Llegint s´entén la gent
L’estany de foc
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'L’estany de foc' de Silvestre Vilaplana. Editorial: Bromera
Una vegada més el talent narratiu de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana i Barnés es posa de relleu en una nova novel·la històrica (gènere que, val a dir-ho, domina a la perfecció) situada en una de les etapes més negres del segle XV valencià, amb la persecució dels jueus no conversos, i d’aquells que s’havien convertit, però que continuaven practicant d’amagat el ritus jueu. L’obsessió per salvar el darrer exemplar imprés de la Bíblia jueva mou el protagonista, Daniel Vives a buscar refugi per tal de no caure sota les grapes de la Inquisició, al capdavant de la qual hi ha la terrible figura de Juan de Monasterio, vingut de Castella, i a qui el bisbat valencià ha cedit el comandament del Sant Ofici al Regne de València, en un clar exemple de pèrdua de poder i progressiva cessió a les institucions de la Corona de Castella. Silvestre Vilaplana fa un retrat molt minuciós i detallista de la societat valenciana del segle XV, de les formes de vida de la València d’aquella època, tot conduit per un fil narratiu intens i continu que aconsegueix mantenir l’interés fins la darrera pàgina. El bon ofici de l’autor en la successió temporal dels fets, descrits aquests de manera gairebé cinematogràfica amb diferents “càmeres” seguint les evolucions de protagonistes diferents, aconsegueix teixir una història compacta, perfectament inserida en el seu context històric que genera en el lector un interés creixent pel desenvolupament de la trama, alhora que el dota de les claus necessàries per a una comprensió de l’ambient històrico-social que envolta l’obra i la fa perfectament entenedora. Aquest desenvolupament dintre d’un context minuciosament descrit permet el coneixement de molts sectors de la societat valenciana de l’època, en un ample ventall que s’estén des de la casta dels nobles fins les persones humils i sectors més foscos com ara bruixes, nigromants, prostitutes, etc. En aquest recorregut daltabaix dels diferents sectors socials valencianes hi ha també la visió dels gremis, el poder de l’església catòlica i el món de les presons amb la pràctica dels més subtils mètodes de tortura. En definitiva, Vilaplana posa llum sobre les ombres d’un període fosc de la nostra història, poc conegut i amb un relat que de mica en mica s’hi va compactant, ramificada per l’actuació de diferents personatges amb un vincle comú que els uneix: trobar aquell exemplar de les escriptures sagrades per salvar-lo de les flames, o en el cas del poder eclesiàstic, per destruir-lo i impedir l’avanç de l’heretgia sobre la fe catòlica. Una vegada més el geni creatiu de Silvestre Vilaplana ens apropa el coneixement de la història del nostre País i de les persones que la feren possible. L’agilitat narrativa que caracteritza l’estil d’aquest autor permet que les prop de quatre-centes pàgines del llibre esdevinguen una lectura còmoda més propera a la d’un llibre de butxaca, la qual és impossible ajornar una vegada que hom s’ha endinsat en aquest món medieval valencià, descrit amb acurada precisió des de la primera plana del primer capítol. Bona estona i a gaudir de l’emoció que generarà a tothom que encete la lectura d’aquest llibre.
 

Llegint s´entén la gent
Canto jo i la muntanya balla
Un pensament solt sobre 'Canto jo i la muntanya balla' de Irene Solà. Editorial: Anagrama
Probablement el llibre més bonic, tendre, encisador, inspirat, poètic, delicat i imaginatiu que he llegit darrerament. És un recull de contes relacionats entre sí que parlen de les persones, animals, plantes, esperits, llegendes i coses en general que habiten la muntanya entre Camprodon i Prats de Molló. Que una volta que et poses tant se val que siga Prats de Molló com la Mariola, la Calderona o les serres del Maestrat. Un llibre que és un homenatge a la muntanya, a la vida i al plaer d’estimar. Altament recomanable. Irene Solà, 1 – La novela está muerta, 0.

Llegint s´entén la gent
La última viuda de la Confederación lo cuenta todo
Quatre pensaments solts sobre 'La última viuda de la Confederación lo cuenta todo' de Allan Gurganus. Editorial: Anagrama
Llibrot de 950 pàgines que com apunta el títol explica la vida de la vídua de l’últim soldat confederat viu. Al seus noranta nou anys quan ja ha mort l’espòs confederat i els nous fills que va parir; la vídua en qüestió aprofita per fer-li un set a la guerra de secessió nord-americana, als herois, a aquells que perpetuen la memòria més del que es menester, a l’esclavisme, al masclisme i a tot el que se li creua per davant d’una manera clara, senzilla, divertida i molt contundent. A mi m’ha recordat – d’alguna manera – a ‘Cien años de soledad’. Una passada de llibre del qual he gaudit molt aquest estiu. Molt recomanable.
 

Llegint s´entén la gent
La señal
Ressenya apocalíptica sobre el best-seller 'La Señal' de Maxime Chatamm. Editorial: Alfaguara
Llibre més roin que les pistoles malgrat haver venut milions d’exemplars i haver estat traduït a una pila d’idiomes. Argumentalment és una espècie de gaspatxo andalús entre ‘Poltergeist’, ‘Stranger Things’, ‘La matanza del dia de San Valentin’ i ‘Fantasma’. I pel que fa a la forma està mal contat i mal escrit: és repetitiu, avorridor, llarg, pesat i, a més, confon la por amb la ’imagineria gore’ i la tensió amb la ‘casqueria’ (em ma vida havia sentit parlar tant de budells no estan en una carnisseria ni en un quiròfan de Medicina Interna). Tot i que algun crític ha comparat l’autor amb Lovecraft realment s’assembla més a Sky sharks (que va d’un exèrcit de taurons zombis voladors despertats accidentalment) ja que més que por fa el ridícul. Especialment amb la recomanació de l’autor en la primera pàgina, que dubtant d’acollonir a ningú amb la seua novel·la, recomana llegir-la amb una determinada música, en solitari i preferiblement de nit, o amb poca llum. I ja posats, per què no dins la fosa d’un cementiri? O en la seu central de Ciudadanos? que fa més por. Fugiu si encara esteu a temps.

Llegint s´entén la gent
Lectura fácil
Ressenya sobre el llibre 'Lectura Fácil' de Cristina Morales. Editorial: Anagrama
 

Llegint s´entén la gent
Tres assaigs
Ressenya sobre el llibre 'Tres assaigs' de Jaume Cabré. Editorial: Proa
 

Llegint s´entén la gent
La frontera
Ressenya sobre el llibre 'La Frontera' de Don Winslow. Editorial: HARPERCOLLINS
 

Llegint s´entén la gent
Cel d’horabaixa
Resum de la presentació de Silvestre Vilaplana per al poemari ‘Cel d’horabaixa’ de Fracesc Pou. Editorial: Neopàtria

Llegint s´entén la gent
Antoni Miró: La mirada rebel
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Antoni Miró: La mirada rebel’ de Jordi Tormo i Santonja Editorial: Càtedra d’Antoni Miró de la Universitat d’Alacant
 

Llegint s´entén la gent
Knockemstiff
Ressenya sobre el llibre ‘Knockemstiff’ de Donald Ray Pollock. Editorial: Random House
 

Llegint s´entén la gent
Carvalho. Problemas de identidad
Ressenya de Pep Jordà sobre el llibre ‘Carvalho. Problemas de identidad’. Editorial: Planeta
 

Llegint s´entén la gent
Un diccionari “condidet i molt apanyaet”
Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Diccionari de butxaca’. Editorial: Tipografia La Moderna.