Llegint s´entén la gent
El comerç valencià amb l’Amèrica del segle XIX
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘La taverna del Negre’ de Jesús Moncho. Ed. Bromera. Col•lecció L’Eclèctica. Guanyadora del XXXVI Premi Isabel de Villena. Premis Ciutat de València.
Abans que les colònies d’ultramar aconseguiren la independència d’Espanya i Portugal, nombrosos pobles de la Península Ibèrica mantingueren un comerç actiu amb les terres de l’altre costat de l’Atlàntic. Aquest fet ha servit d’inspiració per a l’autor que ens ocupa, Jesús Moncho i Pascual (Gata de Gorgos, 1948), professor de filosofia amb una trajectòria literària guardonada amb premis com ara el Ciutat de València, el Vila de Benissa i el Vila de Teulada i que ha conreat també altres gèneres literaris com l’assaig i la narrativa curta. La taverna del Negre fou guanyadora del Premi de Narrativa Isabel de Villena l’any 2019. La novel·la se situa en la Vila Joiosa en el segle XIX, en el context ja assenyalat dels intercanvis comercials amb el continent americà, que en foren l’origen de la fabricació de la xocolata a la capital de La Marina Baixa. Aquest comerç, que duia a terres americanes els productes tèxtils de la ciutat d’Alcoi a canvi del cacau i el sucre procedent d’ultramar, entrà en crisi. El propietari d’una de les cases de major tràfec comercial amb el nou continent, Gaspar Galiana de Serafina, decideix implicar-se en el tràfic il·legal d’esclaus negres procedents de l’Àfrica i amb direcció a les terres del nou món. La goleta que transportava els productes tèxtils, la Santa Marta, propietat de Galiana, serà l’encarregada de l’embarcament del passatge dels negres venuts com a esclaus. En aquest vaixell, al comandament del qual hi havia el capità Nicolau Lloret, és enviat Andreu Faraig, jove viler que treballava al servei del patró de la goleta i que serà obligat a separar-se de la seua mare i germana, així com també de la jove de la qual està enamorat. Aquesta jove, Elionor Galiana, filla de l’armador, passarà a formar part, una vegada Andreu no hi és, dels plans dels pares en la unió comercial amb una altra casa, els Vilaplana, el fill de la qual també pretén l’amor d’Elionor. Lluny de la seua promesa i de la seua família, Andreu descobrirà, a bord de la nau solcant la mar, el veritable motiu del comerç de la casa del pare de la seua estimada amb l’illa de Cuba, destinació final del viatge de la Santa Marta. S’hi oposarà obertament al tractament esclavitzant d’aquells éssers humans, tot intentat guanyant adeptes per a la seua causa entre el personal de la tripulació del vaixell. El final del relat esdevindrà sorprenent per al lector. L’habilitat narrativa i el discurs àgil i entretingut situa de ben prompte el lector en la configuració dels fets així com també dins l’ambient d’aquesta població costanera del sud del País Valencià, ben descrit amb un vocabulari ampli i precís que ajuda a veure amb claredat el marc històric on es desenvolupa la trama. Moncho fa servir gran varietat de recursos expressius en la descripció de llocs i personatges, destacant el seu coneixement de l’argot mariner així com també de l’activitat econòmica d’aquesta població al llarg del segle XIX, quan els seus comerciants feien el recorregut del “camí del peix” per a la compra de les teles i teixits a Alcoi, els quals després eren transportats a Amèrica. Igualment, cal destacar l’alternança dels dos plànols en la narració: la dels avatars de la tripulació de la Santa Marta en el seu periple cap a Amèrica i la vida en la població de La Vila. Aquesta alternança proporciona un inusitat ritme a la lectura sense trencar en cap moment la concepció unitària del fil argumental. Som davant d’una novel·la carregada d’humanitat, on les passions i els sentiments hi juguen un paper important, capbussant-se dins la història del segle XIX, per recordar-nos una de les xacres més doloroses de la història de la humanitat i fer-nos veure que no era un mal que ens queia lluny. I tots els pobles, en major o menor mesura, foren responsables d’un tractament degradant i vexatori envers uns éssers humans de color de pell diferent, les conseqüències de les quals encara perduren als nostres dies.
 

Llegint s´entén la gent
Un amor
Un amor. Bonic i desanquetant llibre que va d’una dona que se’n va al camp (a un camp que a mi m’ha recordat el poble on vivia la família de Pascual Duarte) després d’haver fet una cosa lletja i que es troba amb un grup de gent més rara que un gos verd i amb més perill que un mono amb una pistola. O no. Té un ambient angoixant i claustrofòbic que a mi m’ha agradat; i unes menjades de cap de la protagonista que m’han semblat molt interessants. Minimalisme narratiu de categoria.

Llegint s´entén la gent
Quan la guerra és explicada pels vençuts
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Al-Azraq el Blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya.' de Just I. Sellés. Ed. Círculo Rojo
Coneixent l’autor, és fàcil endevinar que aquesta novel·la respon al repte personal de desmitificar la figura de Jaume I, un rei despòtic, tirà, amant de les batalles, de les dones i poc complidor dels pactes que feia amb l’enemic. Res a veure amb la figura embolcallada de sentiment, comprensió i generositat que ens han mostrat les Cròniques de la Conquesta escrites amb la pròpia ploma o d’altres escrits o, fins i tot, els textos de representacions teatrals com ara el Tractat d’Almizra de la població de Camp de Mirra. Amb l’ús d’un llenguatge perfectament contextualitzat a la crònica dels fets que s’hi relaten, un col·laborador i amic del cabdill musulmà Al-Azraq ens detalla els esdeveniments ocorreguts en el període de la Reconquesta i les revoltes dels moriscs a les terres valencianes, observats sota el prima dels qui havien nascut en aquestes comarques i la defensaren davants els intents de fer-los fora per part dels cristians sota el comandament del Tirà, el rei d’Aragó vingut de Montpellier. Tota la visió dels fets contada per Abu al-Qasim ben Hilal adquireix tints humans a mesura que s’esdevé la fi dels pactes d’armistici amb l’exercit aragonés. L’amor de l’autor per la seua comarca és transferit als protagonistes d’aquesta història (o potser a l’inrevés?), nascuts a les Valls d’Alcalà i Perputxent, les quals hagueren d’abandonar després de patir sengles derrotes per les hosts cristianes i que intentaran recuperar en un darrer esforç amb un contingent d’efectius armats des del regne nassarita de Granada. La posterior lectura de Amina. L’última flor de la Muntanya acabarà per arrodonir el coneixement de la vessant humana del visir Al-Azraq, l’amor que el va unir a aquesta vella jove d’ascendència cristiana i mora. Abu al-Quasim ens parlarà de les grans dots d’estratega i de les seues facultats naturals per exercir de cabdill i com va conéixer la vessant humana del Blau des de la seua posició privilegiada de conseller personal del visir. Cal destacar la gran tasca d’assessorament per part de l’autor que l’ha dut a perfilar tots els detalls recollits per la historiografia sobre les revoltes dels moros a les nostres comarques encapçalades pel cabdill blau. Però quedar-nos en aquest punt seria parlar molt per damunt de les veritables intencions de l’autor en escriure el llibre. Tal i com ens explica abundosament en els tres capítols que constitueixen el preàmbul del llibre, a mesura que Sellés anava documentant-se sobre els fets esdevinguts, li va sorgir la imperiosa necessitat de conèixer al fons els protagonistes de la història: el caràcter, les motivacions, els sentiments i anhels. En tractava que els personatges “visitaren” l’autor i aquest ho poguera “escoltar tot de boca” dels mateixos que havien d’emplenar amb llurs fets, les pàgines del relat que s’estava gestant. En aquest punt Just Sellés ultrapassa la tasca gelada de l’investigador que després esdevé escriptor  i se’n va a la recerca d’aquella matèria que hom mai no trobarà en cap document ni llibre d’història però que sura en l’ambient de tots els llocs on es van produir els fets i que l’autor visitarà un per un, amb pernocta inclosa, per tal d’ensumar aquell sentiment que li provoca la visió de les valls de Perputxent i Alcalà esteses fins a la vora mar, contemplades des de l’alçada imponent del castell d’Al-Quala quan la lluna de la mitja nit evoca aquelles altres que se succeïren segles enllà i que li han permés reviure la vida del pastor musulmà per les terres de La Muntanya així com també la de les enlairades fortaleses que dominaven la vall per previndre l’atac de les tropes dels infidels i estrangers. El conjunt d’aquests tres capítols esdevé un exercici de prosa poètica que donarà les claus per facilitar no sols la comprensió dels fets narrats, sinó també l’apassionament del lector en la història mentre que va desenvolupant una empatia creixent amb la figura del cabdill moro de la mà del seu conseller personal, qui ja va menar l’escriptor en el dit coneixement des de les contrades com ara la torre del castell de la Jovada o el cim del Benicadell, dos punts del recorregut que feu Sellés de la mà de al-Quasim i el reflex del qual és ben palés a les planes d’aquesta crònica novel·lada. Tal com dirà el mateix Sellés al pròleg del llibre, “Parla el cor i el cap no gosa contradir-lo”, el lector se situa davant una novel·la escrita amb la passió que genera el cor i amb els coneixements als quals s’obre la ment. La barreja de tots dos dona com a resultat una obra que no deixarà indiferent ningú, perquè unida al relat dels fets hi ha tota una introspecció en la figura d’un guerrer i cabdill nascut a la nostra comarca, que l’estimà amb força i mai no s’avingué a ser foragitat d’aquesta.
 

