Llegint s´entén la gent
El círculo
El círculo’ és una novel·la de ciència ficció, que sembla un matxambrat de ‘Un mundo feliz’ i ‘Microsiervos’
‘El círculo’ és una novel·la de ciència ficció, o potser no tant, que sembla un matxambrat de ‘Un mundo feliz’ la irònica i ambigua utopia d’Aldous Huxley i ‘Microsiervos’ de Douglas Coupland, aquella novel·la dels anys 90 que ens introduïa en la vida dels treballadors de Microsoft i en la seua lluita per ser els millors i fer-se amb el domini omnímode del mercat. Només que, en aquesta ocasió, els treballadors ja saben que són els millors, que viuen en un present que sembla el futur de la resta dels mortals i que ara, no només volen fer-se amb el poder omnímode del mercat (de fet de tots els mercats) sinó que a més volen saber-ho tot de tot i de tots; i en lloc de treballar per a Microsoft ho fan per al Círculo, que és una empresa imaginaria que recorda – com un ou a altre ou – a Google. La novel·la planteja interesants qüestions sobre la privacitat, la perduda de valors democràtics, el fet de posar el coneixement – públic i privat – a l’abast de tothom i els pros i el contres d'estar i no estar connectat. És millor cedir les nostres dades per prevenir una epidèmia o mantenir la privacitat i deixar que les malalties juguen amb avantatge? És bo que l’estat ofereisca mitjans digitals als ciutadans per afavorir la participació democràtica d’aquests i facilitar les gestions? O estaria lliurant la seua responsabilitat en mans de tercers interessats? Cal sacrificar la privacitat en mires a una major seguretat? Aquestes i moltes altres qüestions plantegen una interessant reflexió sobre la identitat humana, sobre la voluntat (o no) de ser independent i viure, o no, connectat i el desig de sentir-se part d’alguna cosa. Aquests són, en definitiva, els temes d'aquesta interessant i agraïda (fàcil de llegir) novel·la de Dave Eggers construïda amb elements futuristes, unes gotes de thriller i molta realitat. Una novel·la que va de més a menys que, a mida que avança, va fent-se un poc massa reiterativa però que sempre resulta interessant. Més que res perquè com deia la cançó de Radio Futura i ‘El Círculo’ confirma: ‘en un momento comprendí / que el futuro ya está aquí’. Per cert han fet una pel·lícula amb Emma Watson i Tom Hanks, que ni té el mateix final que el llibre ni -segons diuen- es la meitat de bona que el llibre. I això que el guió està firmat pel propi Dave Eggers el qual, segons el crític Jordi Costa, ha sigut ‘corresponsable de extirparle todo el potencial provocador a su trabajo en la adaptación’. Luego no diga que no le avisamos.
 

Llegint s´entén la gent
Tonto de remate
Una novel·la situada en North Bath, població imaginaria on si alguna cosa pot eixir mal eixirà pitjor
‘Tonto de remate’ és la darrera novel·la de Richard Russo (un escriptor americà de la corda de John Irving  que va rebre el premi Pulitzer l’any 2002) que és la continuació de ‘Ni un pelo de tonto’ (Nobody's Fool) novel·la escrita el 1993 que Robert Benton va portar al cine eixe mateix any protagonitzada per Paul Newman, Jessica Tandy, Bruce Willis, Melanie Griffith i Philip Seymour Hoffman, entre d’altres i que va estar nominada a l’Oscar al millor actor i al millor guió adaptat. Tot i que en ‘Tonto de remate’ (lògica evolució de ‘Ni un pelo de tonto’) tornen a aparèixer els personatges principals del primer libre només que ara més vells i burros, el protagonisme de l’acció ja no recau en Douglas Sullivan 'Sully' al que segons el cardiòlegs de l’Associació de Veterans només li queden ‘dos anys de vida, probablement només un’ sinó en Doug Raymer cap de la policia local i la seua obsessió per descobrir l’amant secret de la seua esposa desapareguda recentment. Una novel·la situada en North Bath, població imaginaria situada al nord de Nova Iork, on si alguna cosa pot eixir mal eixirà pitjor i que, malgrat estar habitada per potencials votants de Trump i altres personatges de l’alçada intel·lectual dels tocadors de banjo de Deliverance, Richard Russo aconsegueix fer més atractiva que l’illa caribenya d’Aruba; gràcies a una prosa lleugera, a unes trames senzilles però contundents a la simpatia que l’autor sent pels seus personatges i, sobretot, a un agut sentit de la ironia, del sarcasme, de la mala llet i de l'espectacle  combinats adequadament. Una agradosa, bonrollista, divertida i enganxosa novel·la que, com declarava l’autor en una recent entrevista, demostra que les persones humanes ‘o bé som ximples, o som capaços de fer grandíssimes  ximpleries’ i que, potser, tot i que ‘demà serà un altre dia que ens portarà nous reptes, segurament, tampoc serem capaços de superar-los'. Amén.

Llegint s´entén la gent
Patria
Patria és una encertada combinació entre el que es diu i com es diu
Confese que em feia una mica de mandra encetar aquest llibre, èxit de vendes clamorós celebrat per la crítica i pel  públic i recomanat per Mario Vargas Llosa (quina por), al que li suposava una manera de pensar i explicar propera al discurs de Savater o de Muñoz Molina. Jo ja m’entenc. Però les pors eren infundades. Només començar el llibre en va atrapar la història d’eixes dos famílies amigues de tota la vida però de diferent classe social (rotllo hombre rico/hombre pobre) que per una qüestió d’impost revolucionari acaben enfrontades. Més per la banda d’una que la de l’altra, la que ha de sofrir l’ostracisme de tot el poble (que poc abans l’admirava i estimava) degut a les males arts d’alguns factòtums abertzales i d’un capellà més fals que la clenxa de Donald Trump. També encisa eixe microcosmos (el poble anònim a les rodalies de Donosti) que té tots els colors del verd perquè sempre plou i que està farcit d’ames, d’aites, de gudaris, de txakurres, de picoletos, de ciclistes de cap de setmana i també d’alguns (pocs) euskalduns i euskaldunes que no es passen el dia amb la identitat carregada a l’esquena i que es limiten a tirar endavant rient, sofrint, plorant, estimant,  vivint i, de vegades, fins i tot, patint un ictus. Enganxa la manera d’escriure: clara, senzilla, amb frases curses, pinzellades d’humor (i de mala llet) segmentada en capítols breus molts dels quals es podrien llegir com un relat curt. També l’aparent falta de discurs i l’encertada combinació d’històries minúscules que ajuden a explicar la història en majúscules salpebrat tot amb elements reals, però gairebé màgics, que actuen, com deia Julio, a la manera de  ‘aquellas pequeñas cosas que van haciendo toda una vida’. En definitiva, Patria és una encertada combinació entre el que es diu i com es diu, una novel·la on tots son culpables i tots son innocents (o viceversa) que ens ajuda no a comprendre (tasca difícil per no dir impossible) però sí a entreveure eixe univers que alguns van anomenar ‘el problema vasco’ on tot estava sotmets al concepte abstracte d’una Pàtria. Puta pàtria, com diria l’Albert Pla, que acaba convertint a tothom en víctima i botxí de sí mateix i de tots aquells que els rodegen.
 

Llegint s´entén la gent
Manual per a dones de fer feines
Un conjunt de relats rabiosament autobiogràfics (fins i tots és que no ho semblen inicialment al final ho són) que formen una atmosfera singular, això que tan costa de fer en literatura
Abans de convertir-se en un autora d’èxit (just onze anys després d’haver mort d’un càncer) i d’aconseguir situar el recull de contes Manual per a dones de fer feines en la llista de best sellers del The New York Times, Lucia Berlin - nascuda el 12 de novembre de 1936 a Alaska, i morta a Los Angeles el mateix dia i el mateix mes 68 anys després - havia sigut moltes coses... Per exemple una xiqueta solitària amb una mare alcohòlica més rara que un gos verd, alumna d’un exclusiu col·legi privat xilè, estudiant de periodisme i literatura a la Universitat de Nou Mèxic, alumna de Ramón J. Sender, professora de secundaria, amb disset anys dona d’un escultor que la va abandonar en embarassar-la del seu segon fill, recepcionista en una consulta de ginecologia, dona d’un pianista de jazz a qui ella va abandonar per convertir-se en amant, i més tard en esposa, d’un home encisador que era addicte a l’heroïna (i per al qual alguna vegada va haver de fer-li de camell) ajudant d’infermeria en la sala d’urgències d’un hospital, alcohòlica, alcohòlica rehabilitada, fumadora empedreïda, mare de quatre fills, dona de fer feines i, per damunt de tot, autora de 77 magnífics relats curts. Relats que han sigut comparats amb els de Hemingway (no ho acabe de vore clar) i amb els de Raymond Carver (això sí). Tot i que al contes de Carver sempre hi ha implícit una mena de missatge en l’aire tipus: ‘la vida és dura i després et mors’ i en els de Lucía Berlin també però amb la variant: ‘la vida és dura però, potser, demà serà un altre dia’. Un conjunt de relats rabiosament autobiogràfics (fins i tots és que no ho semblen inicialment al final ho són) que formen una atmosfera singular, això que tan costa de fer en literatura. Que construeixen un univers, propi i distingible on la sordidesa més crua conviu amb la tendresa, el somriure amb les llàgrimes i la llum i la bellesa amb la lletjor  i la foscor. Relats reals, durs,  curts i descarnats, escrits com qui pixa però amb una poesia oculta a l’interior, que ens parlen de la crua realitat i del futur no amb l’enganyosa promesa d’un futur d’esperança sinó amb la saviesa d’un optimisme lúcid que dona forces per no penedir-se del passat i per seguir tirant endavant. Magistral.

Llegint s´entén la gent
Todo lo que era sólido
Todo lo que era sólido’ és una espècie d’inventari/diari/assaig que comença amb una explicació de sobre com aquelles pluges de em xorren els diners van portar aquests fangs de crisi
 

Llegint s´entén la gent
El problema dels Tres Cossos
Una mirada perspicaç sobre el present i el futur
 

Llegint s´entén la gent
L’enigma Arquimbau
Durant els anys 30 va estar considerada una de les millors novel·listes catalanes
 

Llegint s´entén la gent
Diarios
Un autor poc conegut, amb una obra sorprenent publicat en una editorial que te menys projecció que cinexín

Llegint s´entén la gent
Un sepulcre de lletres minúscules
Uns comentaris solts sobre l'últim llibre de Silvestre Vilaplana. Segons com es mire, conté spoilers
 

Llegint s´entén la gent
La bíblia andorrana
Premi Prudenci Bertrana 2015
 

Llegint s´entén la gent
Dinero
Mou a la riallada però difícilment el somriure. Pur humor desesperat
 

Llegint s´entén la gent
El càrtel
Una obra sobre el narcotràfic més salvatge, sobre la sang i la hipocresia abocades a banda i banda de la frontera de Mèxic i Estats Units