Llegint s´entén la gent
L’expressió gràfica del drama més atroç
Una ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la gràfica ‘Esperaré siempre tu regreso' de Jordi Peidro. Editorial: Desfiladero Ediciones
Tal com es diu al dors del llibre, l’autor alcoià Jordi Peidro i Torres, fent servir una tècnica de dibuix basada en el gravat de la primera part del segle XX i molt apropiada per a l’època que descriu la novel·la, aconsegueix descriure, amb una concepció moderna i innovadora del relat gràfic i amb tota la cruesa emanada dels fets, una vivència personal, la del seu paisà, Francisco Aura i Boronat, emmarcada en un dels episodis més negres i abominables de tota la història de la humanitat. Aura, combatent republicà a la Guerra Civil espanyola, ha de fugir d’aquest país en produir-se la victòria de les tropes franquistes. Travessa la frontera per Portbou i després de romandre en un campament de refugiats, és reclutat per treballar en la construcció de la línia Maginot, un intent del govern francès de detenir la presumible avançada de les tropes alemanyes i la seua internada dintre el territori gal. Aquest objectiu no s’aconseguirà  i el soldat republicà caurà presoner de l’exèrcit del III Reich, essent conduït finalment al camp de concentració de Mauthausen. Totalment desposseït de les seues pertinences i de la seua dignitat com a persona, haurà d’encetar un tortuós camí per a la supervivència en un camp d’extermini on tot era prohibit, fins i tot pensar o mirar més enllà dels límits de la pròpia ombra. Tot el ventall de situacions vexatòries i denigrants viscudes per Paco Aura són descrites de manera magistral amb un doble llenguatge, gràfic i escrit, per part de Jordi Peidro, qui al llarg de la seua fruïda trajectòria literària ha donat mostres de domini absolut de tots dos llenguatges. I no sols això, amb una habilitat excepcional en la tècnica narrativa aconsegueix deixar ben palès les característiques de l’horror tant en allò que diu i escriu, com en allò altre que no apareix al llibre, però que l’autor ha fet comprendre perfectament al lector. Possiblement el complement gràfic ajude a confegir una millor imatge interior de tot el que es vol descriure amb paraules . L’esforç mental en dibuixar la realitat que s’està llegint és menor i tal vegada per això, hom pot anar més enllà d’allò escrit i dibuixat. L’autor aconsegueix amb molta habilitat que el magí del lector complete la narració presentada d’una forma més o menys esquemàtica. Peidro és ben conscient de la necessitat de dominar el temps narratiu per tal de no fer excessivament llarga una història dirigida, indefectiblement, a colpir l’ànim de qui n’enceta la lectura. El fil argumental fa ús del recurs cinematogràfic de començar situant el protagonista en el marc del reconeixement que el món li deu, a ell i a tots els supervivents d’aquell holocaust. D’aquesta manera prepara l’atenció del lector i alhora eleva la figura del protagonista a l’alçada dels herois. I Paco Aura ha d’ésser considerat com a tal perquè tota la seua vida arran l’esclafit de la Guerra Civil ha estat un puls continu amb la mort, amb la qual va conviure dia rere dia, tot evitant caure als seus braços en un tortuós calvari que costa imaginar des de la distància del temps i dels fets. El desig del propi Aura de què aquest episodi no caiga en l’oblit és recollit pel dissenyador i escriptor alcoià amb aquesta novel·la, un autèntic homenatge a la voluntat i l’amor per la vida que surt per sobre de les humiliacions i les condicions més inhumanes, contra la dignitat com a persona que va patir aquest milicià a qui la història va arravatar la seua joventut. Cal destacar l’originalitat del plantejament literari de l’autor, que a banda de les vinyetes novel·lades, introdueix una mena de retalls de diari amb notícies de la Gran Guerra o una tira còmica d’humor negre per deixar palés el trist paper que va jugar en l’esdevenir del protagonista el ministre i cunyat de Franco, Serrano Suñer, perseguidor incansable dels exiliats republicans. En definitiva, es tracta d’una original novel·la gràfica que constitueix el principal llegat escrit sobre un capítol de la vida d’un ciutadà lliure que fou privat de la seua joventut, la seua llibertat, la seua dignitat i sortosament (tal i com reconeix el mateix protagonista) de poc no va estar de lliurar també la seua vida en un dels períodes més denigrants de la història d’Europa i del món.
 

