Amb aquesta novel·la, l’escriptor de València, Rafa Lahuerta (nascut el 1971) conclou una trilogia que inclou La balada del bar Torino (en castellà) i l’exitosa Noruega, que ha constituït una fita en la història de la literatura en la nostra llengua mercè al nombre d’exemplars venuts i les successives edicions que ha comportat l’èxit de vendes.
A La promesa dels divendres, l’autor finalitza el seu retrat de joventut per completar alguns trets personal i de la seua vida que havia iniciat ja a Noruega i havia camuflat baix del tel del personatge d’Albert Sanchis. Ara se’ns mostrarà com un jove frustrat, angoixat per la malaltia i posterior mort del seu pare que només troba l’abrigall segur de la seua ciutat. Recórrer els carrers de València, des del “semàfor d’Europa” fins arribar a Ciutat Vella li atorgarà l’única seguretat d’on poder atansar-se per no perdre el tren de la seua vida, el trajecte del qual desconeix i tampoc no comparteix.
Es defineix a si mateix com a “home tortuga”, que viu arraulit a la seua closca, metaforitzada en la ciutat que imagina solcada per un Túria navegable que no existeix, un lament del qual se’n fa ressò a Noruega. I així, escriurà: He volgut inventar València en format literari i ja sé que no serà possible…. També la ciutat que escric és una ciutat inexistent. Està bastida amb els materials imaginaris de la demolició personal. No reviscola ni amb la rotunditat de la llum. Sembla que l’alegria explica l’escenari, però a mesura que el temps avança en marxa triomfal eixa alegria es torna en succedani de l’alegria. Continua amb la visió de la ciutat ja encetada abans, una València lluny de folklores i dels catàlegs turístics per mostrar-la sòrdida però tremendament acollidora.
La imatge personal no és molt més positiva. És ben conscient de la seua timidesa extrema, de la manca d’habilitats socials que palesa, d’un sentiment d’agorafòbia que l’emplena daltabaix i tot barrejat amb la incertesa d’un futur que no sap dibuixar mínimament al seu guaret. No es veu treballant al forn dels seus pares. Tanmateix la mort del progenitor l’empeny a haver d’agafar la furgoneta i encarregar-se’n del repartiment… Soc així: un home tortuga. Sempre semble estar més trist del que realment estic, però no estic trist, no soc un home trist. Soc avorrit en defensa pròpia, soc avorrit perquè els altres em deixen en pau i ningú em convide al seu aniversari…
Una de les seues obsessions, present als tres llibres és la seua afició pel València. Com ja és habitual en l’univers de Lahuerta, el futbol i el València CF hi tenen una presència constant. El Mestalla esdevé un espai simbòlic de memòria i de pertinença, un punt d’unió amb el pare i amb una ciutat que, tot i les seues ferides, continua sent l’escenari vital i emocional del protagonista. Sense el futbol, sense la presència totèmica del Mestalla en girar el cantó del carrer Gorgos, la meua vida hauria sigut una altra. Intuïsc que més discreta, més saludable, possiblement més convencional… Una passió que continua omplint el seu bagatge vocacional.
A les rodalies de l’estadi del Mestalla conegué el seu amor, la Neni, que marcarà la seua vida on el neguit per la seua absència influenciarà la relació que mantingué amb una de les amigues, anomenada per ell Olga, per tal de preservar la seua intimitat. Som davant d’una novel·la realista i alhora intimista, on l’autor s’obre al lector i li conta sense embuts tots els sentiments que pul·lulen per la seua ànima d’adolescent inquiet i descontent, d’escriptor en període de formació que volia ser cronista d’una sola nit i que evolucionarà, inevitablement, en novel·lista d’èxit.
Potser l’èxit de Noruega li haja estat tan difícil de pair com ara la pèrdua del seu pare amb qui tenia més afinitats que no amb cap altre membre de la família. Tot i això relata l’esforç d’acomodació realitzat al si d’una família trencada i que va haver de subsistir a base del coratge de la mare.
La novel·la oscil·la entre la memòria i la ficció, entre la crònica emocional i l’autoretrat. Lahuerta escriu amb una sinceritat desarmant, sense embuts ni artificis. Des del punt de vista estilístic, La promesa dels divendres manté la prosa nítida i evocadora que ha convertit Lahuerta en una veu pròpia dins la narrativa valenciana. Escriu amb un llenguatge senzill però profund, amb “frases sincopades”, tal i com afirma Lourdes Toledo. No fa un abús de les formes del passat simple i les combina amb les del perifràstic, amb la qual cosa “universalitza” una mica més la llengua, elimina alguns modismes excessivament localistes i de difícil digestió literària que eren presents a l’anterior obra. El mèrit d’aquesta novel·la rau en la capacitat de transformar l’experiència quotidiana en matèria literària i de dotar de poesia fins i tot els detalls més anodins.
En conjunt, La promesa dels divendres és una novel·la madura, honesta i d’una gran sensibilitat. Lahuerta aconsegueix fer de la seua introspecció personal una història universal sobre la pèrdua, la identitat i la necessitat de reconstruir-se. És també una carta d’amor —i de dol— a una València que l’autor continua reinventant literàriament, com si només a través de la paraula poguera comprendre-la del tot.
La promesa dels divendres emociona per la seua autenticitat. Rafa Lahuerta converteix la memòria en literatura amb una naturalitat admirable i confirma que la seua veu ja és imprescindible dins la narrativa actual en la nostra llengua. Una lectura que deixa empremta i que consolida una trajectòria literària tan coherent com honesta.
