Llegint s´entén la gent
Carvalho. Problemas de identidad
Ressenya de Pep Jordà sobre el llibre ‘Carvalho. Problemas de identidad’. Editorial: Planeta
Era complicat treure a Carvalho d’aquella presó de Bangkok on el va deixar aparcat Manuel Vázquez Montalbán abans de quedar-se ell mateix atrapat per sempre en un aeroport de la mateixa ciutat. Era complicat trobar una justificació per tornar-lo a Barcelona, recuperar-li el to lúcid, cínic (que ara ja no es defecte sinó virtut) i mortalment cansat del detectiu que va matar Kennedy, tornar a cuinar receptes nocturnes defugin el veganisme de Biscuter, beure’s barrils d’Ardbeg malgrat l’alien del fetge, mamprendre la crema de llibres (incloent-hi ‘Asesinato en el Comité Central’ de Manuel Vázquez Montalbán) en una xemeneia encesa malgrat les caloroses nits de Juliol de Vallvidrera i prestar-se de nou a lluites amoroses amb núvies zombies, incitadores (o no) d’assassinats familiars, divorciades benestants i probablement també Juliette Binoche. Era molt complicat. I Carlos Zafón (Barcelona, 1966) poeta, guionista, articulista, crític literari i novel·lista especialitzat en el gènere se n’ha sortit amb nota. No només ha ressuscitat magistralment el detectiu de Montalbán (en aquesta novel·la ‘El Escritor’) sinó que li ha donat una nova dimensió autodestructiva, canalla, negra i, sobretot, molt tendra. A més d’incloure un enginyós joc de personalitats sobre qui es en realitat Pepe Carvalho ¿un personatge de ficció obra de El Escritor? ¿un personatge real? ¿un personatge realment imaginat per El Escritor que ara inspira un altre escriptor? ¿un pardal, un avió? En qualsevol cas Pepe Carvalho era un personatge enyorat, necessari i forçós que ens ajudava a entendre la realitat que ens envolta on acostumem a perdre’s els que no tenim el seu desencant i la seua lucidesa. I ara segurament podrem tornar a gaudir d’ell. "No descarto un segundo Carvalho, pero no será mi próximo libro". Que siga el seguent.
 

