Llegint s´entén la gent
L’hora de despertar-nos junts
Vaig llegir en alguna part que L’hora de despertar-nos junts’ era com el revers tenebrós de ‘Patria’
Vaig llegir en algun lloc - quan ‘Patria’ només anava per la segona edició - que un reeixit autor basc, Kirmen Uribe, guanyador del Premi Nacional de Narrativa 2009 amb la seua primera novel·la ‘Bilbao-New York-Bilbao’ (el mateix premi que enguany ha guanyat la novel·la de Fernando Aramburu), havia escrit ‘L’hora de despertar-nos junts’. Obra considerada per alguns com el revers tenebrós de ‘Patria’, o si més no, com la versió abertzale del que ha estat el fenomen literari de la temporada. Però això, com dirien Els Luthiers ‘no solo no es verdad sino que además no es cierto’. ‘L’hora de despertar-nos junts’ no és cap versió de rés, és una magnífica obra, que explica de manera àgil, intensa i concisa la història del trompetista, espia i activista basc Txomin Letamendi i de la seua esposa Karmele Urresti. Des de que es van conèixer a França fins que la família (o part d’ella) va tornar a retrobar-se a Euskadi, una vegada mort Franco, i després d’haver passat molts anys en l’exili a Veneçuela. La novel·la no només fa un recorregut per la vida d’aquelles persones que malgrat perdre una guerra, no es van resignar a perdre la seua identitat com a poble i van haver de recórrer un angost camí per la clandestinitat, l’espionatge,  la tortura, les presons franquistes i alguns, fins i tot, per la lluita armada sinó que a més narra tota una història de promeses i traïcions fetes al govern basc (i a la Repùblica) en l’exili per governs tant anti-franquistes i democràtics com els d’Anglaterra o els EE.UU. A més aquesta història de persones reals, de carn i os, està contada d’una manera molt original. L’autor barreja la recreació novel·lística d’alguns passatges amb la crònica documental dels fets. Una espècie de novel·la desconstruïda que combina de manera enganxosa crònica i evocació i que transmet una sèrie de missatges poètics com, per exemple, el dret a decidir quina llengua parla cadascú , quina bandera penja al pati de sa casa o de quina banda de la ratlla fronterera es sent. Malos tiempos para la lírica.
 

Llegint s´entén la gent
Enterreu-me en batí i en sabatilles
Una ressenya de Jordi Ortiz sobre la biografia novel·lada de Joan Valls d'Ester Vizcarra
Com fer un viatge ràpid i amable per la vida de Joan Valls i Jordà? La resposta té forma de llibre: ‘Enterreu-me en batí i en sabatilles’ (frase d'un vers del poeta d'Alcoi) escrit per la periodista Ester Vizcarra. La biografia de Joan Valls ha adquirit forma de novel·la. S’ha produït una metamorfosi que pot aproximar més la vida del poeta-lexicògraf a la ciutadania, en especial als joves. Una experiència de vida d’aquest ermità urbà en la que es pot veure també el context que el va acompanyar. Un context històric força complex i variant que acompanya el calendari vital de l’escriptor (1917-1989). Es tracta d’un llibre eminentment alcoià que té com a escenari, com va tindre el poeta, la ciutat on naix el Serpis. L’obra de Vizcarra ens pot fer viure esdeveniments com la nevada del 26 o l’empresonament d’una multitud al camp de concertació d’Oliver. I, alhora, podem sentir la idiosincràsia alcoiana amb els carrers històrics, les festes amb la Nova d’Iris, els sainets, el Ciudad i nombrosos personatges il·lustres de la ciutat. La vida del fill de Joan Baptiste Valls i de Teresa Jordà es presenta des de prompte marcada per una malaltia que forjarà la seua personalitat. Per mitjà d’aquesta novel·la es pot viure la República, la Guerra i postguerra, el Franquisme, la Transició i la Democràcia. Es pot sentir el refloriment de la llengua catalana en anys molt difícils. Es pot veure com un poeta madura i es reconegut, primer pels amants de les lletres i després pel seu poble. Un viatge amable per la vida de Joan Valls i Jordà, l’alcoià il·lustre del qui celebrem el centenari del seu naixement. Aquesta novel·la de l’editorial Lletra Impresa es presentarà al centre cultural Mario Silvestre d’Alcoi el dijous 14 de setembre de 2017.

