‘El círculo’ és una novel·la de ciència ficció, o potser no tant, que sembla un matxambrat de ‘Un mundo feliz’ la irònica i ambigua utopia d’Aldous Huxley i ‘Microsiervos’ de Douglas Coupland, aquella novel·la dels anys 90 que ens introduïa en la vida dels treballadors de Microsoft i en la seua lluita per ser els millors i fer-se amb el domini omnímode del mercat. Només que, en aquesta ocasió, els treballadors ja saben que són els millors, que viuen en un present que sembla el futur de la resta dels mortals i que ara, no només volen fer-se amb el poder omnímode del mercat (de fet de tots els mercats) sinó que a més volen saber-ho tot de tot i de tots; i en lloc de treballar per a Microsoft ho fan per al Círculo, que és una empresa imaginaria que recorda – com un ou a altre ou – a Google. La novel·la planteja interesants qüestions sobre la privacitat, la perduda de valors democràtics, el fet de posar el coneixement – públic i privat – a l’abast de tothom i els pros i el contres d'estar i no estar connectat. És millor cedir les nostres dades per prevenir una epidèmia o mantenir la privacitat i deixar que les malalties juguen amb avantatge? És bo que l’estat ofereisca mitjans digitals als ciutadans per afavorir la participació democràtica d’aquests i facilitar les gestions? O estaria lliurant la seua responsabilitat en mans de tercers interessats? Cal sacrificar la privacitat en mires a una major seguretat? Aquestes i moltes altres qüestions plantegen una interessant reflexió sobre la identitat humana, sobre la voluntat (o no) de ser independent i viure, o no, connectat i el desig de sentir-se part d’alguna cosa. Aquests són, en definitiva, els temes d'aquesta interessant i agraïda (fàcil de llegir) novel·la de Dave Eggers construïda amb elements futuristes, unes gotes de thriller i molta realitat. Una novel·la que va de més a menys que, a mida que avança, va fent-se un poc massa reiterativa però que sempre resulta interessant. Més que res perquè com deia la cançó de Radio Futura i ‘El Círculo’ confirma: ‘en un momento comprendí / que el futuro ya está aquí’. Per cert han fet una pel·lícula amb Emma Watson i Tom Hanks, que ni té el mateix final que el llibre ni -segons diuen- es la meitat de bona que el llibre. I això que el guió està firmat pel propi Dave Eggers el qual, segons el crític Jordi Costa, ha sigut ‘corresponsable de extirparle todo el potencial provocador a su trabajo en la adaptación’. Luego no diga que no le avisamos.

‘Tonto de remate’ és la darrera novel·la de Richard Russo (un escriptor americà de la corda de John Irving  que va rebre el premi Pulitzer l’any 2002) que és la continuació de ‘Ni un pelo de tonto’ (Nobody's Fool) novel·la escrita el 1993 que Robert Benton va portar al cine eixe mateix any protagonitzada per Paul Newman, Jessica Tandy, Bruce Willis, Melanie Griffith i Philip Seymour Hoffman, entre d’altres i que va estar nominada a l’Oscar al millor actor i al millor guió adaptat. Tot i que en ‘Tonto de remate’ (lògica evolució de ‘Ni un pelo de tonto’) tornen a aparèixer els personatges principals del primer libre només que ara més vells i burros, el protagonisme de l’acció ja no recau en Douglas Sullivan 'Sully' al que segons el cardiòlegs de l’Associació de Veterans només li queden ‘dos anys de vida, probablement només un’ sinó en Doug Raymer cap de la policia local i la seua obsessió per descobrir l’amant secret de la seua esposa desapareguda recentment. Una novel·la situada en North Bath, població imaginaria situada al nord de Nova Iork, on si alguna cosa pot eixir mal eixirà pitjor i que, malgrat estar habitada per potencials votants de Trump i altres personatges de l’alçada intel·lectual dels tocadors de banjo de Deliverance, Richard Russo aconsegueix fer més atractiva que l’illa caribenya d’Aruba; gràcies a una prosa lleugera, a unes trames senzilles però contundents a la simpatia que l’autor sent pels seus personatges i, sobretot, a un agut sentit de la ironia, del sarcasme, de la mala llet i de l'espectacle  combinats adequadament. Una agradosa, bonrollista, divertida i enganxosa novel·la que, com declarava l’autor en una recent entrevista, demostra que les persones humanes ‘o bé som ximples, o som capaços de fer grandíssimes  ximpleries’ i que, potser, tot i que ‘demà serà un altre dia que ens portarà nous reptes, segurament, tampoc serem capaços de superar-los'. Amén.

