‘Cartaghe’ és la darrera novel·la de Joyce Carol Oates (1938) una escriptora neoiorquesa guanyadora del National Book Award en 1970 y membre de l’Acadèmia Estatunidense de les Arts i les Lletres des de 1978, candidata varies vegades al Nobel i  considerada per Raymond Carver com una de les grans autores nord-americanes del segle XX.

El punt de partida de ‘Cartaghe’ és la desaparició de Cressida Mayfield, una jove de 19 anys, la recerca que s’organitza per trobar-la i la reacció de cadascun dels membres de la seua família. Tot açò narrat d’una manera intensa, plena de suspens i amb una exactitud mil·limètrica que de vegades – no moltes i sobretot més cap al final de la novel·la – resulta una mica redundant, accessòria i pesada.

Com el sospitós de la desaparició és un ex combatent de la guerra de Irak, l’autora aprofita per fer un minuciós repàs a la participació dels americans en eixe conflicte, les suposades animalades comeses sobre els iraquians (i també sobre els americans que no veien amb bon ulls eixes animalades) i el sense sentit de la guerra en general i d’aquesta en particular.

‘Cartaghe’ també aprofita per fer una aproximació quirúrgica, al sistema penitenciari americà. Des de dins i des de fora de la mateixa manera que ‘La Naranja mecànica’ de Kubrick analitzava la violència i amb uns resultats igual  d’esgarrifants. A més de tot açò la novel·la està plena de sorpreses i girs inesperats que mantenen la flama encesa durant les cinc-centes i pico pàgines que si bé no aconsegueixen, i de vegades impedeixen, que la novel·la siga una obra mestra sí que fan molt atractiva la seua lectura.