L’èxode progressiu de la vora dels rius per part de les fàbriques que solcaven la geografia alcoiana (aquelles que sobrevivien i no tancaven les portes) motivà la recerca d’un assentament més digne, d’acord amb les noves necessitats dels temps canviants, estretament lligades a les noves formes d’energia i la necessitat imperiosa d’estar ben comunicades.

Un grup d’empresaris inquiets i compromesos en el futur industrial del seu poble mamprengueren la iniciativa que els mancava a les autoritats locals i espanyoles en assegurar un emplaçament futur per a les noves empreses que pogueren sorgir de la tradició industrial de la ciutat i evitar-ne una fuita que començava a ser més que evident. Naixia el polígon de Cotes Baixes. Mitjançant un poderós moviment de terres quedà configurat, amb carrers de pendents molt empinades que vingueren a connectar de manera precària però efectiva la via de comunicació d’entrada a la ciutat (la N-340) amb la vora del riu Serpis, abans d’acomiadar-se aquest de la ciutat que li dona naixement i el nom.

Abans, però, el gran nombre de solars existents entre les barriades disperses de la Zona Nord serviren per a la localització d’empreses més grans que no els petits tallers disposats als baixos dels edificis o de les cases, en diferents zones de la ciutat. En travessar el Pont de la Petxina, deixant enrere l’Albereda, l’Escorxador Municipal saludava el vianant com a símbol d’una activitat econòmica que havia emergit terres amunt perquè ja no necessitava l’energia provinent del corrent fluvial. Carrer avall encara restaven fàbrica de tacs, vells tints i telers caiguts en desús flanquejant el curs del Riquer abans d’unir-se al Molinar, coronat igualment per fàbriques centenàries, la majoria de les quals no funcionaven, esdevenint la saó perfecta per al cultiu de la futura arqueologia industrial basada en l’estudi de les runes fabrils.

Front a l’imponent edifici dissenyat per Timoteu Briet, d’innegable encant noucentista, hi havia la Plaça de bous de la ciutat, els seients de la qual era a base de carreus de pedra molt semblants a l’homònima de Bocairent, declarada monument artístic. Recorde encara de petit quan hi passava pel davant, amb les portes (no recorde si de fusta o de ferro) ben ancorades al paretó d’argamassa i pedres que n’envoltava l’interior. Una petita escletxa a la paret semicircular era suficient per satisfer la meua curiositat al voltant d’allò que no hi havia a l’interior. L’arena buida i els carreus anteriorment descrits conformant una graderia de no massa altura era tot el que s’hi podia escrutar. La imaginació n’havia de fer la resta.

El camí seguit pels braus morts en aquesta mena d’aquelarre animal amb tints festius era realment curt. De la tortura a la mort i d’ací, a l’esquarterament als pavellons d’escorxament hi havia una trajecte breu, però terrible. En el carrer que du el nom de l’establiment i que separa el complex i la caserna de la Guàrdia Civil, els esforços de la memòria situen els carros de recollida del fem, tirats per mules. La brossa i, suposadament, les vísceres animals no aprofitables eren abocades en aquells carros amb un dipòsit que s’obria mitjançant una porta corredora situada en la part superior d’aquests vehicles de tracció animal. La fi dels seixanta i començament dels setanta duria la modernitat en els serveis municipals en forma de camions oberts a la part de darrere, on dues fileres de dents metàl·liques trinxaven les despulles abans d’engolir-les al dipòsit de càrrega del vehicle. Aquest avanç anà de la mà d’un altre que suposà l’aparició de nous models unificats d’autobusos allargats on desapareixia la figura del cobrador assegut rere d’una taula coberta al costat de la porta de darrere, per on accedien els usuaris. El conductor o “xàufer”, segons la dialectologia local, englobaria totes les comeses en una, en un  intent, per part de la concessionària de pal·liar l’enorme dèficit que deia arrossegar any rere any.

Un ample desert de solars buits era el camí que s’havia de travessar després de deixar arrere la caserna i una de les metal·lúrgies més reeixides de la història econòmica de la ciutat, posteriorment reinventada com a cooperativa, una vegada que la fàbrica de tota la vida va fer fallida. Prop dels edificis de l’estació de Gandia, malmesos per l’abandó, hi havia el recinte de la carbonera o “Compañía General de Carbones”. Si no ho recorde malament, aquest era el rètol que lluïa amb lletres majúscules, grans i negres, el mur lateral d’aquell espai, on s’indicava, igualment, que les oficines eren lluny del barri, al carrer Sant Llorenç. Per fer-hi alguna gestió, doncs, calia anar “a Alcoi”.