Confese que em feia una mica de mandra encetar aquest llibre, èxit de vendes clamorós celebrat per la crítica i pel  públic i recomanat per Mario Vargas Llosa (quina por), al que li suposava una manera de pensar i explicar propera al discurs de Savater o de Muñoz Molina. Jo ja m’entenc. Però les pors eren infundades. Només començar el llibre en va atrapar la història d’eixes dos famílies amigues de tota la vida però de diferent classe social (rotllo hombre rico/hombre pobre) que per una qüestió d’impost revolucionari acaben enfrontades. Més per la banda d’una que la de l’altra, la que ha de sofrir l’ostracisme de tot el poble (que poc abans l’admirava i estimava) degut a les males arts d’alguns factòtums abertzales i d’un capellà més fals que la clenxa de Donald Trump. També encisa eixe microcosmos (el poble anònim a les rodalies de Donosti) que té tots els colors del verd perquè sempre plou i que està farcit d’ames, d’aites, de gudaris, de txakurres, de picoletos, de ciclistes de cap de setmana i també d’alguns (pocs) euskalduns i euskaldunes que no es passen el dia amb la identitat carregada a l’esquena i que es limiten a tirar endavant rient, sofrint, plorant, estimant,  vivint i, de vegades, fins i tot, patint un ictus. Enganxa la manera d’escriure: clara, senzilla, amb frases curses, pinzellades d’humor (i de mala llet) segmentada en capítols breus molts dels quals es podrien llegir com un relat curt. També l’aparent falta de discurs i l’encertada combinació d’històries minúscules que ajuden a explicar la història en majúscules salpebrat tot amb elements reals, però gairebé màgics, que actuen, com deia Julio, a la manera de  ‘aquellas pequeñas cosas que van haciendo toda una vida’. En definitiva, Patria és una encertada combinació entre el que es diu i com es diu, una novel·la on tots son culpables i tots son innocents (o viceversa) que ens ajuda no a comprendre (tasca difícil per no dir impossible) però sí a entreveure eixe univers que alguns van anomenar ‘el problema vasco’ on tot estava sotmets al concepte abstracte d’una Pàtria. Puta pàtria, com diria l’Albert Pla, que acaba convertint a tothom en víctima i botxí de sí mateix i de tots aquells que els rodegen.

Abans de convertir-se en un autora d’èxit (just onze anys després d’haver mort d’un càncer) i d’aconseguir situar el recull de contes Manual per a dones de fer feines en la llista de best sellers del The New York Times, Lucia Berlin - nascuda el 12 de novembre de 1936 a Alaska, i morta a Los Angeles el mateix dia i el mateix mes 68 anys després - havia sigut moltes coses... Per exemple una xiqueta solitària amb una mare alcohòlica més rara que un gos verd, alumna d’un exclusiu col·legi privat xilè, estudiant de periodisme i literatura a la Universitat de Nou Mèxic, alumna de Ramón J. Sender, professora de secundaria, amb disset anys dona d’un escultor que la va abandonar en embarassar-la del seu segon fill, recepcionista en una consulta de ginecologia, dona d’un pianista de jazz a qui ella va abandonar per convertir-se en amant, i més tard en esposa, d’un home encisador que era addicte a l’heroïna (i per al qual alguna vegada va haver de fer-li de camell) ajudant d’infermeria en la sala d’urgències d’un hospital, alcohòlica, alcohòlica rehabilitada, fumadora empedreïda, mare de quatre fills, dona de fer feines i, per damunt de tot, autora de 77 magnífics relats curts. Relats que han sigut comparats amb els de Hemingway (no ho acabe de vore clar) i amb els de Raymond Carver (això sí). Tot i que al contes de Carver sempre hi ha implícit una mena de missatge en l’aire tipus: ‘la vida és dura i després et mors’ i en els de Lucía Berlin també però amb la variant: ‘la vida és dura però, potser, demà serà un altre dia’. Un conjunt de relats rabiosament autobiogràfics (fins i tots és que no ho semblen inicialment al final ho són) que formen una atmosfera singular, això que tan costa de fer en literatura. Que construeixen un univers, propi i distingible on la sordidesa més crua conviu amb la tendresa, el somriure amb les llàgrimes i la llum i la bellesa amb la lletjor  i la foscor. Relats reals, durs,  curts i descarnats, escrits com qui pixa però amb una poesia oculta a l’interior, que ens parlen de la crua realitat i del futur no amb l’enganyosa promesa d’un futur d’esperança sinó amb la saviesa d’un optimisme lúcid que dona forces per no penedir-se del passat i per seguir tirant endavant. Magistral.

