Llegint s´entén la gent
La señal
Ressenya apocalíptica sobre el best-seller 'La Señal' de Maxime Chatamm. Editorial: Alfaguara
Llibre més roin que les pistoles malgrat haver venut milions d’exemplars i haver estat traduït a una pila d’idiomes. Argumentalment és una espècie de gaspatxo andalús entre ‘Poltergeist’, ‘Stranger Things’, ‘La matanza del dia de San Valentin’ i ‘Fantasma’. I pel que fa a la forma està mal contat i mal escrit: és repetitiu, avorridor, llarg, pesat i, a més, confon la por amb la ’imagineria gore’ i la tensió amb la ‘casqueria’ (em ma vida havia sentit parlar tant de budells no estan en una carnisseria ni en un quiròfan de Medicina Interna). Tot i que algun crític ha comparat l’autor amb Lovecraft realment s’assembla més a Sky sharks (que va d’un exèrcit de taurons zombis voladors despertats accidentalment) ja que més que por fa el ridícul. Especialment amb la recomanació de l’autor en la primera pàgina, que dubtant d’acollonir a ningú amb la seua novel·la, recomana llegir-la amb una determinada música, en solitari i preferiblement de nit, o amb poca llum. I ja posats, per què no dins la fosa d’un cementiri? O en la seu central de Ciudadanos? que fa més por. Fugiu si encara esteu a temps.
Llegint s´entén la gent
Lectura fácil
Ressenya sobre el llibre 'Lectura Fácil' de Cristina Morales. Editorial: Anagrama
Llibre directe, savi, descarnat, sexualment actiu i, per damunt de tot, molt divertit que va de quatre dones amb diversos graus de discapacitat intel·lectual que conviuen en un pis tutelat, ballen, okupen, autogestionen i assisteixen a assemblees interminables en Ateneus Llibertaris. Hi ha qui diu que és com el reverso tenebroso de ‘Campeones’. No sé si tant però sí que les 4 protagonistes estan més abandonades, son més autònomes, rebels i crítiques amb el sistema que els de la peli. Amb tot el sistema (incloent-hi la CUP, els llibertaris, els independentistes i, per suposat, els espanyols). Deia Jaume Cabré que si viatges veus llocs i paisatges i si llegeixes vius amb la gent que habita eixos llocs i paisatges. Després de llegir aquest llibre, a part de riure molt, m’ha fet l’efecte que m’he passat un parell de setmanes vivint a un pis tutelat de la Barceloneta amb la Nati, l’Àngels, la Patri i la Marga i que, fins i tot, m’han crescut rastes. Molt recomanable (el llibre i les rastes).
Llegint s´entén la gent
Tres assaigs
Ressenya sobre el llibre 'Tres assaigs' de Jaume Cabré. Editorial: Proa
Llibre que conté tres assaigs (el títol no enganya) de Jaume Cabré, que segons diu va escriure per descansar de ‘Fra Junoy o l'agonia del sons’, ‘Les veus del Pamano’ i ‘Jo Confesso’ successivament. I que tracten de literatura, de la necessitat d’escriure, del plaer de llegir, dels autors, dels lectors, de les obres. Un llibre on es barregen anècdotes, reflexions barbudes, memòries, consells de taller de literatura creativa i diversos articles sobre la constitució del llenguatge com a pàtria. Un llibre interesantíssim i intens per tots aquells que fan de la lletra una manera de viure.
