Llegint s´entén la gent
T’estimo, Marta
Ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la ‘T’estimo, Marta’ d’Isabel-Clara Simó. Edicions de La Magrana
Hom diu que les filles i els fills uneixen els matrimonis. Isabel - Clara Simó, en aquesta novel·la, s’encarrega de demostrar que aquesta dita no s’acompleix en la totalitat dels casos. Lídia i Ferran, una parella jove, de vida alegre i aparentment feliç, tenen una filla, de nom Marta, que venia a complir el desig de tots dos de formar una família. La natural alegria amb què Lídia assumeix la maternitat quedarà lluny, per sota, de l’amor que el pare va desenvolupant vers la petita criatura a mesura que aquesta va creixent. Aquest amor obsessiu esdevé un trepant ben esmolat que poc a poc anirà foradant el mur sobre el qual s’havia assentat la felicitat de la parella. L’escriptora alcoiana defuig de plantejaments o visions unilaterals de la qüestió, i per contra, deixa que la història siga explicada pels mateixos protagonistes, amb relats psicològics escrits com a mena de diari personal, on cadascun d’ells ofereix la seua visió de l’evolució del problema, que corre paral·lela al creixement diari de la petita Marta. L’encert de la novel·lista consisteix a posar-se en la pell dels dos integrants del matrimoni, antagònics en les conviccions i en la concepció d’allò que hauria de ser la relació de pares amb la xiqueta vinguda al món per alegrar la llar, i que es convertirà en motiu de discòrdia. La trama va avançant mitjançant els escrits en primera persona de Lídia i Ferran, que van desgranant els seus sentiments i la seua impotència, cada cop més gran, davant una convivència matrimonial que degenera dia rere dia, i que ha fet que hi sure per sobre de tot, la desconfiança creixent de l’un vers l’altre. Tots els canvis provocats en llur situació laboral de res no serviran. Lídia, que començà tenint cura de la petita, trobarà feina per prendre un alè nou, i serà Ferran qui se’n farà càrrec de la noia, amb la qual cosa l’obsessió per la seua filla es dispararà fins als límits d’allunyar-lo de tot el que l’envolta, incloent-hi el seu matrimoni. El lector rep, per part de l’autora, la comesa de ser psiquiatre de la relació i assisteix passivament al lent desenllaç de l’obra, accelerat per un fet sorprenent que provocarà un final que podrà ser previsible o no, tot depenent del grau d’implicació emocional que hom tinga amb el problema de la parella. Cal fer esment de la genialitat de la novel·lista en acarar dos personatges enfrontats i posar-se en la pell de tots dos, descendint al nivell de la quotidianitat dels fets i dels sentiments, per tal de fer arribar al lector el deteriorament d’una relació de parella. Tot plegat, dos diaris personals que s’apleguen en un relat escrit en una doble primera persona. Una interessant aportació sobre l’anàlisi de la vida en comú, les conseqüències i conclusions dels quals l’escriptora deixarà en mans de tot aquell que s’hi endinse en la lectura.
 

Llegint s´entén la gent
L’assassí que estimava els llibres
Novel·la negra no massa obscura entretinguda amb un desenllaç divertit i sorprenent.
M’agrada molt –literàriament parlant, personalment no tinc el gust  – l’escriptor i doctor en biologia Martí Domínguez des de que vaig llegir aquella primera novel·la sobre ‘Les confessions del comte de Buffon’ (premi Andròmina, Premi Crexell i Premi de la Crítica de la Universitat de València) i ‘El secret de Goethe’ guardonada amb el Prudenci Bertrana. M’agrada el seu punt de vista, l’agudesa, el llenguatge ric i clar, la forma de construir les situacions sense floritures, artificis ni piruetes argumentals. Eixa manera precisa i acurada, gairebé científica, de tractar els arguments on no queda lloc per al mamarratxo literari. Aquesta darrera novel·la ‘L'assassí que estimava els llibres’ també m’ha agradat molt. No només perquè hi ha dos morts; i un assassí que deixa llibres als llocs del crims; i reflexions al voltant de la literatura i de d’intel·lectualitat; o de la manca d’interès per la cultura en general i  del món universitari en particular; i perquè li pega una bona repassada a la fauna humana del carrer Colón, de Torís, i fins i tot, de les muntanyes d’Alcoi; i perquè li fa un set a la cultura, a la contracultura, a la post-cultura i al fet diferencial. Per anar acabant. Novel·la negra no massa obscura entretinguda, interessant i alliçonadora amb una enganxosa investigació policial amb un desenllaç divertit i sorprenent. Molt recomanable.   

