Llegint s´entén la gent
El llegat històric de la família valenciana més influent
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘La sang del príncep' de Silvestre Vilaplana. Editorial Bromera
De bell nou l’autor alcoià Silvestre Vilaplana ens apropa, pels camins convergents de la història i la literatura, al coneixements dels fets i les figures que han escrit el nostre passat. A ningú no se li escapa el gran poder i influència que exercí la família Borja en la Itàlia renaixentista, dividida en una sèrie d’estats on les nissagues de famílies poderoses en tenien el control polític i social. Al llibre hom fa esment dels Sforza, Colonna, Orsini, etc. Totes aquestes famílies rivalitzaran pel control dels estats fragmentats d’una Itàlia inexistent, però tots ells amb un poder econòmic que permetrà un desenvolupament cultural basat en el mecenatge d’aquesta noblesa sobre uns artistes, els noms dels quals quedaran inscrits a les planes més glorioses de la història de les arts i de la cultura. Citarem els noms de Leonardo da Vinci i Nicolau Maquiavel per la seua influència i admiració que despertaren en la figura del protagonista de la novel·la, Cèsar Borja,  fill del Papa Alexandre VI i germà de Joan, Jofré i Lucrècia, duc de la Romanya i capità dels exercits pontificis, entre d’altres títols que ostentà un dels polítics i militars més brillants de l’Europa de finals del segle XV. Aquest personatge, clau en les lluites polítiques dels estats pontificis amb altres poderosos com ara les repúbliques de Gènova, Venècia, Florència i sobretot Nàpols, és el protagonista d’un relat en primera persona en el qual, tot pressentint la proximitat de la seua mort, fa un repàs a les gestes que han emplenat els seus trenta anys escadussers de vida, on ha exercit de pontífex, noble, militar i diplomàtic en una curta però apassionant trajectòria.  Sembla que serví d’inspiració per al tractat polític de Maquiavel, “El príncep”, de clara influència en els governants de segles posteriors. Una vegada més, la gran habilitat narrativa de Vilaplana situa al lector imaginàriament al costat del príncep Borja, amb el qual va vivint en primera línia totes les aventures que li són explicades en aquesta mena de dietari de la seua vida i alhora compartint tots els seus sentiments, els seus triomfs en el camp de batalla, l’amor pur i noble que sentirà per la seua esposa, Carlota d’Albret, l’altre amor passional i desenfrenat amb Dorotea o la seua cunyada Sança d’Aragó, etc. D’aquesta manera, hom viu intensament cadascun dels episodis de la història d’aquest influent polític amb la intensitat que l’autor alcoià sap donar al fil narratiu d’aquests. Completa l’obra un apèndix històric fet per Vicente Ferrer que potser fóra aconsellable ser llegit abans de la novel·la, per tal situar-nos amb exactitud en el context sòcio-polític i cultural en el qual es desenvoluparan els fets i que òbviament, en faciliten la comprensió i llur inserció en aquest context. Encara que recomanable per a tots els públics, es fa especialment indicada al jovent per a un coneixement d’un dels guerrers i mandataris claus per analitzar una època en l’Europa del segle XV i XVI, on les transformacions socials havien deixat enrere el feudalisme de l’Edat Mitjana, permetent un corrent humanista que tindrà el seu reflex en el món de les arts i la cultura i que donarà lloc al Renaixement, amb un gran impuls dels pensadors i de la ciència. Cal agrair, una vegada més, l’esforç d’un dels autors amb més projecció literària dins el nostre territori per oferir-nos el coneixement d’aquest segle d’or dels valencians, amb un innegable poder dins del context descrit de l’Europa en aquella època, el reflex del qual fou, com ja hem dit, una fruïda representació en el camp  de les lletres, amb obres i autors que coronen la millor època de la nostra literatura.  Raimon deia, tot cantant, allò de qui perd els orígens, perd la identitat.  Silvestre Vilaplana ens ha rescabalat els orígens mitjançant el coneixement d’aquesta època daurada. Ens toca a nosaltres llegir les seues obres i conservar la nostra identitat.
 

