Llegint s´entén la gent
Antoni Miró: La mirada rebel
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Antoni Miró: La mirada rebel’ de Jordi Tormo i Santonja Editorial: Càtedra d’Antoni Miró de la Universitat d’Alacant
Darrerament han estat molts els escrits al voltant d’aquest artista plàstic alcoià, amb vocació universal.  La virtut de l’autor d’aquesta obra és fer compatible tot allò estudiat sobre una de les figures claus del moviment artístic del tardo-franquisme i de la transició que s’ha estés fins el nostres dies, amb una vitalitat creativa que uneix la capacitat d’expressió artística al desig de construir una societat, la nostra dels Països Catalans, amb vents de justícia social, llibertat, normalització lingüística i nacional. Efectivament, Antoni Miró ha esdevingut una de les veus més actives en la construcció nacional del País Valencià. Els seus nombrosos contactes amb polítics, escriptors i artistes en general, mantingueren viva la flama de la reivindicació, la qual ha estat present en tota la seua obra. Aquesta visió del compromís social que impregna l’obra del creador alcoià és posada de relleu una vegada més, i de manera exemplar, per l’autor, el Doctor en Geografia i Ordenació del Territori Jordi Tormo i Santonja, qui ja deixà una empremta molt grata en la biografia del cantant Ovidi Montllor, i ara, de bell nou, torna a fer gala del seu mètode d’investigació que ha aconseguit bastir una obra bàsica per al coneixement, no sols de la vessant plàstica del pintor i escultor, sinó també la humana, desgranant totes i cadascuna de les anècdotes que ens apropen a la seua figura, les seues inquietuds, els seus anhels i pensament al llarg de la seua trajectòria, la qual sortosament, encara no ha conclòs. El domini de la tècnica literària per part de Tormo permet una aproximació del lector vers una personalitat que des del primer moment hom troba encisadora, perfectament documentada amb tota mena de dates, dades, escrits, poemes, cartes, articles... per endinsar-nos, com ja hem dit, en la vida de Miró, i també dins el seu amplíssim món de relació amb les personalitats més emblemàtiques de la cultura en llengua catalana, com ara Vicent A. Estellés, Miquel Martí i Pol, el seu amic i ballarí Antoni Gades, Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Fuster, i una llarguíssima tirallonga de noms on caldria incloure la dels seus paisans Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Joan Valls o Sol Picó, amb correspondència i visites de treball al Mas El Sopalmo, residència que ha estat el seu centre de treball i vida d’ençà que tornà a Alcoi procedent d’Altea, on visqué la dura etapa de la transició democràtica. L’abast internacional de la projecció d’Antoni Miró és una constant que hom va descobrint de la mà de Jordi Tormo, qui ha esdevingut el seu biògraf fidel i pont d’unió de l’artista amb el públic, la qual cosa fa possible l’admiració més profunda del conjunt de la seua obra, després de conèixer el seu compromís amb la realitat i el seu esperit de denúncia social permanent.  La lectura d’aquest llibre ens posa en condicions d’aprofundir en qualsevol dels múltiples aspectes que presenta l’obra d’aquest alcoià universal. N’hi ha molts, d’estudis rigorosos arreu del País, on la càtedra de la Universitat d’Alacant que du el seu nom n’és la difusora perfecta. A Jordi Tormo caldrà agrair-li haver-nos donat les claus que ens faran conèixer i valorar com cal la magnitud de l’obra de Miró al llarg de tota la seua trajectòria fruïda, i alhora, apassionant.
 

Llegint s´entén la gent
Knockemstiff
Ressenya sobre el llibre ‘Knockemstiff’ de Donald Ray Pollock. Editorial: Random House
Donald Ray Pollock (Knockemstiff, Ohio, 1954) és un escriptor nord-americà que va néixer i va viure a la localitat de Knockemstiff. Que va abandonar aviat els estudis per treballar en una planta càrnica i, posteriorment, en una fàbrica de paper, on va romandre més de tres dècades i que quan comptava amb 55 anys, any amunt any avall, es va graduar en el programa d'escriptura creativa de la Universitat Estatal d'Ohio i va publicar el seu primer llibre, una col·lecció de relats anomenada Knockemstiff. Tots els relats de Knockemstiff succeeixen a la ‘Hondonada’, nom amb els que els habitants identifiquen el seu poble (o el que siga), i on succeeixen històries crues, aspres, tristes, tan sòrdides que li diuen gos fes-te enrere al realisme brut de Raymond Carver però en les que sempre sura un cert tuf, si no d’humor, de mala llet divertida. Knockemstiff és un catàleg, digues-li catàleg digues-li monstruori, de personatges llençats a perdre, violents, cretins, retardats, inadaptats, que roben la medicació als seus familiars malalts per fer negoci, que es passen la vida més penjats que una botifarra, que viuen en caravanes, en cotxes abandonats, que malviuen, que treballen en gasolineres cutres, bars cutres (els que treballen) que es deixen morir de fred i, que en general - com la editorial Pepitas de Calabaza - tenen menys projecció que un Cine Exin Malgrat tot açò Knockemstiff resulta un llibre curiós, força interessant, enganxós a més no poder que malgrat la brutícia i la sordidesa de cap manera, provoca rebuig (i això que es veuen vindre a la llegua per on van totes les històries i que no hi ha cap lloc per a la redempció) si de cas, un poc commoció i una altre poc d’estranya tendresa.

Llegint s´entén la gent
Carvalho. Problemas de identidad
Ressenya de Pep Jordà sobre el llibre ‘Carvalho. Problemas de identidad’. Editorial: Planeta
Era complicat treure a Carvalho d’aquella presó de Bangkok on el va deixar aparcat Manuel Vázquez Montalbán abans de quedar-se ell mateix atrapat per sempre en un aeroport de la mateixa ciutat. Era complicat trobar una justificació per tornar-lo a Barcelona, recuperar-li el to lúcid, cínic (que ara ja no es defecte sinó virtut) i mortalment cansat del detectiu que va matar Kennedy, tornar a cuinar receptes nocturnes defugin el veganisme de Biscuter, beure’s barrils d’Ardbeg malgrat l’alien del fetge, mamprendre la crema de llibres (incloent-hi ‘Asesinato en el Comité Central’ de Manuel Vázquez Montalbán) en una xemeneia encesa malgrat les caloroses nits de Juliol de Vallvidrera i prestar-se de nou a lluites amoroses amb núvies zombies, incitadores (o no) d’assassinats familiars, divorciades benestants i probablement també Juliette Binoche. Era molt complicat. I Carlos Zafón (Barcelona, 1966) poeta, guionista, articulista, crític literari i novel·lista especialitzat en el gènere se n’ha sortit amb nota. No només ha ressuscitat magistralment el detectiu de Montalbán (en aquesta novel·la ‘El Escritor’) sinó que li ha donat una nova dimensió autodestructiva, canalla, negra i, sobretot, molt tendra. A més d’incloure un enginyós joc de personalitats sobre qui es en realitat Pepe Carvalho ¿un personatge de ficció obra de El Escritor? ¿un personatge real? ¿un personatge realment imaginat per El Escritor que ara inspira un altre escriptor? ¿un pardal, un avió? En qualsevol cas Pepe Carvalho era un personatge enyorat, necessari i forçós que ens ajudava a entendre la realitat que ens envolta on acostumem a perdre’s els que no tenim el seu desencant i la seua lucidesa. I ara segurament podrem tornar a gaudir d’ell. "No descarto un segundo Carvalho, pero no será mi próximo libro". Que siga el seguent.
 

Llegint s´entén la gent
Un diccionari “condidet i molt apanyaet”
Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Diccionari de butxaca’. Editorial: Tipografia La Moderna.
Ben clar ho diu el pròleg: aquesta és una obra per riure’ns. Aquests autors, avesats observadors, i si hom vol, estudiosos d’aquest fenomen sociològic que s’anomena l’alcoiania (el mateix sentiment dels altres pobles del món, però més carregats de passió), aquests autors doncs, pretenen que ens mirem el melic per enèsima vegada, amb un prisma o vidre de les ulleres diferent, que no és altre que el punt de vista de l’humor. Un humor esguitat dels nostres vocables, les nostres frases fetes, les nostres expressions, les nostres manies, les nostres virtuts i els nostres defectes. Tot plegat, un estudi sociològic a peu de carrer fet a mode de diccionari de butxaca (de gavardina), però superant àmpliament aquesta estructura ordenada alfabèticament i amb una rígida explicació d’allò definit. Ací, hom tracta de donar explicació a moltes coses que semblen inexplicables a primer cop de vista. Tot i això, l’aguda visió i la ploma àgil dels seus autors acabarà per desgranar la morfologia del caràcter dels habitants d’aquesta singular Foia, l’expressió més gràfica de la qual es fa a través de la llengua, barrejada de català, castellà, orgull, sornegueria i mala bava, que de tot n’hi ha a cadascuna de les expressions que les nostres boques emeten en forma de llenguatge oral. Quins són, però, aquests intrèpids burxadors de les essències del nostre llenguatge que gairebé caricaturitzen els seus paisans a base de treure’n capes de pompositat i fastuositat a tot el que ens envolta i ens defineix? L’un és un escriptor, columnista, autor de llibres i guions televisius, qui als seus textos de monòlegs sobre temes locals ja havia deixat la seua empremta en l’aguda observació i recapte d’expressions típiques de la parla popular alcoiana. El seu nom és Pep Jordà, i ja va recollir tot de mots i frases fetes dels habitants d’aquesta vall en una publicació digital, Tipografía La Moderna, dirigida juntament amb l’altre autor d’aquesta obra, el periodista Javier Llopis. Llopis és una de les figures més brillants que ha donat el periodisme a la nostra ciutat al llarg de la seua història. Dotat d’una capacitat de visió i d’anàlisi crítiques extraordinàries, coneix com poca gent els ets i els uts de la realitat sociopolítica alcoiana, i aquesta visió ha decidit d’aplicar-la a l’àmbit costumista de la societat del nostre poble, descobrint tots els aspectes de la personalitat de l’ésser alcoià que s’amaguen sota la simple expressió del vocable oralment articulat. Aquesta visió crítica, enriquida amb la ironia de què és capaç Jordà venen a confluir en una hilarant i alhora sociològica visió de la nostra gent, de la seua manera tan peculiar de parlar, i consegüentment, de veure el món i d’actuar-ne en conseqüència. I la baralla quedaria incompleta sense la tercera carta que forma el trio d’asos. Quan els dos autors consideren que de mots ja n’hi ha hagut prou i massa, recorren a allò de “una imatge val més que no mil paraules” i encarreguen aquesta comesa a tot un acadèmic de la pintura alcoiana, Manuel Antolí, director que fou de l’Escola d’Art i Disseny de la nostra ciutat. Antolí agafa el pinzell més satíric i ens regala unes produccions gràfiques molt properes a la caricatura, però de realització molt més rica i colorista. Tot un regal per al pacient lector. El conjunt del tot plegat és aquest llibre de fàcil lectura i rialla intel·ligent, que, a base d’analitzar els usos dels mots més freqüents i característics dels habitants de la ciutat que ens acull i ens deixa viure (de vegades, no massa), esdevé un autèntic retrat interior de la seua gent, una gent que els agrada molt de mirar-se el melic, i si s’escau, deixar-ho per escrit. I dit, i escrit, queda. Ara caldrà fer-ne una lectura pausada i reflexiva, talment com si miràrem la placa d’una radiografia, per veure’ns i descobrir-nos una mica més dins de nosaltres.  Si de l’alcoiania hom pot eixir-ne, amb aquest llibre n’entrarà de ple. Amb coneixement de causa, però.  Salut i enhorabona als tres autors.

Llegint s´entén la gent
Kentukis
Kentukis està entre els 10 millors llibres publicats en espanyol en 2018, segons New York Times
 

Llegint s´entén la gent
Una visió completa de l’artista
Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula’ de Jordi Tormo. Editorial: Sembra. Llibres.
 

Llegint s´entén la gent
Alejandro
Una ressenya de Detroit Llibres (furtada del Facebook)
 

Llegint s´entén la gent
T’estimo, Marta
Ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la ‘T’estimo, Marta’ d’Isabel-Clara Simó. Edicions de La Magrana

Llegint s´entén la gent
L’assassí que estimava els llibres
Novel·la negra no massa obscura entretinguda amb un desenllaç divertit i sorprenent.
 

Llegint s´entén la gent
Més que una novel·la negra
Entre les urpes del gat, una crítica de Francesc Pou
 

Llegint s´entén la gent
La novia gitana
Torna Dolores Redondo amb pseudònim?
 

Llegint s´entén la gent
El nedador del mar secret
El nedador del mar secret’ és una novel·la curtíssima, bellíssima, intensa i molt esgarrifant