Llegint s´entén la gent
T’estimo, Marta
Ressenya de Francesc Pou sobre la novel·la ‘T’estimo, Marta’ d’Isabel-Clara Simó. Edicions de La Magrana
Hom diu que les filles i els fills uneixen els matrimonis. Isabel - Clara Simó, en aquesta novel·la, s’encarrega de demostrar que aquesta dita no s’acompleix en la totalitat dels casos. Lídia i Ferran, una parella jove, de vida alegre i aparentment feliç, tenen una filla, de nom Marta, que venia a complir el desig de tots dos de formar una família. La natural alegria amb què Lídia assumeix la maternitat quedarà lluny, per sota, de l’amor que el pare va desenvolupant vers la petita criatura a mesura que aquesta va creixent. Aquest amor obsessiu esdevé un trepant ben esmolat que poc a poc anirà foradant el mur sobre el qual s’havia assentat la felicitat de la parella. L’escriptora alcoiana defuig de plantejaments o visions unilaterals de la qüestió, i per contra, deixa que la història siga explicada pels mateixos protagonistes, amb relats psicològics escrits com a mena de diari personal, on cadascun d’ells ofereix la seua visió de l’evolució del problema, que corre paral·lela al creixement diari de la petita Marta. L’encert de la novel·lista consisteix a posar-se en la pell dels dos integrants del matrimoni, antagònics en les conviccions i en la concepció d’allò que hauria de ser la relació de pares amb la xiqueta vinguda al món per alegrar la llar, i que es convertirà en motiu de discòrdia. La trama va avançant mitjançant els escrits en primera persona de Lídia i Ferran, que van desgranant els seus sentiments i la seua impotència, cada cop més gran, davant una convivència matrimonial que degenera dia rere dia, i que ha fet que hi sure per sobre de tot, la desconfiança creixent de l’un vers l’altre. Tots els canvis provocats en llur situació laboral de res no serviran. Lídia, que començà tenint cura de la petita, trobarà feina per prendre un alè nou, i serà Ferran qui se’n farà càrrec de la noia, amb la qual cosa l’obsessió per la seua filla es dispararà fins als límits d’allunyar-lo de tot el que l’envolta, incloent-hi el seu matrimoni. El lector rep, per part de l’autora, la comesa de ser psiquiatre de la relació i assisteix passivament al lent desenllaç de l’obra, accelerat per un fet sorprenent que provocarà un final que podrà ser previsible o no, tot depenent del grau d’implicació emocional que hom tinga amb el problema de la parella. Cal fer esment de la genialitat de la novel·lista en acarar dos personatges enfrontats i posar-se en la pell de tots dos, descendint al nivell de la quotidianitat dels fets i dels sentiments, per tal de fer arribar al lector el deteriorament d’una relació de parella. Tot plegat, dos diaris personals que s’apleguen en un relat escrit en una doble primera persona. Una interessant aportació sobre l’anàlisi de la vida en comú, les conseqüències i conclusions dels quals l’escriptora deixarà en mans de tot aquell que s’hi endinse en la lectura.
Llegint s´entén la gent
L’assassí que estimava els llibres
Novel·la negra no massa obscura entretinguda amb un desenllaç divertit i sorprenent.
M’agrada molt –literàriament parlant, personalment no tinc el gust  – l’escriptor i doctor en biologia Martí Domínguez des de que vaig llegir aquella primera novel·la sobre ‘Les confessions del comte de Buffon’ (premi Andròmina, Premi Crexell i Premi de la Crítica de la Universitat de València) i ‘El secret de Goethe’ guardonada amb el Prudenci Bertrana. M’agrada el seu punt de vista, l’agudesa, el llenguatge ric i clar, la forma de construir les situacions sense floritures, artificis ni piruetes argumentals. Eixa manera precisa i acurada, gairebé científica, de tractar els arguments on no queda lloc per al mamarratxo literari. Aquesta darrera novel·la ‘L'assassí que estimava els llibres’ també m’ha agradat molt. No només perquè hi ha dos morts; i un assassí que deixa llibres als llocs del crims; i reflexions al voltant de la literatura i de d’intel·lectualitat; o de la manca d’interès per la cultura en general i  del món universitari en particular; i perquè li pega una bona repassada a la fauna humana del carrer Colón, de Torís, i fins i tot, de les muntanyes d’Alcoi; i perquè li fa un set a la cultura, a la contracultura, a la post-cultura i al fet diferencial. Per anar acabant. Novel·la negra no massa obscura entretinguda, interessant i alliçonadora amb una enganxosa investigació policial amb un desenllaç divertit i sorprenent. Molt recomanable.   