Llegint s´entén la gent
Contes per llegir i imaginar, vora el mar o no
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Relats a vora mar' Editorial: Neopàtria - Col·lecció Manuzio Narrativa
Vet aquí el segon projecte de la jove i dinàmica editorial alzirenya Neopàtria, tot engrescant els autors de la seua “escuderia”, tal i com els agrada de dir, per bastir un conjunt de trenta-sis relats, cadascun d’ells d’un autor diferent, per configurar, tal com la mateixa editorial diu al dors del llibre, una aventura dialèctica que genera emocions i obri les portes a la satisfacció lectora amb destresa. Els trenta-sis autors, cadascun d’ells d’una mare literària, venen a confluir narrativament tots plegats amb unes històries que només tenen de comú la llargària pel que fa al nombre de planes, establertes per l’editorial amb flexibilitat per tal de no ofegar cap argument de tots els que hi són explicats. Junt a autores i autors de trajectòria recentment iniciada hi trobem d’altres amb un recorregut llarg i fruit dins el món literari. En nomenarem uns pocs per no fer excessivament llarg el llistat: Manel Alonso i Català, Miquel Català, Alba Fluixà, Roser Furió, Manel Joan i Arinyó, Àngel Martí i Callau, Antoni M. Bonet, Francesc Mezquita, Pura Peris i un llarg etcètera provinents del Principat i del País Valencià. La temàtica dels relats abasta totes les vessants de la narració literària, des de la fantasia més angoixant fins el realisme cru, passant per veritables creacions de prosa poètica que fan de la lectura una delerosa dedicació, un íntim diàleg entre lector i autor, un viatge intimista amb parada i fonda en tots els indrets descrits als textos i d’altres localitzats a les contrades més inversemblants de la imaginació. Si volem gaudir del llibre a la vora del mar trobarem potser l’escenari perfecte per submergir-nos en tots els mons descrit a les dues-centes planes del llibre abans de fer-ho dintre les ones que remullen la sorra de la platja. Si per contra, triem la solitud d’un paratge de muntanya per fer-ne lectura, el silenci i la pau inherent ens empentaran a connectar amb tot el que aquests autors ens volen dir a les pàgines del llibre. En planificar una lectura llarga assaborint cadascun dels relats per separat, possibilitarem un exercici d’imaginació que ens seduirà i ens arrossegarà a descobrir més històries i fets que al llibre són citades. La varietat de veus literàries fan possible una diversitat d’esdeveniments i situacions que tenen un lligam natural amb la diversitat de fets i històries que ocorren al món, perquè vivim i hauríem de tendir a la diversitat que és, en definitiva, allò que ens fa rics en coneixences. Bona i plàcida lectura.