Llegint s´entén la gent
El lament i l’esperança en degoteig continu
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Gotes perdudes' de Àlex Agulló. Bors Editor. 2020 
Alexandre Agulló i Guerra no és un autor novell. Professor jubilat, sempre ha estat un admirador de la parla popular i més concretament, aquella referida al món rural, la qual constitueix un tresor amenaçat d’extinció, per la qual cosa ha dedicat bona part de la seua producció escrita a la seua recuperació i conservació. Poden servir com a exemples d’açò dit les seues obres Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rotgle de pobles muntanyencs (pres com a referent per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a l’elaboració del Corpus Informatitzat del Valencià), Diccionari destarifat o la novel·la Laru i Tan, un veritable homenatge al camp, la seua gent, els seus costums i el llenguatge. Paral·lelament ha conreat la poesia i ha estat present en antologies poètiques d’escriptors de la zona. Una prova d’aquesta inquietud és la publicació el present any de Gotes perdudes. Tal com diu Sofia Moltó al dors del llibre,  Gotes perdudes és un poemari “vertebrat per versos de rima femenina i estrofes, tan simples com llunyanes, que acaronen el llibre, degotejant anhels de vida... o no deixant perdre passades per maleir cada gota, irreparablement perduda”. Els versos esdevenen gotes que cauen en un basal on resulta aclaridor el vers que defineix el poema (imatge gràfica de la majoria dels poemes). L’obra, està dividida en quatre parts: les tres primeres (Viatge cap al traspàs, Viatge sense nord, Gotetes perdudes) constitueixen sengles laments pel degoteig continu de valors que pateix la font del món, com ara la mateixa vida i el seu pas indeturable, la pobresa, la insolidaritat davant problemes com la immigració, la pèrdua del paisatge natural i tants altres que venen a omplir la pica del lament perenne. No obstant això, la darrera part (Gotes d’esperança) obre una porta a la il·lusió d’unes gotes noves que vinguen a emplenar de nou el rebost de l’esperança. 1.VIATGE CAP AL TRASPÀS En aquesta primera part trobem una referència al temps com esfereïdor en la pell i la consciència humanes. El temps no passa,//excava l’epidermis,//indigerible,//rovella uns engranatges trucats i vulnerables//. Són les petges que deixa al seu pas. Pinta les notes en el teu pentagrama i escriu la lletra. Les notes musicals són identificades com les darreres gotes de la vida i aquesta esdevé una al·legoria d’una simfonia on hauríem d’escriure les nostres pròpies notes. La darrera, però, sempre sona a deshora,//fora de tempo,//rellisca entre silencis//que el compàs no contempla. No és aquesta l’única metàfora amb què descriu la vida. Igualment hi ha la comparació amb un calendari on Roges i negres s’agarben, desganades..., tot constituint Taques d’altra derrota//nostàlgica i esguitosa. Una vida on la fe religiosa és concebuda com a cega davant la pobresa i el desnonament. La mort, el soterrament esdevenen paraules buides que ressonen com rebordonit eco”, “cançons d’antuvi//amb la mateixa lletra//cada tornada. Tot plegat, el comiat de vida d’un ésser volgut: Vora a la tomba i amb paraules ferides, t’escric a cegues ...l’epitafi MORT A SA CASA,//o MORT SENSE CASA”. Tant se val, perquè les mortes no recorden. 2.VIATGE SENSE NORD En aquesta segona part, Agulló comença descrivint una al·legoria entre la vida natural amb l’arbre que va estroncant velles branques i cada partida va clavillant-lo mentre expiren les fulles com ocells migratoris i una partida d’escacs amb fronteres ben murallades on es perden fitxes negres//d’un tauler asimètric. Entre totes dues hi ha en comú els mateixos moviments d’atac i defensa. No escapa a la sensibilitat de l’autor el problema de la immigració, on els nouvinguts són un cant desesperat vers la mar: Com mai, tan nostra,//aquesta mar, amarga,//bressa en silenci//vides a la deriva,//amb reglots de sal morta. Esperona l’autor la seua daga front al fariseisme occidental i la seua actitud envers l’arribada d’immigrants: Desvergonyides,//com unes sangoneres// ‘civilitzades’//guarden les aparences//per no embrutar-se massa. Ni tampoc passa per alt el problema de la desforestació, perquè veu que la Terra se’ns mor: La terra plora,// volteja atabalada//mentre el món calla,... Trobem, igualment, un cant desesperat per la manca de llibertat. Un poder absolut decideix els nostres designis: Mig morta, emplenes//per a res la pastera//d’estèrils mites.//Ell ordeix els judicis//Tu, baquejada, signes. No som lliures, som presoners de la llibertat de caminar per un paisatge de color il·limitat: Net no respires,// t’oprimeixen les tanques.//Com a molts altres. Es lamenta de la pervivència de l’esclavitud, present al treball, a la fàbrica, a la terra. Igualment ho fa contra la societat capitalista que tot ho mercantilitza, les paraules, els estels... Tria les paraules//amb les quals tu vols viure.//Totes es venen. La por, arrecerada a les consciències, és la llavor que fa germinar la insolidaritat entre la gent: Massa llàgrimes, mudes,//van solcant el paisatge....  Riu tes misèries//que les pors ensinistren//i de tu manen//. En aquest paisatge, la poesia resta com el darrer reducte de l’esperança. En perdre-la, aquesta s’esborra: Pres per la fosca//i privat d’esperança//sura un poema.