Llegint s´entén la gent
Més que una novel·la negra
Entre les urpes del gat, una crítica de Francesc Pou
No negarem el caràcter de novel·la negra, doncs l’argument de l’obra “Entre les urpes del gat” (Manel Alonso i Català. Editorial tresiquatre ) està basat en la mort del professor Galcerà i la investigació subsegüent que mamprén, per iniciativa pròpia o propiciada per l’amistat que l’unia al finat, el jove Joan Claramunt. Açò no vol dir que Manel Alonso pretenga inventar la novel·la negra valenciana (si més no, ja ho féu Ferran Torrent amb les aventures de Toni Butxana i Hèctor Barrera), més aviat l’objectiu de l’escriptor de Puçol és tot un altre. Sota l’embolcall del terrible assassinat (?) del professor Eduard Galcerà i les dificultats que hi trobarà el seu amic o deixeble Claramunt per esbrinar les claus de l’homicidi, hi ha un desig de mostrar el lector la vida, la història, la parla, el dia a dia dels habitants del seu poble, conegut literàriament com Pouet. Alonso defuig d’interpretacions tècniques (des d’un punt de vista policial o de detectius)  i focalitza l’estudi dels fets des de la interpretació d’un jove del poble amb preparació universitària, que es llança a esbrinar les causes d’una mort que commou un poble des d’una vessant totalment amateur. Això conduirà l’autor a un camp de recerca d’informació basat en el poble, en la gent que l’habita, en els costums d’aquesta gent i la forma de vida que hi havia a aquella població en els anys cinquanta, però que amb la conjunció d’interessos que s’endevinen i els fils ocults que maneguen tota la trama, hom podria situar-la (amb permís de les noves tecnologies) en l’època actual. Amb tècnica cinematogràfica, comença per l’exposició del crim abans de presentar-nos el protagonista de la investigació, el qual no és tractat com a heroi, perquè no és més que una persona del poble amb una preparació intel·lectual que li valgué l’amistat amb el professor mort i, consegüentment el deute moral d’esbrinar-ne les causes, burxant entre la gent del poble i els interessos de qui n’eren els amos o els caps visibles de la vida quotidiana d’aquest. Una posada de llarg novel·lística per a la població que ha esdevingut la torre d’ivori de l’autor, i que li confereix una categoria literària innegable. Un poble que es presenta en el seu estat pur, amb les particularitats lingüístiques, expressions col·loquials d’una gent que encara no havia rebut la vista de nouvinguts, com a conseqüència d’un procés d’industrialització els orígens del qual comencen a ésser endevinats en el relat de la novel·la. Pouet és alhora, un poble amb uns costums de vida valencians, on res no pot passar i alhora s’hi esdevé allò que ningú mai no hauria pensat. Si a un poble petit es pot produir una mort amb causes ocultes, la universalitat del lloc està servida. Si més no, a nivell literari. Una obra de lectura més que recomanable que rebutja el happy end, tot substituint-lo per un non defining end, on tan sols el lector que en fa una acurada lectura, potser hi trobarà la clau del misteri. Sort i endavant, que paga la pena!.
Llegint s´entén la gent
La novia gitana
Torna Dolores Redondo amb pseudònim?
'La novia gitana’ és una novel·la negra de Carmen Mola (pero mola más capitán general ) que s’inicia amb l’assassinat d’una núvia gitana (d’ací el títol) i que continua amb la posterior investigació a càrrec d’un departament d’elit de la Policia dirigit per la inspectora Elena Blanco que recorda la inspectora Colomba Caselli en versió madura. La novel·la té bon ritme, un argument que no està malament, alguns girs inesperats i resulta addictiva a més no poder. I a més per no fer-li un lleig a la moda actual, després de resoldre l’enigma obre un altre per enganxar el lector en mires al proper lliurament. Lectura fàcil i divertida per aquests darrers dies estiuencs.