Llegint s´entén la gent
Un diccionari “condidet i molt apanyaet”
Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Diccionari de butxaca’. Editorial: Tipografia La Moderna.
Ben clar ho diu el pròleg: aquesta és una obra per riure’ns. Aquests autors, avesats observadors, i si hom vol, estudiosos d’aquest fenomen sociològic que s’anomena l’alcoiania (el mateix sentiment dels altres pobles del món, però més carregats de passió), aquests autors doncs, pretenen que ens mirem el melic per enèsima vegada, amb un prisma o vidre de les ulleres diferent, que no és altre que el punt de vista de l’humor. Un humor esguitat dels nostres vocables, les nostres frases fetes, les nostres expressions, les nostres manies, les nostres virtuts i els nostres defectes. Tot plegat, un estudi sociològic a peu de carrer fet a mode de diccionari de butxaca (de gavardina), però superant àmpliament aquesta estructura ordenada alfabèticament i amb una rígida explicació d’allò definit. Ací, hom tracta de donar explicació a moltes coses que semblen inexplicables a primer cop de vista. Tot i això, l’aguda visió i la ploma àgil dels seus autors acabarà per desgranar la morfologia del caràcter dels habitants d’aquesta singular Foia, l’expressió més gràfica de la qual es fa a través de la llengua, barrejada de català, castellà, orgull, sornegueria i mala bava, que de tot n’hi ha a cadascuna de les expressions que les nostres boques emeten en forma de llenguatge oral. Quins són, però, aquests intrèpids burxadors de les essències del nostre llenguatge que gairebé caricaturitzen els seus paisans a base de treure’n capes de pompositat i fastuositat a tot el que ens envolta i ens defineix? L’un és un escriptor, columnista, autor de llibres i guions televisius, qui als seus textos de monòlegs sobre temes locals ja havia deixat la seua empremta en l’aguda observació i recapte d’expressions típiques de la parla popular alcoiana. El seu nom és Pep Jordà, i ja va recollir tot de mots i frases fetes dels habitants d’aquesta vall en una publicació digital, Tipografía La Moderna, dirigida juntament amb l’altre autor d’aquesta obra, el periodista Javier Llopis. Llopis és una de les figures més brillants que ha donat el periodisme a la nostra ciutat al llarg de la seua història. Dotat d’una capacitat de visió i d’anàlisi crítiques extraordinàries, coneix com poca gent els ets i els uts de la realitat sociopolítica alcoiana, i aquesta visió ha decidit d’aplicar-la a l’àmbit costumista de la societat del nostre poble, descobrint tots els aspectes de la personalitat de l’ésser alcoià que s’amaguen sota la simple expressió del vocable oralment articulat. Aquesta visió crítica, enriquida amb la ironia de què és capaç Jordà venen a confluir en una hilarant i alhora sociològica visió de la nostra gent, de la seua manera tan peculiar de parlar, i consegüentment, de veure el món i d’actuar-ne en conseqüència. I la baralla quedaria incompleta sense la tercera carta que forma el trio d’asos. Quan els dos autors consideren que de mots ja n’hi ha hagut prou i massa, recorren a allò de “una imatge val més que no mil paraules” i encarreguen aquesta comesa a tot un acadèmic de la pintura alcoiana, Manuel Antolí, director que fou de l’Escola d’Art i Disseny de la nostra ciutat. Antolí agafa el pinzell més satíric i ens regala unes produccions gràfiques molt properes a la caricatura, però de realització molt més rica i colorista. Tot un regal per al pacient lector. El conjunt del tot plegat és aquest llibre de fàcil lectura i rialla intel·ligent, que, a base d’analitzar els usos dels mots més freqüents i característics dels habitants de la ciutat que ens acull i ens deixa viure (de vegades, no massa), esdevé un autèntic retrat interior de la seua gent, una gent que els agrada molt de mirar-se el melic, i si s’escau, deixar-ho per escrit. I dit, i escrit, queda. Ara caldrà fer-ne una lectura pausada i reflexiva, talment com si miràrem la placa d’una radiografia, per veure’ns i descobrir-nos una mica més dins de nosaltres.  Si de l’alcoiania hom pot eixir-ne, amb aquest llibre n’entrarà de ple. Amb coneixement de causa, però.  Salut i enhorabona als tres autors.

Llegint s´entén la gent
Kentukis
Kentukis està entre els 10 millors llibres publicats en espanyol en 2018, segons New York Times
Samanta Schweblin és una escriptora nascuda a Buenos Aires amb llibres de relats i varies novel·les al calaix que ha guanyat els premis Tigre Juan i Ojo Crítico; que ha estat nominada al Man Booker Prize 2017 i traduïda  a mes de 25 idiomes. Kentukis es la seua darrera novel·la. La  novel·la originalíssima, ocurrent, brillant, lúcida i acollonidora va d’un invent (que és una barreja de web cam i tamagochi) i explica com la seua adquisició i popularització afecta a les persones que l’adquireixen (els amos) i als que li donen vida (els que son) la qual cosa aprofita l’autora per reflexionar sobre les relacions,  les experiències, les addiccions, les frustracions i en definitiva sobre tot el bo i el dolent del món virtual i les xarxes socials. El millor de tot es que aquest punt – digues-li de ciència ficció, digues-li de anticipació científica, digues-li de ja estan ací – s’explica a través de històries curtes algunes de les quals tenen continuïtat, i altres no, divertides, emotives, colpidores, protagonitzades per persones de carn i os  que deixen al rebost quantitat de matisos, de personatges i situacions que no s’expliquen però que s’endevinen perquè la meitat de la novel·la, com l’amor, està en el aire. En definitiva, Kentukis es una novel·la intel·ligent entretinguda, profunda, escrita d’una manera enganxosa i senzilla; construïda amb intel·ligència; adobada amb mala llet i molta sensibilitat. Una perfecta combinació de realisme brut i ciència ficció que ben bé podria ser el resultat si Cixin Liu i Raymond Carver s’hagueren posat a escriure una història a quatre mans.
 