Llegint s´entén la gent
La frontera
Ressenya sobre el llibre 'La Frontera' de Don Winslow. Editorial: HARPERCOLLINS
Tercera part de la trilogia (de moment) basada en l’apassionant món del narcotràfic, escrita per Don Winslow, que va començar amb ‘El Poder del perro’ y que va continuar amb ‘El Cartel’. Si la primera part explicava l’origen del tràfic de drogues a Mèxic després de que els respectius clans hagueren treballat molt anys de transportistes per als cartels colombians, i la segona la lluita entre eixos clans per fer-se amb el control dels cultius i de les rutes d’exportació cap als EE.UU; aquesta tercera aborda el salt que el capos mexicans fan cap al Nord, fins arribar al nucli del poder econòmic, polític i judicial dels Estats Units. De fet l’autor, que no té pels a la llengua, no es talla al assenyalar que el president Dennisson, que s’assembla com un ou a un altre ou, a Donald ‘Donaldson’ Trump té negocis i interessos econòmics amb narcotraficants mexicans. I també reflexions tan senzilles, sarcàstiques i contundents com aquesta:  ‘Si un billete de diez dólares cambia de manos, vas a la cárcel. Pero si cambias trescientos millones de dólares en Wall Street, vas a cenar a la Casa Blanca’ Un llibre enganxós, lúcid, informatiu, crític i, per damunt de tot addictiu, d’aquells que no pots parar de llegir, i que malgrat les 951 pàgines te’l llegeixes en un bufit. A mi em va ajudar a passar una espècie de calvari de 4 dies sense que pràcticament me n’adones. Molt recomanable.
Llegint s´entén la gent
Cel d’horabaixa
Resum de la presentació de Silvestre Vilaplana per al poemari ‘Cel d’horabaixa’ de Fracesc Pou. Editorial: Neopàtria
Cel d’horabaixa és un extens poemari dividit en dues parts anomenades “Espai de recança” i “Evocacions”. És un llibre que transita per moltes veredes i que es detura en molts aspectes d’aquest viatge poètic.  Les obres són de format divers però mantenen com a element en comú la cadència, la recerca del joc de la musicalitat amb les paraules i la intensitat de les imatges.
Llegint s´entén la gent
Antoni Miró: La mirada rebel
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Antoni Miró: La mirada rebel’ de Jordi Tormo i Santonja Editorial: Càtedra d’Antoni Miró de la Universitat d’Alacant
Darrerament han estat molts els escrits al voltant d’aquest artista plàstic alcoià, amb vocació universal.  La virtut de l’autor d’aquesta obra és fer compatible tot allò estudiat sobre una de les figures claus del moviment artístic del tardo-franquisme i de la transició que s’ha estés fins el nostres dies, amb una vitalitat creativa que uneix la capacitat d’expressió artística al desig de construir una societat, la nostra dels Països Catalans, amb vents de justícia social, llibertat, normalització lingüística i nacional. Efectivament, Antoni Miró ha esdevingut una de les veus més actives en la construcció nacional del País Valencià. Els seus nombrosos contactes amb polítics, escriptors i artistes en general, mantingueren viva la flama de la reivindicació, la qual ha estat present en tota la seua obra. Aquesta visió del compromís social que impregna l’obra del creador alcoià és posada de relleu una vegada més, i de manera exemplar, per l’autor, el Doctor en Geografia i Ordenació del Territori Jordi Tormo i Santonja, qui ja deixà una empremta molt grata en la biografia del cantant Ovidi Montllor, i ara, de bell nou, torna a fer gala del seu mètode d’investigació que ha aconseguit bastir una obra bàsica per al coneixement, no sols de la vessant plàstica del pintor i escultor, sinó també la humana, desgranant totes i cadascuna de les anècdotes que ens apropen a la seua figura, les seues inquietuds, els seus anhels