Llegint s´entén la gent
El nedador del mar secret
El nedador del mar secret’ és una novel·la curtíssima, bellíssima, intensa i molt esgarrifant
‘El nedador del mar secret’ és una novel·la curtíssima, bellíssima, intensa i molt esgarrifant que conta el naixement d’un nen (del primer nen de la parella) explicat pel seu pare i que transmet un munt de sensacions, entre elles la d’una inabastable soledat. L’història és un relat autobiogràfic de l’escriptor i guionista William Kotzwinkle conegut per haver escrit la versió literària d’E.T L’extraterrestre; el guió de la quarta part de Pesadilla en Elm Street; més de vint novel·les de gènere fantàstic, thriller, suspens i un munt de llibres dedicats al públic infantil i juvenil. Kotzwinkle va escriure el llibre d'una tirada l’any 1975, el va publicar, va guanyar el National Magazine Award Fiction i el llibre, com sol pasar, va anar quedant el l’oblit. Però el 2012 arran d’una cita que Ian McEwan va fer a la seua novel·la 'Operación Dulce' dient que ‘El nedador del mar secret’ llibre que agradava als dos protagonistes que mai coincidien en gustos literaris, el llibre va experimentar un nou renaixement la qual cosa va permetre l’edició en altres indrets de parla no anglesa. Com és el cas. Aprofitem doncs l'atzarós fet i llancem-nos a la lectura d’aquesta història vital, sàvia, trista, tendra escrita amb un llenguatge senzill i clar i amb una manera de narrar asèptica sense cap concessió al mamarratxo literari ni a la floritura estilística. Un llibre que explica clar i ras l’essència de la existència i que se’t queda pegat a la pell.
Llegint s´entén la gent
La invención de la Naturaleza
No importa lo lluny que un vaja sinó lo viu que està
‘La invención de la naturaleza’ és una biografia d’Alexander von Humboldt que - segons he descobert llegint-la - va ser un científic visionari que va crear una nova manera d’entendre la Natura; un dels primers científics en explicar que la Terra és un organisme viu ple d’interaccions i no una suma de parts separades; un incansable viatger que va pujar el Chimborazo, que va navegar per l’Orinoco i va recórrer Siberia; un personatge de relleu al segle XVIII que va freqüentar personalitats com Goethe, Jefferson o Simon Bolívar (amb permís de Rafael Hernando Fraile) i que va influir en l’obra de científics com Charles Darwin i naturalistes com Henry David Thoreau. El llibre que es llegeix amb l’alegria d’una bona novel·la, està escrit per la historiadora d’origen alemany, Andrea Wulf i es divideix en blocs temàtics. El primer, de caràcter biogràfic, inclou els grans trets de la vida del naturalista, els dos viatges que va realitzar per Amèrica durant els anys 1799 a 1804, el viatge per Rússia l’any 1829 i els encontres que va mantindre amb gent important com el president Thomas Jefferson o l’independentista i secessionista, alhora que patriota veneçolà, Simón Bolívar. Nota entre parèntesi: (Durant el viatge a Amèrica del Sud aprofita per a fer un repàs en profunditat a l’imperi espanyol, a la monarquia, a la santa mare església i a l’exèrcit colonial. Si vos va el ‘a por ellos oe!’ absteniu-vos de llegir-la. O no. Vosaltres sabreu) La segona part està dedicada a la influència que Humboldt va tindre en el món científic de l'època en general i en particular en les teories de Darwin o en el ‘Walden, o la vida als boscos’ de l'escriptor i pensador Henry David Thoreau. Així com en autors posteriors com: George Perkins Marsh el primer conservacionista dels EEUU; Ernst Haeckel filòsof alemany que va popularitzar el treball de Darwin o John Muir fundador en 1892 del ‘Sierra Club’, el primer grup conservacionista de la història. Un llibre molt interessant carregat d’informació presentada de forma amigable i intel·ligible que ens ajuda a comprendre’ns en la mesura que entenem l’organisme superior que es rodeja i que dona sentit a moltes coses. Un llibre que potser no ens farà més savis però que conté tots els ingredients per a aconseguir-ho.