‘Todo lo que era sólido’ és una espècie d’inventari/diari/assaig que comença amb una explicació de sobre com aquelles pluges de em xorren els diners van portar aquests fangs de crisi i de misèria, en un format que recorda ‘Ardor Guerrero’ (aquell llibre on Antonio Muñoz Molina ens contava la seua mili a la recerca d’una mili universal i que a alguns que  la vam fer ens sonava a caldo varies vegades rescalfat). El llibre que abunda més en els coms que en els perquès és entretingut fins un punt, sobretot quan conta anècdotes personals, i prou menys quan l’autor adopta un to docte per intentar aportar - a partir d’una anàlisi ‘bonico del tó’ -  solucions, doctrina i pautes a seguir. O quan regolfa, una i altra vegada tornant i retornant sobre els mateixos temes, com si fos una botifarra. I aixó que - segons manifesta al llibre - l’autor admira la precisió i l’economia de mitjans dels escriptors nord-americans. Posiqueteveré. Al final et queda la sensació de que l’assaig no ha aprofundit el suficient i que després de repartir un munt de culpes els veritables culpables de tot: el poble espanyol que votem corruptes, que som incultes, mal educats, bruts i salvatges se’n eixim ‘de rositas’. Quan tots sabem que si els espanyols fórem com els suecs, Espanya seria Suècia més o menys. O dit d’una altra manera el llibre et deixa com aquella frase que deia el gran Daniel Rabinovich de Les Luthiers... ‘Qué podemos agregar... que no se haya dicho ya... o que sí se haya dicho’. Doncs que això.

Tot i que sembla el títol d’un capítol de sèrie policíaca de forenses o d’una d’aquelles pelis ‘amables’ que es veien codificades al Canal + en realitat es tracta d’una saberuda historia de ciència ficció de Cixin Liu (autor guardonat 8 voltes amb el Galaxy Award, equivalent xinés als premis Hugo, i amb el Nebula) que ha estat guanyadora del Hugo 2015, que en Xina ha venut un milió d’exemplars i que ha despertat l’admiració de Barack Obama i Mark Zuckerberg (el de Facebook). Açò últim no sé si és bo o és dolent. Es tracta d’una història molt enganxosa a cavall del passat, del present i, sobretot, del futur que sembla una barreja de ‘El Juego de Ender’, ‘Starship Troopers’ i ‘El món de Sofia’, o ‘El viaje de Teo’; només que en lloc de fer un recorregut per la filosofia o la religió, com el cas d’aquest dos títols, ho fa pel paper que, la ciència en particular i la física teòrica en particular, ha desempenyorat en les societats passades, en la present i, probablement, en les futures. Si es que mai arriben a existir. Tot açò barrejat amb una interessant trama  de novel·la d’investigació policial, amb l’al·licient d’un joc virtual que dona títol  al llibre que, com en ‘El joc de Ender’, és el nucli principal de la història i amb un ritme que t’impedeix parar de llegir. Una novel·la amb més dubtes i interrogants que certeses, que planteja un munt de reflexions al voltant de la civilització, les ideologies, el poder, el medi ambient, el progrés tecnològic, el futur, l’herència adquirida, el llegat que lliurarem, la vida a la Terra, la vida a l’univers i que manté la mateixa tesi que el vei d’Amanece que no es poco ‘se tiene miedo de lo que viene de fuera, por lo que le pueda ocurrir a las mujeres, usted ya me entiende.’ Una història senzilla i complexa com una partícula microscòpica que al final queda lligada i ben lligada. O potser no tant. Perquè – se m’havia oblidat comentar-ho – aquest es el primer llibre d’una trilogia que es completa amb ‘El bosque oscuro’ i ‘El final de la muerte’, que segons l’editorial Nova, les dues novel·les eixiran a la venda l’any que ve traduïdes per Javier Altayó.