Llegint s´entén la gent
Passions humanes en la guerra de Cuba
Una ressenya de Francesc Pou sobre ‘En el mar de les Antilles' de Manel Alonso i Català. Editorial: Brosquil Edicions
En aquesta novel·la publicada per la desapareguda Editorial Brosquil el 2005, l’autor de Puçol ens transporta per l’oceà del temps i la memòria fins  les darreres possessions d’ultramar de l’agònic imperi espanyol de finals del segle XIX. Josep Amigó, conegut al seu poble amb el malnom de Pep el de Tos, és destinat a l’Havana en situació forçosa de servei militar, junt a un ample contingent de soldats, per tal de reforçar la caserna de l’Havana atesa la convulsa situació que presentava l’illa de Cuba a causa del moviment insurrecte nadiu i l’amenaçadora presència dels Estats Units. Aquest país emergent mostrava un interès cada vegada menys dissimulat pel control d’una illa molt propera, la qual cosa no escapava a l’ull de ningú. Destinat a la cura de l’armeria de la caserna, Amigó passarà llargues estones enyorant la seua terra natal, la família que hi ha deixat: la seua muller Maria i dos fills dels quals està gaire segur que no coneixerà en tornar, cas de poder fer-ho algun dia. Amigó forma part d’una colla de soldats que provenen de llocs propers del seu poble,  Alzira, Nàquera o també de Catalunya, com ara el caporal lleidatà Ramon Calls qui ensenyà Amigó a llegir i escriure, la qual cosa li va permetre la comunicació epistolar amb Maria des de la perspectiva de privacitat que l’amor i l’enyor demanaven. La forta personalitat de Bernat Escrivà, el company alzireny, arrossega Amigó a conèixer àmbits de fora de la caserna i contactar amb gent estranya que els faran una proposta crematísticament suculenta i personalment molt compromesa. La vida dels soldats a l’interior i exterior de la caserna és descrita des d’una òptica molt propera als sentiments humans i les seues passions, neguits, actes, dubtes. Tots els personatges responen a una psicologia els trets de la quals són fàcilment identificables en gent que pobla els nostres barris i ciutats. L’autor aconsegueix, d’aquesta manera, crear una complicitat entre els personatges de la novel·la i el lector, el qual és veurà arrossegat a seguir la trama de la novel·la des d’una perspectiva personal, interrogant-se a si mateix sobre la conveniència o no de determinats fets o de com haguera obrat ell mateix en aquella situació. Amb la senzillesa colpidora de la seua prosa, Manel Alonso ens descriu l’ambient de la ciutat colonial anterior a la guerra de la independència de l’illa, centrant-se en els ambients suburbials de tavernes i prostíbuls, lloc de cita dels soldats tan bon punt aconseguien el permís d’eixida de l’edifici militar.  La calitja humida que envolta el cel de la ciutat crea el marc perfecte per despertar l’enyor, la solidaritat i companyonia, alhora que també obre les portes a les altres passions que s’ensumen per la pell tendra d’aquells joves soldats destinats a l’altra part del món, molt lluny d’aquell altre que els veié créixer i que mai no s’ha esborrat dels ulls de la memòria. L’obra, de 156 pàgines dividida en dues parts és de lectura amena per l’àgil caracterització dels personatges, que destil·len humanitat pels quatre cantons, tant pel que fa als sentiments més nobles com ara les més baixes passions, enveges i odis que es troben a flor de pell.  A la fi del llibre, un baf de melangia humida sura en l’esdevenir de tots els personatges, amb un destí diferent cadascun d’ells. Tal com diu Pasqual Mas, Alonso “literaturitza” un fet històric com ara la guerra de Cuba per preservar-lo de l’oblit dels anys.

