Llegint s´entén la gent
Ojalá nos perdonen
A.M. Homes ha rebut nombrosos guardons (les beques Guggenheim, National Endowment for the Arts, el premi Benjamin Franklin i Deutscher Jugendliteraturpreis) i ha estat traduïda a 18 idiomes.
A.M. Homes és una escriptora amb més de 10 novel·les a l’esquena que s’inscriu en la corrent coneguda com a ‘realisme quasi màgic nord-americà d’anar per casa’. Un estil que barreja a la perfecció realitat quotidiana pura i dura -més dura que pura- (a la manera de Raymond Carver o Tobias Wolf) amb fets i actituds plausibles, però improbables, que tot i que frisen el límit de la credibilitat enganxen el lector (rotllo John Irving, Richard Russo o Anne Tyler) ‘Ojalà nos perdonen’ comparteix tots els trets comuns d’aquest corrent: crònica familiar molt ben construïda i millor escrita, humor àcid, observacions lúcides sobre la vida quotidiana i una trama que flueix com l’aigua de Bruce Lee. De fet, aquesta història que comença el dia d’Acció de Gràcies amb el protagonista besant la dona del seu germà (‘unes fulles més tard acabaran follant tots dos i desencadenant la, digues-li, tragèdia, digues-li, culebró) podria ser l’argument de la primera temporada d’una reeixida sèrie d’humor de la HBO. La qual cosa ve a significar que des de la primera fulla l’escriptora aconsegueix despertar en el lector –al menys en mi ho ha aconseguit – una immensa curiositat no només sobre com se n'eixirà d’eixe jardí literari, sinó també interessar-nos d’una manera malaltissa en una trama que s’acaba quan acaba però que podria no tindre final i, sobretot, en les tragèdies i desgràcies d’uns personatges – la majoria més penjats que un botifarra – que tot i que no ens acaben de commoure ens resulten divertits, amables i familiars.
Llegint s´entén la gent
Kennedy era un estorbo
A lo largo de los diferentes capítulos encontramos un repaso rápido a la trayectoria de los últimos presidentes del gobierno americano y de otros personajes fundamentales en la historia de este país
Nicholas Merton,  fallecido el 2012, fue un sociólogo y matemático norteamericano que trabajó durante muchos años de su vida como analista en la “Special Operations Branch” (S.O.B.), una sección secreta del F.B.I., cuya existencia era desconocida incluso para la mayor parte de los miembros del gobierno del país y para otros trabajadores del propio F.B.I. Bajo el mando directo de Edgar J. Hoover, mantuvo un gran contacto con éste y pudo observar de primera mano a qué criterios obedecían las grandes decisiones que se tomaban en la Casablanca, desde el mandato de Kennedy hasta la actualidad. Y este testimonio, sin duda, es de lo mejor que ofrece este libro. Publicado el 2013, poco después de su muerte, Merton recopila en las aproximadamente 130 páginas de que consta el libro sus reflexiones, recuerdos y memorias. Quien espere encontrar nuevos descubrimientos acerca del asesinato de JFK, o argumentos que corroboren las teorías conspiratorias, quedarán totalmente decepcionados. De hecho, el título no es más que un gancho, un muy buen producto de márketing que logra captar la atención de los más curiosos, ya que apenas dedica cuatro o cinco páginas a hablar del atentado de Dallas. Pero, a pesar de ello, la lectura merece la pena. A lo largo de los diferentes capítulos de que constan estas memorias encontramos un repaso rápido a la trayectoria de los últimos presidentes del gobierno americano, pero también de otros personajes fundamentales en la historia de este país. Como ya he comentado un poco más arriba, me resulta muy atractiva e interesante la biografía de Hoover, quien parece ser ostentaba el poder real en Estados Unidos, siempre a escondidas y con subterfugios. De hecho, el autor le señala a él como el planificador del asesinato de Kennedy. El repaso a los años de gobierno de todos y cada uno de estos presidentes no tiene desperdicio, aunque está hecho desde el punto de vista totalmente subjetivo del propio Merton, el cual desprende bastante más simpatías, según mi entender, por los demócratas que por los republicanos. Presidentes como Clinton o Kennedy salen muy bien parados, mientras que nos ofrece un retrato de otros absolutamente atroz. Especialmente se ensaña con George W. Bush (hijo) y el párrafo que dedica al “trío de las Azores” (el propio Bush, Blair y Aznar) es demoledor.  