Llegint s´entén la gent
L’expressió gràfica del drama més atroç
Una ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la gràfica ‘Esperaré siempre tu regreso' de Jordi Peidro. Editorial: Desfiladero Ediciones
Tal com es diu al dors del llibre, l’autor alcoià Jordi Peidro i Torres, fent servir una tècnica de dibuix basada en el gravat de la primera part del segle XX i molt apropiada per a l’època que descriu la novel·la, aconsegueix descriure, amb una concepció moderna i innovadora del relat gràfic i amb tota la cruesa emanada dels fets, una vivència personal, la del seu paisà, Francisco Aura i Boronat, emmarcada en un dels episodis més negres i abominables de tota la història de la humanitat. Aura, combatent republicà a la Guerra Civil espanyola, ha de fugir d’aquest país en produir-se la victòria de les tropes franquistes. Travessa la frontera per Portbou i després de romandre en un campament de refugiats, és reclutat per treballar en la construcció de la línia Maginot, un intent del govern francès de detenir la presumible avançada de les tropes alemanyes i la seua internada dintre el territori gal. Aquest objectiu no s’aconseguirà  i el soldat republicà caurà presoner de l’exèrcit del III Reich, essent conduït finalment al camp de concentració de Mauthausen. Totalment desposseït de les seues pertinences i de la seua dignitat com a persona, haurà d’encetar un tortuós camí per a la supervivència en un camp d’extermini on tot era prohibit, fins i tot pensar o mirar més enllà dels límits de la pròpia ombra. Tot el ventall de situacions vexatòries i denigrants viscudes per Paco Aura són descrites de manera magistral amb un doble llenguatge, gràfic i escrit, per part de Jordi Peidro, qui al llarg de la seua fruïda trajectòria literària ha donat mostres de domini absolut de tots dos llenguatges. I no sols això, amb una habilitat excepcional en la tècnica narrativa aconsegueix deixar ben palès les característiques de l’horror tant en allò que diu i escriu, com en allò altre que no apareix al llibre, però que l’autor ha fet comprendre perfectament al lector. Possiblement el complement gràfic ajude a confegir una millor imatge interior de tot el que es vol descriure amb paraules . L’esforç mental en dibuixar la realitat que s’està llegint és menor i tal vegada per això, hom pot anar més enllà d’allò escrit i dibuixat. L’autor aconsegueix amb molta habilitat que el magí del lector complete la narració presentada d’una forma més o menys esquemàtica. Peidro és ben conscient de la necessitat de dominar el temps narratiu per tal de no fer excessivament llarga una història dirigida, indefectiblement, a colpir l’ànim de qui n’enceta la lectura. El fil argumental fa ús del recurs cinematogràfic de començar situant el protagonista en el marc del reconeixement que el món li deu, a ell i a tots els supervivents d’aquell holocaust. D’aquesta manera prepara l’atenció del lector i alhora eleva la figura del protagonista a l’alçada dels herois. I Paco Aura ha d’ésser considerat com a tal perquè tota la seua vida arran l’esclafit de la Guerra Civil ha estat un puls continu amb la mort, amb la qual va conviure dia rere dia, tot evitant caure als seus braços en un tortuós calvari que costa imaginar des de la distància del temps i dels fets. El desig del propi Aura de què aquest episodi no caiga en l’oblit és recollit pel dissenyador i escriptor alcoià amb aquesta novel·la, un autèntic homenatge a la voluntat i l’amor per la vida que surt per sobre de les humiliacions i les condicions més inhumanes, contra la dignitat com a persona que va patir aquest milicià a qui la història va arravatar la seua joventut. Cal destacar l’originalitat del plantejament literari de l’autor, que a banda de les vinyetes novel·lades, introdueix una mena de retalls de diari amb notícies de la Gran Guerra o una tira còmica d’humor negre per deixar palés el trist paper que va jugar en l’esdevenir del protagonista el ministre i cunyat de Franco, Serrano Suñer, perseguidor incansable dels exiliats republicans. En definitiva, es tracta d’una original novel·la gràfica que constitueix el principal llegat escrit sobre un capítol de la vida d’un ciutadà lliure que fou privat de la seua joventut, la seua llibertat, la seua dignitat i sortosament (tal i com reconeix el mateix protagonista) de poc no va estar de lliurar també la seua vida en un dels períodes més denigrants de la història d’Europa i del món.
 