Llegint s´entén la gent
El fin de la muerte
Una de les trilogies més reeixides, interessants, enganxoses i originals de la ciència ficció present i passada
‘El fin de la muerte’ és el tercer lliurament de la saga escrita per Cixin Liu (autor guardonat 8 voltes amb el Galaxy Award, equivalent xinés als premis Hugo, i amb el Nebula). Una trilogia que es va iniciar amb ‘El problema de los tres cuerpos’ que va continuar amb ‘El bosque oscuro’ i s'ha convertit en una de les trilogies més llegides, reeixides, interessants, enganxoses i originals de la ciència ficció present i passada; incloent-hi la Fundación, Dune, 2001 i les seqüeles o la saga d’Ender. Una trilogia que no s’assembla gens a cap altra obra de ciència ficció, on no hi ha ‘homenatges’ literaris, inspiracions o referències (llevat d’un monòlit i una espècie d’amor en l’aire cap a Stanley Kubrick i el final de la seua Odissea Espacial). Una obra on tot fa olor a nou i on hi ha més filosofia, física i especulació científica que lluites per la galàxia, curses entre naus, o rivalitats entre imperis. De fet és com una versió divertida, enganxosa i prou més comprensible de ‘La historia del temps’ o del ‘Llibre tibetà del morts’. Una obra amb més dubtes que certeses i més interrogants que repostes, que planteja un munt de reflexions al voltant de la civilització, del progrés tecnològic, del futur, de la vida, de l’univers, de la vida a l’univers i de la vida de l’univers. Una obra que t’ajuda un poc a entendre què som, d’on venim i cap on anem; i que et recomano llegir el més aviat possible. Abans que l’univers es torne unidimensional i no pugues fer-ho.  
Llegint s´entén la gent
El sindicat de l’oblit
Segon lliurament (probablement l’últim) de les aventures de Mossèn Farràs
Albert Villaró és un escriptor andorrà que s’assembla con un ou a un altre ou a l’autor islandès Viktor Arnar Ingólfsson; que ha escrit relats curts, novel·les, llibres de no ficció; que ha guanyat els prestigiosos premis Nèstor Luján, Carlemany, Josep Pla i Prudenci Bertrana; que és l’autor d’una reeixida saga de novel·la negra (digues-li negra digues-li grisa obscura) protagonitzada per l’inspector de la policia andorrana, Andreu Boix i la mossa d’esquadra Alícia Povedilla (que venen a ser una espècie de Bevilacqua i Chamorro però amb una mica més de trellat); i que -des de 2014- es el creador de Mossèn Farràs, l’agent més singular, reflexiu, agosarat i eixerit (o potser no tant) dels Serveis d’Espionatge Catalans. Mossèn Farràs és una mena de James Bond d’anar per casa d’una ucrònica (i utòpica) República Catalana nascuda l’any 1934, envaïda pels nazis durant la Segona Guerra Mundial i alliberada pels americans (com el països europeus de més enllà dels Pirineus) finalitzada la guerra que, com els gals de l’aldea d’Astèrix, lluita permanentment contra els romans invasors. En aquest cas contra els generals espanyols que fan tot el possible per recuperar el territori perdut i si més no per ficar el seu dit dictatorial de la unitat de destí en l’ull de la Catalunya republicana. Aquest segon lliurament (probablement l’últim) de les aventures de Mossèn Farràs ‘El sindicat de l’oblit’ té com a missió corregir els errors del passat, acabar la feina que va quedar a mitges a ‘Els ambaixadors’ i deixar nugat i ben nugat (o no) el futur de la República Catalana. Una història enganxosa, divertida i alliçonadora escrita amb la gràcia que habitualment té l’Albert Villaró  per atrapar el lector amb una prosa àgil, irònica, punyent i ben divertida i capbussar-lo en la història sense deixar-lo respirar que amb l’excusa de la ucronia planteja un munt de preguntes i possibilitats sobre el present, el passat i el futur de Catalunya, de l’Estat Espanyol i dels territoris adjacents. Un interessant exercici sobre el que Julio Verne va dir: ‘No hi ha res com imaginar per crear futur, ja que el que avui és utopia serà carn i sang demà’.
Llegint s´entén la gent
Y Seiobo descendió a la Tierra
Probablement el llibre més bonic que he llegit en ma vida
Si l’art fora una religió (que ben mirat ho és) el recull de relats  ‘Y Seiobo descendió a la Tierra’ seria una espècie de missal o de llibre litúrgic ; i el seu autor, László Krasznahorkai escriptor hongarès nascut a Gyula en 1954; que en 2004 va guanyar el Premi Kossuth - un dels més prestigiosos al seu país - pel conjunt de la seva obra i el 2015 el Man Booker International, seria el seu evangelista. Perquè ‘Y Seiobo descendió a la Tierra’ llibre composat de 17 relats, numerats segons la successió de Fibonacci - ho he llegit a alguna part-  una numeració on la suma de cada capítol és igual a la suma dels dos anteriors, tendint sempre a l’infinit, és un manual d’erudició sobre la bellesa i sobre el misteri de per què un objecte qualsevol com, posem-ne per cas, una màscara de teatre nō, un Buda necessitat de rehabilitació, un tros de marbre al Louvre, un palau nazarí roig, unes notes a un pentagrama, una acròpolis, aconsegueix transcendir i transmetre a l’observador, en aquest cas al lector, profunditat, bellesa i infinitud. Potser contribueix a açò el fet que està escrit d’una manera poc habitual, experimentalista (també ho he llegit a alguna part) amb frases llargues, separades per comes que aconsegueixen transmetre reflexions, acurades descripcions i erudició amb posat de pensament místic. Una combinació que com un mantra, et deixa amb una estranya musicalitat al cervell  i amb la sensació que – com deia aquell - la bellesa és l'esplendor de la veritat, que si desmuntes la joguina no només et quedes sense joguina sinó que no has esbrinat, ni entès,  absolutament res i que – com deia aquell altre - la bellesa, com el dolor, fa patir. Resumint i copiant les paraules de l’amic que em va deixar el llibre i em va donar a conèixer l’autor ‘probablement el llibre més bonic que he llegit en ma vida’.
Llegint s´entén la gent
L’hora de despertar-nos junts
Vaig llegir en alguna part que L’hora de despertar-nos junts’ era com el revers tenebrós de ‘Patria’
Vaig llegir en algun lloc - quan ‘Patria’ només anava per la segona edició - que un reeixit autor basc, Kirmen Uribe, guanyador del Premi Nacional de Narrativa 2009 amb la seua primera novel·la ‘Bilbao-New York-Bilbao’ (el mateix premi que enguany ha guanyat la novel·la de Fernando Aramburu), havia escrit ‘L’hora de despertar-nos junts’. Obra considerada per alguns com el revers tenebrós de ‘Patria’, o si més no, com la versió abertzale del que ha estat el fenomen literari de la temporada. Però això, com dirien Els Luthiers ‘no solo no es verdad sino que además no es cierto’. ‘L’hora de despertar-nos junts’ no és cap versió de rés, és una magnífica obra, que explica de manera àgil, intensa i concisa la història del trompetista, espia i activista basc Txomin Letamendi i de la seua esposa Karmele Urresti. Des de que es van conèixer a França fins que la família (o part d’ella) va tornar a retrobar-se a Euskadi, una vegada mort Franco, i després d’haver passat molts anys en l’exili a Veneçuela. La novel·la no només fa un recorregut per la vida d’aquelles persones que malgrat perdre una guerra, no es van resignar a perdre la seua identitat com a poble i van haver de recórrer un angost camí per la clandestinitat, l’espionatge,  la tortura, les presons franquistes i alguns, fins i tot, per la lluita armada sinó que a més narra tota una història de promeses i traïcions fetes al govern basc (i a la Repùblica) en l’exili per governs tant anti-franquistes i democràtics com els d’Anglaterra o els EE.UU. A més aquesta història de persones reals, de carn i os, està contada d’una manera molt original. L’autor barreja la recreació novel·lística d’alguns passatges amb la crònica documental dels fets. Una espècie de novel·la desconstruïda que combina de manera enganxosa crònica i evocació i que transmet una sèrie de missatges poètics com, per exemple, el dret a decidir quina llengua parla cadascú , quina bandera penja al pati de sa casa o de quina banda de la ratlla fronterera es sent. Malos tiempos para la lírica.
Llegint s´entén la gent
Enterreu-me en batí i en sabatilles
Una ressenya de Jordi Ortiz sobre la biografia novel·lada de Joan Valls d'Ester Vizcarra
Com fer un viatge ràpid i amable per la vida de Joan Valls i Jordà? La resposta té forma de llibre: ‘Enterreu-me en batí i en sabatilles’ (frase d'un vers del poeta d'Alcoi) escrit per la periodista Ester Vizcarra. La biografia de Joan Valls ha adquirit forma de novel·la. S’ha produït una metamorfosi que pot aproximar més la vida del poeta-lexicògraf a la ciutadania, en especial als joves. Una experiència de vida d’aquest ermità urbà en la que es pot veure també el context que el va acompanyar. Un context històric força complex i variant que acompanya el calendari vital de l’escriptor (1917-1989). Es tracta d’un llibre eminentment alcoià que té com a escenari, com va tindre el poeta, la ciutat on naix el Serpis. L’obra de Vizcarra ens pot fer viure esdeveniments com la nevada del 26 o l’empresonament d’una multitud al camp de concertació d’Oliver. I, alhora, podem sentir la idiosincràsia alcoiana amb els carrers històrics, les festes amb la Nova d’Iris, els sainets, el Ciudad i nombrosos personatges il·lustres de la ciutat. La vida del fill de Joan Baptiste Valls i de Teresa Jordà es presenta des de prompte marcada per una malaltia que forjarà la seua personalitat. Per mitjà d’aquesta novel·la es pot viure la República, la Guerra i postguerra, el Franquisme, la Transició i la Democràcia. Es pot sentir el refloriment de la llengua catalana en anys molt difícils. Es pot veure com un poeta madura i es reconegut, primer pels amants de les lletres i després pel seu poble. Un viatge amable per la vida de Joan Valls i Jordà, l’alcoià il·lustre del qui celebrem el centenari del seu naixement. Aquesta novel·la de l’editorial Lletra Impresa es presentarà al centre cultural Mario Silvestre d’Alcoi el dijous 14 de setembre de 2017.
Llegint s´entén la gent
La acusació
'La acusació’ és el primer llibre escrit per un autor nord coreà que aconsegueix traspassar les fronteres del país
‘La acusació’ és el primer llibre escrit per un autor nord coreà que aconsegueix traspassar les fronteres del país oriental per arribar a aquest paradís de benaurança, justícia i igualtat que és el món occidental. El seu autor que continua vivint i escrivint al país de Kim Jong-un (en el sentit més propietari de la paraula) s’amaga (per raons obvies, o no) darrere del pseudònim Bandi, que significa lluerna o cuca de llum perquè (això és cosa meua) metafòricament il•lumina l’obscuritat que domina aquella societat hermètica i acollonidorament totalitària. El llibre l’integren set contes escrits amb una prosa poc florida, senzilla fins la parquedat que, no obstant això, de vegades es permet alguna floritura literària que destaca com un far en mig de la tempesta. Les històries ambientades en la dècada dels anys 90 del segle passat, durant els governs de Kim-Il-sung i Kim Jong-il, relaten la vida diària, absurda, terrorífica, miserable, paranoica, injusta (i tots els adjectius per l’estil que vulgueu afegir) dels ciutadans de Corea del Nord no adscrits – o sí – al Partit dels Treballadors; i els problemes kafkians que  han de patir. Com el pares deportats perquè el seu xiquet plora davant del retrat de Marx, el fill primogènit que no es conforma quan el Partit li nega el permís per visitar sa mare moribunda o la persecució que sofreix l’enginyer d’una fabrica d’alimentació per la incompetència, la falta de recursos i la mala llet dels funcionaris del Partit. Set històries que pinten una societat dominada per la carestia, la por a la delació i el fingiment (i que s’assembla com un ou a altre ou a eixes societats comunismes, stalinistes, maoistes, islamistes, feixistes, sionistes o franquistes que coneixem tan bé) i on l’únic indici d’humanitat es la voluntat d’uns personatges que s’entesten en viure com a persones amb un xic d’esperança enmig del malson. Tal i com li passa a Defred en ‘El conte de la criada’. Potser per això Margaret Atwood, ha dit que ‘La Acusació, és un llibre imprescindible. Fascinant i esgarrifós. Sincer i desolador'.