slogan tipografia la moderna
Llegint s´entén la gent
El lament i l’esperança en degoteig continu
Una ressenya de Francesc Pou sobre el llibre ‘Gotes perdudes' de Àlex Agulló. Bors Editor. 2020 
Francesc Pou - 13/12/2020
El lament i l’esperança en degoteig continu

Alexandre Agulló i Guerra no és un autor novell. Professor jubilat, sempre ha estat un admirador de la parla popular i més concretament, aquella referida al món rural, la qual constitueix un tresor amenaçat d’extinció, per la qual cosa ha dedicat bona part de la seua producció escrita a la seua recuperació i conservació. Poden servir com a exemples d’açò dit les seues obres Brots i esclafits verbals d’Alcoi i rotgle de pobles muntanyencs (pres com a referent per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per a l’elaboració del Corpus Informatitzat del Valencià), Diccionari destarifat o la novel·la Laru i Tan, un veritable homenatge al camp, la seua gent, els seus costums i el llenguatge. Paral·lelament ha conreat la poesia i ha estat present en antologies poètiques d’escriptors de la zona. Una prova d’aquesta inquietud és la publicació el present any de Gotes perdudes.

Tal com diu Sofia Moltó al dors del llibre,  Gotes perdudes és un poemari “vertebrat per versos de rima femenina i estrofes, tan simples com llunyanes, que acaronen el llibre, degotejant anhels de vida… o no deixant perdre passades per maleir cada gota, irreparablement perduda”. Els versos esdevenen gotes que cauen en un basal on resulta aclaridor el vers que defineix el poema (imatge gràfica de la majoria dels poemes). L’obra, està dividida en quatre parts: les tres primeres (Viatge cap al traspàs, Viatge sense nord, Gotetes perdudes) constitueixen sengles laments pel degoteig continu de valors que pateix la font del món, com ara la mateixa vida i el seu pas indeturable, la pobresa, la insolidaritat davant problemes com la immigració, la pèrdua del paisatge natural i tants altres que venen a omplir la pica del lament perenne. No obstant això, la darrera part (Gotes d’esperança) obre una porta a la il·lusió d’unes gotes noves que vinguen a emplenar de nou el rebost de l’esperança.

1.VIATGE CAP AL TRASPÀS
En aquesta primera part trobem una referència al temps com esfereïdor en la pell i la consciència humanes. El temps no passa,//excava l’epidermis,//indigerible,//rovella uns engranatges trucats i vulnerables//. Són les petges que deixa al seu pas.

Pinta les notes en el teu pentagrama i escriu la lletra. Les notes musicals són identificades com les darreres gotes de la vida i aquesta esdevé una al·legoria d’una simfonia on hauríem d’escriure les nostres pròpies notes. La darrera, però, sempre sona a deshora,//fora de tempo,//rellisca entre silencis//que el compàs no contempla.

No és aquesta l’única metàfora amb què descriu la vida. Igualment hi ha la comparació amb un calendari on Roges i negres s’agarben, desganades…, tot constituint Taques d’altra derrota//nostàlgica i esguitosa. Una vida on la fe religiosa és concebuda com a cega davant la pobresa i el desnonament. La mort, el soterrament esdevenen paraules buides que ressonen com rebordonit eco”, “cançons d’antuvi//amb la mateixa lletra//cada tornada. Tot plegat, el comiat de vida d’un ésser volgut: Vora a la tomba i amb paraules ferides, t’escric a cegues …l’epitafi MORT A SA CASA,//o MORT SENSE CASA”. Tant se val, perquè les mortes no recorden.

2.VIATGE SENSE NORD
En aquesta segona part, Agulló comença descrivint una al·legoria entre la vida natural amb l’arbre que va estroncant velles branques i cada partida va clavillant-lo mentre expiren les fulles com ocells migratoris i una partida d’escacs amb fronteres ben murallades on es perden fitxes negres//d’un tauler asimètric. Entre totes dues hi ha en comú els mateixos moviments d’atac i defensa.

No escapa a la sensibilitat de l’autor el problema de la immigració, on els nouvinguts són un cant desesperat vers la mar: Com mai, tan nostra,//aquesta mar, amarga,//bressa en silenci//vides a la deriva,//amb reglots de sal morta. Esperona l’autor la seua daga front al fariseisme occidental i la seua actitud envers l’arribada d’immigrants: Desvergonyides,//com unes sangoneres// ‘civilitzades’//guarden les aparences//per no embrutar-se massa.

Ni tampoc passa per alt el problema de la desforestació, perquè veu que la Terra se’ns mor: La terra plora,// volteja atabalada//mentre el món calla,…

Trobem, igualment, un cant desesperat per la manca de llibertat. Un poder absolut decideix els nostres designis: Mig morta, emplenes//per a res la pastera//d’estèrils mites.//Ell ordeix els judicis//Tu, baquejada, signes. No som lliures, som presoners de la llibertat de caminar per un paisatge de color il·limitat: Net no respires,// t’oprimeixen les tanques.//Com a molts altres. Es lamenta de la pervivència de l’esclavitud, present al treball, a la fàbrica, a la terra.

Igualment ho fa contra la societat capitalista que tot ho mercantilitza, les paraules, els estels… Tria les paraules//amb les quals tu vols viure.//Totes es venen.

La por, arrecerada a les consciències, és la llavor que fa germinar la insolidaritat entre la gent: Massa llàgrimes, mudes,//van solcant el paisatge….  Riu tes misèries//que les pors ensinistren//i de tu manen//.

