Gràcia Jiménez i Tirado és nascuda a Astúries, de família materna castellonenca. Arribà a Sant Joan d’Alacant als quatre anys. Ha residit a Elx i Alacant. Des de 1989 viu a Sant Vicent del Raspeig. És llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de València. Ha treballat de professora d’adults, inspectora d’educació, mestra de primària i professora de secundària i batxillerat, així com també ha estat professora a la Universitat d’Alacant. Activista de la llengua, ha presidit l’Associació Cívica per la Normalització del Valencià a la comarca de l’Alacantí, pertanyent a la Federació Escola Valenciana i membre de la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant fins el 2015.

Pel que fa a la seua activitat literària ha publicat narrativa i poesia, destacant la novel·la La llar de seda (premi 9 d’octubre, Sant Vicent del Raspeig), el llibre infantil Un grapat de somnis i els llibres de poemes Platges (premi Antoni Matutano, Almassora), Quadern del vent (premi de poesia Gata de Gorgos) i Encara que la nit es faça forta (premi Paco Mollà de Petrer). També ha participat en l’edició d’obres col·lectives com ara Contes del Migjorn, (Edit. Set i Mig, 1999) i Poetes del sud (Edit. Institut  de Cultura Juan Gil Albert. Diputació d’Alacant,2004),  Homenatge a la Marina. Encontre d’escriptors i artistes de la Marina, (ED. 96, 2006), Nosaltres les fusterianes, (Edit. 3i4, València.2017).

En el món de la comunicació audiovisual, col·labora des de fa deu anys a Ràdio Sant Vicent, on va fer el programa “L’Almàssera” i “Radioactivitat” (premi Joan Ponsoda a la innovació educativa) Actualment dirigeix el programa “El món per un forat”. Al diari Información d’Alacant, ha publicat les sèries d’entrevistes “Emprenedors” i “En el camí”.

Al seu poemari més recent, La línia que em travessa, l’autora dibuixa al seu interior una línia gairebé recta que davalla pel seu cervell, es bifurca per creuar el centre dels ulls, per a després esdevenir-ne un sol traç i seguir disciplinada, el seu camí. Una vegada travessa l’interior del seu cos, daltabaix, se’n va, regalant-li al seu cor una embogida cavalcada.

El decurs d’aquesta línia ens permetrà analitzar i desgranar el contingut d’uns poemes íntims on l’autora va descobrint-se a si mateix, mitjançant aquesta cavalcada embogida pel seu jo interior, a partir de situacions viscudes, sempre amb el desig d’escriure per entendre millor allò viscut. Gràcia busca l’equilibri entre tenir els peus arrelats a la terra i la ment que vola, lluita per fugir de la monotonia i plora per la sensació de buit. Hi ha també el temps que flueix, els records d’infantesa, la remor del temps, la contradicció entre l’admiració per les dones salvatges, valentes i la por. Es pregunta d’on ve la soledat i l’accepta com a refugi i, finalment, assumeix la simplicitat i senzillesa de la vida per restar amb l’ànima lleugera.

Al primer poema trobem la lluita contra l’oblit, alhora que palesa el desig de fer-hi un pas endavant, tot i comprenent la recança necessària per deixar-la arrere: Així irromp cada dia un nou matí // atret per les disfresses de la vida: // afegint pes a l’aire. 

En altres poemes, fa gala d’un vitalisme extrem. Res no acaba mentre dura la vida, la qual és definida com un espai per on circulen // lentament bombolles de sabó, potser sense rumb ni destinació fixa, però tothora fent camí. Vol descobrir // la infinitat dels matisos de la vida,…tots els instants possibles i recorre a la comparació amb el xiquet llaminer que mai no se sadolla de menjar pa amb xocolata. En altra ocasió, el desig fervent de viure és al ritme del galop dels cavalls, talment com el batec de la sang. El suïcidi n’és l’aturada del galop, els camins són rius de sang. L’al·legoria està servida.

Fa una oda i llaor a la saliva, objecte de veneració religiosa en un poema, proclamant-la deessa miraculosa i destaca el seu paper fonamental en el cos i les emocions humanes: La seua presència baladreja els principis // i els finals: // la tendresa, la ràbia, el goig i l’entrenyor, // eixe dolor espés que deixa l’enyorança.

Camine sense alçar els peus del terra per seguir arrelada i no perdre mai el contacte amb la terra que estima (poema al·legòric). I ensopega i cau. La terra no és ferma, hi ha pedres, escales, carrers i muntanyes. Vet aquí les dificultats que troba aquell que estima la seua terra i lluita contra tots els entrebancs que volen tombar aquesta estima.

El pas del temps és concebut com la incertesa davant els esdeveniments que t’hi pots trobar: l’amor, el desamor, la felicitat, el buit. No comprén el pas del temps i la deriva que du aparellada, on la culpa no és culpa ni el dolor és dolor  i fa més soroll o tenen més presència les veus amplificades de sentiments minúsculs. Es lamentarà, igualment, del temps passat que deixa un amic comptant el temps enrere. L’abraçada impossible denota la impossibilitat de fer tornar el temps transcorregut que es perd per la sorra dels deserts.