Llegint s´entén la gent
Un viatge al bell fons dels records de l’ànima
Una ressenya de Francesc Pou sobre ‘Quadern de Ca Perla' de Manel Alonso i Català. Editorial: Neopàtria
No és el primer dietari que escriu Manel Alonso. A banda de la seua producció poètica i narrativa (recomanable en tots els casos), compta amb una llarga tradició en la publicació de dietaris o sèrie d’articles on els seus pensaments segueixen la línia del temps al llarg d’un període definit all llarg de l’any . Dintre aquest gènere ha publicat les següents obres:
  • Estiu 1987. Dietari. Llibres de L'Aljamia, Rafelbunyol, 2005.
  • El temps no vol quedar penjat. Dietari dels primers noranta. Llibres de L'Aljamia, Rafelbunyol, 2008.
  • A mala hora gos no lladra. Dietari de l'1 de gener fins a l'1 d'agost del 2001. Llibres de L'Aljamia, Rafelbunyol, 2010.
  • Cròniques des de l'Infern. Onada edicions, 2013.
  • Puçol en la memòria. Publicacions de l'Ajuntament de Puçol, 2015.
  • Les petjades de l’home invisible. Quorum llibres, 2017.
Amb aquest darrer llibre (Les petjades de l’home invisible) va obtenir el XXVIII Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a l’any 2018. El dietari que ara ens ocupa constitueix un viatge al fons de l’ànima de l’escriptor de Puçol. Des de la seua torre d’ivori a Pouet, Alonso ens mostrarà el paisatge del seu poble en l’època de la seua infantesa i joventut, amb uns personatges que no són altres que la gent amb la qual ha compartit els destí dels dies passats i dels anys viscuts. Són persones que destil·len humanitat pels porus de la pell, amb les seues misèries i grandeses que no ultrapassen els límits imposats per la quotidianitat dels moments viscuts. Tanmateix aquesta gent esdevé la clau per comprendre una història que no trobarem escrita a cap manual però que forma part del patrimoni de vida de l’autor i de tots aquells que viuen o han viscut al seu voltant. Manel Alonso es defineix com a una  persona tímida que li agrada escoltar. Els qui tenim l’honor de conèixer-lo sabem de les seues dots innates de comunicador. La seua agudesa en l’observació dels fets unida a la seua vasta cultura, producte de les nombrosíssimes lectures i l’excel·lència del seu aprenentatge autodidacta, necessiten d’un canal on ser transmeses, on ser vessades per a públic coneixement de tot aquell que vulga ser seduït per la descripció d’uns llocs propers, unes persones humanes configurades amb un llenguatge senzill i alhora incisiu i contundent, farcit d’imatges poètiques en la seua estructura profunda.  La publicació de set obres d’aquestes característiques amb més de setanta articles (pel cap baix) cadascuna d’elles, són la prova fefaent d’un esperit inquiet, el pensament del qual reclama esbandir-se i deixar la seua empenta. Un llegat valuós per a les generacions futures que no han crescut amb el contacte diari amb la vida dels carrers, els amics, els bancals, les malifetes pensades i executades, les aventures de colla i tantes altres coses que les tecnologies de la comunicació i la informació, paradoxalment privaran a la futura memòria col·lectiva dels nostres infants i adolescents actuals. Per altra banda, els de la generació que compartim edat, enyorança i records semblants a aquells que Manel Alonso tingué la sort de viure no podem si no recrear-nos llegint cada article i evocar al nostre magí totes les imatges d’una època no tan llunyana, perfectament retratades per la ploma assenyada d’un dels millors escriptors i coneixedors de la nostra literatura amb què compta el País Valencià. Sempre demanem una lectura acurada i sense presses. En aquest cas, entossudim un xic més la nostra proposta, perquè cadascun dels articles que conformen el llibre esdevé una possibilitat d’assaborir uns indrets i uns moments perduts en la nebulosa dels anys i rescabalats per la mà destra de l’autor.  Un viatge emotiu que cal no perdre’s.
 