Llegint s´entén la gent
Més que una novel·la negra
Entre les urpes del gat, una crítica de Francesc Pou
No negarem el caràcter de novel·la negra, doncs l’argument de l’obra “Entre les urpes del gat” (Manel Alonso i Català. Editorial tresiquatre ) està basat en la mort del professor Galcerà i la investigació subsegüent que mamprén, per iniciativa pròpia o propiciada per l’amistat que l’unia al finat, el jove Joan Claramunt. Açò no vol dir que Manel Alonso pretenga inventar la novel·la negra valenciana (si més no, ja ho féu Ferran Torrent amb les aventures de Toni Butxana i Hèctor Barrera), més aviat l’objectiu de l’escriptor de Puçol és tot un altre. Sota l’embolcall del terrible assassinat (?) del professor Eduard Galcerà i les dificultats que hi trobarà el seu amic o deixeble Claramunt per esbrinar les claus de l’homicidi, hi ha un desig de mostrar el lector la vida, la història, la parla, el dia a dia dels habitants del seu poble, conegut literàriament com Pouet. Alonso defuig d’interpretacions tècniques (des d’un punt de vista policial o de detectius)  i focalitza l’estudi dels fets des de la interpretació d’un jove del poble amb preparació universitària, que es llança a esbrinar les causes d’una mort que commou un poble des d’una vessant totalment amateur. Això conduirà l’autor a un camp de recerca d’informació basat en el poble, en la gent que l’habita, en els costums d’aquesta gent i la forma de vida que hi havia a aquella població en els anys cinquanta, però que amb la conjunció d’interessos que s’endevinen i els fils ocults que maneguen tota la trama, hom podria situar-la (amb permís de les noves tecnologies) en l’època actual. Amb tècnica cinematogràfica, comença per l’exposició del crim abans de presentar-nos el protagonista de la investigació, el qual no és tractat com a heroi, perquè no és més que una persona del poble amb una preparació intel·lectual que li valgué l’amistat amb el professor mort i, consegüentment el deute moral d’esbrinar-ne les causes, burxant entre la gent del poble i els interessos de qui n’eren els amos o els caps visibles de la vida quotidiana d’aquest. Una posada de llarg novel·lística per a la població que ha esdevingut la torre d’ivori de l’autor, i que li confereix una categoria literària innegable. Un poble que es presenta en el seu estat pur, amb les particularitats lingüístiques, expressions col·loquials d’una gent que encara no havia rebut la vista de nouvinguts, com a conseqüència d’un procés d’industrialització els orígens del qual comencen a ésser endevinats en el relat de la novel·la. Pouet és alhora, un poble amb uns costums de vida valencians, on res no pot passar i alhora s’hi esdevé allò que ningú mai no hauria pensat. Si a un poble petit es pot produir una mort amb causes ocultes, la universalitat del lloc està servida. Si més no, a nivell literari. Una obra de lectura més que recomanable que rebutja el happy end, tot substituint-lo per un non defining end, on tan sols el lector que en fa una acurada lectura, potser hi trobarà la clau del misteri. Sort i endavant, que paga la pena!.
 

Llegint s´entén la gent
La novia gitana
Torna Dolores Redondo amb pseudònim?
'La novia gitana’ és una novel·la negra de Carmen Mola (pero mola más capitán general ) que s’inicia amb l’assassinat d’una núvia gitana (d’ací el títol) i que continua amb la posterior investigació a càrrec d’un departament d’elit de la Policia dirigit per la inspectora Elena Blanco que recorda la inspectora Colomba Caselli en versió madura. La novel·la té bon ritme, un argument que no està malament, alguns girs inesperats i resulta addictiva a més no poder. I a més per no fer-li un lleig a la moda actual, després de resoldre l’enigma obre un altre per enganxar el lector en mires al proper lliurament. Lectura fàcil i divertida per aquests darrers dies estiuencs.

Llegint s´entén la gent
El nedador del mar secret
El nedador del mar secret’ és una novel·la curtíssima, bellíssima, intensa i molt esgarrifant
 

Llegint s´entén la gent
La invención de la Naturaleza
No importa lo lluny que un vaja sinó lo viu que està
 

Llegint s´entén la gent
El fin de la muerte
Una de les trilogies més reeixides, interessants, enganxoses i originals de la ciència ficció present i passada
 

Llegint s´entén la gent
El sindicat de l’oblit
Segon lliurament (probablement l’últim) de les aventures de Mossèn Farràs

Llegint s´entén la gent
Y Seiobo descendió a la Tierra
Probablement el llibre més bonic que he llegit en ma vida
 

Llegint s´entén la gent
L’hora de despertar-nos junts
Vaig llegir en alguna part que L’hora de despertar-nos junts’ era com el revers tenebrós de ‘Patria’
 

Llegint s´entén la gent
Enterreu-me en batí i en sabatilles
Una ressenya de Jordi Ortiz sobre la biografia novel·lada de Joan Valls d'Ester Vizcarra
 

Llegint s´entén la gent
La acusació
'La acusació’ és el primer llibre escrit per un autor nord coreà que aconsegueix traspassar les fronteres del país