Llegint s´entén la gent
La acusació
'La acusació’ és el primer llibre escrit per un autor nord coreà que aconsegueix traspassar les fronteres del país
‘La acusació’ és el primer llibre escrit per un autor nord coreà que aconsegueix traspassar les fronteres del país oriental per arribar a aquest paradís de benaurança, justícia i igualtat que és el món occidental. El seu autor que continua vivint i escrivint al país de Kim Jong-un (en el sentit més propietari de la paraula) s’amaga (per raons obvies, o no) darrere del pseudònim Bandi, que significa lluerna o cuca de llum perquè (això és cosa meua) metafòricament il•lumina l’obscuritat que domina aquella societat hermètica i acollonidorament totalitària. El llibre l’integren set contes escrits amb una prosa poc florida, senzilla fins la parquedat que, no obstant això, de vegades es permet alguna floritura literària que destaca com un far en mig de la tempesta. Les històries ambientades en la dècada dels anys 90 del segle passat, durant els governs de Kim-Il-sung i Kim Jong-il, relaten la vida diària, absurda, terrorífica, miserable, paranoica, injusta (i tots els adjectius per l’estil que vulgueu afegir) dels ciutadans de Corea del Nord no adscrits – o sí – al Partit dels Treballadors; i els problemes kafkians que  han de patir. Com el pares deportats perquè el seu xiquet plora davant del retrat de Marx, el fill primogènit que no es conforma quan el Partit li nega el permís per visitar sa mare moribunda o la persecució que sofreix l’enginyer d’una fabrica d’alimentació per la incompetència, la falta de recursos i la mala llet dels funcionaris del Partit. Set històries que pinten una societat dominada per la carestia, la por a la delació i el fingiment (i que s’assembla com un ou a altre ou a eixes societats comunismes, stalinistes, maoistes, islamistes, feixistes, sionistes o franquistes que coneixem tan bé) i on l’únic indici d’humanitat es la voluntat d’uns personatges que s’entesten en viure com a persones amb un xic d’esperança enmig del malson. Tal i com li passa a Defred en ‘El conte de la criada’. Potser per això Margaret Atwood, ha dit que ‘La Acusació, és un llibre imprescindible. Fascinant i esgarrifós. Sincer i desolador'.
 

Llegint s´entén la gent
El círculo
El círculo’ és una novel·la de ciència ficció, que sembla un matxambrat de ‘Un mundo feliz’ i ‘Microsiervos’
‘El círculo’ és una novel·la de ciència ficció, o potser no tant, que sembla un matxambrat de ‘Un mundo feliz’ la irònica i ambigua utopia d’Aldous Huxley i ‘Microsiervos’ de Douglas Coupland, aquella novel·la dels anys 90 que ens introduïa en la vida dels treballadors de Microsoft i en la seua lluita per ser els millors i fer-se amb el domini omnímode del mercat. Només que, en aquesta ocasió, els treballadors ja saben que són els millors, que viuen en un present que sembla el futur de la resta dels mortals i que ara, no només volen fer-se amb el poder omnímode del mercat (de fet de tots els mercats) sinó que a més volen saber-ho tot de tot i de tots; i en lloc de treballar per a Microsoft ho fan per al Círculo, que és una empresa imaginaria que recorda – com un ou a altre ou – a Google. La novel·la planteja interesants qüestions sobre la privacitat, la perduda de valors democràtics, el fet de posar el coneixement – públic i privat – a l’abast de tothom i els pros i el contres d'estar i no estar connectat. És millor cedir les nostres dades per prevenir una epidèmia o mantenir la privacitat i deixar que les malalties juguen amb avantatge? És bo que l’estat ofereisca mitjans digitals als ciutadans per afavorir la participació democràtica d’aquests i facilitar les gestions? O estaria lliurant la seua responsabilitat en mans de tercers interessats? Cal sacrificar la privacitat en mires a una major seguretat? Aquestes i moltes altres qüestions plantegen una interessant reflexió sobre la identitat humana, sobre la voluntat (o no) de ser independent i viure, o no, connectat i el desig de sentir-se part d’alguna cosa. Aquests són, en definitiva, els temes d'aquesta interessant i agraïda (fàcil de llegir) novel·la de Dave Eggers construïda amb elements futuristes, unes gotes de thriller i molta realitat. Una novel·la que va de més a menys que, a mida que avança, va fent-se un poc massa reiterativa però que sempre resulta interessant. Més que res perquè com deia la cançó de Radio Futura i ‘El Círculo’ confirma: ‘en un momento comprendí / que el futuro ya está aquí’. Per cert han fet una pel·lícula amb Emma Watson i Tom Hanks, que ni té el mateix final que el llibre ni -segons diuen- es la meitat de bona que el llibre. I això que el guió està firmat pel propi Dave Eggers el qual, segons el crític Jordi Costa, ha sigut ‘corresponsable de extirparle todo el potencial provocador a su trabajo en la adaptación’. Luego no diga que no le avisamos.

Llegint s´entén la gent
Tonto de remate
Una novel·la situada en North Bath, població imaginaria on si alguna cosa pot eixir mal eixirà pitjor
 

Llegint s´entén la gent
Patria
Patria és una encertada combinació entre el que es diu i com es diu
 

Llegint s´entén la gent
Manual per a dones de fer feines
Un conjunt de relats rabiosament autobiogràfics (fins i tots és que no ho semblen inicialment al final ho són) que formen una atmosfera singular, això que tan costa de fer en literatura
 

Llegint s´entén la gent
Todo lo que era sólido
Todo lo que era sólido’ és una espècie d’inventari/diari/assaig que comença amb una explicació de sobre com aquelles pluges de em xorren els diners van portar aquests fangs de crisi

Llegint s´entén la gent
El problema dels Tres Cossos
Una mirada perspicaç sobre el present i el futur
 

Llegint s´entén la gent
L’enigma Arquimbau
Durant els anys 30 va estar considerada una de les millors novel·listes catalanes
 

Llegint s´entén la gent
Diarios
Un autor poc conegut, amb una obra sorprenent publicat en una editorial que te menys projecció que cinexín
 

Llegint s´entén la gent
Un sepulcre de lletres minúscules
Uns comentaris solts sobre l'últim llibre de Silvestre Vilaplana. Segons com es mire, conté spoilers