De tota la vida als alcoians ens han agradat les coses penjades, des de les botifarres i llonganisses seques, fins les bajoques per fer pericana. Per no esmentar els ajusticiaments públics que es realitzaven al Cantó El Pinyó, una pràctica desapareguda fa segles que per respecte a la tradició, potser hauríem de recuperar.

Al que anàvem. És normal per tant que, a diferència d’altres llocs, tinguem tot l’any alguna cosa penjada al carrer. Llums nadalenques des de novembre fins al març, quan riu en l’esfera la primavera, i es substitueixen per l’enramada, que es manté al cel fins que arriba agost i, després del parèntesi estiuenc, és rellevada per l’ornamentació de la celebració de la Verge del Lliris, que romandrà penjada fins que novembre anuncie l’arribada d’un nou Nadal.

Tampoc no és d’estranyar l’activitat que normalment bull als balcons augmente significativament a mida que s’acosta el final de l’any. Quan les reivindicacions patriòtiques (a por ellos oé!”) i la complexa (i ara també polèmica) simbologia nadalenca local conviuen amb harmonia amb els anuncis immobiliaris (‘es lloga i es ven’).

Un bonic i colorit tapis que com recullen aquestes fotografies divertides i juganeres de Paco Grau et porten al cap un munt de malts pensaments relacionats amb pajes i banderes però que tot posen una nota d’alegria i de color enmig del gris i boirós horitzó hivernal.