//Perdut entre silencis// espera que l’esborren. 3.GOTETES PERDUDES Hi trobem una nova referència al món de la immigració en pasteres quan invoca a l’albada plorosa que porta a les llars el lament de vides perdudes a la vora de la mar: Ben lluny ressonen//ecos d’unes onades//amb somnis orfes. La mort, per la seua banda, sacsa les temoroses consciències que viatgen al bord d’una pastera: L’alè trontolla//entre dentades ones//que rapten criatures. El poeta mostra el seu terror en veure els cossos d’infants morts a la platja. El cel (personificat en nosaltres, el món) és còmplice del silenci: Tot calat d’ombres//el fred, pell i os rossega.//Furga en silenci!. O més encara, el nadó que mor a la barca, que cerca la vida més enllà de l’oceà i aquest li dona la mort: L’onada escombra//-sense cap coartada-//altre infant de mamella. És per això que l’albada saluda la mort, la mort dels nouvinguts a l’albada. El crit esgarrat de denúncia s’adreça ara vers les joves venudes en matrimoni, el futur pagat amb els diners de la vergonya: La novençana//de llàgrimes imberbes//abdica en negre//regant uns calendaris//amb la mateixa anyada. Novament recorda la degradació de la Terra resumida en el vol d’una oroneta, que fuig d’un planeta malalt, sotmés a l’escarni de la seua decadència, la seua mort: El vell planeta// amb llàgrimes sotmeses,//absent contempla//la darrera migrada//que ignora malifetes. L’escalfament global és contemplat amb llàgrimes calentes, que desfaran les darreres glaçades. Davant de tot açò, l’albada emmudeix, les fulles dels arbres ploren: Calenta encara//la penúltima albada//tampoc els parla.//I les llàgrimes, mudes,//defalleixen glaçades. El món és sotmés a la negra dissort de la ruleta russa, el futur es juga a una sola carta, dia rere dia: Entre sacsades//d’una ruleta russa//sempre en l’andana,// com un malson macabre//campa sota la pluja. 4.GOTES D’ESPERANÇA Com ja hem dit, en aquesta darrera part, el poeta obre una porta a l’esperança. La mateixa font que rajava gotes perdudes, degota un petit doll d’esperança. I aquesta esperança la representa de diferents maneres i amb diferents imatges, com ara l’alegria innocent del vel de la milotxa, el poder de la natura reflectit al vol de les oronetes, que teixeix el color primavera i farà que l’hàbit siga bell. O la força renovada de la nova claror ascendint per les andrones. I el vers perenne dorm, esperant l’impuls que el faça revifar: Vetla el poema//que somica amb nosaltres. Més enllà de l’estora, del terra, hi ha un horitzó de llums, colors i vida que cal mirar-se’l. Reivindica una albada de colors front al gris i al negre que aborronen. Hi ha la crida al conreu de noves terres, amb noves relles, tot i dins els límits de les velles carenes. Cal conrear i collir l’estima a garbes, l’estima conreada amb el llapis a la butxaca que fruirà amb collita de missatges. Diu Àlex: Hores amables//malden enquimerades//entre penombres//...Qualsevol hora,//sense mirar-la a mitges,//cap al rellotge//quan tu li dones corda//en el sentit correcte. El sentit invers a les agulles del rellotge és metaforitzat en anar contra corrent. Trobarem una reivindicació sonora del poema vers els silenci que agrisa l’aire. Els versos, perduts, fugen cercant d’altres poemes. És un clam del vers pur, que apunta camins d’estima front als altres d’assecades estrofes que remen a la deriva. Igualment, invoca el futur, front a l’enyor que ens produeix llàgrimes. Cal trencar-hi la cadena i brodar un impossible fill novell. Alliberar l’estima subjugada amb una alenada gran, farcida d’esperança. Hem de remenar el pòsit de l’amargura, per tal de reblir-la de tendresa. Caldrà un sacseig ben fort: Quan tu sacseges//es barreja la fosca//compartint la tendresa. Créixer és un acte voluntari front a les gotes que et cauen o a les llunes negres que et menen vers la mort.  Ací l’autor és víctima d’un vitalisme roent: cal mirar el nou dia, obrir les finestres perquè n’entre un sol nou, que tothom calfa, encetar un jorn nou amb nova música. La vida es perllonga de manera buida, estèril. Tanmateix, no s’acaba. Les notes perdudes en la memòria malmeten la partitura. És precís emplenar-la de nous silencis i fer-la sonar amb una nova batuta. Hem d’eixir de l’estat d’atordiment que imposa la vida. Marcar-nos un ritme nou, brodar un nou paisatge per recórrer-hi. Fugirem de la malaltia del silenci, que arravata el record, apaga la veu i desbulla l’ànim. La millor medecina la trobem en la força del somriure que cura l’opacitat que tot ho envolta. I la reivindicació final del poema és per a la poesia. Aquella força vivificadora que renaix quan és declamada. La poesia és la casa que acull totes les esperances, i per sobre d’aquestes, l’esperança per viure la teua pròpia vida: Teua és la vida,//tu ets la protagonista...// i directora!. I seu, d’Àlex, és el llibre. La nostra serà l’oportunitat de llegir-lo i fer una reflexió vital sobre els problemes que esdevenen gotes d’un degoteig continu per la font de la nostra vida. Gotes que, com el temps passat, no es recuperen i haurem de recollir-les en un pòsit fet de l’esperança, que tot just, serà la poesia. La poesia d’un llibre escrit amb la tinta de la sensibilitat extrema.

