Qui ho diria? Aristòtil i Euclides, als segles V i IV aC, especulant sobre la càmera obscura. El somni de la raó buscant de captar la imatge de la realitat, sempre tan esmunyedissa, i des de la pura aparença endinsar-se en els secrets del món. El francès Niépce, en 1826, aconsegueix de fixar la primera instantània del paisatge que es veu des de la seua finestra a Le Gras utilitzant betum de Judea.

Louis Daguerre seguiria els seus passos sobre una superfície de plata polida i inventa el daguerrotip en 1839, any estel·lar de la fotografia. Els daguerrotips, de la mà de García Márquez, omplirien l’univers de Macondo amb els seus tons esvaïts en sèpia, il·lusions que duren molt més que cent anys de soledat. Lumière fa un salt de gegant i en 1907 comercialitza la primera fotografia en color i proclama que la realitat seria ja per sempre més policroma. Per als dies orfes de llum inventen el flash, aquest mecanisme tan onomatopeic, en 1931, i la Polaroid en 1948 per als més impacients fotògrafs. La revolució següent, amb tot de fases prèvies, converteix les analogies en dígits. Avui la càmera ja només la porten els professionals, els grans aficionats i els antiquats sense remei, perquè tothom fotografia amb els mòbils, amb la qual cosa hem aconseguit el prodigi de fotografiar el succès abans que tinga lloc. Contra la banalització dels miratges, però, sempre quedarà la fotografia concebuda com un art, no la simple captació de la imatge (clic-clac!) sinó la mirada que interroga, que obri noves perspectives, que ens fa viatjar pel túnel del temps. Artistes com Paco Grau, testimoni excepcional que ha retratat com ningú l’Alcoi de les darreres dècades i les persones que el poblen. Història i art de la mà, de la mà que enfoca, de l’ull que mira infatigable, del dit que dispara, l’instant etern en el corrent imparable del temps, paradoxa suprema.

Heus ací unes fotografies antigues que van prendre’s l’elixir de l’eterna joventut, caient enmig de la llum, ampliant la nostra mirada d’un temps en què potser érem més joves, més feliços i menys documentats. Joan Valls al seu domicili del carrer del Carme, retratat en batí i sabatilles, amb una pipa que només insinua el gest de la mà i amb una immensa prestatgeria plena de llibres de fons: l’obra de l’home sempre és més gran que el seu cos mortal. 1987: els calendaris infal·libles solen acompanyar els retrats del nostre poeta, les seues paraules són l’autèntic escandall del temps. Valls a l’Arxiu Municipal, cofat amb una elegant boina d’estil txapela basca, negra, a les antípodes d’aquelles «Boines roges al cap» que al poeta li semblaven «roselles tristament metafòriques als cultius subalterns de la dacsa i el blat». L’estilet sagnant de les paraules, defenses contra la immundícia. Valls amb Sara, que li besa amorosidament el cap, el dia que van inaugurar el seu carrer. Valls amb Gil-Albert al Club d’Amics de la UNESCO en un acte que va presentar el meu pare. Valls llegint versos, Valls ajuntant les mans en senyal d’agraïment. Valls entre un jove que era (perdonen la immodèstia) jo, amb barba i mirada perduda, en la tristesa prèvia al segrest militar, i un Vicent Andrés Estellés encara pletòric, finals de l’any 1980 probablement, mentre el president Albinyana parla a l’Ajuntament en la inauguració de la I (i darrera per ara) Mostra de Cultura del País Valencià. Vertigen de l’oblit vençut, memòria que transcendeix els límits domèstics, patrimoni de la ciutat i, doncs, de la humanitat sencera. Només perquè l’historiador, l’artista Paco Grau, era en el lloc oportú amb la càmera preparada per captar la llum que ens ha de fer comprendre una miqueta més bé les coses. Contra la dura resistència de la fosca, la llum de la fotografia que ens il·lumina.