Llegint s´entén la gent
Una visió completa de l’artista
Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula’ de Jordi Tormo. Editorial: Sembra. Llibres.
La periodista Núria Cadenes ja va deixar una empremta molt gran en la nostra memòria, en publicar la biografia del cantautor i actor alcoià Josep Ovidi Montllor i Mengual, al seu llibre L’Ovidi. Ara podem dir que som davant de l’obra definitiva sobre l’artista. Hom podrà aprofundir en qualsevol dels aspectes que il·lustren l’apassionant activitat de l’Ovidi, però la visió global i completa de la seua vida i obra ens la mostra l’escriptor alcoià Jordi Tormo i Santonja en aquest llibre editat en 2015 per l’editorial Sembra. Un acurat treball de recerca, anàlisi de materials de l’artista, lectura de la seua obra i de les publicacions, entrevistes i recollida d’informació del món de relació del cantant, així com també un coneixement exhaustiu de tota la seua producció, ha permés aquest Doctor en Geografia i brillant escriptor, bastir un llibre que necessàriament ha de ser punt de partida d’investigacions posteriors, i alhora, referent obligat per a l’estudi de la seua vida i obra. El magnífic treball de catalogació dels poemes no amaga l’anàlisi seriosa sobre la personalitat de l’autor, la seua dedicació artística i la projecció en l’àmbit de la cultura dels països de parla catalana, mitjançant el contacte amb personalitats rellevants com ara Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria de Sagarra, Apel·les Fenosa, Antoni Miró, Paco Muñoz, i una llarga llista del moviment lligat a la cultura pròpia d’aquests territoris, a partir dels anys 60 i fins a les acaballes del segle passat, quan es produí el traspàs de l’artista d’Alcoi L’altra vessant del treball de Tormo és la reivindicació de l’Ovidi poeta. Sabem dels poemes propis esdevinguts cançons mercè a la seua veu, de qualitat interpretativa innegable i a la guitarra fidel de Toti Soler, així com també l’excel·lència recitativa que demostrava en declamar versos d’altres autors, ja fos Salvat Papasseti, Sagarra, Estellés o Pere Quart. Aquest llibre, però, trau a la llum l’obra escrita en poesia del cantant alcoià, gran part de la qual mai no es va publicar i gràcies al treball de datació de Jordi Tormo en sabem de l’existència. Coneixíem i admiràvem a l’Ovidi cantant, rapsode, actor i “pallasso” (com ell s’anomenà a si mateix en alguna ocasió). Jordi Tormo n’afegeix l’Ovidi poeta, doncs així ho manifesta en aquesta obra, i queda clara la veneració que professava als treballadors del vers i la rima, els quals van centrar la part més important de la seua activitat musical. En definitiva, es tracta d’una obra d’estudi rigorós, d’anàlisi de totes les facetes creatives de l’Ovidi, recollides en un llibre que no fa ombra a aquell altre que escrigué Núria Cadenes. Ans al contrari, tots dos es complementen, arrodonint el coneixement necessari que hem de tenir sobre la vida i obra de l’autor del barri del Viaducte tots els qui l’estimem i l’admirem. I no en som pocs.
 

Llegint s´entén la gent
Alejandro
Una ressenya de Detroit Llibres (furtada del Facebook)
Ja està a la venda a Detroit 'Alejandro', el llibre dedicat a l'artista alcoià Alejandro Soler (1946-2013), publicat per la Fundación Mutua Levante amb la col·laboració de l'Institut Valencià de Cultura GVA, l'Ajuntament d'Alcoi i l'Associació de Sant Jordi Alcoi. El dimarts 13 de novembre es va realització la presentació testimoniant la passió i l'empeny que han posat Jose Aguilar i Andrea B. de Frutos a l'hora de traure avant este projecte, amb la col·laboració de molts altres còmplices, començant per la pròpia família d'Alejandro Soler. El resultat és un llibre de gran format que recull bona part de l'obra de l'artista en les seues diferents tipologies (obra plàstica, cartelleria, dissenys festers, teatre, cinema, dissenys nadalencs i tires còmiques) i que inclou, a més, diversos textos de persones d'alguna manera properes a Soler. El conjunt ofereix una mostra de la magnitud de la seua figura i la complexitat de les seues creacions, que encara ara resulten trencadores i amb un enorme poder estètic. És, en definitiva, un homenatge carregat d'emoció i una referència imprescindible en la biblioteca de qualsevol amant de l'art.