Plores mirant un rostre qualsevol. Fa un intent de normalitzar el plany, emoció bàsica que acompanya o hauria d’acompanyar l’ésser humà en gairebé totes les situacions de la vida.

Sent la remor del temps // omplint-me de tendresa // per aquella xiqueta que cada estiu // travessa solitària un carrer… El pas del temps i la degradació del paisatge urbà són contemplats amb els ulls d’una xiqueta. No vull ser evocada // com la dona que aguaita // custodiant les febleses…. El manteniment dels principis front a l’adopció de postures erràtiques, que són febleses.

Només puc recordar-te si ets imatge. En aquest poema anafòric evoca un munt d’imatges que permeten recordar l’altra persona. Tot es resumeix en Una esperança…Un demà.

Encara estic esperant la pluja. Invoca una pluja que mai no arriba, una pluja forta, generosa com l’oceànica galerna // que netejarà les fulles mortes // dels grans arbres atlàntics // durant la tensa demora // de l’hivern.

És objecte de denúncia la societat mercantilista, totalment buida de valors i d’estima, una societat que ha posat preu a tot, incloent-hi l’amor: Quan de temps val un gram d’amor? // va dir ella al mercat // quan buscava un remei contra la soledat. Insisteix en la foscor dels temps que corren. Intenta crear un bri nou d’aire renovat que faça renovar les nostres ales, // com cua de sargantana.  Mentrestant, Esperem, Esperem, Esperem… i poder enlairar-nos en trobar el vent oportú dins d’eixa caixa dels vents que ens va llegar Pandora.

Gràcia rep homenatge a les dones lluitadores. Admire de vosaltres la part que reconec….Gosses salvatges, llobes i raboses. Admiració i temor per l’estat salvatge de dona, que tot i identificar-la com un estat seu, li fa nosa haver d’alliberar eixa part oculta i autèntica. El seu ateisme és basat en un fet natural que em calça, com un guant de soca-rel, // l’instint als pensaments. Identifica la glòria amb el buit, amb el no res que puga corrompre l’estat de la felicitat que tenim d’entrada. I del buit en fa reclam per habituar-s’hi; un buit on no hi ha l’home ni la dona que no saben estimar. Cal buidar-nos dels fantasmes interns del cos.

Som éssers fets de forces i febleses que lluiten al bell dins del nostre cos. D’aquesta lluita naix l’equilibri, una mena de ying i yang. Tenim la força i la feblesa foses. 

La veu és la manifestació més palesa de l’existència, de la vida de la persona estimada. Una veu que es reivindica en algunes ocasions i emmudeix unes altres. Es demana pel naixement del poema. La conclusió, encara que tautològica, és real: hom escriu poemes quan està despert, però somiant alhora, en japonès, inemuri=Estar present i dormint alhora. Un poema on la paraula no amaga secrets, ans al contrari, és la millor eina perquè el secret puga veure la llum: La paraula és la llum, la clarícia, el bàlsam, // l’angoixa deglutida, digerida. Invocarà la possibilitat de perdre’s en un bosc de paraules i agafar-les, no deixar-les fugir. Les paraules són els arbres del bosc, en donen la vida: Reconeix el seu poder i eixampla els horitzons. 

Els joves amants entrellacen les mans // en un gest que tots dos agraeixen i acullen. // Les palmes d’ell estan gelades, // com els vidres de casa una nit de gener. L’amor és despersonificat al nivell d’un contacte de glaç amb el vidre i la  porcellana. El missatge és clar: quan un dels dos amants transmet sols fredor, l’amor es refreda. Demana l’autora i reivindica un amor que done calor i que es transmeta d’un cor a un altre. Quan la calor es refreda, l’amor s’apaga.

L’hivern s’estrena amb timidesa. Alaba la solitud de la platja d’hivern mediterrani i alhora lamenta eixa cuirassa d’edificis buits que esperen melangiosos un altre estiu i la inesperada escalfor de la quietud. Acaronar el llom dels arbres, sentir entre els dits l’arena de les platges…. Vol ser part d’eixa natura que ens envolta i de la qual formem part indefugiblement.

Un hospital és un espai neutral, impersonal on tu ja no ets ningú. // Sols un cos afligit // que voldria ser lluny. Ets un número, un pacient més i els teus somnis//acaben per confondre’s amb receptes.

Cap a la fi del poemari, reivindica el sud, com punt cardinal on la perplexitat del Sol… ens dona més llum i més calor. Cal mirar-nos el sud amb ulls lluminosos i deixar d’anhelar un nord on l’abundància de tot no ha estat demostrada. Tanmateix, dins del sud hi ha fronteres d’un horitzó extrem. La visió d’aquest sud es torna més àrida, territori de fronteres, terra clavillada per centenària set // que no apaivaga l’orgànic desig // de ser verger.

I, despullada com el pètal que tomba, conclou la radiografia poètica de l’autora: descarregada de qualsevol pes, // amb el regust de la llima i la mel veurà passar els instants.