Abans que les colònies d’ultramar aconseguiren la independència d’Espanya i Portugal, nombrosos pobles de la Península Ibèrica mantingueren un comerç actiu amb les terres de l’altre costat de l’Atlàntic. Aquest fet ha servit d’inspiració per a l’autor que ens ocupa, Jesús Moncho i Pascual (Gata de Gorgos, 1948), professor de filosofia amb una trajectòria literària guardonada amb premis com ara el Ciutat de València, el Vila de Benissa i el Vila de Teulada i que ha conreat també altres gèneres literaris com l’assaig i la narrativa curta.
La taverna del Negre fou guanyadora del Premi de Narrativa Isabel de Villena l’any 2019. La novel·la se situa en la Vila Joiosa en el segle XIX, en el context ja assenyalat dels intercanvis comercials amb el continent americà, que en foren l’origen de la fabricació de la xocolata a la capital de La Marina Baixa.
Aquest comerç, que duia a terres americanes els productes tèxtils de la ciutat d’Alcoi a canvi del cacau i el sucre procedent d’ultramar, entrà en crisi. El propietari d’una de les cases de major tràfec comercial amb el nou continent, Gaspar Galiana de Serafina, decideix implicar-se en el tràfic il·legal d’esclaus negres procedents de l’Àfrica i amb direcció a les terres del nou món.
La goleta que transportava els productes tèxtils, la Santa Marta, propietat de Galiana, serà l’encarregada de l’embarcament del passatge dels negres venuts com a esclaus. En aquest vaixell, al comandament del qual hi havia el capità Nicolau Lloret, és enviat Andreu Faraig, jove viler que treballava al servei del patró de la goleta i que serà obligat a separar-se de la seua mare i germana, així com també de la jove de la qual està enamorat. Aquesta jove, Elionor Galiana, filla de l’armador, passarà a formar part, una vegada Andreu no hi és, dels plans dels pares en la unió comercial amb una altra casa, els Vilaplana, el fill de la qual també pretén l’amor d’Elionor.
Lluny de la seua promesa i de la seua família, Andreu descobrirà, a bord de la nau solcant la mar, el veritable motiu del comerç de la casa del pare de la seua estimada amb l’illa de Cuba, destinació final del viatge de la Santa Marta. S’hi oposarà obertament al tractament esclavitzant d’aquells éssers humans, tot intentat guanyant adeptes per a la seua causa entre el personal de la tripulació del vaixell. El final del relat esdevindrà sorprenent per al lector.
L’habilitat narrativa i el discurs àgil i entretingut situa de ben prompte el lector en la configuració dels fets així com també dins l’ambient d’aquesta població costanera del sud del País Valencià, ben descrit amb un vocabulari ampli i precís que ajuda a veure amb claredat el marc històric on es desenvolupa la trama. Moncho fa servir gran varietat de recursos expressius en la descripció de llocs i personatges, destacant el seu coneixement de l’argot mariner així com també de l’activitat econòmica d’aquesta població al llarg del segle XIX, quan els seus comerciants feien el recorregut del “camí del peix” per a la compra de les teles i teixits a Alcoi, els quals després eren transportats a Amèrica.
Igualment, cal destacar l’alternança dels dos plànols en la narració: la dels avatars de la tripulació de la Santa Marta en el seu periple cap a Amèrica i la vida en la població de La Vila. Aquesta alternança proporciona un inusitat ritme a la lectura sense trencar en cap moment la concepció unitària del fil argumental.
Som davant d’una novel·la carregada d’humanitat, on les passions i els sentiments hi juguen un paper important, capbussant-se dins la història del segle XIX, per recordar-nos una de les xacres més doloroses de la història de la humanitat i fer-nos veure que no era un mal que ens queia lluny. I tots els pobles, en major o menor mesura, foren responsables d’un tractament degradant i vexatori envers uns éssers humans de color de pell diferent, les conseqüències de les quals encara perduren als nostres dies.
