Carme Serna Far (Palma de Mallorca, 1981) és llicenciada en Interpretació per l’Institut del Teatre de Barcelona, ha estat una de les fundadores de la companyia Disset Teatre. Ha participat en les sèries El cor de la ciutat de TV3 i Llàgrima de sang i Treu Foc d’IB3. En teatre, ha protagonitzat obres com ara Re-Cor, Només quan plou, La comèdia dels erros i La Marató, entre d’altres.
La professió d’actriu va aproximar Serna a l’escriptura. Va ser a partir del confinament de la pandèmia de COVID-19 que es va apuntar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, i aleshores començà la seua activitat literària.
El desembre de 2023 fou guardonada amb el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions pel seu debut literari Perdona’m per desitjar-ho tant, publicat per l’Editorial Proa. Va rebre el guardó durant la celebració de la 73a edició de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes en el context de la Nit literària de Santa Llúcia, celebrada al Teatre Nacional de Catalunya.
Perdona’m per desitjar-ho tant és una recopilació d’històries protagonitzades per dones en moments vitals diferents que intenten eixir de l’entorn hostil on viuen. El jurat va destacar l’estil expressiu de Serna i la creació d’un univers literari molt propi i singular.
Els llibres de contes solen presentar el repte d’aconseguir que relats independents conformen una obra coherent i recognoscible. En el cas de Perdona’m per desitjar-ho tant, Carme Serna supera aquest repte amb solvència gràcies a una sèrie d’elements que donen unitat al conjunt i converteixen la lectura en una experiència completa. Ens trobem davant d’un recull de narracions que exploren els racons més íntims de l’experiència humana, especialment aquells vinculats al desig, la frustració, la pèrdua i la mort. Tot això és presentat mitjançant una prosa d’una gran qualitat literària, capaç de combinar delicadesa poètica i cruesa expressiva amb un equilibri notable.
Un dels principals factors de cohesió del llibre és el protagonisme femení. Excepte en un dels contes, la resta de relats estan centrats en personatges femenins que afronten diferents circumstàncies vitals. Aquest fet permet a l’autora oferir una mirada plural sobre la condició humana a través de dones de diverses edats i situacions. A més, si es contempla el recull en conjunt, es pot observar una mena de recorregut simbòlic per les diferents etapes de la vida. Els contes abracen experiències que van des dels primers moments de l’existència fins a la mort, configurant així una panoràmica vital que reforça la sensació d’unitat interna.
El desig és probablement el gran tema vertebrador de l’obra. No es tracta únicament del desig amorós o sexual, encara que aquests hi ocupen un lloc destacat, sinó també del desig d’afecte, de reconeixement, de llibertat o de pertinença. En molts casos, aquest impuls apareix representat amb una intensitat gairebé obsessiva i esdevé el motor que impulsa les accions dels personatges. El mateix títol del llibre ja apunta cap a aquesta idea central: el desig com una força poderosa, sovint contradictòria, capaç de generar tant plaer com sofriment.
La varietat temàtica dels relats constitueix un altre dels seus punts forts. Al llarg del llibre apareixen qüestions tan diverses com les relacions tòxiques, l’amor no correspost, la sexualitat, els abusos, la violència, el suïcidi, la mort o la solitud. Tanmateix, aquests temes no són tractats des d’una perspectiva moralitzadora ni tampoc amb voluntat de suavitzar-ne els aspectes més incòmodes. Carme Serna opta per mostrar les realitats que descriu amb una notable franquesa, fet que dota les històries d’una gran força emocional. El lector es veu sovint confrontat amb situacions difícils o doloroses, però aquesta incomoditat forma part de l’efecte que l’autora busca provocar.
Des del punt de vista estilístic, ens trobem davant d’una obra especialment rica. La prosa de Serna destaca per l’ús constant de recursos propis del llenguatge poètic. Les metàfores, les imatges simbòliques, les al·literacions o les sinestèsies apareixen integrades de manera natural en la narració i contribueixen a crear una atmosfera literària molt personal. Aquesta elaboració formal no resulta artificiosa, sinó que es posa al servei de les emocions i dels conflictes dels personatges. El resultat és una escriptura que combina bellesa i intensitat, capaç de generar imatges suggeridores que romanen en la memòria del lector una vegada acabada la lectura.
També és remarcable la gestió del ritme narratiu. Els contes mantenen una progressió constant que evita qualsevol sensació d’estancament. L’autora sap alternar moments de descripció més pausada amb escenes de gran càrrega emocional o dramàtica, aconseguint que l’interés es mantinga viu en tot moment. Aquesta habilitat es percep igualment en la construcció de les expectatives narratives, ja que sovint els relats evolucionen cap a desenllaços inesperats que obliguen el lector a reinterpretar allò que havia llegit fins aleshores.
Un altre aspecte especialment atractiu és la caracterització dels personatges. Tot i la brevetat pròpia del gènere del conte, Serna aconsegueix construir figures complexes i versemblants. Els seus protagonistes no són personatges idealitzats ni simples arquetips, sinó éssers humans plens de contradiccions, desitjos i fragilitats. Aquesta profunditat psicològica facilita l’empatia del lector i contribueix a reforçar l’impacte emocional de les històries.
L’ús de la varietat dialectal mallorquina constitueix igualment un dels encerts més destacables del llibre. Lluny de ser un element anecdòtic, la llengua es converteix en una eina fonamental per a la construcció de l’univers narratiu. Les expressions, les formes lingüístiques i els referents culturals de les Illes Balears aporten autenticitat als relats i ajuden a crear una ambientació molt definida. Aquest arrelament al territori es percep també en la presència constant del paisatge illenc, que sovint actua com un personatge més dins de les narracions.
D’entre tots els contes del recull, «Katja» mereix una menció especial. Es tracta, probablement, d’un dels relats més suggeridors del llibre per la multiplicitat de lectures que permet. En aparença, la història gira al voltant d’un amor d’estiu entre un jove mallorquí i una turista sueca. La relació és breu i està condemnada a desaparèixer amb la fi de les vacances, però la petjada emocional que deixa en el protagonista resulta profunda. El relat transmet amb eficàcia la nostàlgia pròpia dels amors efímers i la sensació de buit que acompanya les absències.
No obstant això, reduir «Katja» a una simple història d’amor seria quedar-se en la superfície. El conte ofereix també una lectura social i política molt interessant relacionada amb la transformació de Mallorca a causa del turisme massiu. El protagonista observa com els espais de la seua infantesa desapareixen progressivament i com moltes de les persones que formaven part del seu món han hagut d’abandonar l’illa davant l’encariment de l’habitatge i els canvis socials derivats del model turístic. D’aquesta manera, l’enyorança per Katja acaba convertint-se també en enyorança per una Mallorca que sembla destinada a desaparèixer.
Especialment significativa resulta la figura de l’oncle alemany i la presència constant dels turistes estrangers. El conte suggereix una reflexió crítica sobre les relacions de poder que s’han establert en determinats territoris turístics i sobre la pèrdua progressiva de control dels habitants locals sobre el seu propi entorn. Fins i tot el gest repetit de llançar pedres a l’aigua pot interpretar-se simbòlicament com una expressió de ràbia, impotència o resistència davant d’aquesta transformació.
Cal destacar també la presència, en alguns relats, d’elements propers al surrealisme i al realisme màgic. Sense abandonar completament la versemblança, l’autora introdueix situacions o imatges que trenquen parcialment amb la lògica realista i generen una atmosfera de misteri. Aquest recurs contribueix a enriquir la lectura i connecta l’obra amb una tradició narrativa molt present en la literatura insular. Gràcies a aquests elements, alguns contes adquireixen una dimensió gairebé llegendària que amplia les possibilitats interpretatives dels textos.
Una altra de les característiques notables de l’obra és la predominança d’un to generalment trist i pessimista. La major part de les històries estan marcades per la frustració, la pèrdua, la mort o el sofriment. Aquesta insistència en les dimensions més doloroses de l’existència pot arribar a resultar excessiva per a alguns lectors, especialment per aquells que busquen narratives més optimistes o conciliadores. Tanmateix, aquesta característica també forma part de la coherència interna del llibre i de la mirada literària que l’autora decideix adoptar.
En conclusió, Perdona’m per desitjar-ho tant és un recull de contes d’una gran qualitat literària que destaca tant per la solidesa de la seua escriptura com per la profunditat dels temes que aborda. Carme Serna construeix un univers narratiu intens, ple de personatges memorables, emocions contradictòries i reflexions sobre el desig, la identitat, la memòria i la pèrdua. La combinació d’una prosa elegant, un llenguatge ric en recursos poètics i una mirada valenta sobre les realitats més incòmodes converteixen aquesta obra en una lectura altament recomanable. És un llibre que no deixa indiferent i que convida el lector a continuar reflexionant sobre els seus relats molt després d’haver-ne llegit l’última pàgina.