Obviamente, se puede estar de acuerdo o no con el autor. Como toda opinión, seguro que es discutible y parcial, por lo que no hay que tomar sus palabras como si fueran la verdad absoluta que hay que creer sin plantearse duda alguna. Pero, tal vez, lo más interesante del libro no sean las valoraciones personales que se ofrecen sobre estas personas. Hay una lectura más profunda y, al mismo tiempo, mucho más preocupante. Nos solemos referir a los presidentes americanos como “los hombres más poderosos del mundo”. Sin embargo, Nicholas Merton afirma que, por encima de ellos, hay un poder implacable que es quien realmente gobierna: el dinero. Lo que el autor nos cuenta es cómo son los grande lobbies económicos quienes ponen y quitan presidentes. Afirma que fueron ellos los que urdieron el mismísimo asesinato de Kennedy, ya que su política exterior perjudicaba sus intereses. Que son estos mismos lobbies, residentes en un primer momentos en las empresas armamentísticas y militares de Texas, y ahora en Wall Street, quienes empujaron a los presidentes correspondientes a participar en guerras como las de Corea, Vietnam, el Golfo o Irak. En definitiva, que son quienes manejan todo lo que sucede en el mundo, guiándose únicamente por su propio beneficio. Y aunque este planteamiento también pueda ser discutible y podamos creérnoslo o no, es más que posible que algo haya de cierto en él. En conclusión, se trata de una obra sencilla, amena y fácil de leer, con algunos capítulos muy cortos y otros no tanto, pero que se puede terminar en poco tiempo sin tener que dedicar demasiadas horas a su lectura. Una lectura que nos presenta el pasado, aunque sea de un país que no es el nuestro, pero cuya interpretación y análisis crítico nos puede hacer comprender el presente de un mundo globalizado.
Llegint s´entén la gent
El desert dels tàrtars
'El Desert dels Tàrtars’ està considerat un clàssic contemporani
El Desert dels Tàrtars’ és una novel·la del escriptor italià Dino Buzzati i està considerada una de les novel·les més importants del segle XX. Tracta d’una historia que a més d’una faula antimilitarista (publicada a la Itàlia de Mussolini durant la època més bel·licista) és una reflexió sobre el futur, el deure, la soledat, la llibertat, la frustració, la mort i, sobretot, de les expectatives que posem en la existència. De fet la història del jove tinent Giovanni Drogo, destinat a una fortalesa antiga i mig abandonada sobre la qual penja una amenaça imprecisa però intensa d'un atac imminent, tot i que sembla un equivalent al ‘Castell’ de Kafka (del que tot i que es pot sortir mai no es pot abandonar) o una bestreta del ‘No future’ punk, o d’aquella altra ‘el pasado ya paso el futuro es incierto’ o, si es vol, un al·legat contra els exercits que, amb l'excusa d'uns ideals elevadíssims, fan trontollar tots els països, és sobretot un reflexió sobre la vida de les persones, la fugacitat del pas del temps i la trista realitat de que arribem sempre tard a intuir, de què anava tot açò. Quan la vida ja se’ns escapa com sorra entre els dits. És per tot això que ‘El Desert dels Tàrtars’ està considerat un clàssic contemporani i l’obra mestra d’aquest escriptor i periodista que va estar enviat especial del Corriere della Sera a Addis Abeba el 1939, just un any abans de que es publicara la novel·la i on potser es va inspirar per a les acurades descripcions de paissatges d’aquest magnífic llibre amb el qual va aconseguir fama internacional. I que l’any 1958 el va fer guanyador del Premi Strega, el màxim guardó literari Itàlia. Per a tots aquells que prefereixen esperar a la pel·lícula vos recordem que no cal. L’any 1976, l’italià Valerio Zurlini va dirigir una coproducció paneuropea, que inicialment havia estat un projecte de Luis Buñuel, on van actuar, entre d’altres, Vittorio Gassman, Francisco Rabal, Fernando Rey, Jean-Louis Trintignant i Max von Sydow; i que va rebre els Premis David di Donatello d’eixe any a la millor pel·lícula i millor director. tartaros    
Llegint s´entén la gent
No hay bestia tan feroz
No debades l’autor durant un temps va figurar en el top ten dels fugitius més buscats per l’F.B.I.