En aquest paisatge, la poesia resta com el darrer reducte de l’esperança. En perdre-la, aquesta s’esborra: Pres per la fosca//i privat d’esperança//sura un poema.//Perdut entre silencis// espera que l’esborren.

3.GOTETES PERDUDES
Hi trobem una nova referència al món de la immigració en pasteres quan invoca a l’albada plorosa que porta a les llars el lament de vides perdudes a la vora de la mar: Ben lluny ressonen//ecos d’unes onades//amb somnis orfes. La mort, per la seua banda, sacsa les temoroses consciències que viatgen al bord d’una pastera: L’alè trontolla//entre dentades ones//que rapten criatures. El poeta mostra el seu terror en veure els cossos d’infants morts a la platja. El cel (personificat en nosaltres, el món) és còmplice del silenci: Tot calat d’ombres//el fred, pell i os rossega.//Furga en silenci!. O més encara, el nadó que mor a la barca, que cerca la vida més enllà de l’oceà i aquest li dona la mort: L’onada escombra//-sense cap coartada-//altre infant de mamella. És per això que l’albada saluda la mort, la mort dels nouvinguts a l’albada.

El crit esgarrat de denúncia s’adreça ara vers les joves venudes en matrimoni, el futur pagat amb els diners de la vergonya: La novençana//de llàgrimes imberbes//abdica en negre//regant uns calendaris//amb la mateixa anyada.

Novament recorda la degradació de la Terra resumida en el vol d’una oroneta, que fuig d’un planeta malalt, sotmés a l’escarni de la seua decadència, la seua mort: El vell planeta// amb llàgrimes sotmeses,//absent contempla//la darrera migrada//que ignora malifetes. L’escalfament global és contemplat amb llàgrimes calentes, que desfaran les darreres glaçades. Davant de tot açò, l’albada emmudeix, les fulles dels arbres ploren: Calenta encara//la penúltima albada//tampoc els parla.//I les llàgrimes, mudes,//defalleixen glaçades. El món és sotmés a la negra dissort de la ruleta russa, el futur es juga a una sola carta, dia rere dia: Entre sacsades//d’una ruleta russa//sempre en l’andana,// com un malson macabre//campa sota la pluja.

4.GOTES D’ESPERANÇA
Com ja hem dit, en aquesta darrera part, el poeta obre una porta a l’esperança. La mateixa font que rajava gotes perdudes, degota un petit doll d’esperança. I aquesta esperança la representa de diferents maneres i amb diferents imatges, com ara l’alegria innocent del vel de la milotxa, el poder de la natura reflectit al vol de les oronetes, que teixeix el color primavera i farà que l’hàbit siga bell. O la força renovada de la nova claror ascendint per les andrones. I el vers perenne dorm, esperant l’impuls que el faça revifar: Vetla el poema//que somica amb nosaltres.

Més enllà de l’estora, del terra, hi ha un horitzó de llums, colors i vida que cal mirar-se’l. Reivindica una albada de colors front al gris i al negre que aborronen.

Hi ha la crida al conreu de noves terres, amb noves relles, tot i dins els límits de les velles carenes. Cal conrear i collir l’estima a garbes, l’estima conreada amb el llapis a la butxaca que fruirà amb collita de missatges.

Diu Àlex: Hores amables//malden enquimerades//entre penombres//…Qualsevol hora,//sense mirar-la a mitges,//cap al rellotge//quan tu li dones corda//en el sentit correcte. El sentit invers a les agulles del rellotge és metaforitzat en anar contra corrent.

Trobarem una reivindicació sonora del poema vers els silenci que agrisa l’aire. Els versos, perduts, fugen cercant d’altres poemes. És un clam del vers pur, que apunta camins d’estima front als altres d’assecades estrofes que remen a la deriva.

Igualment, invoca el futur, front a l’enyor que ens produeix llàgrimes. Cal trencar-hi la cadena i brodar un impossible fill novell. Alliberar l’estima subjugada amb una alenada gran, farcida d’esperança. Hem de remenar el pòsit de l’amargura, per tal de reblir-la de tendresa. Caldrà un sacseig ben fort: Quan tu sacseges//es barreja la fosca//compartint la tendresa.

Créixer és un acte voluntari front a les gotes que et cauen o a les llunes negres que et menen vers la mort.  Ací l’autor és víctima d’un vitalisme roent: cal mirar el nou dia, obrir les finestres perquè n’entre un sol nou, que tothom calfa, encetar un jorn nou amb nova música. La vida es perllonga de manera buida, estèril. Tanmateix, no s’acaba.

Les notes perdudes en la memòria malmeten la partitura. És precís emplenar-la de nous silencis i fer-la sonar amb una nova batuta. Hem d’eixir de l’estat d’atordiment que imposa la vida. Marcar-nos un ritme nou, brodar un nou paisatge per recórrer-hi. Fugirem de la malaltia del silenci, que arravata el record, apaga la veu i desbulla l’ànim. La millor medecina la trobem en la força del somriure que cura l’opacitat que tot ho envolta.

I la reivindicació final del poema és per a la poesia. Aquella força vivificadora que renaix quan és declamada. La poesia és la casa que acull totes les esperances, i per sobre d’aquestes, l’esperança per viure la teua pròpia vida: Teua és la vida,//tu ets la protagonista…// i directora!.

I seu, d’Àlex, és el llibre. La nostra serà l’oportunitat de llegir-lo i fer una reflexió vital sobre els problemes que esdevenen gotes d’un degoteig continu per la font de la nostra vida. Gotes que, com el temps passat, no es recuperen i haurem de recollir-les en un pòsit fet de l’esperança, que tot just, serà la poesia. La poesia d’un llibre escrit amb la tinta de la sensibilitat extrema.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario