De bell nou l’autor alcoià Silvestre Vilaplana ens apropa, pels camins convergents de la història i la literatura, al coneixements dels fets i les figures que han escrit el nostre passat. A ningú no se li escapa el gran poder i influència que exercí la família Borja en la Itàlia renaixentista, dividida en una sèrie d’estats on les nissagues de famílies poderoses en tenien el control polític i social. Al llibre hom fa esment dels Sforza, Colonna, Orsini, etc. Totes aquestes famílies rivalitzaran pel control dels estats fragmentats d’una Itàlia inexistent, però tots ells amb un poder econòmic que permetrà un desenvolupament cultural basat en el mecenatge d’aquesta noblesa sobre uns artistes, els noms dels quals quedaran inscrits a les planes més glorioses de la història de les arts i de la cultura. Citarem els noms de Leonardo da Vinci i Nicolau Maquiavel per la seua influència i admiració que despertaren en la figura del protagonista de la novel·la, Cèsar Borja, fill del Papa Alexandre VI i germà de Joan, Jofré i Lucrècia, duc de la Romanya i capità dels exercits pontificis, entre d’altres títols que ostentà un dels polítics i militars més brillants de l’Europa de finals del segle XV.
Aquest personatge, clau en les lluites polítiques dels estats pontificis amb altres poderosos com ara les repúbliques de Gènova, Venècia, Florència i sobretot Nàpols, és el protagonista d’un relat en primera persona en el qual, tot pressentint la proximitat de la seua mort, fa un repàs a les gestes que han emplenat els seus trenta anys escadussers de vida, on ha exercit de pontífex, noble, militar i diplomàtic en una curta però apassionant trajectòria. Sembla que serví d’inspiració per al tractat polític de Maquiavel, “El príncep”, de clara influència en els governants de segles posteriors.
Una vegada més, la gran habilitat narrativa de Vilaplana situa al lector imaginàriament al costat del príncep Borja, amb el qual va vivint en primera línia totes les aventures que li són explicades en aquesta mena de dietari de la seua vida i alhora compartint tots els seus sentiments, els seus triomfs en el camp de batalla, l’amor pur i noble que sentirà per la seua esposa, Carlota d’Albret, l’altre amor passional i desenfrenat amb Dorotea o la seua cunyada Sança d’Aragó, etc.
D’aquesta manera, hom viu intensament cadascun dels episodis de la història d’aquest influent polític amb la intensitat que l’autor alcoià sap donar al fil narratiu d’aquests. Completa l’obra un apèndix històric fet per Vicente Ferrer que potser fóra aconsellable ser llegit abans de la novel·la, per tal situar-nos amb exactitud en el context sòcio-polític i cultural en el qual es desenvoluparan els fets i que òbviament, en faciliten la comprensió i llur inserció en aquest context.
Encara que recomanable per a tots els públics, es fa especialment indicada al jovent per a un coneixement d’un dels guerrers i mandataris claus per analitzar una època en l’Europa del segle XV i XVI, on les transformacions socials havien deixat enrere el feudalisme de l’Edat Mitjana, permetent un corrent humanista que tindrà el seu reflex en el món de les arts i la cultura i que donarà lloc al Renaixement, amb un gran impuls dels pensadors i de la ciència.
Cal agrair, una vegada més, l’esforç d’un dels autors amb més projecció literària dins el nostre territori per oferir-nos el coneixement d’aquest segle d’or dels valencians, amb un innegable poder dins del context descrit de l’Europa en aquella època, el reflex del qual fou, com ja hem dit, una fruïda representació en el camp de les lletres, amb obres i autors que coronen la millor època de la nostra literatura. Raimon deia, tot cantant, allò de qui perd els orígens, perd la identitat. Silvestre Vilaplana ens ha rescabalat els orígens mitjançant el coneixement d’aquesta època daurada. Ens toca a nosaltres llegir les seues obres i conservar la nostra identitat.
