Llegint s´entén la gent
El dret de reescriure literàriament la història
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'Jo soc aquell que va matar Franco' de Joan-Lluís Lluís. Edicions 62. La butxaca. Premi Sant Jordi 2017
Aquesta història, novel·lada en primera persona, ens narra el llarg periple de supervivència d’Agustí Vilamat, un jove que perdé un ull quan era un infant i mercè a un exemplar de la Gramàtica de Pompeu Fabra que li regala el seu professor, pren gust per la llengua i, en deixar l’escola, mamprén la feina de traductor. L’esclat de la Guerra Civil l’obliga a abandonar Barcelona, on s’havia establert i comença aleshores un llarga fugida que el durà al sud de França, on va començar en un camp de refugiats i en companyia d’un anarquista, l’Esteve, s’instal·la en un mas perdut als Pirineus, on tots dos rebran la invitació a enrolar-se a un comandament maqui autòcton, l’Exèrcit Lliure de Catalunya, tot formant part d’un front de resistència contra les forces franquistes que han ocupat el departament pirinenc de França, mercè a l’acord entre Hitler i Franco. L’obsessió per matar franquistes va arrelant-se al seu ànim fins arribar a focalitzar aquest desig en la persona del dictador i genocidi espanyol. L’autor d’aquesta obra, Joan-Lluís Lluís, català nascut a Perpinyà arrossega fins a la ficció una novel·la històrica amb fets que poden ser totalment creïbles, amb una ambientació de paisatges i d’història perfectament inserits en el seu context. No obstant, això, li atorga al seu protagonista l’honor merescut de ser l’executor del Caudillo, després d’haver sofert una llarga sèrie de penalitats descrites amb cruesa, i alhora, objectivitat, i que són presentades al lector en forma de diari de guerra. Guanyadora del Premi Sant Jordi de Novel·la l’any 2017, la seua originalitat rau en allò assenyalat adés: l’obertura de portes de la novel·la històrica perquè en faça entrada la ficció, tot barrejant-se amb l’acurada i rigorosa descripció de la vida d’un personatge, convertit en heroi, malgrat que les seues condicions físiques trenquen el model tradicional que aquesta mena de personatges sempre ha exhibit pertot. Es tracta d’una obra de lectura àgil, que situa ràpidament el lector en l’època i els paisatges que el seu protagonista recorre i que són descrits amb tota profusió de detalls, sense que aquests esdevinguen, de cap manera, irrellevants o sobrers.
 

Llegint s´entén la gent
L’estany de foc
Una ressenya de Francesc Pou sobre 'L’estany de foc' de Silvestre Vilaplana. Editorial: Bromera
Una vegada més el talent narratiu de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana i Barnés es posa de relleu en una nova novel·la històrica (gènere que, val a dir-ho, domina a la perfecció) situada en una de les etapes més negres del segle XV valencià, amb la persecució dels jueus no conversos, i d’aquells que s’havien convertit, però que continuaven practicant d’amagat el ritus jueu. L’obsessió per salvar el darrer exemplar imprés de la Bíblia jueva mou el protagonista, Daniel Vives a buscar refugi per tal de no caure sota les grapes de la Inquisició, al capdavant de la qual hi ha la terrible figura de Juan de Monasterio, vingut de Castella, i a qui el bisbat valencià ha cedit el comandament del Sant Ofici al Regne de València, en un clar exemple de pèrdua de poder i progressiva cessió a les institucions de la Corona de Castella. Silvestre Vilaplana fa un retrat molt minuciós i detallista de la societat valenciana del segle XV, de les formes de vida de la València d’aquella època, tot conduit per un fil narratiu intens i continu que aconsegueix mantenir l’interés fins la darrera pàgina. El bon ofici de l’autor en la successió temporal dels fets, descrits aquests de manera gairebé cinematogràfica amb diferents “càmeres” seguint les evolucions de protagonistes diferents, aconsegueix teixir una història compacta, perfectament inserida en el seu context històric que genera en el lector un interés creixent pel desenvolupament de la trama, alhora que el dota de les claus necessàries per a una comprensió de l’ambient històrico-social que envolta l’obra i la fa perfectament entenedora. Aquest desenvolupament dintre d’un context minuciosament descrit permet el coneixement de molts sectors de la societat valenciana de l’època, en un ample ventall que s’estén des de la casta dels nobles fins les persones humils i sectors més foscos com ara bruixes, nigromants, prostitutes, etc. En aquest recorregut daltabaix dels diferents sectors socials valencianes hi ha també la visió dels gremis, el poder de l’església catòlica i el món de les presons amb la pràctica dels més subtils mètodes de tortura. En definitiva, Vilaplana posa llum sobre les ombres d’un període fosc de la nostra història, poc conegut i amb un relat que de mica en mica s’hi va compactant, ramificada per l’actuació de diferents personatges amb un vincle comú que els uneix: trobar aquell exemplar de les escriptures sagrades per salvar-lo de les flames, o en el cas del poder eclesiàstic, per destruir-lo i impedir l’avanç de l’heretgia sobre la fe catòlica. Una vegada més el geni creatiu de Silvestre Vilaplana ens apropa el coneixement de la història del nostre País i de les persones que la feren possible. L’agilitat narrativa que caracteritza l’estil d’aquest autor permet que les prop de quatre-centes pàgines del llibre esdevinguen una lectura còmoda més propera a la d’un llibre de butxaca, la qual és impossible ajornar una vegada que hom s’ha endinsat en aquest món medieval valencià, descrit amb acurada precisió des de la primera plana del primer capítol. Bona estona i a gaudir de l’emoció que generarà a tothom que encete la lectura d’aquest llibre.

Llegint s´entén la gent
Canto jo i la muntanya balla
Un pensament solt sobre 'Canto jo i la muntanya balla' de Irene Solà. Editorial: Anagrama
Probablement el llibre més bonic, tendre, encisador, inspirat, poètic, delicat i imaginatiu que he llegit darrerament. És un recull de contes relacionats entre sí que parlen de les persones, animals, plantes, esperits, llegendes i coses en general que habiten la muntanya entre Camprodon i Prats de Molló. Que una volta que et poses tant se val que siga Prats de Molló com la Mariola, la Calderona o les serres del Maestrat. Un llibre que és un homenatge a la muntanya, a la vida i al plaer d’estimar. Altament recomanable. Irene Solà, 1 – La novela está muerta, 0.
 

Llegint s´entén la gent
La última viuda de la Confederación lo cuenta todo
Quatre pensaments solts sobre 'La última viuda de la Confederación lo cuenta todo' de Allan Gurganus. Editorial: Anagrama
Llibrot de 950 pàgines que com apunta el títol explica la vida de la vídua de l’últim soldat confederat viu. Al seus noranta nou anys quan ja ha mort l’espòs confederat i els nous fills que va parir; la vídua en qüestió aprofita per fer-li un set a la guerra de secessió nord-americana, als herois, a aquells que perpetuen la memòria més del que es menester, a l’esclavisme, al masclisme i a tot el que se li creua per davant d’una manera clara, senzilla, divertida i molt contundent. A mi m’ha recordat – d’alguna manera – a ‘Cien años de soledad’. Una passada de llibre del qual he gaudit molt aquest estiu. Molt recomanable.

Llegint s´entén la gent
La señal
Ressenya apocalíptica sobre el best-seller 'La Señal' de Maxime Chatamm. Editorial: Alfaguara
 

Llegint s´entén la gent
Lectura fácil
Ressenya sobre el llibre 'Lectura Fácil' de Cristina Morales. Editorial: Anagrama
 

Llegint s´entén la gent
Tres assaigs
Ressenya sobre el llibre 'Tres assaigs' de Jaume Cabré. Editorial: Proa
 

Llegint s´entén la gent
La frontera
Ressenya sobre el llibre 'La Frontera' de Don Winslow. Editorial: HARPERCOLLINS

Llegint s´entén la gent
Cel d’horabaixa
Resum de la presentació de Silvestre Vilaplana per al poemari ‘Cel d’horabaixa’ de Fracesc Pou. Editorial: Neopàtria
 

Llegint s´entén la gent
Antoni Miró: La mirada rebel
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Antoni Miró: La mirada rebel’ de Jordi Tormo i Santonja Editorial: Càtedra d’Antoni Miró de la Universitat d’Alacant
 

Llegint s´entén la gent
Knockemstiff
Ressenya sobre el llibre ‘Knockemstiff’ de Donald Ray Pollock. Editorial: Random House
 

Llegint s´entén la gent
Carvalho. Problemas de identidad
Ressenya de Pep Jordà sobre el llibre ‘Carvalho. Problemas de identidad’. Editorial: Planeta