‘No hay bestia tan feroz’ és una història de delinqüents contada en primera persona. Un relat sobre els baixos fons que enganxa, convenç, es llegeix amb facilitat i per acabar-ho d’arrodonir ofereix un final sorprenent. La novel•la que extreu el títol del Ricardo III de Shakespeare (No hay bestia tan feroz / que no conozca algo de piedad) ha estat qualificada per un especialista en la matèria com James Elroy, com ‘una de les més grans novel•les criminals i probablement la millor mai escrita sobre els baixos fondos de Los Angeles’. No debades l’autor Edward Bunker (Hollywood, 1933 – Burbank, 2005) va passar la joventut (com Max Dembo el  protagonista de la novel·la) en cases d’acolliment, reformatoris i, posteriorment en la presó on va complir varies condemnes per atracament, tràfic de drogues, extorsió i falsificació. De fet durant un temps va figurar en el top ten dels fugitius més buscats per l’F.B.I. En 1975 després de passar gairebé divuit anys de reclusió, Bunker va aparcar la carrera criminal i es va dedicar a escriure i a interpretar. Dustin Hoffman va comprar el drets de ‘No hay bestia tan feroz’, la seua primera novel•la portada al cine amb el nom de ‘Libertad condicional’, on malgrat no tindre un gran èxit comercial, Bunker va participar en el guió i en el seu primer paper com actor. L’any 1977 l’actor Steve Buscemi va adaptar amb més fortuna una altra de les seues novel•les The Animal Factory. Edward Bunker va participar també com actor en pel•lícules com ‘Perseguido’, ‘Tango y Cash’ o com  el Senyor Blau a ‘Reservoir Dogs’. I en 1985 va col•laborar amb el guió de la pel•lícula ‘El tren del infierno’ d’Andréi Konchalovski que va obtindre tres candidatures als Oscar.
Llegint s´entén la gent
El antropólogo inocente
Nigel Barley va baixar d’una bescollada l’antropologia de la posició docta i acadèmica que ocupava, la va vestir amb roba de carrer i la va obligar a mesclar-se amb la gent normal i corrent
‘El antropólogo inocente’ és un llibre escrit per Nigel Barley (Kingston upon Thames, Inglaterra, 1947) que va estar considerat el llibre més divertit l’any de la seua publicació, 1989. I es que Nigel Barley, a banda d’oferir una visió propera de l’antropologia, va fer el mateix que Gerald Durrell amb la zoologia: baixar-la d’una bescollada de la posició docta i acadèmica que mantenia , vestir-la amb roba de carrer i obligar-la a mesclar-se amb la gent normal i corrent. El resultat d’aquesta operació és un enginyós, informatiu, entretingut, interessant i, molt sovint, hilarant text sobre el desconegut poble Dowayo del Camerun. Un relat que  trenca alguns mites sobre ‘el bon salvatge’, la saviesa dels pobles indígenes i l’intima connexió d’ells amb la natura’ amb frases d’aquest estil:  ‘Lo cierto era que los dowayos sabían menos de los animales de la estepa africana que yo. Como rastreadores distinguían las huellas de motocicleta de las humanas, pero ésa era la cima de su conocimiento’ I no només això, sinó que aquest primer treball de camp que va realitzar l’autor  també li aprofita per fer una ullada crítica – amb fina ironia i força mala llet – a tot el que l’envolta: el viatge al Camerun, la insuportable burocràcia del país africà, les flatoses bones intencions d’alguns blancs a l’Àfrica, la tornada a Londres a través de la insegura –insegura per als turistes- Itàlia, el sentit dels treballs de camp antropològics i, fins i tot, de la pròpia antropologia. Després d’aquesta primera experiència antropològica en viu i en directe l'autor es va incorporar al Museu Britànic. El departament de publicacions va editar el seu text sobre els dowayos com una curiositat. L'excitació que va causar entre els primers lectors va motivar que es publiqués després en la col·lecció de butxaca de Penguin amb un èxit extraordinari. Nigel Barley ha seguit parlant sobre Àfrica i Indonèsia i de temes tan diversos com els viatges, l'art, les biografies històriques i la ficció en llibres com ‘Una plaga de orugas’, ‘Bailando sobre la tumba’ o ‘No es un deporte de riesgo’ L’any 2002 va guanyar el premio de la Foreign Press Association.