Llegint s´entén la gent
T’estimo, Marta
Ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la ‘T’estimo, Marta’ d’Isabel-Clara Simó. Edicions de La Magrana
Hom diu que les filles i els fills uneixen els matrimonis. Isabel - Clara Simó, en aquesta novel·la, s’encarrega de demostrar que aquesta dita no s’acompleix en la totalitat dels casos. Lídia i Ferran, una parella jove, de vida alegre i aparentment feliç, tenen una filla, de nom Marta, que venia a complir el desig de tots dos de formar una família. La natural alegria amb què Lídia assumeix la maternitat quedarà lluny, per sota, de l’amor que el pare va desenvolupant vers la petita criatura a mesura que aquesta va creixent. Aquest amor obsessiu esdevé un trepant ben esmolat que poc a poc anirà foradant el mur sobre el qual s’havia assentat la felicitat de la parella. L’escriptora alcoiana defuig de plantejaments o visions unilaterals de la qüestió, i per contra, deixa que la història siga explicada pels mateixos protagonistes, amb relats psicològics escrits com a mena de diari personal, on cadascun d’ells ofereix la seua visió de l’evolució del problema, que corre paral·lela al creixement diari de la petita Marta. L’encert de la novel·lista consisteix a posar-se en la pell dels dos integrants del matrimoni, antagònics en les conviccions i en la concepció d’allò que hauria de ser la relació de pares amb la xiqueta vinguda al món per alegrar la llar, i que es convertirà en motiu de discòrdia. La trama va avançant mitjançant els escrits en primera persona de Lídia i Ferran, que van desgranant els seus sentiments i la seua impotència, cada cop més gran, davant una convivència matrimonial que degenera dia rere dia, i que ha fet que hi sure per sobre de tot, la desconfiança creixent de l’un vers l’altre. Tots els canvis provocats en llur situació laboral de res no serviran. Lídia, que començà tenint cura de la petita, trobarà feina per prendre un alè nou, i serà Ferran qui se’n farà càrrec de la noia, amb la qual cosa l’obsessió per la seua filla es dispararà fins als límits d’allunyar-lo de tot el que l’envolta, incloent-hi el seu matrimoni. El lector rep, per part de l’autora, la comesa de ser psiquiatre de la relació i assisteix passivament al lent desenllaç de l’obra, accelerat per un fet sorprenent que provocarà un final que podrà ser previsible o no, tot depenent del grau d’implicació emocional que hom tinga amb el problema de la parella. Cal fer esment de la genialitat de la novel·lista en acarar dos personatges enfrontats i posar-se en la pell de tots dos, descendint al nivell de la quotidianitat dels fets i dels sentiments, per tal de fer arribar al lector el deteriorament d’una relació de parella. Tot plegat, dos diaris personals que s’apleguen en un relat escrit en una doble primera persona. Una interessant aportació sobre l’anàlisi de la vida en comú, les conseqüències i conclusions dels quals l’escriptora deixarà en mans de tot aquell que s’hi endinse en la lectura.
 

Llegint s´entén la gent
L’assassí que estimava els llibres
Novel·la negra no massa obscura entretinguda amb un desenllaç divertit i sorprenent.
M’agrada molt –literàriament parlant, personalment no tinc el gust  – l’escriptor i doctor en biologia Martí Domínguez des de que vaig llegir aquella primera novel·la sobre ‘Les confessions del comte de Buffon’ (premi Andròmina, Premi Crexell i Premi de la Crítica de la Universitat de València) i ‘El secret de Goethe’ guardonada amb el Prudenci Bertrana. M’agrada el seu punt de vista, l’agudesa, el llenguatge ric i clar, la forma de construir les situacions sense floritures, artificis ni piruetes argumentals. Eixa manera precisa i acurada, gairebé científica, de tractar els arguments on no queda lloc per al mamarratxo literari. Aquesta darrera novel·la ‘L'assassí que estimava els llibres’ també m’ha agradat molt. No només perquè hi ha dos morts; i un assassí que deixa llibres als llocs del crims; i reflexions al voltant de la literatura i de d’intel·lectualitat; o de la manca d’interès per la cultura en general i  del món universitari en particular; i perquè li pega una bona repassada a la fauna humana del carrer Colón, de Torís, i fins i tot, de les muntanyes d’Alcoi; i perquè li fa un set a la cultura, a la contracultura, a la post-cultura i al fet diferencial. Per anar acabant. Novel·la negra no massa obscura entretinguda, interessant i alliçonadora amb una enganxosa investigació policial amb un desenllaç divertit i sorprenent. Molt recomanable.   

Llegint s´entén la gent
Més que una novel·la negra
Entre les urpes del gat, una crítica de Francesc Pou
 

Llegint s´entén la gent
La novia gitana
Torna Dolores Redondo amb pseudònim?
 

Llegint s´entén la gent
El nedador del mar secret
El nedador del mar secret’ és una novel·la curtíssima, bellíssima, intensa i molt esgarrifant
 

Llegint s´entén la gent
La invención de la Naturaleza
No importa lo lluny que un vaja sinó lo viu que està

Llegint s´entén la gent
El fin de la muerte
Una de les trilogies més reeixides, interessants, enganxoses i originals de la ciència ficció present i passada
 

Llegint s´entén la gent
El sindicat de l’oblit
Segon lliurament (probablement l’últim) de les aventures de Mossèn Farràs
 

Llegint s´entén la gent
Y Seiobo descendió a la Tierra
Probablement el llibre més bonic que he llegit en ma vida
 

Llegint s´entén la gent
L’hora de despertar-nos junts
Vaig llegir en alguna part que L’hora de despertar-nos junts’ era com el revers tenebrós de ‘Patria’