Llegint s´entén la gent
Un homenatge a la Terra
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'Amira. L’última flor de la Muntanya' de Just I. Sellés. Edicions La Muntanya
Amb aquesta novel·la, l’escriptor de Beniarrés Just I. Sellés tanca una trilogia de llibres dedicats a la geografia del paisatge i la història de les comarques centrals valencianes, Diània, des d’un punt de vista oposat a tot allò que hom venia llegint i que no feia una altra cosa que glosar la figura del rei Conqueridor i les seues gestes. Des de la perspectiva de l’altre bàndol, el dels perdedors i posteriorment expulsats, Sellés fa, mitjançant les lletres de la seua obra, una reivindicació del llegat cultural dels àrabs en els seus set-cents anys de permanència ininterrompuda. La primera novel·la, Al-Azraq el Blau. Crònica de la conquesta de la Muntanya, estigué centrada en la figura del visir d’aquestes terres; ara, però, clou aquesta trilogia de la mà d’una jove amiga del visir, Amira, qui després de ser venuda als cristians per la seua mare i ser dama de confiança de la mateixa reina Na Violant d’Hongria, els esdeveniments de la vida la duran de bell nou a la cort de Muhammad, on aprendrà un munt de coses sobre el poder curatiu de les herbes i les pedres de tot el territori de Diània. Aquest savi que tantes ensenyances li procura, el vell Yahya, esdevindrà amb el temps, en el seu guia assenyat que la comminarà a fer un viatge espiritual per totes les serres de la Muntanya, descobrint els amagatalls i coves que n’hi ha pertot, així com també l’espiritualitat i la màgia, heretades dels primers pobladors amb les pintures rupestres que hi trobarà. Tot açò li obre les portes de l’inframón, amb el mite de les nàiades i nimfes, les quals venen a configurar la llegenda del barranc de l’Encantada, que ha arribat fins als nostres dies. Es tracta d’una novel·la extensa, de més de quatre-centes planes, narrada amb lleugeresa i des d’una òptica molt propera al lector, el qual no tarda gairebé res en fer-se partícip de la història i seguidor apassionat d’aquesta. Està dividida en quatre llibres:
  • València, l’edèn perdut
  • La Muntanya insurrecta.
  • La metamorfosi
  • Diània: les aigües del mite.
  A banda, hi ha un preàmbul i un epíleg, que resulten essencials per comprendre la relació dels fets històrics amb l’origen, com ja hem dit, de la llegenda del Barranc de l’Encantada, de les seues nimfes i tresors ocults. Aquesta divisió no altera de cap manera el cos unitari de la novel·la, amb una perfecta concatenació de la Historia i la seua inserció en la trama del relat, basat en la vida d’Amina, des que forma part de la cort personal de la reina Violant fins la mort del cabdill Al-Azraq, qui va ésser, és i serà el gran amor de la seua vida. El quart llibre constitueix un autèntic homenatge als paisatges dels contorns on l’autor ha nascut, s’ha criat i que estima profundament: els paratges del sud de Diània més propers al seu poble natal: el Benicadell, el barranc de l’Encantada, la Vall d’Alcalà, la serra d’Albureca, el Montcabrer i un llarg etcètera que són descrits amb molts detalls i sense ocultar la passió que tots ells l’inspiren. Val a dir que cap detall d’aquesta novel·la és fruit de la casualitat. Just Sellés  demostra un coneixement molt acurat de la història de la Reconquesta a les terres de les nostres comarques i sap crear-li l’entorn literari adequat per tal que siga àmpliament coneguda pel lector. L’abundosa bibliografia consultada i que hom cita a la fi del llibre, n’és una prova concloent. Igualment denota un coneixement de tots els paratges que apareixen a la novel·la. No debades se’ls ha recorregut, arribant fins i tot a pernoctar-hi, per tal d’aconseguir unes magnífiques fotografies que il·lustren el seu llibre anterior (Diània. Terra Nostra) i també per sentir de prop l’hàlit de tots aquests indrets i nodrir-se’n de la passió que es veurà reflectida, posteriorment, a les planes del llibre. A banda d’abastir pam a pam el terreny descrit, l’autor fa gala d’un extensiu coneixement de les plantes de les serres de les comarques, llurs propietats curatives i màgiques, les quals les situa dintre del marc de saviesa del llegat del poble àrab, al qual considera legítims avantpassats dels qui hem nascut i poblem aquestes llars. Sellés investiga profundament en la cultura mora i ens deixa mostres de la poesia de l’època de població dels nostres territoris, així com també de la seua ciència i inquietuds del seu pensament. Igualment l’autor assumeix el repte de ficar-se dintre del pensament femení, i enfocar des d’aquesta òptica tots els esdeveniments que s’hi produeixen i com els viu interiorment la protagonista Amira. Encara que el llibre és narrat en tercera persona, hi ha una encertada introspecció en el pensament d’una jove que es mou entre dues cultures antagòniques que pugnen per un país que totes dues reclamen com a seu, bé siga a través del llegat de molts segles de permanència o per la força de les armes que faran servir les hostes cristianes del rei Jaume I. En definitiva, es tracta d’un llibre de lectura amena, que arrossega al lector a una cursa cap a la fi, atret pel ritme que imposa la mateixa dinàmica dels fets. Cal, però, detenir-se en la descripció dels paisatges, la bellesa dels quals, la càmera i la ploma de Just I. Sellés han retratat a la perfecció, doncs l’autor converteix cada llibre en una aventura personal, tot endinsant-se per cadascun dels llocs i vivint-los amb intensitat, per tal de reflectir la bellesa màgica que els caracteritza. La millor recomanació seria visitar els paratges descrits i posteriorment, endinsar-se en la lectura. D’aquesta manera, hom podrà fruir, alhora, de l’experiència personal i també aquesta altra que l’autor descriu magistralment al llarg de la novel·la.
 

Llegint s´entén la gent
El dret de reescriure literàriament la història
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'Jo soc aquell que va matar Franco' de Joan-Lluís Lluís. Edicions 62. La butxaca. Premi Sant Jordi 2017
Aquesta història, novel·lada en primera persona, ens narra el llarg periple de supervivència d’Agustí Vilamat, un jove que perdé un ull quan era un infant i mercè a un exemplar de la Gramàtica de Pompeu Fabra que li regala el seu professor, pren gust per la llengua i, en deixar l’escola, mamprén la feina de traductor. L’esclat de la Guerra Civil l’obliga a abandonar Barcelona, on s’havia establert i comença aleshores un llarga fugida que el durà al sud de França, on va començar en un camp de refugiats i en companyia d’un anarquista, l’Esteve, s’instal·la en un mas perdut als Pirineus, on tots dos rebran la invitació a enrolar-se a un comandament maqui autòcton, l’Exèrcit Lliure de Catalunya, tot formant part d’un front de resistència contra les forces franquistes que han ocupat el departament pirinenc de França, mercè a l’acord entre Hitler i Franco. L’obsessió per matar franquistes va arrelant-se al seu ànim fins arribar a focalitzar aquest desig en la persona del dictador i genocidi espanyol. L’autor d’aquesta obra, Joan-Lluís Lluís, català nascut a Perpinyà arrossega fins a la ficció una novel·la històrica amb fets que poden ser totalment creïbles, amb una ambientació de paisatges i d’història perfectament inserits en el seu context. No obstant, això, li atorga al seu protagonista l’honor merescut de ser l’executor del Caudillo, després d’haver sofert una llarga sèrie de penalitats descrites amb cruesa, i alhora, objectivitat, i que són presentades al lector en forma de diari de guerra. Guanyadora del Premi Sant Jordi de Novel·la l’any 2017, la seua originalitat rau en allò assenyalat adés: l’obertura de portes de la novel·la històrica perquè en faça entrada la ficció, tot barrejant-se amb l’acurada i rigorosa descripció de la vida d’un personatge, convertit en heroi, malgrat que les seues condicions físiques trenquen el model tradicional que aquesta mena de personatges sempre ha exhibit pertot. Es tracta d’una obra de lectura àgil, que situa ràpidament el lector en l’època i els paisatges que el seu protagonista recorre i que són descrits amb tota profusió de detalls, sense que aquests esdevinguen, de cap manera, irrellevants o sobrers.

Llegint s´entén la gent
L’estany de foc
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'L’estany de foc' de Silvestre Vilaplana. Editorial: Bromera
Una vegada més el talent narratiu de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana i Barnés es posa de relleu en una nova novel·la històrica (gènere que, val a dir-ho, domina a la perfecció) situada en una de les etapes més negres del segle XV valencià, amb la persecució dels jueus no conversos, i d’aquells que s’havien convertit, però que continuaven practicant d’amagat el ritus jueu. L’obsessió per salvar el darrer exemplar imprés de la Bíblia jueva mou el protagonista, Daniel Vives a buscar refugi per tal de no caure sota les grapes de la Inquisició, al capdavant de la qual hi ha la terrible figura de Juan de Monasterio, vingut de Castella, i a qui el bisbat valencià ha cedit el comandament del Sant Ofici al Regne de València, en un clar exemple de pèrdua de poder i progressiva cessió a les institucions de la Corona de Castella. Silvestre Vilaplana fa un retrat molt minuciós i detallista de la societat valenciana del segle XV, de les formes de vida de la València d’aquella època, tot conduit per un fil narratiu intens i continu que aconsegueix mantenir l’interés fins la darrera pàgina. El bon ofici de l’autor en la successió temporal dels fets, descrits aquests de manera gairebé cinematogràfica amb diferents “càmeres” seguint les evolucions de protagonistes diferents, aconsegueix teixir una història compacta, perfectament inserida en el seu context històric que genera en el lector un interés creixent pel desenvolupament de la trama, alhora que el dota de les claus necessàries per a una comprensió de l’ambient històrico-social que envolta l’obra i la fa perfectament entenedora. Aquest desenvolupament dintre d’un context minuciosament descrit permet el coneixement de molts sectors de la societat valenciana de l’època, en un ample ventall que s’estén des de la casta dels nobles fins les persones humils i sectors més foscos com ara bruixes, nigromants, prostitutes, etc. En aquest recorregut daltabaix dels diferents sectors socials valencianes hi ha també la visió dels gremis, el poder de l’església catòlica i el món de les presons amb la pràctica dels més subtils mètodes de tortura. En definitiva, Vilaplana posa llum sobre les ombres d’un període fosc de la nostra història, poc conegut i amb un relat que de mica en mica s’hi va compactant, ramificada per l’actuació de diferents personatges amb un vincle comú que els uneix: trobar aquell exemplar de les escriptures sagrades per salvar-lo de les flames, o en el cas del poder eclesiàstic, per destruir-lo i impedir l’avanç de l’heretgia sobre la fe catòlica. Una vegada més el geni creatiu de Silvestre Vilaplana ens apropa el coneixement de la història del nostre País i de les persones que la feren possible. L’agilitat narrativa que caracteritza l’estil d’aquest autor permet que les prop de quatre-centes pàgines del llibre esdevinguen una lectura còmoda més propera a la d’un llibre de butxaca, la qual és impossible ajornar una vegada que hom s’ha endinsat en aquest món medieval valencià, descrit amb acurada precisió des de la primera plana del primer capítol. Bona estona i a gaudir de l’emoció que generarà a tothom que encete la lectura d’aquest llibre.
 

Llegint s´entén la gent
Canto jo i la muntanya balla
Un pensament solt sobre 'Canto jo i la muntanya balla' de Irene Solà. Editorial: Anagrama
Probablement el llibre més bonic, tendre, encisador, inspirat, poètic, delicat i imaginatiu que he llegit darrerament. És un recull de contes relacionats entre sí que parlen de les persones, animals, plantes, esperits, llegendes i coses en general que habiten la muntanya entre Camprodon i Prats de Molló. Que una volta que et poses tant se val que siga Prats de Molló com la Mariola, la Calderona o les serres del Maestrat. Un llibre que és un homenatge a la muntanya, a la vida i al plaer d’estimar. Altament recomanable. Irene Solà, 1 – La novela está muerta, 0.

Llegint s´entén la gent
La última viuda de la Confederación lo cuenta todo
Quatre pensaments solts sobre 'La última viuda de la Confederación lo cuenta todo' de Allan Gurganus. Editorial: Anagrama
 

Llegint s´entén la gent
La señal
Ressenya apocalíptica sobre el best-seller 'La Señal' de Maxime Chatamm. Editorial: Alfaguara
 

Llegint s´entén la gent
Lectura fácil
Ressenya sobre el llibre 'Lectura Fácil' de Cristina Morales. Editorial: Anagrama
 

Llegint s´entén la gent
Tres assaigs
Ressenya sobre el llibre 'Tres assaigs' de Jaume Cabré. Editorial: Proa

Llegint s´entén la gent
La frontera
Ressenya sobre el llibre 'La Frontera' de Don Winslow. Editorial: HARPERCOLLINS
 

Llegint s´entén la gent
Cel d’horabaixa
Resum de la presentació de Silvestre Vilaplana per al poemari ‘Cel d’horabaixa’ de Fracesc Pou. Editorial: Neopàtria
 

Llegint s´entén la gent
Antoni Miró: La mirada rebel
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Antoni Miró: La mirada rebel’ de Jordi Tormo i Santonja Editorial: Càtedra d’Antoni Miró de la Universitat d’Alacant
 

Llegint s´entén la gent
Knockemstiff
Ressenya sobre el llibre ‘Knockemstiff’ de Donald Ray Pollock. Editorial: Random House