El 19 d’abril de 1979, en plena prèvia de les festes de Sant Jordi, a l’Ajuntament es constituïa una nova Corporació Municipal, la primera de la democràcia. Un nou equip de regidors que havia de “treballar a lo bèstia -com afirma l’exalcalde- per arreglar un Alcoi apuntalat amb seriosos problemes a la Beniata, la zona del tossal, el Pont de Canalejas, la zona d’Alcasseres o l’abastiment d’aigua”.

Després d’arribar a un acord entre les tres forces polítiques a l’ajuntament (PCPV, UCD i PSPV), començaria a dirigir l’administració un govern on no faltarien les tensions. Sanus afirma que “sí, tensions en van haver. Però al cap i a la fi tots teníem el cap ficat en traure a Alcoi de la situació que vivia. Dintre del primer govern recorde que Vicent Boronat, líder d’UCD, va ajudar molt. Sempre em vaig sentir recolzat per ell”.

Un dels grans problemes que tenia la ciutat era el de l’abastiment d’aigua. Els ciutadans d’Alcoi estaven acostumats a tindre tallons d’aigua. Es va arribar a l’extrem de produir-se aldarulls d’una magnitud considerable. La convivència es veia afectada i la ciutadania, indignada, buscava solucions.

“Nosaltres el que vam fer es pensar qui podia tindre la solució al conflicte. Vam anar de cap a parlar amb l’Institut Geològic i Miner d’Espanya. Aquests depenien del Ministeri d’Obres Públiques. Ho vam solucionar tot mitjançant la recerca i gestió dels aqüífers. Vam estar molt agraïts per la seua tasca. Fins i tot els vam atorgar la Medalla d’Alcoi”.

Durant la conversa, l’exalcalde no deixa de recordar que ell entra a l’ajuntament en un Alcoi apuntalat i que el més urgeix és donar-li solució. A la primera legislatura s’inicia eixa tasca:

“La solució es va dividir en dos: centre i perifèria. El centre necessitava d’un pla específic. El vam tindre. Van solucionar problemes molt greus com el del Barri de la Sang, que estava pràcticament en ruïnes. Aquesta solució, a les condicions orogràfiques i al deteriorament d’un barri històric, va ser premiada l’any 1999 com a referent de l’arquitectura”.

Aquest projecte per al centre va endinsar al pla ARA (Arquitectura i Rehabilitació d’Alcoi) que, malgrat que s’impulsa ja en el primer ajuntament, es desenvolupa sobretot en les dècades dels 80 i 90. Pretén una reforma d’àrees com la Riba, el Portal de Riquer, Buidaoli o el propi Barri de la Sang. El pla ARA es completaria amb algunes mesures en la perifèria, com els parcs de Batoi, el Romeral o Cantagallet.

També recorda l’estat d’una perifèria molt diversa. “En la Zona Nord vam poder dissenyar un barri. Allí vam voler afavorir l’existència de moltes zones verdes. A altres barris, com Santa Rosa, vam impulsar mesures de correcció. Va ser un urbanisme reparador. A Santa Rosa -destaca efusivament- vam fer una gran tasca en el Romeral, no només pel jardí, sinó pel fet d’impulsar una escola dintre d’un parc. Era una cosa única”.

Parlant d’escoles recorda el deteriorament que hi havia a les mateixes i la necessitat de canvi que es va haver d’impulsar. “Sant Vicent es va haver de millorar molt i altres escoles, com ara el Romeral o l’Horta Major, calia oferir una educació de qualitat més enllà dels centres que en eixos moments començaven a ser concertats”.

Dins de totes aquestes mesures destaca una especial protecció del patrimoni, en particular d’edificis significatius als que se’ls donaria un ús públic:

“Vam recuperar edificis històrics com la Basa, la Fàbrica, la Casa d’Escaló (Conservatori), Rodes, Ferrándiz i Carbonell, etc. La majoria d’ells van tindre una eixida en forma pública. El centre de Salut de la Fàbrica és una clara mostra de reinvenció i el que han esdevingut les fabriques de Ferrándiz i Carbonell com a seu universitària és un orgull. Son mostres de la voluntat per mantenir el patrimoni, quantes ciutats coneixes -pregunta Josep Sanus- amb una reutilització d’edificis així per la zona?”

