tus recuerdos.
    Estas cosas son las que te hacen más grande si cabe, aunque lamentablemente en este pueblo tengamos que vivir siempre de recuerdos…
    un besazooooooooooooooooooooooo…

  2. juli says:

    Gracies Isabel,passau be a la Toscana! tu li dius aixi on passes l’estiu no?

  3. Paco Grau Martinez says:

    “Un exemple de que una fotografia mai valdrà mes que mil paraules”

    Amb les que has utilitzat per a este relat em vénen al cap milers d’imatges que mai s’hagueren pogut realitzar, els faltarien tantes coses, que no poden eixir d’una cambra (encara que siga Nikon).

    Juli cada vegada m’agrada mes com comptes les coses.

  4. juli says:

    Hostia Paco!!! quina alegria em dones, moltes gracies (ull quasi de Deu) sigues feliç!!

  5. Araceli Llorens says:

    Òstia Juli, m’has emocionat, m’han vingut a la memòria mil records i mil imatges d’aquells temps. Recorde perfectament aquell dia, va ser per a mi el descobriment de la màgia del teatre, els meus ulls, despertant de la infantesa, descobrien tot un món tota una realitat que em va marcar. No deixes d’escriure Juli, ens has transportat al nostre benvolgut Teatre Circ.

  6. juli says:

    Gracies Araceli!!Sigues feliç!!Per mi també va ser un dia especial!!

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario