Llegint s´entén la gent
El fin de la muerte
Una de les trilogies més reeixides, interessants, enganxoses i originals de la ciència ficció present i passada
‘El fin de la muerte’ és el tercer lliurament de la saga escrita per Cixin Liu (autor guardonat 8 voltes amb el Galaxy Award, equivalent xinés als premis Hugo, i amb el Nebula). Una trilogia que es va iniciar amb ‘El problema de los tres cuerpos’ que va continuar amb ‘El bosque oscuro’ i s'ha convertit en una de les trilogies més llegides, reeixides, interessants, enganxoses i originals de la ciència ficció present i passada; incloent-hi la Fundación, Dune, 2001 i les seqüeles o la saga d’Ender. Una trilogia que no s’assembla gens a cap altra obra de ciència ficció, on no hi ha ‘homenatges’ literaris, inspiracions o referències (llevat d’un monòlit i una espècie d’amor en l’aire cap a Stanley Kubrick i el final de la seua Odissea Espacial). Una obra on tot fa olor a nou i on hi ha més filosofia, física i especulació científica que lluites per la galàxia, curses entre naus, o rivalitats entre imperis. De fet és com una versió divertida, enganxosa i prou més comprensible de ‘La historia del temps’ o del ‘Llibre tibetà del morts’. Una obra amb més dubtes que certeses i més interrogants que repostes, que planteja un munt de reflexions al voltant de la civilització, del progrés tecnològic, del futur, de la vida, de l’univers, de la vida a l’univers i de la vida de l’univers. Una obra que t’ajuda un poc a entendre què som, d’on venim i cap on anem; i que et recomano llegir el més aviat possible. Abans que l’univers es torne unidimensional i no pugues fer-ho.  
 

Llegint s´entén la gent
El sindicat de l’oblit
Segon lliurament (probablement l’últim) de les aventures de Mossèn Farràs
Albert Villaró és un escriptor andorrà que s’assembla con un ou a un altre ou a l’autor islandès Viktor Arnar Ingólfsson; que ha escrit relats curts, novel·les, llibres de no ficció; que ha guanyat els prestigiosos premis Nèstor Luján, Carlemany, Josep Pla i Prudenci Bertrana; que és l’autor d’una reeixida saga de novel·la negra (digues-li negra digues-li grisa obscura) protagonitzada per l’inspector de la policia andorrana, Andreu Boix i la mossa d’esquadra Alícia Povedilla (que venen a ser una espècie de Bevilacqua i Chamorro però amb una mica més de trellat); i que -des de 2014- es el creador de Mossèn Farràs, l’agent més singular, reflexiu, agosarat i eixerit (o potser no tant) dels Serveis d’Espionatge Catalans. Mossèn Farràs és una mena de James Bond d’anar per casa d’una ucrònica (i utòpica) República Catalana nascuda l’any 1934, envaïda pels nazis durant la Segona Guerra Mundial i alliberada pels americans (com el països europeus de més enllà dels Pirineus) finalitzada la guerra que, com els gals de l’aldea d’Astèrix, lluita permanentment contra els romans invasors. En aquest cas contra els generals espanyols que fan tot el possible per recuperar el territori perdut i si més no per ficar el seu dit dictatorial de la unitat de destí en l’ull de la Catalunya republicana. Aquest segon lliurament (probablement l’últim) de les aventures de Mossèn Farràs ‘El sindicat de l’oblit’ té com a missió corregir els errors del passat, acabar la feina que va quedar a mitges a ‘Els ambaixadors’ i deixar nugat i ben nugat (o no) el futur de la República Catalana. Una història enganxosa, divertida i alliçonadora escrita amb la gràcia que habitualment té l’Albert Villaró  per atrapar el lector amb una prosa àgil, irònica, punyent i ben divertida i capbussar-lo en la història sense deixar-lo respirar que amb l’excusa de la ucronia planteja un munt de preguntes i possibilitats sobre el present, el passat i el futur de Catalunya, de l’Estat Espanyol i dels territoris adjacents. Un interessant exercici sobre el que Julio Verne va dir: ‘No hi ha res com imaginar per crear futur, ja que el que avui és utopia serà carn i sang demà’.

Llegint s´entén la gent
Y Seiobo descendió a la Tierra
Probablement el llibre més bonic que he llegit en ma vida
Si l’art fora una religió (que ben mirat ho és) el recull de relats  ‘Y Seiobo descendió a la Tierra’ seria una espècie de missal o de llibre litúrgic ; i el seu autor, László Krasznahorkai escriptor hongarès nascut a Gyula en 1954; que en 2004 va guanyar el Premi Kossuth - un dels més prestigiosos al seu país - pel conjunt de la seva obra i el 2015 el Man Booker International, seria el seu evangelista. Perquè ‘Y Seiobo descendió a la Tierra’ llibre composat de 17 relats, numerats segons la successió de Fibonacci - ho he llegit a alguna part-  una numeració on la suma de cada capítol és igual a la suma dels dos anteriors, tendint sempre a l’infinit, és un manual d’erudició sobre la bellesa i sobre el misteri de per què un objecte qualsevol com, posem-ne per cas, una màscara de teatre nō, un Buda necessitat de rehabilitació, un tros de marbre al Louvre, un palau nazarí roig, unes notes a un pentagrama, una acròpolis, aconsegueix transcendir i transmetre a l’observador, en aquest cas al lector, profunditat, bellesa i infinitud. Potser contribueix a açò el fet que està escrit d’una manera poc habitual, experimentalista (també ho he llegit a alguna part) amb frases llargues, separades per comes que aconsegueixen transmetre reflexions, acurades descripcions i erudició amb posat de pensament místic. Una combinació que com un mantra, et deixa amb una estranya musicalitat al cervell  i amb la sensació que – com deia aquell - la bellesa és l'esplendor de la veritat, que si desmuntes la joguina no només et quedes sense joguina sinó que no has esbrinat, ni entès,  absolutament res i que – com deia aquell altre - la bellesa, com el dolor, fa patir. Resumint i copiant les paraules de l’amic que em va deixar el llibre i em va donar a conèixer l’autor ‘probablement el llibre més bonic que he llegit en ma vida’.
 

Llegint s´entén la gent
L’hora de despertar-nos junts
Vaig llegir en alguna part que L’hora de despertar-nos junts’ era com el revers tenebrós de ‘Patria’
Vaig llegir en algun lloc - quan ‘Patria’ només anava per la segona edició - que un reeixit autor basc, Kirmen Uribe, guanyador del Premi Nacional de Narrativa 2009 amb la seua primera novel·la ‘Bilbao-New York-Bilbao’ (el mateix premi que enguany ha guanyat la novel·la de Fernando Aramburu), havia escrit ‘L’hora de despertar-nos junts’. Obra considerada per alguns com el revers tenebrós de ‘Patria’, o si més no, com la versió abertzale del que ha estat el fenomen literari de la temporada. Però això, com dirien Els Luthiers ‘no solo no es verdad sino que además no es cierto’. ‘L’hora de despertar-nos junts’ no és cap versió de rés, és una magnífica obra, que explica de manera àgil, intensa i concisa la història del trompetista, espia i activista basc Txomin Letamendi i de la seua esposa Karmele Urresti. Des de que es van conèixer a França fins que la família (o part d’ella) va tornar a retrobar-se a Euskadi, una vegada mort Franco, i després d’haver passat molts anys en l’exili a Veneçuela. La novel·la no només fa un recorregut per la vida d’aquelles persones que malgrat perdre una guerra, no es van resignar a perdre la seua identitat com a poble i van haver de recórrer un angost camí per la clandestinitat, l’espionatge,  la tortura, les presons franquistes i alguns, fins i tot, per la lluita armada sinó que a més narra tota una història de promeses i traïcions fetes al govern basc (i a la Repùblica) en l’exili per governs tant anti-franquistes i democràtics com els d’Anglaterra o els EE.UU. A més aquesta història de persones reals, de carn i os, està contada d’una manera molt original. L’autor barreja la recreació novel·lística d’alguns passatges amb la crònica documental dels fets. Una espècie de novel·la desconstruïda que combina de manera enganxosa crònica i evocació i que transmet una sèrie de missatges poètics com, per exemple, el dret a decidir quina llengua parla cadascú , quina bandera penja al pati de sa casa o de quina banda de la ratlla fronterera es sent. Malos tiempos para la lírica.

Llegint s´entén la gent
Enterreu-me en batí i en sabatilles
Una ressenya de Jordi Ortiz sobre la biografia novel·lada de Joan Valls d'Ester Vizcarra
 

Llegint s´entén la gent
La acusació
'La acusació’ és el primer llibre escrit per un autor nord coreà que aconsegueix traspassar les fronteres del país
 

Llegint s´entén la gent
El círculo
El círculo’ és una novel·la de ciència ficció, que sembla un matxambrat de ‘Un mundo feliz’ i ‘Microsiervos’
 

Llegint s´entén la gent
Tonto de remate
Una novel·la situada en North Bath, població imaginaria on si alguna cosa pot eixir mal eixirà pitjor

Llegint s´entén la gent
Patria
Patria és una encertada combinació entre el que es diu i com es diu
 

Llegint s´entén la gent
Manual per a dones de fer feines
Un conjunt de relats rabiosament autobiogràfics (fins i tots és que no ho semblen inicialment al final ho són) que formen una atmosfera singular, això que tan costa de fer en literatura
 

Llegint s´entén la gent
Todo lo que era sólido
Todo lo que era sólido’ és una espècie d’inventari/diari/assaig que comença amb una explicació de sobre com aquelles pluges de em xorren els diners van portar aquests fangs de crisi
 

Llegint s´entén la gent
El problema dels Tres Cossos
Una mirada perspicaç sobre el present i el futur