Llegint s´entén la gent
El desamor al llarg de la història
Una ressenya de Francesc Pou de ‘D’amor, res' d'Antoni M. Bonet. Editorial: Aila Edicions. Llibre de relats guanyador del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas.2019
El tema de l’amor és fluent en l’obra d’aquest poeta i narrador de Carlet. No debades aquest polifacètic home de cultura i empresa ja havia dedicat dos llibres de contes (Amor cuit i Amor cru) a un dels grans tòpics de la literatura mundial de tostemps. Bonet ha tractat abundosament l’amor carnal i d’això en fa bon compte el llibres adés esmentats. Ara, però, amb aquests vint-i-un relats, l’autor mostra exemples palesos d’amor que més aviat, són desamor en la majoria dels casos, on la vessant física del noble sentiment és destriada d’aquella altra espiritual que en constitueix la base, la qual cosa conduirà a l’infortuni o al fracàs de la relació sentimental. Amb un llenguatge de gran qualitat literària, perfectament acoblat a les èpoques descrites a cada relat, recorrerem de la mà de l’autor paisatges i temps que aniran des de la València del segle XVI fins la França del segle dinou, l’Anglaterra victoriana, el Hollywood dels anys setanta¸ la Rússia decimonònica o la Catalunya dels anys 30. Pel que fa als protagonistes d’aquestes històries cal valorar l’esforç d’Antoni M. Bonet en burxar per les biografies de personatges molt coneguts del món de les arts i descriure-hi passatges amb afecció literària a allò més conegut de les seues vides, sobretot els episodis amorosos, on el desamor abocarà a la conclusió a les seues passions mancades de la generositat amb la qual el cor insufla aquest sentiment.  Mitjançant les planes d’aquest llibre, assistirem a les vivències, els neguits i les vicissituds en el camp de l’amor frustrat de grans escriptors, pintors, actors i actrius, etc., com ara Lord Byron, Greta Garbo, Enrico Carusso, Arthur Weslley, Anton Txèhov, i un llarg etcètera, sense oblidar els valencians Ausiàs March o Cèsar Borja. Sense voler caure en la repetició, hem d’incidir en la maduresa del llenguatge narratiu de Bonet, amb uns tints poètics que constitueixen una bellesa afegida a aquella altra del relat i de la història, descrita aquesta amb una agilitat que permet detenir-nos en l’assimilació de les descripcions i els recursos estilístics fets servir per l’autor i no perdre per això ni un bri del fil de la narració. Aconsellem una lectura pausada per tal d’assaborir la recreació en les diferents èpoques històriques així com també en el retrat d’uns personatges que no són gaire desconeguts per al lector. Si així ho fem, acabarem per invocar a la fi del llibre la lectura de més històries semblants, perquè haurem esdevingut autèntics còmplices o confidents de les desventures amoroses dels seus protagonistes.

Llegint s´entén la gent
Una novel·la carregada d’humanitat
Una ressenya de Francesc Pou de ‘El iaio a Nova York' de Vicent Borràs. Editorial: Aila Edicions Obra guanyadora del III Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil 2019
 

Llegint s´entén la gent
La Tierra errante
Micro ressenya de Pep Jordà. ‘La Tierra errante' de Cixin Liu. Editorial Nova
 

Llegint s´entén la gent
Un homenatge a la Terra
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'Amira. L’última flor de la Muntanya' de Just I. Sellés. Edicions La Muntanya
 

Llegint s´entén la gent
El dret de reescriure literàriament la història
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'Jo soc aquell que va matar Franco' de Joan-Lluís Lluís. Edicions 62. La butxaca. Premi Sant Jordi 2017

Llegint s´entén la gent
L’estany de foc
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'L’estany de foc' de Silvestre Vilaplana. Editorial: Bromera
 

Llegint s´entén la gent
Canto jo i la muntanya balla
Un pensament solt sobre 'Canto jo i la muntanya balla' de Irene Solà. Editorial: Anagrama
 

Llegint s´entén la gent
La última viuda de la Confederación lo cuenta todo
Quatre pensaments solts sobre 'La última viuda de la Confederación lo cuenta todo' de Allan Gurganus. Editorial: Anagrama
 

Llegint s´entén la gent
La señal
Ressenya apocalíptica sobre el best-seller 'La Señal' de Maxime Chatamm. Editorial: Alfaguara