Es tracta d’una novel·la adreçada al públic juvenil, tot i que pot ser perfectament digerible pel públic adult. L’autor no necessita presentació doncs ve avalat per una gran quantitat de premis i reconeixements que guarneixen la seua trajectòria literària. Un relat d’acció, misteri i intriga constant amb un ritme embogit al llarg de tota la novel·la. Des del començament, hi ha tota una corrua d’esdeveniments inesperats a mesura que va creixent l’halo de misteri sobre el robatori de la Dama Daurada, una nova versió de la Dama d’Elx. Aquest robatori posa de relleu la presència d’una organització internacional, The Black Stone(La Pedra Negra), que assetjarà Anna, la protagonista alcoiana qui es veurà implicada en tot l’afer tan bon punt decideix ajudar Sònia a la Cala Ferrís de Torrevella, quan l’automòbil d’aquesta rodolà penyes avall i aconseguí salvar la vida. A partir d’aquest moment s’engega untour d’aventures, amb persecucions,fugides i assassinats, per tot el País Valencià de sud a nord, arribant fins i tot a indrets del Principat com ara el Baix Ebre o Sóller, a l’illa de Mallorca. Com ja hem dit adés, es tracta d’una obra dedicada preferentment al lector adolescent, amb una finalitat didàctica. Una novel·la ideal per engegar un projecte didàctic de treball interdisciplinari, el qual hauria d’incloure l’estudi de les diverses comarques del nostre País que constitueixen escenaris on es desenvolupa la trama. A l’obra es fa esment de diferents ciutats, amb els seus indrets d’interés, així com també les tradicions i festes més arrelades. L’habilitat descriptiva de Gisbert tot ho incardina perfectament en el desenvolupament de l’acció i dels protagonistes. Per acabar-ho d’adobar, la narració ultrapassa les planes del llibre i comença i acaba amb dos vídeos de youtube, als quals s’accedeix per codi QR, on l’actriu alcoiana Clara Ruíz personifica la protagonista Anna, tot reviscolant el seu passat d’influencer you tuber ambel nom de Lady Flipa i ens dona les claus per engegar la lectura i per entendre la fi d’aquesta, la qual esdevé sorpresa final dintre d’un conjunt de fets inesperats que mantenen l’atenció del lector a una bona alçada, sense que aquesta puga decréixer o apagar-se. Altrament, hom podria perdre el fil de la trama i les conseqüències serien imprevisibles. La protagonista no recomana l’aventura d’endinsar-s’hi a la lectura. Si no li feu cas i us en fiqueu ben a dintre, estigueu alerta fins al visionat del vídeo final i seguiu fil per randa les instruccions donades. Us hi pot anar la vida. N’esteu advertits.

Ho han tornat a fer. Heus ací tres entremaliats autors (dues plomes i un pinzell) que tornen a l’aventura. Javier Llopis i Pep Jordà, amb els dibuixos de Manuel Antolí, s’atreveixen a estripar el moll de l’os que sustenta l’esquelet de l’alcoiania: les Festes de Moros i Cristians. El fenomen sociològic que defineix per antonomàsia el caràcter dels alcoians és analitzat des de totes les òptiques per tres autors que coneixen ben bé tot l’engranatge que mou l’espectacle i les actituds i costums que se’n deriven. A mitjan camí entre una guia del foraster i una crítica farcida d’humor als costums alcoians relacionats amb aquesta celebració festiva, és presentat en format de diccionari on són analitzats els mots que tenen a veure directa i indirectament amb la festa, tot intentant un apropament des del punt de vista simpàtic al particular caràcter de la gent d’Alcoi que explica, en bona part, el teorema socioètnic que s’amaga darrere de la festivitat abrilenca. Aquesta segona obra d’aquest trio d’asos constitueix un aprofundiment al fons de l’alcoiania amb els seus trets més característics que poden ajudar a digerir tot allò que s’explicava al llibre anterior (Diccionari de Butxaca) i que converteixen els habitants d’aquesta foia en espècimens d’una singularitat que no passa per alt tothom que visita i conviu en aquesta part de les valls de la llegendària Serra de Mariola. La formació religiosa assolida pels autors en temps d’escola és palesa en alguns conceptes bíblics que són presents al llibre (el sanedrín, la segunda venida de Jesucristo), molt característics dels habitants d’una ciutat que es defineix d’esquerres. És una de les grans contradiccions amb què les alcoianes i alcoians convivim dia rere dia, des del Mig Any fins al Dia dels Músics. No hi busqueu crítica sense pietat ni tampoc la guia indispensable per conèixer a fons la trilogia. És un poc d’ambdues coses, barrejades amb precisió i intel·ligència pels tres autors que donen imatge i paraula a un llibre que vol servir de mirada autocrítica per als de casa i, per als visitants, una aproximació al coneixement de l’entramat fester des de la distància emocional que suposa la fina crítica i exaltació quan toca, sense caure en les lloes ampul·loses que inunden la immensa majoria dels escrits festers sortita d’una ploma local. Som davant d’un llibre agut, precís, irònic, pedagògic, sociològic i divulgatiu. Tot plegat, excepte entranyable. Hom pot endevinar les causes per les quals els autors defugen d’aquest darrer qualificatiu. I ho han aconseguit amb escreix. I no poden faltar unes petites recomanacions abans d’encetar la lectura del llibre: si sou d’Alcoi us l’heu d’empassar a fons perquè necessitem riure’ns una mica de les nostres tradicions inamovibles (excepte quan hi ha canvi de dates a la Setmana Santa). I si sou de fora, us en fareu una idea de l’ample vocabulari i de les tradicions costumistes a què donen origen aquestes Festes i us permetrà un coneixement d’aquestes més enllà d’allò que pugueu llegir en llibres, pamflets i revistes de festes. Bona i divertida lectura.

