“Trenta anys de periodisme, mesos d’atur i una retirada prematura del món de la comunicació. Aquesta és tota la meva història. S’assembla a la de tants companys desplaçats dels mitjans per les diferents crisis que arrosseguem: la tecnològica que està acabant amb la premsa en paper, la política que ha portat a les institucions públiques a una dimensió diferent de la que vivim els ciutadans, la cultural que va reduint la freqüència i qualitat de lectura… Fins aquí lluitàvem contra els elements, però ho fèiem amb dignitat i ens n’anàvem sortint. I va arribar la crisi financera de 2008-2013 per assolar el sector i deixar-me enrere. Bé, jo encara soc de lletres i aquí estic, escrivint i buscant.”
Amb aquestes paraules resumeix Ester Vizcarra al seu bloc, Tinc un tic, la seua trajectòria en el camp professional del periodisme, el qual va haver d’abandonar pel tancament del periòdic Ciudad de Alcoy, on desenvolupà la major part de la seua vida laboral. Aquest fet motivà la dedicació a l’activitat literària, centrada en la narrativa, la investigació, l’assaig i el món de la didàctica a l’ensenyament secundari.
El primer gènere l’inicià el 2017 amb la biografia del poeta alcoià Joan Valls novel·lada al llibre Enterreu-me en batí i sabatilles (Ed. Lletra Impresa), que ha esdevingut un document bàsic per conèixer i admirar la figura d’un dels grans poetes valencians de les darreres generacions. El 2021 publicava Amaga’t dels drons! (Edicions del Bullent, comentada ja en aquestes pàgines) que fou precedida per la concessió del premi Enric Valor de Narrativa juvenil. El 2023 publicà El Joan somia colors, obra de narrativa infantil il·lustrada per la seua filla Mainés Esteve (Ed. Mediterrània). I el 2024, a banda de publicar la novel·la que ara comentarem, guanyà el VII Premi de Narrativa Infantil-Juvenil Ciutat de Dénia, amb l’obra El Secret de Safira, un llibre divertit al voltant d’un viatge emocionant que reflexiona sobre l’amistat i la pertinença.
Igualment ha escrit articles a periòdics i publicacions específiques les quals versen sobre periodisme, mitjans de comunicació, pintors i paisatges. Al camp de la didàctica ha publicat guies sobre la seues novel·les i també de l’actor i cantant alcoià Ovidi Montllor. Com a periodista, ha fet moltes columnes d’opinió a diversos mitjans de comunicació com ara Ciudad de Alcoy, Hoja del Lunes, Ràdio Z Alcoi i Ràdio Alcoi Cadena SER, amb la qual col·labora habitualment.
La cadira de l’artista indòmit ens apropa a la biografia del pintor Manuel Solbes Arjona, nascut a Muro i on va viure la seua infantesa fins que la família s’establí a Alcoi, en la qual va desenvolupar i abandonar els estudis pictòrics. La seua inquietud constant el va dur a absentar-se molts anys de la ciutat en un periple per les illes Canàries, Venècia i Nova York. En les dues primeres hi visqué a cavall, combinant-hi temporades. L’estància a Nova York no pogué allargar-se tot el que el pintor volia ateses les normes estrictes de residència per a estrangers al país que se suposa que és el més desenvolupat del món, però no pas el més obert. És per això que Manuel no hi va viure més enllà del període estricte que el govern dels EUA marcava per als turistes, doncs amb aquesta consideració va poder accedir-hi. Tanmateix li donà temps de fer contactes com ara Andy Warhol, amb marxants d’art i d’altres artistes.
L’etapa veneciana fou més ampla i l’estada en la ciutat dels canals així com també la de les illes Canàries, va compartir-la amb Carmen i Sergio, la seua parella i fill. Solbes Arjona havia fugit d’Alcoi decebut per l’impacte negatiu en l’opinió pública que havia tingut el cartell de festes que l’ajuntament de la ciutat li encomanà el 1968. Aterrà a les illes afortunades i posteriorment a Venècia, on va desenvolupar una etapa d’intensa activitat pictòrica i de contactes que el permeteren relacionar-se amb artistes renovadors que apostaven per un llenguatge nou en el món de les plàstica i de les arts en general. Va fer freqüents exposicions en ambdós llocs i a les illes formà part d’un ambient artístic i cultural molt prolífic i alhora transgressor, front a l’academicisme que caracteritzava els cercles de la península.
El seu caràcter inconformista no el deixà mai arrelar totalment en cap dels dos llocs. Era un bohemi, procurava viure en harmonia amb la seua concepció de l’art, lluny de normes que constrenyien la psique creativa de l’artista. La seua inclinació per la pintura abstracta amb elogi del color pur fou una constant al llarg de la seua carrera, una motivació que no ha abandonat a hores d’ara i que va haver de combinar amb la realització de pintures de paisatges venecians que Carmen s’encarregava de vendre als turistes. La necessitat de menjar fou l’única que aconseguí un mínim desviament de Manolo cap a la pintura figurativa, a desgrat de la seua voluntat.