Llegint s´entén la gent
Una visió completa de l’artista
Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula’ de Jordi Tormo. Editorial: Sembra. Llibres.
La periodista Núria Cadenes ja va deixar una empremta molt gran en la nostra memòria, en publicar la biografia del cantautor i actor alcoià Josep Ovidi Montllor i Mengual, al seu llibre L’Ovidi. Ara podem dir que som davant de l’obra definitiva sobre l’artista. Hom podrà aprofundir en qualsevol dels aspectes que il·lustren l’apassionant activitat de l’Ovidi, però la visió global i completa de la seua vida i obra ens la mostra l’escriptor alcoià Jordi Tormo i Santonja en aquest llibre editat en 2015 per l’editorial Sembra. Un acurat treball de recerca, anàlisi de materials de l’artista, lectura de la seua obra i de les publicacions, entrevistes i recollida d’informació del món de relació del cantant, així com també un coneixement exhaustiu de tota la seua producció, ha permés aquest Doctor en Geografia i brillant escriptor, bastir un llibre que necessàriament ha de ser punt de partida d’investigacions posteriors, i alhora, referent obligat per a l’estudi de la seua vida i obra. El magnífic treball de catalogació dels poemes no amaga l’anàlisi seriosa sobre la personalitat de l’autor, la seua dedicació artística i la projecció en l’àmbit de la cultura dels països de parla catalana, mitjançant el contacte amb personalitats rellevants com ara Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria de Sagarra, Apel·les Fenosa, Antoni Miró, Paco Muñoz, i una llarga llista del moviment lligat a la cultura pròpia d’aquests territoris, a partir dels anys 60 i fins a les acaballes del segle passat, quan es produí el traspàs de l’artista d’Alcoi L’altra vessant del treball de Tormo és la reivindicació de l’Ovidi poeta. Sabem dels poemes propis esdevinguts cançons mercè a la seua veu, de qualitat interpretativa innegable i a la guitarra fidel de Toti Soler, així com també l’excel·lència recitativa que demostrava en declamar versos d’altres autors, ja fos Salvat Papasseti, Sagarra, Estellés o Pere Quart. Aquest llibre, però, trau a la llum l’obra escrita en poesia del cantant alcoià, gran part de la qual mai no es va publicar i gràcies al treball de datació de Jordi Tormo en sabem de l’existència. Coneixíem i admiràvem a l’Ovidi cantant, rapsode, actor i “pallasso” (com ell s’anomenà a si mateix en alguna ocasió). Jordi Tormo n’afegeix l’Ovidi poeta, doncs així ho manifesta en aquesta obra, i queda clara la veneració que professava als treballadors del vers i la rima, els quals van centrar la part més important de la seua activitat musical. En definitiva, es tracta d’una obra d’estudi rigorós, d’anàlisi de totes les facetes creatives de l’Ovidi, recollides en un llibre que no fa ombra a aquell altre que escrigué Núria Cadenes. Ans al contrari, tots dos es complementen, arrodonint el coneixement necessari que hem de tenir sobre la vida i obra de l’autor del barri del Viaducte tots els qui l’estimem i l’admirem. I no en som pocs.

Llegint s´entén la gent
Alejandro
Una ressenya de Detroit Llibres (furtada del Facebook)
 

Llegint s´entén la gent
T’estimo, Marta
Ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la ‘T’estimo, Marta’ d’Isabel-Clara Simó. Edicions de La Magrana
 

Llegint s´entén la gent
L’assassí que estimava els llibres
Novel·la negra no massa obscura entretinguda amb un desenllaç divertit i sorprenent.
 

Llegint s´entén la gent
Més que una novel·la negra
Entre les urpes del gat, una crítica de Francesc Pou

Llegint s´entén la gent
La novia gitana
Torna Dolores Redondo amb pseudònim?
 

Llegint s´entén la gent
El nedador del mar secret
El nedador del mar secret’ és una novel·la curtíssima, bellíssima, intensa i molt esgarrifant
 

Llegint s´entén la gent
La invención de la Naturaleza
No importa lo lluny que un vaja sinó lo viu que està
 

Llegint s´entén la gent
El fin de la muerte
Una de les trilogies més reeixides, interessants, enganxoses i originals de la ciència ficció present i passada