L’autor

Manel Alonso és un personatge a reivindicar. En un món com el literari on molts es creuen, amb motius o -més sovint- sense, generals o capitans generals, ell és un obrer de la literatura, un autodidacte estricte que ha fet i fa, des del rengle dels peons, tots els papers de l’auca: com a responsable editorial i en la seua tenaç i destacada activitat creativa. (Víctor Cotlliure: «Elogi del minúscul», El Temps, 17-23 d’octubre de 2000).

No debades aquest autor, nascut a Puçol l’any 1962, s’ha convertit a partir de la dècada dels noranta en un escriptor polifacètic i constant, com també en un agitador cultural infatigable. (Josep Antoni Fluixà: La Roda del Temps, núm. 10).

Sempre trobem als seus llibres el punt essencial que els concedeix una identitat insubornable. I entre eixos punts identitaris, jo destacaria la innocència, la innocència que si no és tractada com la tracta Manel Alonso resultaria gairebé obscena. Perquè la innocència, així que et descuides, ja està fotent-te la història i deixant-la com la superfície plana d’un camp d’aviació. […] I ara que parlem de personatges, ací trobem altra de les constants de la literatura de Manel Alonso: la seua considerable estatura de creador de personatges. (Alfons Cervera: de la presentació d’El carrer dels Bonsais. Puçol, novembre de 2000)

Finalment, i pel que fa al resum de la seua obra en conjunt, he de dir que per a mi el més sorprenent en la trajectòria de Manel Alonso és, a més de la diversitat de temes i gèneres que ha tractat i ha escrit, la progressió en línia creixent que experimenta la major part de la seua obra i, per descomptat, la tenacitat que hi posa en tots els projectes que du a terme, tant de caire literari com editorial. Parlant amb ell, es nota que aquesta és una de les seues principals preocupacions i una premissa que sempre té present: que l’obra publicada avui siga millor que la publicada ahir, i l’obra de demà, millor que la d’avui. (Vicent Penya: La passió per la literatura. L’Aiguadolç, Tardor, 1998).

Aquestes quatre pinzellades d’autors i crítics diferents són un resum fefaent de la gran activitat desplegada per l’escriptor de Puçol al llarg de la seua trajectòria en les múltiples vessants d’escriptor, editor i crític literari compromés amb la cultura en el sentit més ample del mot.

L’obra

Els somriures de la pena és un recull de trenta contes dividits en tres parts, cadascuna de les quals porta per títol una dita de la nostra parla. Fins a eixe extrem du el caràcter popular que impregna el contingut de les històries així com els trets i les circumstàncies dels personatges que omplen les 160 planes del llibre. Uns personatges que són recollits de la realitat més propera que envolta el poeta, assagista i narrador: el seu poble on va nàixer i viu i on situa Alonso el seu espai literari de Pouet.

Són personatges propers pel veïnatge i, fins i tot, per lligams familiars. Les seues virtuts i misèries són tamisades pel sedàs de l’autor una vegada ha recollit els fets que l’experiència i el tracte quotidià amb la gent li n’ha proporcionat. I totes les experiències plegades esdevindran l’argument d’una sèrie de relats breus exposats en forma de dietari on es reflexa la vida tan dura en l’època de la postguerra. Per una altre costat, apareix la mort, la qual fins i tot arriba a personificar-se i enraonar amb la persona que tot seguit, s’endurà al món de les tenebres. També hi són presents els problemes i la quotidianitat d’una família típica valenciana, centrada en els anys 70 del segle passat, amb tots els seus membres, incloent-hi els pertanyents al món animal. Igualment hi ha lloc al llibre per explicar anècdotes del món de l’escriptura, viscudes molt a prop per Alonso en la seua època d’editor, les quals, tal i com diu ell mateix, no són fidel reflex d’allò ocorregut, sinó que esdevenen matèria de creació dutes al relat de forma diferent pel que fa a una mena de format dels fets. No es posa en la pell d’un notari amb la transcripció exacta al paper o el teclat dels fets viscut, sinó en la d’escriptor que reinventa o refà la història per tal de ser presentada al lector.

De manera versemblant els personatges dels contes són tractats per Manel Alonso. Alguns d’ells, de vida trista i miserable són presentats en llur estat cru, tal i com els ha conegut. No obstant això, sempre deixa un reguitzell per on puga escolar-se un bri d’estima i compassió per a uns éssers que són producte del temps viscut i les circumstàncies que han conformat la vida de tots ells. Aprofita el coneixement que té l’autor de tots per modelar la seua imatge davant del lector i contar, des d’una òptica literària uns fets que seran coneguts pels seus paisans, però totalment desconeguts per a la resta dels lectors de més enllà del terme municipal de Pouet.  Es fa servir d’un sarcasme per presentar la tristor que cova el desenvolupament dels fets de la vida d’uns personatges de vida miserable i pobre en altres casos. Alonso aconsegueix així, fer-nos entrar en el seu petit univers literari i familiaritzar-nos amb tots els veïns i veïnes destriats per ell per tal de formar part de tota aquesta sèrie de narracions.

De lectura recomanable, és una invitació a conèixer un seguit d’històries amb un caire humà, sense cap fantasia com no siga la petita dosi que l’autor injecta a cadascuna d’elles per traure-les d’un context de realitat crua i incloure-les dins el món literari on seran tractades amb la ductilitat d’un manobre. La narració és àgil i el vocabulari té una connexió molt gran amb el llenguatge popular (hi són presents un gran nombre de dites i expressions col·loquials), la qual cosa facilitarà la relació empàtica del lector vers la història escrita. Per a tot aquell coneixedor de l’obra de Manel Alonso es trobarà de bell nou dintre del món semi-fantàstic de Pouet i coneixerà nous habitants i noves històries narrades amb la passió que desplega Alonso envers el seu poble i la seua gent.