i pensament al llarg de la seua trajectòria, la qual sortosament, encara no ha conclòs. El domini de la tècnica literària per part de Tormo permet una aproximació del lector vers una personalitat que des del primer moment hom troba encisadora, perfectament documentada amb tota mena de dates, dades, escrits, poemes, cartes, articles... per endinsar-nos, com ja hem dit, en la vida de Miró, i també dins el seu amplíssim món de relació amb les personalitats més emblemàtiques de la cultura en llengua catalana, com ara Vicent A. Estellés, Miquel Martí i Pol, el seu amic i ballarí Antoni Gades, Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Fuster, i una llarguíssima tirallonga de noms on caldria incloure la dels seus paisans Ovidi Montllor, Isabel-Clara Simó, Joan Valls o Sol Picó, amb correspondència i visites de treball al Mas El Sopalmo, residència que ha estat el seu centre de treball i vida d’ençà que tornà a Alcoi procedent d’Altea, on visqué la dura etapa de la transició democràtica. L’abast internacional de la projecció d’Antoni Miró és una constant que hom va descobrint de la mà de Jordi Tormo, qui ha esdevingut el seu biògraf fidel i pont d’unió de l’artista amb el públic, la qual cosa fa possible l’admiració més profunda del conjunt de la seua obra, després de conèixer el seu compromís amb la realitat i el seu esperit de denúncia social permanent.  La lectura d’aquest llibre ens posa en condicions d’aprofundir en qualsevol dels múltiples aspectes que presenta l’obra d’aquest alcoià universal. N’hi ha molts, d’estudis rigorosos arreu del País, on la càtedra de la Universitat d’Alacant que du el seu nom n’és la difusora perfecta. A Jordi Tormo caldrà agrair-li haver-nos donat les claus que ens faran conèixer i valorar com cal la magnitud de l’obra de Miró al llarg de tota la seua trajectòria fruïda, i alhora, apassionant.
Llegint s´entén la gent
Knockemstiff
Ressenya sobre el llibre ‘Knockemstiff’ de Donald Ray Pollock. Editorial: Random House
Donald Ray Pollock (Knockemstiff, Ohio, 1954) és un escriptor nord-americà que va néixer i va viure a la localitat de Knockemstiff. Que va abandonar aviat els estudis per treballar en una planta càrnica i, posteriorment, en una fàbrica de paper, on va romandre més de tres dècades i que quan comptava amb 55 anys, any amunt any avall, es va graduar en el programa d'escriptura creativa de la Universitat Estatal d'Ohio i va publicar el seu primer llibre, una col·lecció de relats anomenada Knockemstiff. Tots els relats de Knockemstiff succeeixen a la ‘Hondonada’, nom amb els que els habitants identifiquen el seu poble (o el que siga), i on succeeixen històries crues, aspres, tristes, tan sòrdides que li diuen gos fes-te enrere al realisme brut de Raymond Carver però en les que sempre sura un cert tuf, si no d’humor, de mala llet divertida. Knockemstiff és un catàleg, digues-li catàleg digues-li monstruori, de personatges llençats a perdre, violents, cretins, retardats, inadaptats, que roben la medicació als seus familiars malalts per fer negoci, que es passen la vida més penjats que una botifarra, que viuen en caravanes, en cotxes abandonats, que malviuen, que treballen en gasolineres cutres, bars cutres (els que treballen) que es deixen morir de fred i, que en general - com la editorial Pepitas de Calabaza - tenen menys projecció que un Cine Exin Malgrat tot açò Knockemstiff resulta un llibre curiós, força interessant, enganxós a més no poder que malgrat la brutícia i la sordidesa de cap manera, provoca rebuig (i això que es veuen vindre a la llegua per on van totes les històries i que no hi ha cap lloc per a la redempció) si de cas, un poc commoció i una altre poc d’estranya tendresa.