Calia fer moltes coses per solucionar els problemes de la ciutat. L’exalcalde recorda que tot el que va impulsar en eixe consistori format per tres partits va buscar el recolzament de la ciutadania:

“Ja no és tractava només que la ciutadania participara, volíem la seua complicitat en els projectes. Tot projecte que eixia era presentat en assemblees de barri. Calia convèncer a la gent i donar-li l’oportunitat de que es sentira part dels projectes. Crec que per a un polític -remarca Sanus- és molt important saber gestionar buscant la complicitat amb els seus veïns”.

Alcoi també va ser un escenari d’espionatge per seguir un possible colp militar. I Sanus va ser testimoni i col·laborador de tot allò:

“El dia 20 de desembre de 1980, Alcoi rendiria homenatge al Regiment. Per això vam invitar al Capità General Milans del Bosch (uns dels que sospiraren contra la legalitat). El dia d’abans faríem un sopar al Circulo amb ell i l’alt comandament de la Regió Militar.  La Casa Reial ja estava seguint-los. Dies prives vaig rebre una telefonada de la Zarzuela. Era Sabino Fernàndez, secretari general del rei. Ens va dir que trobarem de treure informació invitant-los a whisky i gravant el discurs que fera. Se’l van manar de seguida. Un general va dir que algo muy gordo se estaba tramando”.

Malgrat els avanços que Sanus sabia d’eixa peculiar experiència que va viure el desembre de 1980, el colp d’Estat va arribar. El 23 de febrer de 1981 Tejero, recolzat per Milans del Bosch entre altres, es va alçar contra la legalitat constitucional. A la tercera Regió Militar, que és la de València, es va mostrar un recolzament al Colp. Van treure els tanques al carrer. Jose Sanus i la resta de regidors es veurien en una cruïlla:

“Nosaltres, els regidors, vam anar a l’Ajuntament a seguir la jornada. El jutge Juan Alberto Belloch va fer el mateix. Va ser una nit molt tensa. La policia nacional va mostrar el seu recolzament a la Constitució. Els anarquistes van vindre a defensar la figura de l’alcalde i en van assegurar que, tot i que no creien en l’Estat, la protegirien per ser representant del poble. En van oferir fugir, però no vaig voler. Tot i eixir els tanques als carrer, cap militar va entrar a l’Ajuntament. Però ens van fer arribar que o abandonàvem o s’haurien d’atenir a les conseqüències”.

El colp es dona per aturat quan Tejero abandona el Congrés i s’entrega. No obstant això, a efectes pràctics el colp acaba amb l’eixida de Joan Carles de Borbó per televisió oposant-se al colp. Amb el discurs del rei, Sanus, Torró i Rubio tornen a casa. En el trajecte viurien l’última de les experiències d’aquella nit:

“Torró i Rubio van dir que no podia anar soles a casa i em van acompanyar. Per Cervantes, una quadrilla ens va fer anar un davant i dos darrere. No va ser l’únic colp del que van sentir rumors, després hi haurien altres intentones”.

Sanus acabaria de liderar la primera legislatura de l’Ajuntament democràtic l’any 1983. A les segones eleccions es presentaria de nou i obtindria mes de 23.000 vots i 18 regidors de 25. Serà aquesta II legislatura i la posterior on es desenvoluparien els grans projectes impulsats a la I. Ell revalidaria l’alcaldia fins l’any 2000.

Pel que fa a l’esdevenir de la ciutat, recalca que a l’any 1995, amb el tàndem Zaplana-Peralta, es va començar a deteriorar la ciutat i es van frenar molts projectes. En especial recorda Rodes i el gran museu i centre mediambiental que s’anava a fer on ara està el CEMACAM de la Font Roja. “Van substituir -recorda- un projecte per l’altre sense analitzar el que podia suposar per nosaltres un gran centre allí dalt, que hagués esdevingut una referència internacional. Tot per simplement inaugurar i fer campanya”.

No podem acabar sense parlat del present d’Alcoi. A judici de Josep Sanus, els anys del PP (2000-2011) van suposar un endarreriment de la ciutat i, fins i tot, un abandonament de la mateixa. Malgrat això, l’exalcalde pensa que la solució no ha arribat: “tenim uns polítics molts mediocres i el deteriorament ja duu 17 anys seguits. Trobe a faltar un gran pla de ciutat».