Llegint s´entén la gent
Passions humanes en la guerra de Cuba
Una ressenya de Francesc Pou sobre ‘En el mar de les Antilles' de Manel Alonso i Català. Editorial: Brosquil Edicions
En aquesta novel·la publicada per la desapareguda Editorial Brosquil el 2005, l’autor de Puçol ens transporta per l’oceà del temps i la memòria fins  les darreres possessions d’ultramar de l’agònic imperi espanyol de finals del segle XIX. Josep Amigó, conegut al seu poble amb el malnom de Pep el de Tos, és destinat a l’Havana en situació forçosa de servei militar, junt a un ample contingent de soldats, per tal de reforçar la caserna de l’Havana atesa la convulsa situació que presentava l’illa de Cuba a causa del moviment insurrecte nadiu i l’amenaçadora presència dels Estats Units. Aquest país emergent mostrava un interès cada vegada menys dissimulat pel control d’una illa molt propera, la qual cosa no escapava a l’ull de ningú. Destinat a la cura de l’armeria de la caserna, Amigó passarà llargues estones enyorant la seua terra natal, la família que hi ha deixat: la seua muller Maria i dos fills dels quals està gaire segur que no coneixerà en tornar, cas de poder fer-ho algun dia. Amigó forma part d’una colla de soldats que provenen de llocs propers del seu poble,  Alzira, Nàquera o també de Catalunya, com ara el caporal lleidatà Ramon Calls qui ensenyà Amigó a llegir i escriure, la qual cosa li va permetre la comunicació epistolar amb Maria des de la perspectiva de privacitat que l’amor i l’enyor demanaven. La forta personalitat de Bernat Escrivà, el company alzireny, arrossega Amigó a conèixer àmbits de fora de la caserna i contactar amb gent estranya que els faran una proposta crematísticament suculenta i personalment molt compromesa. La vida dels soldats a l’interior i exterior de la caserna és descrita des d’una òptica molt propera als sentiments humans i les seues passions, neguits, actes, dubtes. Tots els personatges responen a una psicologia els trets de la quals són fàcilment identificables en gent que pobla els nostres barris i ciutats. L’autor aconsegueix, d’aquesta manera, crear una complicitat entre els personatges de la novel·la i el lector, el qual és veurà arrossegat a seguir la trama de la novel·la des d’una perspectiva personal, interrogant-se a si mateix sobre la conveniència o no de determinats fets o de com haguera obrat ell mateix en aquella situació. Amb la senzillesa colpidora de la seua prosa, Manel Alonso ens descriu l’ambient de la ciutat colonial anterior a la guerra de la independència de l’illa, centrant-se en els ambients suburbials de tavernes i prostíbuls, lloc de cita dels soldats tan bon punt aconseguien el permís d’eixida de l’edifici militar.  La calitja humida que envolta el cel de la ciutat crea el marc perfecte per despertar l’enyor, la solidaritat i companyonia, alhora que també obre les portes a les altres passions que s’ensumen per la pell tendra d’aquells joves soldats destinats a l’altra part del món, molt lluny d’aquell altre que els veié créixer i que mai no s’ha esborrat dels ulls de la memòria. L’obra, de 156 pàgines dividida en dues parts és de lectura amena per l’àgil caracterització dels personatges, que destil·len humanitat pels quatre cantons, tant pel que fa als sentiments més nobles com ara les més baixes passions, enveges i odis que es troben a flor de pell.  A la fi del llibre, un baf de melangia humida sura en l’esdevenir de tots els personatges, amb un destí diferent cadascun d’ells. Tal com diu Pasqual Mas, Alonso “literaturitza” un fet històric com ara la guerra de Cuba per preservar-lo de l’oblit dels anys.

Llegint s´entén la gent
Un viatge al bell fons dels records de l’ànima
Una ressenya de Francesc Pou sobre ‘Quadern de Ca Perla' de Manel Alonso i Català. Editorial: Neopàtria
 

Llegint s´entén la gent
El desamor al llarg de la història
Una ressenya de Francesc Pou de ‘D’amor, res' d'Antoni M. Bonet. Editorial: Aila Edicions. Llibre de relats guanyador del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas.2019
 

Llegint s´entén la gent
Una novel·la carregada d’humanitat
Una ressenya de Francesc Pou de ‘El iaio a Nova York' de Vicent Borràs. Editorial: Aila Edicions Obra guanyadora del III Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil 2019
 

Llegint s´entén la gent
La Tierra errante
Micro ressenya de Pep Jordà. ‘La Tierra errante' de Cixin Liu. Editorial Nova

Llegint s´entén la gent
Un homenatge a la Terra
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'Amira. L’última flor de la Muntanya' de Just I. Sellés. Edicions La Muntanya
 

Llegint s´entén la gent
El dret de reescriure literàriament la història
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'Jo soc aquell que va matar Franco' de Joan-Lluís Lluís. Edicions 62. La butxaca. Premi Sant Jordi 2017
 

Llegint s´entén la gent
L’estany de foc
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'L’estany de foc' de Silvestre Vilaplana. Editorial: Bromera
 

Llegint s´entén la gent
Canto jo i la muntanya balla
Un pensament solt sobre 'Canto jo i la muntanya balla' de Irene Solà. Editorial: Anagrama