Destacados
La memoria
Aquel terrible verano del 94
El gran incendio de Mariola, del que se cumplen 25 años, fue una patética demostración de incompetencia y de falta de previsión en la que nada funcionó cómo debía de funcionar
Una monumental fotografía de Juani Ruz, tomada en Alfafara, resume perfectamente aquellos días de fuego
En este mundo hay pocos espectáculos más tristes y siniestros que el de mirar al horizonte y ver una inmensa columna de humo negro saliendo de una sierra. Aquel terrible verano de 1994 los habitantes de estas comarcas vivimos durante días acogotados por este paisaje de fuego y de destrucción. El gran incendio de Mariola […]
La memoria
Un tren anomenat Xitxarra
Amb motiu del 50 aniversari de la desaparició del tren Alcoi - Gandia, Tipografia La Moderna us ofereix aquest article publicat per primera vegada l'any 2015
Aigua, vapor i carbó Fins el segle XIX l’aigua havia sigut l’únic mitjà d’energia eficaç per a l’activitat industrial. L’aigua era un actiu motor d’industrialització però tenia un inconvenient. En algunes zones, com Alcoi, era un bé escàs i en determinades èpoques de l’any els rius no disposaven del suficient cabal per moure les màquines.
La memoria
Kansas, Alcoi o quan a Santa Rosa hi havia ianquis
Una aproximació a l’estada del primers habitants de la Colònia d’Aviació a Alcoi
Fins a meitat dels any seixanta del segle passat, els alcoians podien gaudir d’un espectacle únic a la ciutat: veure ianquis passejant pel barri de Santa Rosa. Al costat dels aborígens, baixets i ennegrits, aquells tipus, alts i rossos, oferien una particular nota d’exotisme que subratllava la diferència entre els amos de món i els […]
La memoria
Un Alcoi de cinema
El cine Alameda, la terrassa d'estiu que compartia espai amb l'antiga estació de cotxes de línia que es trobava en la banda dels imparells d'aquesta avinguda
Francesc Picó, 17/09/2016
Foto cortesia de Alfonso Jordà

Los Ángeles té el Passeig de la Fama de Hollywood, que València -en una manifestació més de la seua entranyable coentor provinciana- va imitar en un tram del Passeig Marítim amb les estrelles que visitaven la malaurada i maltractada Mostra de València. El que no tenen ni una ni altra, ni cap ciutat que jo conega és no un carrer ni dos sinó tot un barri dedicat a les antigues i desaparegudes sales de cine on les generacions des cinquanta i seixanta construïren bona part del seu imaginari col•lectiu. Alcoi sí.

Alcoi ha dedicat la Zona Nord de la ciutat a mantindre viu el record dels seus cines desapareguts. Els carrers cine Monterrey, cine Principal, cine Jardín, cine Avenida i cine Capitol conformen, pujant cap a la muntanya una mena de monument a la memòria en un barri, veí d’eixe polígon industrial que identifica els seus carrers amb el nom de les filaes de cristians. Tots dos comparteixen la voluntat evocadora d’allò immaterial que ens fa somiar i gaudir.