Llegint s´entén la gent
Carvalho. Problemas de identidad
Ressenya de Pep Jordà sobre el llibre ‘Carvalho. Problemas de identidad’. Editorial: Planeta
Era complicat treure a Carvalho d’aquella presó de Bangkok on el va deixar aparcat Manuel Vázquez Montalbán abans de quedar-se ell mateix atrapat per sempre en un aeroport de la mateixa ciutat. Era complicat trobar una justificació per tornar-lo a Barcelona, recuperar-li el to lúcid, cínic (que ara ja no es defecte sinó virtut) i mortalment cansat del detectiu que va matar Kennedy, tornar a cuinar receptes nocturnes defugin el veganisme de Biscuter, beure’s barrils d’Ardbeg malgrat l’alien del fetge, mamprendre la crema de llibres (incloent-hi ‘Asesinato en el Comité Central’ de Manuel Vázquez Montalbán) en una xemeneia encesa malgrat les caloroses nits de Juliol de Vallvidrera i prestar-se de nou a lluites amoroses amb núvies zombies, incitadores (o no) d’assassinats familiars, divorciades benestants i probablement també Juliette Binoche. Era molt complicat. I Carlos Zafón (Barcelona, 1966) poeta, guionista, articulista, crític literari i novel·lista especialitzat en el gènere se n’ha sortit amb nota. No només ha ressuscitat magistralment el detectiu de Montalbán (en aquesta novel·la ‘El Escritor’) sinó que li ha donat una nova dimensió autodestructiva, canalla, negra i, sobretot, molt tendra. A més d’incloure un enginyós joc de personalitats sobre qui es en realitat Pepe Carvalho ¿un personatge de ficció obra de El Escritor? ¿un personatge real? ¿un personatge realment imaginat per El Escritor que ara inspira un altre escriptor? ¿un pardal, un avió? En qualsevol cas Pepe Carvalho era un personatge enyorat, necessari i forçós que ens ajudava a entendre la realitat que ens envolta on acostumem a perdre’s els que no tenim el seu desencant i la seua lucidesa. I ara segurament podrem tornar a gaudir d’ell. "No descarto un segundo Carvalho, pero no será mi próximo libro". Que siga el seguent.
Llegint s´entén la gent
Un diccionari “condidet i molt apanyaet”
Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Diccionari de butxaca’. Editorial: Tipografia La Moderna.
Ben clar ho diu el pròleg: aquesta és una obra per riure’ns. Aquests autors, avesats observadors, i si hom vol, estudiosos d’aquest fenomen sociològic que s’anomena l’alcoiania (el mateix sentiment dels altres pobles del món, però més carregats de passió), aquests autors doncs, pretenen que ens mirem el melic per enèsima vegada, amb un prisma o vidre de les ulleres diferent, que no és altre que el punt de vista de l’humor. Un humor esguitat dels nostres vocables, les nostres frases fetes, les nostres expressions, les nostres manies, les nostres virtuts i els nostres defectes. Tot plegat, un estudi sociològic a peu de carrer fet a mode de diccionari de butxaca (de gavardina), però superant àmpliament aquesta estructura ordenada alfabèticament i amb una rígida explicació d’allò definit. Ací, hom tracta de donar explicació a moltes coses que semblen inexplicables a primer cop de vista. Tot i això, l’aguda visió i la ploma àgil dels seus autors acabarà per desgranar la morfologia del caràcter dels habitants d’aquesta singular Foia, l’expressió més gràfica de la qual es fa a través de la llengua, barrejada de català, castellà, orgull, sornegueria i mala bava, que de tot n’hi ha a cadascuna de les expressions que les nostres boques emeten en forma de llenguatge oral. Quins són, però, aquests intrèpids burxadors de les essències del nostre llenguatge que gairebé caricaturitzen els seus paisans a base de treure’n capes de pompositat i fastuositat a tot el que ens envolta i ens defineix? L’un és un escriptor, columnista, autor de llibres i guions televisius, qui als seus textos de monòlegs sobre temes locals ja havia deixat la seua empremta en l’aguda observació i recapte d’expressions típiques de la parla popular alcoiana. El seu nom és Pep Jordà, i ja va recollir tot de mots i frases fetes dels habitants d’aquesta vall en una publicació digital, Tipografía La Moderna, dirigida juntament amb l’altre autor d’aquesta obra, el periodista Javier Llopis. Llopis és una de les figures més brillants que ha donat el periodisme a la nostra ciutat al llarg de la seua història. Dotat d’una capacitat de visió i d’anàlisi crítiques extraordinàries, coneix com poca gent els ets i els uts de la realitat sociopolítica alcoiana, i aquesta visió ha decidit d’aplicar-la a l’àmbit costumista de la societat del nostre poble, descobrint tots els aspectes de la personalitat de l’ésser alcoià que s’amaguen sota la simple expressió del vocable oralment articulat. Aquesta visió crítica, enriquida amb la ironia de què és capaç Jordà venen a confluir en una hilarant i alhora sociològica visió de la nostra gent, de la seua manera tan peculiar de parlar, i consegüentment, de veure el món i d’actuar-ne en conseqüència. I la baralla quedaria incompleta sense la tercera carta que forma el trio d’asos. Quan els dos autors consideren que de mots ja n’hi ha hagut prou i massa, recorren a allò de “una imatge val més que no mil paraules” i encarreguen aquesta comesa a tot un acadèmic de la pintura alcoiana, Manuel Antolí, director que fou de l’Escola d’Art i Disseny de la nostra ciutat. Antolí agafa el pinzell més satíric i ens regala unes produccions gràfiques molt properes a la caricatura, però de realització molt més rica i colorista. Tot un regal per al pacient lector. El conjunt del tot plegat és aquest llibre de fàcil lectura i rialla intel·ligent, que, a base d’analitzar els usos dels mots més freqüents i característics dels habitants de la ciutat que ens acull i ens deixa viure (de vegades, no massa), esdevé un autèntic retrat interior de la seua gent, una gent que els agrada molt de mirar-se el melic, i si s’escau, deixar-ho per escrit. I dit, i escrit, queda. Ara caldrà fer-ne una lectura pausada i reflexiva, talment com si miràrem la placa d’una radiografia, per veure’ns i descobrir-nos una mica més dins de nosaltres.  Si de l’alcoiania hom pot eixir-ne, amb aquest llibre n’entrarà de ple. Amb coneixement de causa, però.  Salut i enhorabona als tres autors.
Llegint s´entén la gent
Kentukis
Kentukis està entre els 10 millors llibres publicats en espanyol en 2018, segons New York Times
Samanta Schweblin és una escriptora nascuda a Buenos Aires amb llibres de relats i varies novel·les al calaix que ha guanyat els premis Tigre Juan i Ojo Crítico; que ha estat nominada al Man Booker Prize 2017 i traduïda  a mes de 25 idiomes. Kentukis es la seua darrera novel·la. La  novel·la originalíssima, ocurrent, brillant, lúcida i acollonidora va d’un invent (que és una barreja de web cam i tamagochi) i explica com la seua adquisició i popularització afecta a les persones que l’adquireixen (els amos) i als que li donen vida (els que son) la qual cosa aprofita l’autora per reflexionar sobre les relacions,  les experiències, les addiccions, les frustracions i en definitiva sobre tot el bo i el dolent del món virtual i les xarxes socials. El millor de tot es que aquest punt – digues-li de ciència ficció, digues-li de anticipació científica, digues-li de ja estan ací – s’explica a través de històries curtes algunes de les quals tenen continuïtat, i altres no, divertides, emotives, colpidores, protagonitzades per persones de carn i os  que deixen al rebost quantitat de matisos, de personatges i situacions que no s’expliquen però que s’endevinen perquè la meitat de la novel·la, com l’amor, està en el aire. En definitiva, Kentukis es una novel·la intel·ligent entretinguda, profunda, escrita d’una manera enganxosa i senzilla; construïda amb intel·ligència; adobada amb mala llet i molta sensibilitat. Una perfecta combinació de realisme brut i ciència ficció que ben bé podria ser el resultat si Cixin Liu i Raymond Carver s’hagueren posat a escriure una història a quatre mans.
Llegint s´entén la gent
Una visió completa de l’artista
Ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula’ de Jordi Tormo. Editorial: Sembra. Llibres.
