Àngels Gregori i Parra és una poeta i gestora cultural valenciana, nascuda el 14 de gener de 1985 a Oliva (La Safor). Resideix a Barcelona des del 2003, d’ençà que hi va iniciar els seus estudis universitaris. Al món de la literatura es va donar a conèixer amb el llibre Bambolines, guanyador del premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, el 2003.
D’altres poemaris que cal destacar són: Llibre de les brandàlies (Premi Ausiàs March, 2007), New York, Nabokov i Bicicletes (Premi Alfons el Magnànim, 2010), Quan érem divendres (Premi Jocs Florals de Barcelona, 2013), Quan els grans arbres cauen (Premi Vicent Andrés Estellés i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, 2018). L’any 2021 va reunir, sota el títol Deberíamos habernos quedado en casa, una selecció de la seua obra traduïda al castellà per Neus Aguado.
Ha presidit el PEN Català de 2018 a 2022 i actualment és presidenta de la Fundació Francisco Brines i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, càrrec que va assumir al 2021. És directora del Festival de Poesia d’Oliva, el Poefesta, que ha dirigit des dels seus inicis.
Jazz és el títol del seu poemari, publicat el 2023 i que comentarem tot seguit. Jazz és un llibre de situació, de presa de consciència del lloc on ets i de la presència o l’absència d’altri… Les peces dels intèrprets del jazz són naturals, sense impostacions i toquen de forma “estripada”, com ho fa Gregori. Els poemes, com la música, no resolen res ni ho pretenen, però posen sobre la taula noves qüestions, nous enfocaments. I aquí és on els díptics de l’Àngels actuen com a diàlegs (Enric Umbert-Rexach). Per a l’autora, Jazz són els carrers de Nova York i també els d’Oliva, la ciutat dels gratacels on buscaren una vida millor alguns familiars i la ciutat on va nàixer la poetessa… I soc també jo, Nova York, un segle més tard, anant fins a Ellis Island per remenar entre els arxius i comprar, com un souvenir, el paper que ara penja a la paret de la cuina de casa i que certifica l’entrada del pare del meu avi a les portes de la ciutat el 19 de maig de 1910, en el moment exacte en què el cometa Halley travessava el cel de Nova York. Vet aquí el veritable motiu que impulsà Gregori a escriure aquest poemari de remembrança de la ciutat americana.
Al primer poema, Ficcions, fa un intent de reconversió del paisatge del poble un segle abans, el mateix poble que veié el besavi marxar: Cal que hi haja una estació en aquest paisatge.// I fer veure que des d’allí el teu besavi // se’n va anar per lluitar en una guerra. En The art of losing lluita i s’hi reivindica la memòria. El dolor per la pèrdua en pot ésser la clau: Perdre és una forma de saber // que alguna vegada t’he tingut. Al poema Tota la veritat sobre l’amor exalta l’amor al país d’origen. Tanmateix, l’amor té una vessant més ampla, una veritat que presenta dubtes a l’hora de confessar: Li hauria d’haver dit tota la veritat sobre l’amor? De vegades, però, l’expressió de l’amor és ínfima: un balbuceig suspés en l’aire, un guió en un vers… Expressions mínimament esgrafiades d’un sentiment poderós. La persona estimada, l’amor. Tot és sortir-se’n de la lògica, començar la casa per la teulada, relliscar-s’hi a sobre de la pluja, seure a la teulada sense fonaments. Tot plegat, l’espai on sura l’amor… Així era, per aquells temps, trobar-te.
El record, plagat d’imatges estiuenques…Els llençols blancs estesos al terrat… Un cos ple de sinceritat que s’obria pas a l’ampla platja. Imatges de daguerreotip d’una platja de finals dels segle passat són ara motiu d’evocació: Qui destria, dels arguments, l’arena?. També hi ha lloc per rememorar moments intensos a una pista de ball, amb copes de xampany i una música que va apaivagant-se… La pervivència dels records. Només se’n van per sempre de nosaltres // aquells que no van abraçar-nos mai del tot.
Carta d’amor a la ciutat. Títol irònic per a un poema on descriu tots els tòpics que converteixen Nova York en gelada, distant, reflectida en la manca d’expressivitat dels gratacels, imatges del cinema dels anys 50, quan Marilyn Monroe refrescava les cames // amb el vent dels trens que passaven per la línia 6. Tanmateix, la poetessa li’n dedicarà un bri de tendresa en la nostàlgia pel fet d’haver estat la ciutat que acollí l’arribada del seu besavi el mateix dia de l’aparició del cometa Halley: En el moment en què al cel s’anunciava la fi del món, // el pare del meu avi entrava amb una maleta, caminant // per primer cop als carrers de Manhattan. Un fet que no estalviarà la crítica a les normes artístiques d’un país que trenca les rígides normes europees, incloent-hi les ortogràfiques: i no consta enlloc el vaixell de gel // que avança carregat d’errors gramaticals. El record latent del seu besavi la farà traslladar-se poèticament a l’època del seu parent. Hi és present el record d’Oliva, en un passeig ordenat de palmeres. I un desig evocador a dedicar-te el dia o el que ens queda de la vida dins un paisatge de ciutat sense baranes ben viu a la memòria. La imatge del besavi es personifica en un poema que rau, indemne, al bell fons de la voluntat i ell és el poema // que he volgut escriure des dels meus trenta anys. El desig de retrobament li vindrà de nou a la memòria mentre creuava Oliva amb els semàfors en verd. Li demanarà que vaja a visitar-me cada estiu abans que acabe, doncs el vent ha començat ja a moure les cadires.
El poeta i amic Josep Piera és objecte d’homenatge en el poema Gran Torino, un lament farcit d’ironia a través de la penetració americana a tots els indrets. Una escena típica de telefilm dels EUA podria esdevenir un lloc emblemàtic de la nostra civilització mediterrània, com ara una illa grega del mar Egeu // som allò que no vam acabar d’entendre bé.
Porte roses fresques a la làpida i un vers // de Wallace Stevens que conté alguna veritat. El record dels estimats es transfigura en un somni que descriu una visita al cementeri on habiten al mateix carrer ample i blanc i on ella anirà a retre’ls un homenatge guarnit amb roses fresques i versos del poeta estatunidenc.
Camins. El que anava a l’escola. El de la casa dels avis. El que porta al cementiri. La mort, metaforitzada en el marbre, és la destinació final a la qual conflueixen els camins que hem encetat i seguit al llarg dels anys.
Va donar-me el mar i, a sobre, // em va preparar per a les ones. El record de la persona que ho ha estat tot en la seua vida. Li donà el mar, que simbolitza la vida i la va preparar per a les ones. Tot un exemple a seguir.
A partir d’una benzinera estarrufada amb un anunci de pneumàtics voleiant per l’acció d’un vent de tempesta, Gregori construeix un paisatge que entronca amb l’estiu de calor i enyorança des d’on projecta el seu record: Beneïdes les àrees de servei, quan m’urgia besar-te…Sempre al teu costat, també en les tempestes.
Guarda Àngels un record per al seu paisà, el poeta Francisco Brines, amb imatges del període d’entreguerres barrejades amb paisatges dels EUA, tan presents en l’enyor poètic de l’autora: I de sobte Elizabeth Bishop em cantava a l’orella // un poema de de Samambaia, a Petròpolis, // aquell Salzburg tropical on Stefan Zweig // va viure els últims dies abans del triomf nazi. Al poema Repunts mostra dues imatges contraposades: la de la persona que repuntava a la màquina de cosir i el flux d’imatges produïdes per la televisió o pel seu propi pensament que viatja pels mons de la ciència, del ring de boxa, de la mar o la llar primerenca: Fronteres cada cop més tancades // i l’estrés d’una màquina de cosir // fent repunts tota la nit.
Pèsols a Coney Island. L’evocació del mar de ginebra, una nit de copes i converses amb les amigues. També hi ha una contraposició del món llunyà de l’Amèrica amb els pèsols de la nostra terra. Una fusió que el record i la memòria, detinguda perquè hi passe lentament, la farà possible. Perquè el secret de tot és tenir el cap en altres coses // i, copes amunt, brindar sempre al vostre costat.
He somiat que la ciutat estava atrinxerada // a l’altre extrem del pont avançaves cap a mi. Un tribut a la fidelitat lectora que malgrat tot (un món de trinxeres) cerca la poesia i la troba.
Amb imatges escrites molt gràfiques, l’autora basteix una Pregària d’amor que recull els seus anhels d’amor sincer, vertader. No caldrà retornar als llocs on vam besar-nos, // que no són en cap mapa, un senyal d’un amor durador que no necessita l’evocació d’un temps passat. I remata la declaració amb una imatge sexual molt entenedora: Que girar-me d’esquena, a sota teu, // siga l’única forma de dur-nos sempre la contrària. Ben diferent és la Venjança, on els retrets dels dos amants reivindicant qui apostà més amor en el joc de la convivència, ixen a relluir fins al punt que la permanència a la casa esdevé un fet negatiu: …Quina insistència // per quedar-te, van aprendre de tu les parets i les hores.
Fer surar les pedres. Una metàfora per reflectir la utilitat de la poesia. Una convicció al voltant de la creació poètica, tant se val si hom la mamprén pels camins de l’erudició o lloant allò que l’envolta rastrejant els propis cognoms.
I, per acabar, Àngels Gregori posa lletra a la música del seu poemari. A ritme de jazz poètic va mostrant la desil·lusió, el desassossec que li produeix una societat freda, basada en la incomunicació, en la falta d’amor… Davant tot això, la millor opció és un llarg silenci. Demanarà jazz per deixar-se dur, per abstraure’s una estona de la vida terrenal que té olor de moqueta. I s’aclama a la divinitat: Oh Déu, dona’m jazz // Jazz, jazz, jazz.