Els erudits i curiosos locals bé podrien reconstruir la història i avatars d’aquelles sales i completar ne, si menester fóra, la relació. De moment, s’hi troba una absència relativa; dic relativa perquè parle d’un cine a temps parcial, el cine Alameda, la terrassa d’estiu que compartia espai amb l’antiga estació de cotxes de línia que es trobava en la banda dels imparells d’aquesta avinguda. Bona part de les meues vacances d’infantesa les vaig passar en eixe cine -nit sí i nit també- acompanyant mon tio. Mon tio Andrés era porter del cine Avenida en el carrer Sant Tomàs i en estiu s’encarregava de la intendència de l’Alameda al temps que portava el kiosco de begudes de la terrassa, que com una garita de vigilància en el cantó dret de la pantalla es trobava al costat dels banys turcs que donaven servici al local. A mitjan vesprada eixíem de casa, en el carrer Sant Joan, amb una calor de Maria Santíssima que només minvava un poc si creuant el Pont Nou teníem la sort que bufara llevant o tramuntana i que arribava al súmmum quan entràvem en el recinte, un autèntic forn on cremava el ciment de les parets recalfat tot el dia pel sol i per motors d’aquells vells autobusos. Sempre en quedava algú de retardat i recorde patir per por de fer tard a la meravellosa transformació d’aquell solarot destartalat en un espai digne per a la màgica litúrgia del cine. La primera cosa era anar a buscar el gel, normalment 3 barres grans que calia trencar a trossos amb una maça de fusta per tal d’omplir les neveres i posar a refrescar els quintos i terços de cervesa, les 46075326coca-coles, els cholecks, els sumbys (aquella mena de Fanta autòctona envasada en unes botelles d’un singular disseny que mai no he tornat a vore) i les botelletes de quart de litre de vi, blanc o tint, sense marca que omplíem d’uns tonells que, com la resta de caixes es guardaven en el magatzem estret i baixet (jo era l’únic que podia entrar dret i sense baixar el cap) que corria per baix i al llarg de tota la pantalla. A continuació, buit ja el recinte de vehicles, era el moment de preparar el pati de butaques i col•locar en dos fileres els grans bancs de fusta blava, cadascun amb capacitat per a sis places separades per recolza colzes. Els dies de gran afluència, també hi havia cadires de tisora distribuïdes de dos en dos junt als bancs. Quan el sol ja s’amagava i tot estava enllestit, creuàvem al bar Alameda on nosaltres, com també els espectadors que no s’ho portaven de casa, ens proveíem de l’entrepà per a sopar. El meu favorit era el d’anxoves, un autèntic prodigi, una alquímia de textures i sabors que faria plorar d’emoció i impotència al mateix Ferran Adrià. El pa era una peça de la mida perfecta i tova molla, obert per un costat i passat lleugerament per la planxa a una temperatura i durant un temps precisos; després -i no abans- se li posava la tomaca, una operació molt delicada, perquè no es tractava de refregar-la contra la molla com qui escura un perol, res d’això, sinó d’aplicar amb la pressió adequada i la quantitat justa el carnós interior del fruit, com una experta mare li aplicaria la mercromina amb un cotó en pel a la ferideta del tendre genoll d’un infant; aleshores el pa ja podia acollir les anxoves, les finíssimes rodanxetes d’all, un generós rall d’oli i de nou una breu passadeta per la planxa abans d’embolicar-lo en la servilleta, que immediatament s’amerava de l’oli de l’entrepà i adquiria una aparença transparent i la consistència subtil d’un delicat paper de seda.

Cine Avenida_exteriorAmb les últimes clarors obria la taquilla i la gent es precipitava a agafar els millors llocs abans d’acudir al quiosc on mon tio i ma tia s’afanyaven a distribuir begudes, papes, ametles, cacaus i kikos entre la impacient parròquia. Quan era l’hora sonava el timbre, que amb la pertinent estridència d’un grill en estiu (res a vore amb la noble i elegant melodia que en hivern s’escoltava en l’Avenida) avisava de l’imminent començament de la sessió. Les poques llums s’apagaven, la pantalla s’il•luminava i la potent, greu i quasi intimidatòria veu que advertia allò de ‘Filmax presenta’ feia callar totes les veus, com si obeïren disciplinades l’ordre d’una autoritat militar. La sessió, a vegades doble, començava i jo, a força de vore-les cada nit, era capaç de repetir de memòria diàlegs sencers de pel•lícules com aquella versió italo-espanyola d’El último Mohicano, el Sólo se vive dos veces amb Sean Connery o la inoblidable Los Chicos del Preu, la primera i una de les escasses incursions de Camilo Sesto en el cine.

Autoritats municipals, si urbanitzeu encara que fóra un nou carreró, recordeu l’Alameda, aquell cine a temps parcial que tant ens ha fet somiar les nits d’estiu.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Chon Güen says:

    Fotre, Paco,
    Com estàs de sembrat!!! Tot és talment com ho contes…o tempora, o mores…
    Per la teua culpa, m’heu fotut un entrepà d’anxoves i, ara, em pujarà la tensió.
    Cordial abraçada, enorme memorialista.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario