Ens veiem en la Plaça de Dins. Fa 40 anys, ací mateix, Francesc Valor va presentar un multitudinari míting del PCE abans d’anar-se’n a la mili. Un escenari adient per dialogar sobre els vells temps de la concòrdia. Valor va ser membre de les joventuts i del Partit Comunista durant els últims anys del franquisme i la transició. Des de 1978 va ser Secretari General de Comissions Obreres d’Alcoi. I en les eleccions municipals de 1979 el número dos de la candidatura del PCE-PCPV. Un testimoni de primera línia.
Comencem parlant sobre els anys del Franquisme. Li preguntem com era el PCE clandestí. Valor recorda que s’organitzaven en cèl•lules on un nucli tenia els contactes en la direcció organitzava i l’activisme polític dels membres. Es feia així per tal d’evitar detencions multitudinàries i que poguera caure tota l’estructura del partit.
Però… ¿per què sumar-se al PCE? ‘era l’únic partit –contesta Valor – amb activitat forta i capacitat d’atraure. A més, sectors d’obrers vinculats a CC.OO. veien proximitat’ ‘Van haver vagues molt importants. Les del 1973, 74 i 75 van ser multitudinàries.’
L’època de la transició a Alcoi no es pot entendre sense analitzar el canvi de model industrial i laboral de la localitat. ‘Poc a poc, després de la mort de Franco, la gent anava eixint al carrer. L’1 de gener de 1976 es va fer la primera gran manifestació a Alcoi amb el lema llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia’.
Tot i el procés d’aperturisme els grisos i la Brigada politico-social no deixaven de vigilar l’oposició i atacar-los quan feia falta: ‘vam organitzar una manifestació a Alacant el 1976 i van detindre a Pep Llinares i Ricard Llopis, per tal de dissuadir-nos de participar. Aquesta va ser una de les últimes intervencions d’aquest tipus de la Policia’.
‘En 1976 es va fer una gran vaga, la dels 21 dies, on es va involucrar moltíssima gent. Vam fer un Fons de Solidaritat entre els obrers’ explica Paco Valor, ‘i l’Església va ajudar moltíssim’. L’ajuda dels capellans va ser continua: figures com Toni Jordà, Vicent Micó o Anselmo, el rector de Caramanxel, així com grups com la HOC o JOC, es van involucrar molt en el moment de transició política. ‘De fet, al 1978 quan vam fer el canvi de direcció a CC.OO. tot es va dur a terme en les instal•lacions dels franciscans al Partidor’.
L’any 1977, amb la aprovació de la Llei per a la Reforma Política l’aperturisme sembla encarrilat. I arribà la Setmana Santa. El 9 d’abril, dissabte sant, el PCE va ser legalitzat. Com ho va viure Valor: ‘La legalització del PCE ens va pillar en Xàtiva, on estàvem d’acampada Rafael Torregrossa, Carmen Llinares entre d’altres. Només assabentar-nos se’m van tornar a Alcoi a celebrar-ho’.
Començarien ara les reiterades cites electorals. Per a la primera d’elles, les generals de juny de 1977, Valor no estaria a Alcoi perquè coincidiria amb el servei militar. ‘En va pillar en la mili. Però antes d’anar-me’n -recordava Valor- vaig presentar ací, en la Plaça de Dins, un míting. Estava plena, nosaltres van estimar que hi havien 5.000 persones’. En tornar Valor va poder afrontar tant el referèndum del 1978 com les generals i municipals de 1979.
Enmig d’aquest període d’intensa activitat política Valor va protagonitzar un canvi generacional a les Comissions Obreres. ‘Ens van legalitzar més tard que als partits -recalca. Al 1978, ja legalitzats, vam canviar direcció’. A l’octubre arribaria, amb 21 anys, a la direcció del CC.OO. Rellevava a històrics com Pep Llinares o Ricard Llopis… ¿van haver tensions? ‘Sí, clar -afirma Valor- però com passa sempre. Amb temps es van deixar de costat’. Els pactes de la Moncloa o el recolzament a la Constitució del 78 van dividir CC.OO. entre els partidaris d’allunyar-se o no del PCE. Valor es posicionà en l’òrbita del Partit Comunista.
Arribaria l’any més esperat: 1979, l’any de democratitzar l’Ajuntament. El PCE elegeix de cap de llista a Mestre… ¿per què? ‘mai ningú no dubtà qui seria el líder -confirma amb rotunditat- era idoni’. Valor el segueix de prop: ‘jo sóc el número dos -confirma- era una manera de mostrar la presència del sindicat’.
En clau local les regles canvien… ¿com s’afronta la campanya municipal del 1979? ‘nosaltres van fer campanya u per u, a tots els veïns’. El PCE en les eleccions generals havia quedat tercer i el PSOE li treia un 23%. Sabien que la alcaldia era molt complicada. ‘Vam fer una campanya apostant pels 5 primers -recorda Valor- perquè era el que esperàvem. Però sabíem que seriem claus per fer un govern d’esquerres’ Els alcoians triarien 11 regidors per al PSOE, 10 per a UCD i 4 per al PCPV.
‘Nosaltres apostàvem per la suma amb el PSOE -afirma Valor- però Sanus preferia fer un govern d’unió. No volíem que formarà part UCD, però amb el temps es va demostrar que eixe govern va ser clau per al desenvolupament d’Alcoi’. El primer consistori democràtic es va formar el 19 d’abril i Valor era el regidor més jove de la nova corporació. ‘Als mesos vaig dimitir -afirmà Valor- per centrar-me en CCOO. Vam entrar amb molta il•lusió tots però amb poca experiència. Eixa legislatura va posar les bases de l’Alcoi actual’.
Per últim ens recorda el Colp d’Estat de Tejero, ¿com ho va viure el dirigent de CC.OO?… ‘El 23-F -recorda Valor- estàvem preocupats. El canvi havia vingut molt ràpid. Jo era un personatge fixadíssim. El que van fer va ser protegir als membres de la base. Van amagar tots els documents a una caseta i vam esperar que tot passara. I va passar, menys mal’.
Tanquem la barcella amb l’any 1983 on el PSOE va traure 18 regidors i el PCE baixaria a 1. ‘Ho defineixen bé -afirma Francesc Valor- quan es refereixen als 80 amb la paraula desencanto. Alcoi va seguir les tendències nacionals, era el moment d’una dreta per definir i de crisi al si del comunisme, a Espanya i al món’.
