Guillermo Colomer (Alzira, 1966) és llicenciat en Dret per la Universitat de València, notari, registrador de la propietat i escriptor. Ha impartit classes de Dret civil en la Universitat Catòlica de València. Col·laborador del diari Valencia Económica, on ha publicat articles d’opinió, és també autor de la novel·la Circa Sucronem (Denes, 2012) i dels contes Un músic de pel·lícula i Sabeu què és un emprenedor? (Reclam, 2019). L’últim dels valencians, amb què ha obtingut el Premi Lletraferit 2019, és el seu debut en la novel·la en valencià.
L’últim dels valencians constitueix un repàs a la història del País Valencià durant el segle XX, centrada en els membres d’una família terratinent de Carcaixent, on el cap de la família aconsegueix guanyar molts diners a base del comerç amb la taronja. Amb moltes dificultats en l’ordre polític per la seua militància en la Dreta Regional Valenciana, sobretot a partir de l’acabament de la guerra civil espanyola, va aconseguir convéncer el règim de la seua lleialtat. La potentada família tarongera de Carcaixent, els Daràs, acabà per instal·lar-se en els engranatges de la burgesia financera de la ciutat de València. Els seus descendents seran protagonistes en primera línia de les disputes col·lectives que sacsejaran els valencians durant el període de la Transició fins que un dels seus membres, l’arquitecte Martí Joan Daràs, emergirà per a corregir els destins d’una societat submergida en segles d’inconsciència col·lectiva.
Paral·lelament, la família Daràs viurà episodis de conflictes interns derivats de l’adscripció dels dos fills de l’avi Martí a cadascuna de les dues tendències socials que dividiran els valencians en la darrera part del segle XX: la burgesia memfotista, la qual només pensa a aclaparar diners fàcils, vinguen d’on vinguen aquests (tot i que això els supose la venda del patrimoni històric i artístic de la ciutat i del País) i l’esquerra nacionalista o catalanista, a la qual s’adscriu l’altre fill, Joan, mostrada a la novel·la en la seua versió més radical, amb contactes amb Terra Lliure.
Eixa dualitat aparentment antagonista (i que no ho és tant com sembla) serà també genèsica a l’hora d’emparellar-se (una sort de cosmopolitisme versus coentor), però tornarà a creuar-se en la nova descendència: voltes i més voltes dels fils genètics i ambientals, de les circumstàncies, de l’estat de coses que marcaren la vida dels valencians durant la segona mitat del segle passat. Perquè serà eixa tercera generació qui realment patirà les contradiccions, l’absurditat i el dolor d’aquell conflicte, qui arreplegarà el fruit amarg ja farcit de violències, d’odis o retrets instal·lats en la consciència, però també qui intentarà posar fi (des d’eixa posició de protagonistes ucrònics de la realitat) a una divisió tan estèril com paralitzant.
Paral·lelament, assistirem a un joc d’interessos, amors entre membres de la mateixa família, per tal de confegir un retrat dels Borja adaptat al segle XX on el poder i les baixes passions arrosseguen a conflictes interns i a disputes que arriben a l’odi entre els seus membres. Els problemes derivats de l’herència del patriarca Martí Daràs presidirà la convulsa relació dels membres de la generació posterior de la família.
L’autor desenvolupa un estil narratiu que es mou entre el naturalisme dins la tradició narrativa que va marcar el segle XX valencià, on hi van destacar Vicent Blasco Ibáñez, Martí Domínguez i el mateix Enric Valor. Una tradició que Guillermo Colomer intenta modernitzar i actualitzar amb sort dispar en aquesta novel·la, tot apostant per una narració tradicional al voltant de conflictes vitals com ara ambició i desig, frustració i por, nostàlgia i remordiment, però també de la molt concreta història valenciana del nou-cents, sobre la qual no només narra, sinó que també reflexiona i en algun cas, fins i tot, somia. Tot plegat, ho fa amb una tècnica decididament realista, lluny d’experiments i centrada en la descripció exhaustiva del món narrat: paratges i personatges. Una novel·la d’aquelles en què els fets no expliquen, s’expliquen.
És una novel·la històrica on l’autor barreja realitat i ficció. Intenta introduir la ficció literària que representa la família Daràs dintre del context històric en què s’esdevé la trajectòria del País Valencià. I és ací on comença l’intens camuflatge a què sotmet els actors de la nostra història recent. Com que aquests fets són relativament recents, per als bons coneixedors del nostre esdevenir d’ençà la Transició aquesta barreja podrà semblar un poc grollera, una mica de travestisme dins d’un argument tan motivat per la pròpia història. La combinació entre rerefons històric i personatges camuflats no ha estat tan encertada, pel fet que alguns d’ells, com ara Martí Joan Daràs, encarna la figura de l’alcalde de València i posterior president de la Generalitat. En aquest punt entra la ficció a l’obra com una mena d’allò que podia haver sigut i no ho va ser.
Colomer vol situar-se en el punt de vista d’una tercera via, tan desitjada com ara denostada per les dues parts en conflicte. Vol identificar aquesta posició mitgera com la de l’autèntic valencianisme, que ve de la tradició que assumeix les nostres renúncies i accepta el caràcter memfot alhora que reivindica tímidament un futur per a un poble que ha tingut un llarg passat. Tot i reconéixer i criticar la coentor de la burgesia valenciana, el servilisme mesetari i l’afició desmesurada per la dolce vita, els seus dards més enverinats els adreça cap a l’altre sector, el nacionalista, que és presentat com radicalment catalanista, fins i tot en la gramàtica emprada, mostrant una connexió amb els polítics catalans que mai no va existir i estenen el lligam fins a la mateixa organització terrorista Terra Lliure. Un pèl massa, en l’exageració.
Així mateix, és complicat enraonar el fil narratiu de l’obra a causa de la gran quantitat de fets i anècdotes explicades a la novel·la, la major part de les quals per la seua nul·la connexió amb el nus de l’argument les fa clarament bandejables. Malgrat tot, Guillermo Colomer demostra un gran coneixement dels fets de la història recent del nostre país i en fa bona mostra al llarg de les més cinc-centes pàgines de la novel·la, amb un llenguatge prou ric i evidents concessions a la forma més popular del valencià. Una novel·la densa, que cal llegir acuradament, tot detenint-se el temps que calga en els elements i personatges que s’hi descriuen. Altrament, hom corre el risc de perdre’s en detalls i no encarrilar degudament el corpus argumental.