La periodista Núria Cadenes ja va deixar una empremta molt gran en la nostra memòria, en publicar la biografia del cantautor i actor alcoià Josep Ovidi Montllor i Mengual, al seu llibre L’Ovidi. Ara podem dir que som davant de l’obra definitiva sobre l’artista. Hom podrà aprofundir en qualsevol dels aspectes que il·lustren l’apassionant activitat de l’Ovidi, però la visió global i completa de la seua vida i obra ens la mostra l’escriptor alcoià Jordi Tormo i Santonja en aquest llibre editat en 2015 per l’editorial Sembra. Un acurat treball de recerca, anàlisi de materials de l’artista, lectura de la seua obra i de les publicacions, entrevistes i recollida d’informació del món de relació del cantant, així com també un coneixement exhaustiu de tota la seua producció, ha permés aquest Doctor en Geografia i brillant escriptor, bastir un llibre que necessàriament ha de ser punt de partida d’investigacions posteriors, i alhora, referent obligat per a l’estudi de la seua vida i obra. El magnífic treball de catalogació dels poemes no amaga l’anàlisi seriosa sobre la personalitat de l’autor, la seua dedicació artística i la projecció en l’àmbit de la cultura dels països de parla catalana, mitjançant el contacte amb personalitats rellevants com ara Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Josep Maria de Sagarra, Apel·les Fenosa, Antoni Miró, Paco Muñoz, i una llarga llista del moviment lligat a la cultura pròpia d’aquests territoris, a partir dels anys 60 i fins a les acaballes del segle passat, quan es produí el traspàs de l’artista d’Alcoi L’altra vessant del treball de Tormo és la reivindicació de l’Ovidi poeta. Sabem dels poemes propis esdevinguts cançons mercè a la seua veu, de qualitat interpretativa innegable i a la guitarra fidel de Toti Soler, així com també l’excel·lència recitativa que demostrava en declamar versos d’altres autors, ja fos Salvat Papasseti, Sagarra, Estellés o Pere Quart. Aquest llibre, però, trau a la llum l’obra escrita en poesia del cantant alcoià, gran part de la qual mai no es va publicar i gràcies al treball de datació de Jordi Tormo en sabem de l’existència. Coneixíem i admiràvem a l’Ovidi cantant, rapsode, actor i “pallasso” (com ell s’anomenà a si mateix en alguna ocasió). Jordi Tormo n’afegeix l’Ovidi poeta, doncs així ho manifesta en aquesta obra, i queda clara la veneració que professava als treballadors del vers i la rima, els quals van centrar la part més important de la seua activitat musical. En definitiva, es tracta d’una obra d’estudi rigorós, d’anàlisi de totes les facetes creatives de l’Ovidi, recollides en un llibre que no fa ombra a aquell altre que escrigué Núria Cadenes. Ans al contrari, tots dos es complementen, arrodonint el coneixement necessari que hem de tenir sobre la vida i obra de l’autor del barri del Viaducte tots els qui l’estimem i l’admirem. I no en som pocs.
Llegint s´entén la gent
Alejandro
Una ressenya de Detroit Llibres (furtada del Facebook)
Ja està a la venda a Detroit 'Alejandro', el llibre dedicat a l'artista alcoià Alejandro Soler (1946-2013), publicat per la Fundación Mutua Levante amb la col·laboració de l'Institut Valencià de Cultura GVA, l'Ajuntament d'Alcoi i l'Associació de Sant Jordi Alcoi. El dimarts 13 de novembre es va realització la presentació testimoniant la passió i l'empeny que han posat Jose Aguilar i Andrea B. de Frutos a l'hora de traure avant este projecte, amb la col·laboració de molts altres còmplices, començant per la pròpia família d'Alejandro Soler. El resultat és un llibre de gran format que recull bona part de l'obra de l'artista en les seues diferents tipologies (obra plàstica, cartelleria, dissenys festers, teatre, cinema, dissenys nadalencs i tires còmiques) i que inclou, a més, diversos textos de persones d'alguna manera properes a Soler. El conjunt ofereix una mostra de la magnitud de la seua figura i la complexitat de les seues creacions, que encara ara resulten trencadores i amb un enorme poder estètic. És, en definitiva, un homenatge carregat d'emoció i una referència imprescindible en la biblioteca de qualsevol amant de l'art.