Abans d’arribar a la barriada de Sant Mauro, a ningú no passava desapercebut un recinte delimitat per un mur de pedra a mitja alçada i rematat per un reixat de ferro que dibuixava formes geomètriques amb un acabament semblant a puntes de llances convergents: era la casa de la bassa o dels Merita. Un lloc carregat d’història que, vist des de fora, semblava atapeït de misteri. Un misteri adobat per la situació d’abandó que mostrava la propietat, d’una planta allargada delimitada a un dels costats per una mena de torre de castell, d’un color groguenc, alhora brut i empastifat. L’entrada del recinte era servada per una bassa enorme de proporcions gegantines. Si més no, comparada amb aquelles altres que sovint freqüentàvem pels contorns rurals del barri. Tot just d’enfront d’aquest casalici hi havia les restes d’una Abastecedora de productes tèxtils, situada molt prop del moll de càrrega de l’estació del tren a València.  Vaig conéixer aquesta indústria en desús i les naus s’aprofitaven com aparcament d’automòbils i motos. A escassos metres d’aquesta indústria, dues empreses més exemplificaven la diversitat econòmica de la ciutat en el sector secundari. Per un costat la Fàbrica de farina i els seus dipòsits circulars, blancs, amb una alçada gens envejable a la d’un petit gratacel. Aquestes dimensions no se’ns escapaven als ulls i sempre que hi veiem obertes les portes de fusta que donaven entrada al complex fabril, la nostra curiositat, punyent i activa tothora, se n’enfilava per l’interior, per tal d’admirar aquella mena de torrasses celtes en llur dimensió sencera. Uns quants segons després, la veu del guarda, de lluny estant, ens comminava a retirar-nos-en. Com que no li’n féiem, de cas, l’obligaven a apropar-se al punt d’entrada on érem, amb el gest de pocs amics i brandant tota mena d’improperis per la boca. Era el moment precís de tocar el dos per tal de no ser enxampats en el greu delicte de la contemplació innocent.

Més enigmàtica resultava la foneria que hi havia a escassos metres, a l’altra banda del carrer, tot just on s’iniciava el camí de l’Olivar de la Bassa que salvava l’estació i la via del tren per baix d’un pont fornit que es conserva encara en l’actualitat. En aquest carrer es trobava la porta d’entrada al recinte. Els qui caminàvem pel carrer València tan sols podíem observar, pel bell mig dels grans finestrals que s’estenien al llarg de la façana sud de la fàbrica, un petit carro desplaçant-se pel sostre interior, enganxat a una via estreta que travessava l’estança d’un costat a un altre. Mentre que aquest sistema de transport del ferro roent feia camí, un retruny escridassant i paorós transmetia una sensació de neguit, augmentada per la incertesa de no poder escodrinyar-ne l’interior per saber què dimonis es coïa a dintre, a banda del metall noble…

La fàbrica de les biguetes i la borrera d’enfront constituïen les darreres factories que s’alineaven amb la N-340 abans d’abandonar Alcoi. La primera era a la cruïlla amb el carrer Arquebisbe Domènec, que delimitava el barri Sant Mauro per la vessant nord, mentre que el carrer Sabadell, una de les artèries emblemàtiques de la Zona Nord, ho feia per la vessant sud. La via dedicada a un membre excels del clergat alcoià s’havia convertit en un petit polígon o eix vertebrador de les fàbriques més importants assentades al barri. Aquesta artèria observava el pas diari de dones uniformades amb bata blava, treballadors que abandonaven el lloc de feina a l’esclafit sonor de la sirena, alumnat que caminava als diferents centres escolars unificats (en el cas de les escoles privades d’orientació religiosa) o disseminats per baixos comercials o barracons insalubres (com era el cas de l’escola pública del barri).

El nostre horari escolar venia a coincidir amb el toc de sirena pel canvi de torn d’una fàbrica d’estovalles, d’una planta allargada, les oficines de les quals tenien l’accés per aquest carrer. Suposadament, l’allau de treballadors que es movien a toc de sirena n’entraven i eixien per les portes laterals de la fàbrica.

Aquest no era el cas de l’empresa senyera del barri i una de les que ha escrit amb lletres d’or la història econòmica de la ciutat des del punt de vista macroeconòmic. L’altra cara de la història l’escrivien un munt de treballadors i treballadores que s’endinsaven per la petita porta de color blau turquesa quan el sol encara era lluny d’eixir i dormia tota la ciutat. Quan el comiat de l’astre rei inundava el carrer de melangia reblerta de tons ocres, moltes dones abillades amb una lleugera bata del mateix color de les portes i manises d’accés a l’empresa, iniciaven camí de tornada amb la fatiga dins el cos i la sensació de la derrota dibuixada als rostres. Un petit descans matiner per a l’esmorzar feia creuar els seus passos amb els nostres, bellugant-se a tota pressa, a la recerca d’un espai on poder donar compte de l’entrepà i alenar la quantitat d’aire pur que els permetera suportar estoicament la sentor de morca i d’anxova que supurava per les parets i finestres de l’empresa, tot inundant el carrer de baixada i també els travessers.  La investigació en I+D de la factoria els duria, amb el pas dels anys, a eliminar aquesta pudor i fins i tot, de les restes del pinyol de l’oliva, abastir-se de l’energia necessària per a un funcionament net. Aquest edifici ha estat remodelat molt recentment, sense perdre l’essència de la seua aparença exterior. Aquesta garantia de conservació el convertirà en un dels referents patrimonials de la petita història del nostre barri, la mateixa que tots i cadascun de nosaltres hem anat escrivint dia rere dia, amb les nostres il·lusions, les nostres esperances i el nostre quefer diari. Vet aquí el resultat de tot plegat, un producte d’allò més saborós:  una aceituna como ninguna.