Fa poc circulava pel Facebook una foto d’una selecció femenina d’Iran a meitat dels anys setanta del segle passat (abans del regim dels aiatol·làs). Les esportistes anaven vestides amb samarreta, pantalons curts i melena al vent. La foto es comparava amb una altra -que tot i estar feta a l’olimpíada de Rio - semblava més antiga. Segurament perquè les esportistes anaven cobertes amb el hiyab i tapades fins a l’ofegament. Aquesta imatge era una manera de dir-li al vent que el mon camina com els crancs o com la yenka (izquierda izquierda derecha derecha adelante detras un dos tres) sobretot quan es tracta de països a mig civilitzar que es troben a anys llum de l’Europa culta, desvetllada i feliç a la que pertanyem nosaltres. O potser no tant. Perquè no exactament el mateix però una cosa pareguda va passar amb Rosa Maria Arquimbau als anys trenta del segle passat. Rosa Maria Arquimbau era una escriptora i periodista catalana que - a més de lletraferida va estar una important activista, defensora dels drets de les dones, del vot femení, de l’amor lliure i del l’estatut d’autonomia entre moltes d’altres coses - va començar la seua activitat literària a l’adolescència i que durant els anys 30 va estar considerada com una de les millors novel·listes catalanes. Les seues obres (en ocasions qualificades com trivials i frívoles) narratives i teatrals van gaudir d’un notable èxit de crítica i públic a eixa època. Després va esclatar la Guerra Civil i Rosa Maria Arquimbau es va endinsar en una espècie d’exili interior i exterior combinat, empentada per les complicacions que li venien de fora i la indiferència dels gira camises de dins fins que es esvair – com el dret a l’autonomia, l’amor lliure en particular i tantes altres coses - del mapa literari (i gairebé de l’altre) fins els anys setanta quan va publicar els seus dues darrers llibres: La pau és un interval (1970) i Quaranta anys perduts (1971). Tot el seu interessant periple vital i literari i un bon grapat de reflexions sobre el seu univers particular es donen cita en l’interessant llibre L’enigma Arquimbau del escriptor i crític literari Julià Guillamon, guanyador del premi Crítica Serra d’Or d’Assaig, Ciutat de Barcelona d’Assaig i Lletra d’Or al millor llibre català de 2008 amb El dia revolt. Literatura catalana de l'exili. L’enigma Arquimbau es presenta en una exquisida edició i  va acompanyat d’un dels llibres més reeixits de Rosa Maria Arquimbau Història d'una noia i vint braçalets. Una edició facsímil a cura de l'editorial Comanegra qui recentment acaba d’editar el darrer llibre d’esta interessant, desconeguda i moderna escriptora que, com la foto de la selecció femenina d’Iran, ens recorda que el món no avança, gira.

Iñaki Uriarte és un tipus de Sant Sebastià que va néixer a Nova York que viu a Bilbao, que ha exercit de crític literari i de columnista al diari El Correo, que està enamorat de Benidorm i la seua platja (a la que considera una de les millors platges urbanes d’arreu del món) que defensa el dret a no matar-se treballant i per a qui ‘badallar és un luxe només a l'abast de la gent feliç’ Un dia, després de patir un problema delicat de salut, va decidir escriure ‘trenta pàgines’ sobre el que se li ocorreguera i -pel que es veu- li va agafar gust perquè aquelles ‘trenta pàgines’ es van convertir amb el pas del temps en un diari - publicat en tres volums- lúcid, agut, subtilment divertit i mínim. Com ell mateix cita en paraules de Voltaire ‘El secret d’avorrir es contar-ho tot’. Aquest recull d’idees, anècdotes, apunts biogràfics, critica literària, opinions, reflexions, pensaments agafats al vol perfectes, curts, sobtats com trets o pedrades conta el vidre, independents, contundents i rabiosament sincers tenen la capacitat de comprendre i sorprendre, de divertir i ensenyar de barrejar la erudició i el sentit comú i de transmetre la essència d’una filosofia (epicúria) on el plaer és el bé suprem i la meta més important una vida tranquil·la. Perquè us feu una idea d’aquest admirador de pla que escriu ‘com qui escriu una carta a la família, però amb una mica més de cura’ ací van cinc centims. Una mena d’autobiografia que Uriarte publica en el primer volum dels Diaris, editats per cert, per la impagable editorial [pepitas de calabaza] que te la gràcia i l'audàcia d’anunciar-se com ‘Una editorial con menos proyección que un cineexín’ ‘He estado en la cárcel, he hecho una huelga de hambre, he sufrido un divorcio, he asistido a un moribundo. Una vez fabriqué una bomba. Negocié con drogas. Me dejó una mujer, dejé a otra. Un día se incendió mi casa, me han robado, he padecido una inundación y una sequía, me he estrellado en un coche. Fui amigo de alguien que murió asesinado y fue enterrado por los asesinos en su propio jardín. También conocí a un hombre que mató a otro hombre, y a uno que se ahorcó. Sólo es cuestión de edad. Todo esto me ha sucedido en una vida en general muy tranquila, pacífica, sin grandes sobresaltos’.

‘Un sepulcre amb lletres minúscules’ és la penúltima novel·la (l’última deu d’estar escrivint-la en aquest mateix moment) de Silvestre Vilaplana probablement l’escriptor valencià en llengua catalana més prolífic, dels més reconeguts i -se’ns dubte- dels més vius perquè és capaç de barrejar temes d’interès amb punts de partida insòlits, desenvolupar-los amb un ritme que li diu ‘fes-te enrere’ al percussionista Andrew Neiman de ‘Whiplash’ i afegir dos o tres sorpreses a l’argument (i alguna pirueta de propina) perquè ningú no es confie i se li passe pel cap que ha ensopegat amb la clau que obre tots els panys. El resultat de tot això -en aquesta ocasió- és una novel·la d’intriga amena, interessant, entretinguda i que es llegeix en un bufit. Una novel·la que no amaga  les influències de ‘La grande bouffé’  aquella excelsa i autodestructiva pel·lícula de Marco Ferreri i dels ‘Deu negrets’ (igualment destructius però en altre sentit) d’Agatha Christie. A les que – a títol personal - afegiria ‘Un cadàver a les postres’ peli basada en la comèdia de Neil Simon i algunes situacions extretes de les cases del Gran Hermano. Una novel·la que està construïda a partir de les vides de vuit persones que ens ofereixen altres tantes versions del fracàs i la desgràcia i que, tot i que hi ha moments que ens recorden el títol d’aquella sèrie juvenil de novel·les ‘Una série de catastróficas desdichas’, ofereixen una visió global - bastant aproximada- de la cara amarga de l'existència i dels paries de la societat. Una exacta radiografia de vides desastroses des d’un punt de vista potser distant, potser una mica llunyà, però sempre efectiu i encertat. Una novel·la que més enllà de les justificacions argumentals que exigeix el guió i les sorpreses que agraeixen els lectors et deixa amb un tuf de paràbola, digues-li paràbola digues-li metàfora, a la boca i amb un bon nombre de preguntes al cap: I si eixos protagonistes fórem la humanitat? I si la casa aïllada fora el planeta que habitem? I si estiguérem tots condemnats a morir pel caprici d’un Deu cruel i venjatiu? I si Deu tinguera un germà?

Probablement Andreu Boix siga el policia més conegut del Principat d’Andorra i se’ns dubte un dels més agosarats del Pirineu. Un agent de l’ordre que, donat les dimensions del país amic, igual ha de fer d’investigador (‘Blau de Prússia’)  d’agent del servei secret donant escorta al Sarkozy i la Bruni (‘L’Escala del dolor’) que d’espia sorgit del fred, o potser no tant, en la darrera història (‘La bíblia andorrana’) Ara l’Andreu Boix, convertit en pare tardà i amb la mossa Alícia Povedilla a milers de kilòmetres de distància, haurà d’assumir el paper d’Alec Leamas de mitja capeta i viatjar a l’aldea manxega per desembolicar, d’una manera molt més prosaica i pragmàtica que l’espia anglès, un munt d’embolics relacionats amb el Principat, el Regne veí, el seu monarca (que vol se copríncep en lloc del copríncep), els estalvis dels Pujol i d’altres famílies benestants reals i reials de l’estat. Amb tota aquesta sèrie de conjures imaginades que tenen tota la pinta de ser vertaderes l’Albert Villaró i Boix construeix un llibre (com gairebé tots els que ha escrit) lúcid, àgil i divertit a meitat camí entre la novel·la negra, la d’espies, la literatura costumista i la de ciència ficció (modalitat ucronia). De fet, en ocasions, no  saps si Albert Villaró té molta imaginació o accés a informació reservada. L’únic xerec al seu darrer llibre és que tanca el final d’una trilogia que va encetar en ‘Blau de Prussia’  i que tot acaba lligat i ben lligat. De fet massa lligat, la qual cosa en principi no es cap problema a no ser que amb això l’Albert Villaró estiga enviant-nos un missatge subliminal als lectors. ¿Potser se li ha passat pel cap posar fi a les aventures del vidu Andreu Boix? Pel nostre bé, espere que no.

‘Dinero’ no només és una de les millors novel·les de Martin Amis sinó que si mai és fa una llista (si no s’ha fet ja) de les ‘100 millors novel·les del segle XX que has de llegir abans de morir-te’ estarà inclosa necessària i forçosament per aquestes tres poderoses raons, entre moltes altres que ara no em venen al cap: 1. El seu protagonista John Self (una espècie de Juan Palomo yo me lo guiso yo me lo como) és un personatge antològic a l’alçada d’Ignatius Reilly. Un personatge brut, barroer, mesquí, politoxicòman (addicte a la beguda, al tabac, al menjar fastigós, a la pornografia, a les substancies estupefaents i, sobretot, als diners) que mitjançant les múltiples addiccions és capaç d’oferir-nos una lúcida i precisa radiografia de la societat a les darreries del problemàtic segle XX 2. Està escrita en forma de monòleg accelerat, en ocasions destrellatat, però sempre enganxós, que no permet que decaiga ni un moment el retrat feroç i salvatge d’una societat on l’èxit i el fracàs, el que és moral i immoral, el que és bo o dolent, depenen exclusivament del volum del compte corrent. 3. La novel·la inclou part de l’experiència hollywoodenca (dolenta experiència) de Martin Amis com a guionista de la pel·lícula ‘Saturno3’, algunes instantànies dels seus tres protagonistes principals (Kirk Douglas, Farrah Fawcett i Harvey Keitel) i algunes sucoses anècdotes basades en fets reals. Una pel·lícula, per cert, estèticament poderosa però que gracies a un argument desbarrat i maldestre i una sèrie de situacions que no te les creus ni fart de vi (per exemple el fet que un ancià Kirk Douglas es passe el temps al llit cruspint-se una guapíssima i joveníssima Farrah Fawcett), un guió dolent  i una realització poc afortunada del gran Stanley Donen va resultar, al seu moment un gran fracàs i no només de taquilla. Ara amb el pas del temps si te la mires amb bons ulls fa una mica de gràcia (poca) perquè podria considerar-se la ‘precuela’ de Terminator. O casi.

Si ‘El poder del perro’ (la primera part d’aquest magnífic parell de llibres sobre el narcotràfic entre Mèxic i els EUA) va ser la primera gran novel·la americana sobre el món de la droga des de ‘Dog Soldiers’, una mena de ‘El Padrino’ versió ‘mariachi’ on quedaven al descobert tots els estrats socials, polítics, militars i, fins i tot, religiosos que intervenen i fan possible que la coca viatge des de Colòmbia, via Mèxic, cap als nassos blanquejats dels estadunidencs amb possibles; aquesta segona part ‘El càrtel’ a més d’una continuació de les cuites entre Art Keller un agent ‘especial’ de la DEA i el seu antagonista el ‘capo di tutti’ dels narcos mexicans Adan Barrera, es també – i sobretot –un mapa del tresor  on es descriuen no només el territoris els itineraris i les lluites de cada càrtel que opera a Mèxic (hi ha un fum) sinó també els grups armats (a quin més bestia i sanguinari) que aporten el seu granet de misèria i violència al conjunt, els estaments i organitzacions (gairebé tots) que d’una manera u altra contribueixen a que la maquinaria no pare de girar i sobre tot els punts calents de desencís, tragèdia i –malgrat això – de voluntat de tirar endavant per part d’una ciutadania (la mexicana) que ha de viure sense possibilitat de sortida enmig d’aquest caos. Com a més de l’interès i actualitat que desperta la trama, la novel·la (les novel·les) està escrita d’una manera gairebé periodística, amb intensitat, agilitat i un sentit del ritme que no permet que ni per un sol moment decaiga l’interès al llarg de les 720 pàgines de ‘El poder del perro’ ni de les 705 de ‘El Càrtel’  la lectura resulta gairebé tan addictiva com el producte que la protagonitza. Una interessant barreja de best-seller, reportatge d'actualitat  i obra mestra que et retroba amb el plaer de la bona lectura (però també força divertida). El responsable de tot això és Don Winslow un periodista i escriptor que també ha estat detectiu privat i guionista de cinema i televisió i que en 2015 va guanyar el IX Premi RBA de Novel·la Negra amb ‘El Càrtel’. Premi concedit per un jurat format per Manuel Martos, Lorenzo Silva, Antonio Lozano,  Soledad Puértolas i Paco Camarasa que van destacar ‘la potència, la violència i la valentia’ d'aquesta obra, la lectura de la qual vos recomane ferventment. De fet si encara no heu llegit 'El poder del perro' - s'ha de començar pel principi- ja esteu tardant en còrrer cap a la llibreria.