Llegint s´entén la gent
La invención de la Naturaleza
No importa lo lluny que un vaja sinó lo viu que està
‘La invención de la naturaleza’ és una biografia d’Alexander von Humboldt que - segons he descobert llegint-la - va ser un científic visionari que va crear una nova manera d’entendre la Natura; un dels primers científics en explicar que la Terra és un organisme viu ple d’interaccions i no una suma de parts separades; un incansable viatger que va pujar el Chimborazo, que va navegar per l’Orinoco i va recórrer Siberia; un personatge de relleu al segle XVIII que va freqüentar personalitats com Goethe, Jefferson o Simon Bolívar (amb permís de Rafael Hernando Fraile) i que va influir en l’obra de científics com Charles Darwin i naturalistes com Henry David Thoreau. El llibre que es llegeix amb l’alegria d’una bona novel·la, està escrit per la historiadora d’origen alemany, Andrea Wulf i es divideix en blocs temàtics. El primer, de caràcter biogràfic, inclou els grans trets de la vida del naturalista, els dos viatges que va realitzar per Amèrica durant els anys 1799 a 1804, el viatge per Rússia l’any 1829 i els encontres que va mantindre amb gent important com el president Thomas Jefferson o l’independentista i secessionista, alhora que patriota veneçolà, Simón Bolívar. Nota entre parèntesi: (Durant el viatge a Amèrica del Sud aprofita per a fer un repàs en profunditat a l’imperi espanyol, a la monarquia, a la santa mare església i a l’exèrcit colonial. Si vos va el ‘a por ellos oe!’ absteniu-vos de llegir-la. O no. Vosaltres sabreu) La segona part està dedicada a la influència que Humboldt va tindre en el món científic de l'època en general i en particular en les teories de Darwin o en el ‘Walden, o la vida als boscos’ de l'escriptor i pensador Henry David Thoreau. Així com en autors posteriors com: George Perkins Marsh el primer conservacionista dels EEUU; Ernst Haeckel filòsof alemany que va popularitzar el treball de Darwin o John Muir fundador en 1892 del ‘Sierra Club’, el primer grup conservacionista de la història. Un llibre molt interessant carregat d’informació presentada de forma amigable i intel·ligible que ens ajuda a comprendre’ns en la mesura que entenem l’organisme superior que es rodeja i que dona sentit a moltes coses. Un llibre que potser no ens farà més savis però que conté tots els ingredients per a aconseguir-ho.
 

Llegint s´entén la gent
El fin de la muerte
Una de les trilogies més reeixides, interessants, enganxoses i originals de la ciència ficció present i passada
‘El fin de la muerte’ és el tercer lliurament de la saga escrita per Cixin Liu (autor guardonat 8 voltes amb el Galaxy Award, equivalent xinés als premis Hugo, i amb el Nebula). Una trilogia que es va iniciar amb ‘El problema de los tres cuerpos’ que va continuar amb ‘El bosque oscuro’ i s'ha convertit en una de les trilogies més llegides, reeixides, interessants, enganxoses i originals de la ciència ficció present i passada; incloent-hi la Fundación, Dune, 2001 i les seqüeles o la saga d’Ender. Una trilogia que no s’assembla gens a cap altra obra de ciència ficció, on no hi ha ‘homenatges’ literaris, inspiracions o referències (llevat d’un monòlit i una espècie d’amor en l’aire cap a Stanley Kubrick i el final de la seua Odissea Espacial). Una obra on tot fa olor a nou i on hi ha més filosofia, física i especulació científica que lluites per la galàxia, curses entre naus, o rivalitats entre imperis. De fet és com una versió divertida, enganxosa i prou més comprensible de ‘La historia del temps’ o del ‘Llibre tibetà del morts’. Una obra amb més dubtes que certeses i més interrogants que repostes, que planteja un munt de reflexions al voltant de la civilització, del progrés tecnològic, del futur, de la vida, de l’univers, de la vida a l’univers i de la vida de l’univers. Una obra que t’ajuda un poc a entendre què som, d’on venim i cap on anem; i que et recomano llegir el més aviat possible. Abans que l’univers es torne unidimensional i no pugues fer-ho.  