La mort de Franco i la concepció de l’estat autonòmic desvià l’atenció dels cercles artístics canaris vers els seus propis autors, deixant de banda els pintors forans, com ara Solbes Arjona. A Venècia, paral·lelament, fou perdent els contactes i la situació de viure-hi es feu insostenible des del punt de vista econòmic, la qual cosa provocà el retorn de l’artista a la ciutat que l’acollí de ben jove i on inicià els seus primers passos. S’establí en un baix del carrer El Tap, on ha fet la seua residència i des d’on continua llençant les seues propostes pictòriques basades en la fidelitat a uns principis que mai no va abandonar.
Tot i que la solvència econòmica derivada de la seua exclusivitat cap a aquest tipus de pintura no és el seu fort, podem afirmar que Manuel no és un desconegut en el camp cultural de la ciutat. La seua passió per la música, canalitzada en la Festa de Moros i Cristians, l’ha dut a presentar, any rere any, la seua versió pictòrica del cartell de festes, realitzat voluntàriament i exposat al seu estudi, amb les aportacions de les seues experiències, les seues vivències íntimes i un cluc d’ulls mínim a la figuració creativa.
Tot açò exposat és relatat per Ester Vizcarra a la novel·la La cadira de l’artista indòmit. El títol ja respon de per sí a la consideració que d’ell mateix té l’artista, en una definició que glosa perfectament el que ha estat el seu recorregut artístic. Segons testimoni de la mateixa autora, va triar la figura de Solbes Arjona per tres raons bàsiques:
La novel·la se centra en les estades fora d’Alcoi: Nova York, Canàries i Venècia, amb unes quantes pinzellades dels períodes en què va viure a València, Madrid i Barcelona, així com les dues etapes, diguem-ne, alcoianes: la de joventut amb el seu estudi a Alcassares i la posterior, de tornada, al carrer El Tap. Hom pot considerar-lo com a bohemi si tenim en compte la seua espiritualitat, la vida nocturna i la transversalitat social. Tanmateix, la languidesa de caràcter no acompliria amb aquesta etiqueta: Manuel és tot foc i força creativa, esperit inquiet vers la creació constant.
Ester ha sabut recollir fidelment totes les dades que sobre la seua vida el pintor li n’ha facilitat, fruit de les vint-i-dues gravacions que hi va fer a les nombroses jornades de conversa amb ell. Amb tot aquest material ha confegit una novel·la de protagonista únic que va desvetllant-nos el seu món canviant, fruit del descontent que amerava el seu esperit rebel i inconformista. Amb un llenguatge colorista, ric i precís ens va endinsant en l’òrbita del pintor i ens fa caminar i compartir els seus viatges, les seues estades, així com les seues inquietuds i els seus conceptes artístics. La bellesa en les frases, la precisió en els matisos, però amb el pòsit de periodista seria la millor definició estilística d’una autora que camina amb pas ferm pel món literari.
Per altra banda, Vizcarra és conscient de la rígida estructuració que suposa escriure la biografia d’una persona viva. L’actitud col·laboradora estarà sempre mediatitzada per la selecció dels aspectes que el biografiat voldrà que hi figuren. Es tracta d’un dret que cal reconèixer a la persona que decideix obrir-se en canal i mostrar-nos el seu passat o allò que ell considera que és el seu passat i susceptible de ser airejat. D’aquest possible encasellament, Ester se’n surt airosa amb les seues dots de narradora, premiada ja en dues ocasions, i un ofici de periodista amb més de trenta anys d’experiència que l’ajuden a mamprendre una comesa d’aquestes característiques, sobretot en allò referent a la recopilació de dades i la seua incardinació dintre un corpus novel·lístic.
Altrament, la novel·la constitueix un document molt valuós per conèixer a fons un pintor, la imatge bohèmia del qual pot amagar tota una vida dedicada a la realització d’una pintura nova, transgressora, amb un llenguatge nou i fresc i que l’ha dut a ser conseqüent amb la seua concepció de l’art, malgrat totes les dificultats que ha hagut de travessar (principalment econòmiques), la difícil convivència familiar a la qual s’hagué d’acarar i els fracassos a què va haver de fer front. Tanmateix, no se li pot penjar l’etiqueta de fracassat. Solbes Arjona ha aprés molt de totes les experiències viscudes i les ha sabut aplicar al llenç a l’hora de fer-hi una composició. La coherència en el manteniment del seu estil ens ha de dur a l’admiració de qui ha tingut una vida d’eixes que hom anomena “de pel·lícula”, però que ara caldria definir com de novel·la. La magnífica novel·la que ha bastit Ester Vizcarra basada en la trajectòria vital i artística del pintor alcoià.