Llegint s´entén la gent
Hipotermia
És l'autor més conegut de les lletres islandeses, traduït a 37 idiomes i amb més de 7 milions d'exemplars venuts a tot el món
Des de que Stieg Larsson a començaments de segle XXI destapara el pot de les essències han sigut molts els autors vinguts del fred que ens han recordat no només que hi ha vida literària (negra) al, cada vegada menys, blanc àrtic, sinó també que en qüestions de suïcidis, atracs,  bombes, bogeries (i més senyora) a tot arreu passa gairebé el mateix. Fins i tots als paradisos nord enllà on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Un d’aquestos autors és Arnaldur Indridason (Reikiavick, 1961) l’escriptor islandès més conegut i premiat  (La llave de cristal, Martin Beck Award,  Golden Dagger,  Premi de la Crítica Frances,  Premi RBA de Novela Negra). I culpa d’açò la te sens dubte l’inspector de policia  Erlendur Sveinsson protagonista de 10 de les seues novel·les de les quals ‘Hipotèrmia’, malgrat haver estat escrita l’any 2007, és la darrera traduïda al castellà i català. Encara hi ha cinc més a la cua esperant l’oportunitat editorial. Tot i que aquestes novel·les no tenen l’acció, ni els crims sofisticats i ben planificats, ni els dolents tant malvats, ni la sanguinària violència ni, en general, el ritme trepidant de les novel·les negres d’altres nacionalitats (supose que el més trepidant que hi ha al país es la trencadissa de la capa de gel quan el volcà Eyjafjallajökull entra en erupció, conste que és un compliment) és un plaer seguir l’inspector Erlendur Sveinsson en el curs de les seues investigacions  on sovint no hi ha culpables, o almenys culpables als qui se’ls puga inculpar. Es tota una experiència minimalista, recórrer els carrers de Reikiavick amb aquest home estàtic, solitari i silenciós (amb una un filla ex drogoaddicta i un fill ex alcohòlic) i assistir a les quasi inexistents deduccions en veu alta rodejat de tristesa, brutícia, desencís i d’un paisatge inhòspit i espectacular en un nord fred i en permanent obscuritat on malgrat tot de tant en tant brilla el sol aconseguint transmetre, aleshores, una d’afable sensació de placidesa.
Llegint s´entén la gent
House of Cards
House of Cards es un bet-seller sobre les clavegueres del món de la política de rabiosa actualitat
House of cards (Castell de naips) a banda d’un encertat títol que resumeix en poques paraules la inestabilitat, la confusió, la volatilitat i la mentida que domina el món de la política és un interessant llibre que narra l’ascens meteòric a primer ministre d’un personatge de segona fila del partit conservador britànic. Un recorregut digne d’un príncep maquiavèl•lic on el fi, l’ambició pel poder, ho justifiquen gairebé tot. El llibre amb un ritme frenètic salpicat d’ironia i de sentències lúcides i amb molta mala llet també aprofita per fer un repàs al paper dels mitjans de comunicació, a les estructures dels partits i a la democràcia interna que domina eixos mateixos partits amb una clarividència i lucidesa poc comunes. No debades, l’autor Michael Dobbs, va ser cap de gabinet de Margaret Thatcher i disposava d’informació de primera mà. House of cards, es va publicar l’any 1989 i de seguida es va convertir en un èxit de vendes. En ell es va inspirar la sèrie homònima de la BBC protagonitzada per l’actor escocès Ian Richardson guanyador del premi BAFTA al millor actor l’any 1990. Posteriorment es va fer una versió americana amb Kevin Spacey i Robin Wright en els principals. Tot just la cadena d’internet Netflix acaba d’estrenar la tercera temporada.
Llegint s´entén la gent
La rubia de ojos negros
Benjamin Black/John Banville va rebre l'any 2014 el Premi Príncep Astúries de les Lletres
‘La rubia de ojos negros’ és una història molt singular escrita per Benjamin Black, alter ego pels assumptes de novel·la negra, del gran escriptor John Banville  (Wexford, Irlanda 1945). Es singular no només perquè siga una obra amena, interessant i molt ben escrita, com tot el que escriu John Banville, amb el segell de la casa: una prosa tan fina i transparent que de vegades sembla que no existeix. Es singular sobretot perquè la novel·la és un encàrrec dels hereus de Raymond Chandler, per tal de treure-li la pols al detectiu Philip Marlowe (el segon detectiu més famós de la història) en retir forçós des del seu darrer cas ‘El largo adiós’. Novel·la escrita l’any 1953 que Robert Altman va portar al cine vint anys després amb un Elliot Gould molt encertant fent el paper protagonista. Benjamin Black, John Banville, malgrat la complicació que en principi tenia l'encàrrec i els riscos que comportava va acceptar el repte i va eixir airós. Reprenent la història en el punt que Chandler la va deixar i escrivint una continuació/conclusió perfecta que recrea minuciosament l'atmosfera de les obres originals, que manté l’estil (i moltes vegades el millora) pujant un punt la nota d’humor i oferint una altra vessant menys dura, més cansada i més tendra del detectiu. Això sí, com en qualsevol novel·la negra que es preï les dones continuen sent deesses inassolibles, riques, guapes, intel·ligents (i força dolentes) els policies més ximples que un llapis, incapaços de resoldre res però en el fons, molt en el fons, bona gent, les nits s'il·luminen amb els neons de Sunset Boulevard, per tot arreu hi ha cadàvers estripats i sempre és un bon moment per beure's un bourbon o un gimlet.
Llegint s´entén la gent
Cartaghe
‘Cartaghe’ és la darrera novel·la de Joyce Carol Oates una escriptora eterna candidata al Premi Nobel
‘Cartaghe’ és la darrera novel·la de Joyce Carol Oates (1938) una escriptora neoiorquesa guanyadora del National Book Award en 1970 y membre de l’Acadèmia Estatunidense de les Arts i les Lletres des de 1978, candidata varies vegades al Nobel i  considerada per Raymond Carver com una de les grans autores nord-americanes del segle XX. El punt de partida de ‘Cartaghe’ és la desaparició de Cressida Mayfield, una jove de 19 anys, la recerca que s’organitza per trobar-la i la reacció de cadascun dels membres de la seua família. Tot açò narrat d’una manera intensa, plena de suspens i amb una exactitud mil·limètrica que de vegades – no moltes i sobretot més cap al final de la novel·la - resulta una mica redundant, accessòria i pesada. Com el sospitós de la desaparició és un ex combatent de la guerra de Irak, l’autora aprofita per fer un minuciós repàs a la participació dels americans en eixe conflicte, les suposades animalades comeses sobre els iraquians (i també sobre els americans que no veien amb bon ulls eixes animalades) i el sense sentit de la guerra en general i d’aquesta en particular. ‘Cartaghe’ també aprofita per fer una aproximació quirúrgica, al sistema penitenciari americà. Des de dins i des de fora de la mateixa manera que ‘La Naranja mecànica’ de Kubrick analitzava la violència i amb uns resultats igual  d’esgarrifants. A més de tot açò la novel·la està plena de sorpreses i girs inesperats que mantenen la flama encesa durant les cinc-centes i pico pàgines que si bé no aconsegueixen, i de vegades impedeixen, que la novel·la siga una obra mestra sí que fan molt atractiva la seua lectura.
Llegint s´entén la gent
El lobo-hombre
En aquests contes, escrits entre 1945 i 1952, la desbordant imaginació de Boris Vian sembla no tindre límits
‘El lobo-hombre’ és un recull de contes escrit per Boris Vian també conegut com Vernon Sullivan (pseudònim amb el que es va convertir en escriptor súper-vendes amb la novel·la negra ‘Escupiré sobre vuestra tumba’ ). Un autor que malgrat haver mort als 39 anys va tenir temps d'escriure obres de teatre, cançons, contes, deu novel·les i convertir-se en un trompetista de jazz molt admirat. Aquest llibre, recomanat per Quim Monzó, la qual cosa és un detall a tindre en consideració, és un recull d’històries originals, divertides, sorprenents, absurdes, destrellatades en ocasions, que no perden l’oportunitat d’agafar la tradició i pegar-li la volt transgredint-la i jugant amb ella tal i com proposava l’Escola Patafísica, corrent post-surrealista dels anys 40 a la que Boris Vian pertanyia. Un bon exemple d’això és el relat sobre licantropia que dona títol al llibre i en el que Denis, llop gens ferotge i vegetarià, es transforma en home les nits de lluna plena. Conte que va inspirar la coneguda cançó ‘Lobo-hombre en Paris’ de la banda new wave La Unión en 1984. Número 1 en les llistes de vendes durant 9 setmanes consecutives i guanyadora d'un disc d’or. També el relat ‘L’amor es cec’ que va sobre una densa boira integrada per partícules amoroses que amaga la ciutat i obliga els habitants a despullar-se i estimar-se sense que pugen veure’s. Conte que, en aquesta ocasió, va servir d’inspiració als Arthur Caravan en la cançó (preciosa cançó) del mateix nom que va formar part del seu primer disc ‘Arthur Caravan’. Molt interessant tanta coincidència.
Llegint s´entén la gent
Esto es agua
Esto es agua’, es una conferencia que l'autor va impartir en la cerimònia de graduació de la Universitat de Kenyon l'any 2005
David Foster Wallace (1962-2008) ha estat considerat un dels escriptors més originals i influents de la seua generació. De fet una de les seues obres ‘La broma infinita’ una voluminosa (i pesada) novel·la de culte de més de mil  pàgines sobre un futur dominat per les grans corporacions va estar considerada per la revista Time com una de les 100 millors novel·les en llengua anglesa en el període comprés entre 1923 i 2006. Particularment prefereix-ho eixa barreja de relat breu, assaig i article periodístic que conrea en obres com ‘Entrevistas breves con hombres repulsivos’,’Hablemos de langostas’ o  ‘Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer’ on fa una acurada radiografia de la societat americana amb un estil exuberant, irònic, divertit i gairebé hiperrealista. ‘Esto es agua’, publicat aquest 2014, és una amena, concisa i molt interessant conferencia que David Foster Wallace va impartir en la cerimònia de graduació de la Universitat de Kenyon, escrita en 2005, tres anys abans de suïcidar-se afligit per una profunda depressió que arrossegava des de feia vint anys, on es poden trobar totes les constats (i molts interrogants) de la seua obra situada sempre en un punt intermedi entre la literatura i l’assaig.
Llegint s´entén la gent
Musashi
La trilogia va ser portada al cinema i va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera l’any 1955
La trilogia de Musashi relata la història del llegendari samurai Miyamoto Musashi (1584-1645). Un ronin, un home errant que com una onada en el mar va viure la època convulsa de la unificació del Japó i va seguir el camí de la espasa des de la iniciació fins assolir la llum perfecta. Una història que, malgrat estar escrita el segle passat i tractar fets del segles XVI i XVII manté viva l'actualitat amb reflexions tant interessants com aquesta sobre el costum i la tradició. 'Tenia la sensación de haber llegado a una verdad innegable: la costumbre había hecho que lo antinatural pareciera natural y viceversa. Les aventures de Musashi, que vindria a ser una mena de Cid Campeador en versió nipona, aprofiten també perquè l’autor ens oferisca un fresc de la societat japonesa de l’època (molt curiós des del punt de vista occidental) alhora que una sèrie d’interessants reflexions sobre el destí i la existència. Una  barreja de ‘Kill-Bill’ i ‘L’art de la guerra’ amb pinzellades de saviesa zen i amb el format d’una ‘road movie’ literària que resulta apassionant i commovedor. La trilogia de Musashi va estar escrita per Eiji Yoshikawa, novel·lista històric que va rebre la Medalla de la Cultura - màxim guardó literari japonès- i la ‘Orden del Sagrado Tesoro’ entre d’altres i va estar publicada per entregues entre els anys 1935 i 1939. Posteriorment va ser portada en nombroses ocasions al cinema, destacant entre totes elles la adaptació realitzada per Hiroshi Inagaki i protagonitzada per Toshiro Mifune. La primera part d’ella va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera l’any 1955. 32224799