Llegint s´entén la gent
El sindicat de l’oblit
Segon lliurament (probablement l’últim) de les aventures de Mossèn Farràs
Albert Villaró és un escriptor andorrà que s’assembla con un ou a un altre ou a l’autor islandès Viktor Arnar Ingólfsson; que ha escrit relats curts, novel·les, llibres de no ficció; que ha guanyat els prestigiosos premis Nèstor Luján, Carlemany, Josep Pla i Prudenci Bertrana; que és l’autor d’una reeixida saga de novel·la negra (digues-li negra digues-li grisa obscura) protagonitzada per l’inspector de la policia andorrana, Andreu Boix i la mossa d’esquadra Alícia Povedilla (que venen a ser una espècie de Bevilacqua i Chamorro però amb una mica més de trellat); i que -des de 2014- es el creador de Mossèn Farràs, l’agent més singular, reflexiu, agosarat i eixerit (o potser no tant) dels Serveis d’Espionatge Catalans. Mossèn Farràs és una mena de James Bond d’anar per casa d’una ucrònica (i utòpica) República Catalana nascuda l’any 1934, envaïda pels nazis durant la Segona Guerra Mundial i alliberada pels americans (com el països europeus de més enllà dels Pirineus) finalitzada la guerra que, com els gals de l’aldea d’Astèrix, lluita permanentment contra els romans invasors. En aquest cas contra els generals espanyols que fan tot el possible per recuperar el territori perdut i si més no per ficar el seu dit dictatorial de la unitat de destí en l’ull de la Catalunya republicana. Aquest segon lliurament (probablement l’últim) de les aventures de Mossèn Farràs ‘El sindicat de l’oblit’ té com a missió corregir els errors del passat, acabar la feina que va quedar a mitges a ‘Els ambaixadors’ i deixar nugat i ben nugat (o no) el futur de la República Catalana. Una història enganxosa, divertida i alliçonadora escrita amb la gràcia que habitualment té l’Albert Villaró  per atrapar el lector amb una prosa àgil, irònica, punyent i ben divertida i capbussar-lo en la història sense deixar-lo respirar que amb l’excusa de la ucronia planteja un munt de preguntes i possibilitats sobre el present, el passat i el futur de Catalunya, de l’Estat Espanyol i dels territoris adjacents. Un interessant exercici sobre el que Julio Verne va dir: ‘No hi ha res com imaginar per crear futur, ja que el que avui és utopia serà carn i sang demà’.
 

Llegint s´entén la gent
Y Seiobo descendió a la Tierra
Probablement el llibre més bonic que he llegit en ma vida
Si l’art fora una religió (que ben mirat ho és) el recull de relats  ‘Y Seiobo descendió a la Tierra’ seria una espècie de missal o de llibre litúrgic ; i el seu autor, László Krasznahorkai escriptor hongarès nascut a Gyula en 1954; que en 2004 va guanyar el Premi Kossuth - un dels més prestigiosos al seu país - pel conjunt de la seva obra i el 2015 el Man Booker International, seria el seu evangelista. Perquè ‘Y Seiobo descendió a la Tierra’ llibre composat de 17 relats, numerats segons la successió de Fibonacci - ho he llegit a alguna part-  una numeració on la suma de cada capítol és igual a la suma dels dos anteriors, tendint sempre a l’infinit, és un manual d’erudició sobre la bellesa i sobre el misteri de per què un objecte qualsevol com, posem-ne per cas, una màscara de teatre nō, un Buda necessitat de rehabilitació, un tros de marbre al Louvre, un palau nazarí roig, unes notes a un pentagrama, una acròpolis, aconsegueix transcendir i transmetre a l’observador, en aquest cas al lector, profunditat, bellesa i infinitud. Potser contribueix a açò el fet que està escrit d’una manera poc habitual, experimentalista (també ho he llegit a alguna part) amb frases llargues, separades per comes que aconsegueixen transmetre reflexions, acurades descripcions i erudició amb posat de pensament místic. Una combinació que com un mantra, et deixa amb una estranya musicalitat al cervell  i amb la sensació que – com deia aquell - la bellesa és l'esplendor de la veritat, que si desmuntes la joguina no només et quedes sense joguina sinó que no has esbrinat, ni entès,  absolutament res i que – com deia aquell altre - la bellesa, com el dolor, fa patir. Resumint i copiant les paraules de l’amic que em va deixar el llibre i em va donar a conèixer l’autor ‘probablement el llibre més bonic que he llegit en ma vida’.

Llegint s´entén la gent
L’hora de despertar-nos junts
Vaig llegir en alguna part que L’hora de despertar-nos junts’ era com el revers tenebrós de ‘Patria’
 

Llegint s´entén la gent
Enterreu-me en batí i en sabatilles
Una ressenya de Jordi Ortiz sobre la biografia novel·lada de Joan Valls d'Ester Vizcarra
 

Llegint s´entén la gent
La acusació
'La acusació’ és el primer llibre escrit per un autor nord coreà que aconsegueix traspassar les fronteres del país
 

Llegint s´entén la gent
El círculo
El círculo’ és una novel·la de ciència ficció, que sembla un matxambrat de ‘Un mundo feliz’ i ‘Microsiervos’

Llegint s´entén la gent
Tonto de remate
Una novel·la situada en North Bath, població imaginaria on si alguna cosa pot eixir mal eixirà pitjor
 

Llegint s´entén la gent
Patria
Patria és una encertada combinació entre el que es diu i com es diu
 

Llegint s´entén la gent
Manual per a dones de fer feines
Un conjunt de relats rabiosament autobiogràfics (fins i tots és que no ho semblen inicialment al final ho són) que formen una atmosfera singular, això que tan costa de fer en literatura
 

Llegint s´entén la gent
Todo lo que era sólido
Todo lo que era sólido’ és una espècie d’inventari/diari/assaig que comença amb una explicació de sobre com aquelles pluges de em xorren els diners van portar aquests fangs de crisi