Llegint s´entén la gent
Misteri i intriga a la novel·lística alcoiana (II)
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Tot o res’ de Francesc Gisbert. Ed. Andana Editorial. Col•lecció Trencadís
 

Llegint s´entén la gent
Un llibre de butxaca i d’humor
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Moros y cristianos (Manual de uso)' amb textos de Pep Jordà i Javier Llopis i il•lustracions de Manolo Antolí. Ed. Tipografía La Moderna
 

Llegint s´entén la gent
El misteri i la intriga a la novel·lística alcoiana
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Una ombra fosca com un núvol de tempesta' de Isabel-Clara Simó Edicions Contemporànies
 

Llegint s´entén la gent
Fem por o fugim?
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Por o Fugirem?’ de Francesc Gisbert i Muñoz, Victor Labrado i Joan Borja, amb ilustracions d’Aitana Carrasco Inglés. Ed.Andana Premi de la Generalitat Valenciana al millor llibre juvenil

Llegint s´entén la gent
El llegat històric de la família valenciana més influent
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘La sang del príncep' de Silvestre Vilaplana. Editorial Bromera
 

Llegint s´entén la gent
Contes per llegir i imaginar, vora el mar o no
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Relats a vora mar' Editorial: Neopàtria - Col·lecció Manuzio Narrativa
 

Llegint s´entén la gent
L’expressió gràfica del drama més atroç
Una ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la gràfica ‘Esperaré siempre tu regreso' de Jordi Peidro. Editorial: Desfiladero Ediciones
 

Llegint s´entén la gent
Passions humanes en la guerra de Cuba
Una ressenya de Francesc Pou sobre ‘En el mar de les Antilles' de Manel Alonso i Català. Editorial: Brosquil Edicions