Publicada a l’any 1991, representa una encertada incursió d’Isabel- Clara Simó en el món de la novel·la de misteri i intriga, la protagonista de la qual defuig de la imatge d’heroïna o detectivesca de les novel·les característiques del gènere. El detectiu, masculí, s’hi haurà de conformar a ser un personatge secundari, tot i que no es pot negar com és d’important la presència d’aquest en la trama de la novel·la. La protagonista és, doncs, una ama de casa decebuda i avorrida després de molts anys de matrimoni  i nul·la atenció per part del marit.La mort d’aquest, produïda per assassinat, deixa al descobert una immensa fortuna que havia acumulat en secret i que Sara, l’abnegada esposa, res no en sabia després de tots els anys de convivència. L’origen d’aquest cabal de diners és molt fosc, tot i que les investigacions de l’inspector Carles Domènec deixen a les clares que no hi haviacap il·legalitatals negocis de l’Òscar, el seu espòs, tot i tractar-se d’una modesta companyia d’assegurances que actuava de tapadora d’altres operacions financeres més suculentes, relacionades amb la venda i el tràfec d’armes amb els països subdesenvolupats. Convençuda de l’origen immoral d’aquesta immensa fortuna, Sara decideix investigar pel seu compte tot assumint el risc de la gola de llop on s’hi podia ficar i malgrat les temences de l’antiga secretària del seu marit i dels inspectors de policia, decideix endinsar-se en l’escomesa. La mesura en la dosificació del misteri per part de Simó permet mantenir l’alçada de l’expectació ben alta al llarg de tot el relat, fins a la fi d’aquest. El feminisme de l’autora és ben present al llarg de la novel·la com una mena de filosofia que es desprèn a l’hora d’analitzar mínimament el caràcter dels personatges de la narració. Una dona relegada a les tasques domèstiques, menystinguda pel seu marit i les amistats d’aquests, esdevé una protagonista amb la suficient valentia i coratge com per arribar a estirar de tots els fils de la trama que envoltava l’afer de l’enriquiment més que sospitós de la persona que havia compartit amb ella llar i matrimoni, però no pas l’estima.  El seu valor se situarà finalment per sobre del mateix inspector Domènec, molt pagat de si mateix, qui se’n sabia per damunt de tot i de tots, fins i tot de qualsevol dona i que es mirava la Sara i la seua amiga la Vera, amb un gest fraternal no exempt de certa dosi de masclisme innat. La Sara, com ha hem dit, no és l’arquetipus d’heroïna, però si que palesa un sentiment de la justícia moral que la farà vèncer qualsevol temor, vinga d’on vinga i encarar les situacions que trobarà en la recerca de l’origen de la fortuna de l’Òscar. De lectura amena i distreta, no cal recórrer a Agatha Christie per assaborir una novel·la policial d’intriga. L’intent reeixit que en fa Isabel-Clara Simó ens permet el mateix gaudi, en un context més proper com ara Barcelona, tot i que l’autora ens farà viatjar a  la ciutat de París en determinats passatges de la novel·la. Bona i apassionant lectura us espera si decidiu ficar-vos-en de ple en el misteri.

Tres autors avesats en l’art de la narrativa ens presenten un recull de contes o històries de por arrelades a la més pura tradició valenciana. Tot i que no necessiten presentació cal parlar-ne una mica d’ells. Francesc Gisbert, actual president de la Coordinadora L’Alcoià-El Comtat pel valencià, es presenta avalat per una sèrie abundosa de premis i reconeixements que l’han convertit en un dels autors més reeixits en literatura juvenil i també adulta al nostre País. Victor Labrado, a banda de ser un conegut novel·lista, s’ha esmerçat pel camp de la rondalla, de l’assaig en temes de la nostra literatura i dels contes de la llar, dels quals n’és un magnífic coneixedor i orador. I per completar la terna, ningú millor que el professor de la Universitat d’Alacant, Joan Borja i Sanz, qui a banda de les seues incursions en el món de la literatura escrita, és un investigador sobre la nostra llengua, els seus costums i els seus autors i també un dinamitzador d’aquesta en el sentit més ample del mot. Tots tres autors són grans coneixedors de rondalles i històries que pul·lulen per l’imaginari col·lectiu valencià i s’han dedicat en cos i ànima a la recerca, recollida i salvaguarda d’aquest tresor transmès de forma oral, la necessitat de pervivència del qual passa per la seua presentació en document escrit. I si en té forma literària, encara millor, per tal que arribe fresc a les generacions més joves que han de recollir el testimoni de l’herència del nostre patrimoni cultural. Al llibre, format per quinze relats hi trobarem una gran varietat temàtica. De vegades es tracta d’una immersió a la pura fantasia, d’altres, però, resulta inquietant l’estreta diferència entre fantasia i realitat. Barques que s’enlairen, persones que desapareixen absorbides, l’inquietant misteri de les serps, històries nocturnes esdevingudes als masos valencians, fins i tot cavallers rescatats dels temps del rei En Jaume..., deixen un halo de misteri en el lector alhora que estimulen la seua imaginació mitjançant el tractament de la incertesa i la por en el desenvolupament de totes les narracions. Si hom parla d’estil literari no pot deixar passar per alt la utilització d’un llenguatge proper a la rondalla o al conte narrat a la vora del foc. Aquesta fidelitat dels autors a la forma i manera en què han estat recollits els relats confereixen un caràcter d’autenticitat que estimula encara més la lectura, doncs ens situa a la vora d’un foc imaginari d’una llar antiga a un indret del nostre país, tot escoltant per boca dels nostres familiars més vells i assenyats aquest munt de fets que, com ja hem dit, constitueixen un acerb cultural digne de conservació i divulgació. Amb una habilitat encomiable, tots tres autors es mouen en l’equilibri de l’ús de les formes literàries amb les expressions genuïnes del parlar valencià, frases fetes, dites i refranys que li donen el segell nostrat que tot i no ser agradoses des del punt de vista del caràcter argumental, les gaudirem com a allò que són: cosa de la nostra gent i de la nostra terra. Per altra banda, cal fer esment del fet que la majoria de les històries han estat sotmeses, per part dels autors, a una mena d’actualització temporal del context on es desenvolupen, sobretot pel que fa al temps. Han volgut significar la possibilitat que puguen produir-se ara i ací, en qualsevol lloc del nostre país. Açò les fa més properes, amb el consegüent temor d’esdevenir possibles. El recull de totes plegades constitueix una reivindicació dels nostres temors nacionals, l’existència d’una por valenciana, el dret nostre d’esporuguir-nos davant les nostres històries, front a aquelles que ens puguen arribar i que ens arriben meseta enllà. Sacralitzem els nostres monstres i fem-los propers, així com també les històries de terror trameses de pares a fills. Som davant d’una font de riquesa inqüestionable del patrimoni de la memòria col·lectiva. Fins i tot hi tindrien cabuda les llegendes urbanes dels nostres pobles i ciutats, com ara la visió de la jove de la corba del Port d’Albaida o de l’Hospital Civil d’Oliver per posar dos casos propers de la nostra ciutat. És tasca de tots i totes fer-ne el recull i posar-lo a bon recer literari. No anem mancats de grans autors, com ara aquests tres, que els rescabalaran, tot convertint-los en els mites que definiran la nostra tradició de cultura oral inter-generacional. Valorem com cal la tasca duta per aquesta UTE (Unió Temporal d’Escriptors) per apropar-nos aquestes relats localitzats arreu del País Valencià. I per concloure, una recomanació d’allò més suggeridora per a tot aquell que es faça avant en la lectura del llibre: envolteu-vos d’un ambient i unes condicions tenebroses per treure el suc de les històries. Si més no, poca llum (cas de no ser possible el foc de la llar) i que el vel de la nit siga l’embolcall perfecte per a totes les inquietuds i pors que necessiten ser alliberades. Feu-vos-en forts i endavant!.